96 159 05 94 — correuclickedu

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca
19/06/2019 Sandra Cuevas

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, músics, polítics d’arreu del nostre domini lingüístic i cultural, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.