96 159 05 94 — correuclickedu

Si jo ja sabia que era una broma!

Si jo ja sabia que era una broma!
22/09/2022 albert

El primer dia de classe, maremeua! Però com se’ls va ocòrrer, una nova llei! Ens van reunir al pavelló, tots els alumnes de primària i els mestres, que aquests després van seure en unes tauletes on hi havia les lletres de l’alfabet per organitzar-nos els grups segons els llinatges.

Aleshores, la mestra Sandra la presidenta, va dir-nos que si no sabíem que hi havia una nova llei d’educació, una altra llei més. Que els polítics havien decidit de fer canvis a l’escola, perquè això dels cursos era antic, del segle de la catapum, que calia innovar; els cursos de primer a sisé desapareixien d’un colp. Un curs sense cursos, vaja.

Els alumnes vam començar a fer cares de no entendre res. Uiii, el primer dia, quina culpa tenim!”

Després, la mestra Sandra la presidenta, va dir que els mestres seurien en unes tauletes amb unes quantes lletres de l’alfabet, i els alumnes s’organitzarien per grups segons els llinatges, res de per edats. No sigueu antics, xe!

Ací les nostres cares no sabien què dir, no sabíem què fer, ni sabíem on mirar…, però per lletres??

Aleshores vam fer els grups, perquè la nova llei, la llomllou, diu que tots hem d’aprendre en grups diversos, d’edats diverses, i els que tenen la lletra A i la B seran junst a classe, encara que tinguen sis anys o dotze… Eixa serà la millor manera d’ordenar els grups, posar junst els alumnes que el seu llinatge comença per la lletra A i la lletra B. Un altre grup són els de la lletra C, que n’hi ha molts… Així fins que arribe la lletra V, W, X, Y i la Z…

Quan ens vam adonar, els alumnes van veure que tots els germans, tenien la mateixa lletra en el cognom, aniran junts a l’escola… Quèèè? Però…

Tot l’any amb els meus germans?, tot l’any sense els meus amics de sempre?, tot l’any amb aquests caganius a casa i a l’escola? Però que no sabeu que tinc germans bessons?

Ho diu la llei, és així ara, no podem fer res. Ho han decidit allà. Com sempre, no podem fer res.

Mestre, això no pot estar passant-me de veritat!

N’hi havia que plorava tan desconsolat, tan perdut tan “l’escola no em comprén” “l’escola no és justa” “Però no veníem a ser feliços??” El desconsol general era tan gros que algú va avisar que telefonaven la mestra Sandra, la presidenta, i ella va anar disparada al despatx de les notícies fresques.

Mentrestant, sort que Ivan va dir que ens faria uns exercicis gimnàstics perquè l’oxigen ens arribés al cap. Entre els exercicis i l’oxigen que havia desparegut per complet, la mestra Sandra va pujar en una cadira, va dir que havien enviat una normativa nova, abans que no ens agafés el cinc de copes i una ambulància hagués d’emportar-se els que ploraven l’espant d’un curs tan caòtic.

“Que tornem a fer un curs amb cursos! De primer a sisé! Amb els companys de sempre!”

Aaahhh, quina bogeria, quina exclamació, quines abraçades, quina… Però n’hi havia uns quants que no es recuperaven, pobres, que no que no, encara necessitarien unes hores per tornar a fer de bons germans. Pos a mi m’agradava de venir amb el meu germà! I a mi! Si, si…

Així van anar els primers moments del primer dia d’escola; de poc n’hi ha que no ho pot contar, pobre. Ves quina en pensen els polítics quan volen fer escola. Si els mestres els fan cas dels disbarats.

Benvinguts a l’escola el primer dia.