96 159 05 94 — correuclickedu

LES CONDICIONS DEL TREBALL DE LA LLAR I DE LES CURES SÓN VIOLÈNCIA DE L’ESTAT PATRIARCAL

LES CONDICIONS DEL TREBALL DE LA LLAR I DE LES CURES SÓN VIOLÈNCIA DE L’ESTAT PATRIARCAL
01/09/2021 Sandra Cuevas

SETEMBRE 2021

Aquesta és la frase amb què Dolores Jacinto i Marcela Mahamón, membres de l’Asociación Intercultural de Profesionales del Hogar y de los Cuidados( AIPHYC) van sintetitzar un munt d’idees al voltant dels drets laborals de les persones, majoritàriament dones i migrants, que s’encarreguen de tenir cura de la llar i de les persones que hi viuen. Totes dues són membres d’aquesta organització sense ànim de lucre on pretenen treballar en xarxa i que cada companya es convertesca en líder d’ella mateixa. És fonamental promoure la cura entre elles, ens diuen, l’autoconeixement i l’activisme social. Per poder tenir cura dels altres, primerament cal que tinguem cura de nosaltres.

Destaquen com d’important que és l’educació des de ben menuts, perquè per aconseguir la igualtat primer cal aconseguir l’equitat. I en aquest sentit, hi ha massa camí a fer. Hi ha dues idees molt esteses: d’una banda, que les dones s’ocupen millor de les feines de la llar i de la cura dels altres; i de l’altra, que aquesta feina no és tan important com altres. Però, amb el nostre treball se sustenta la vida.

Per tot plegat reivindiquen els mateixos drets que tenen altres professions per a una ocupació que parteix d’un treball ingent i no remunerat, atorgat a dones tradicionalment. Quan arribes a una casa a tenir cura -ens diuen- moltes de les dones ja han fet aquesta feina, amb la qual cosa tenen assumit que, com que elles no hi cobraven, és una tasca inferior. Aquesta desigualtat laboral és un problema d’estat. Si la societat no hi està sensibilitzada, si no valora el treball de la mare, de la germana, no valorarà el de les persones que s’hi dediquen professionalment.

Exigeixen el mateix respecte i el mateix tracte que qualsevol persona que treballa en qualsevol altre sector. I la normativa actual discrimina en tots els sentits: menys salari mínim, major jornada laboral, la no inclusió dins de la llei de riscos laborals, no tenen dret a l’atur… A més, amb la pandèmia, la vulneració de drets ha augmentat: han estat el sector més contagiat, moltes més han hagut de treballar sense contracte, no han pogut accedir als ERTOs. Algunes van haver de romandre a casa dels seus caps durant el confinament, ja que en cas contrari, haurien estat acomiadades.

En la DUDH hi ha quatre articles que reclamen la garantia de drets laborals bàsics que han de ser per tothom: tots nosaltres tenim dret a beneficiar-nos de tots els avantatges socials, culturals i econòmics per poder viure dignament (art.22); tenim dret a treballar, a triar la feina, a rebre un sou que ens permeta viure dignament i que siga el mateix si fem el mateix treball, i a sindicar-nos (art.23); tenim dret al descans amb vacances pagades i una jornada laboral raonable (art.24); el nostre nivell de vida ens ha de permetre alimentar-nos, vestir-nos, tenir un habitatge digne i assistència sanitària, i tenim dret a ser ajudats per l’estat si no podem treballar per alguna raó (art.25). Després de llegir el que ens expliquen Marcela i  Dolores, tenim clar que les persones que treballen tenint cura de la llar i de les persones no tenen els mateixos drets que altres sectors professionals i, tanmateix, la tasca que desenvolupen és bàsica perquè altres persones puguem desenvolupar-nos professionalment i personal.

Tot seguit, cinema, lectura i webs perquè reflexionem una miqueta més al voltant dels drets laborals. En primer lloc, les pel·lícules: Sorry We Missed You, de Ken Loach, i Dos dies, una nit (Deux yours, une nuit), de Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne. En segon lloc, els llibres: La fàbrica, de Gemma Pasqual, i Un treball digne per una vida digna, de Joan Carles Gallego. En tercer lloc, els webs: Cuidar entre terres i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Acabem amb una frase de Charles Chaplin en Temps Moderns: “el sistema vol que la cadena productiva no s’ature”. Sens dubte, la idea que expressa és ben certa i actual. Any i mig després que esclatara la pandèmia per la COVID19 som lluny de fer real una política i una economia de cures, que atenga totes les persones i el planeta.