96 159 05 94 — correuclickedu

ELS DRETS HUMANS HAURIEN DE SER UNA ASSIGNATURA OBLIGATÒRIA

ELS DRETS HUMANS HAURIEN DE SER UNA ASSIGNATURA OBLIGATÒRIA
01/11/2021 Sandra Cuevas

NOVEMBRE 2021

Octavio Guerra, guionista, director i editor, ho té clar: el cinema està amerat de drets humans, reivindicats, reconeguts i vulnerats. Per tot plegat, el setè art, ens diu, és una bona ferramenta per treballar l’empatia, l’exemple, despertar la curiositat per tractar problemes que ens concerneixen a tots. Ha recorregut el planeta per dirigir documentals, dins del programa Acció Directa, que parlen del voluntariat i de la cooperació internacional des de tots els punts de vista. Arran d’aquesta experiència, dirigeix Agua Bendita, captivat per una història sobre la problemàtica d’un poble on no arriba aigua potable i que ha d’enfrontar-se a una situació de sequera.

Després de fundar la seua productora, els projectes de crítica social davant les injustícies i la vulneració de drets van a més, com ara Sacristán o Apache. Aquest darrer curtmetratge se centra en els sense sostre, situació que afecta moltíssimes persones i que connecta clarament amb els drets humans. Bé, amb l’incompliment d’aquests. Octavio ens deia en l’entrevista que vam realitzar fa gairebé un any que les persones, segons com mirem el món, ens posicionem i ens apropem a reptes i situacions. Per a ell el cinema és una mitjà cabdal, com ja hem dit, i les persones que han compartit les seues experiències i que ha trobat al llarg del seu camí personal i professional, són els seus referents.

Sens dubte, ens va dir, la pandèmia ha agreujat la vulneració dels drets humans i té el convenciment que ens trobem de ple en una situació d’emergència social. Davant d’una realitat com aquesta, l’acció col·lectiva i individual són necessàries. Cal mobilitzar-se, eixir al carrer, tenir voluntat política. Un exemple ha estat la revolució feminista. Això també ens ho deia Adrià Sisternes, quan parlàvem amb ell sobre el dret a l’autodeterminació, entre moltes altres coses. Els canvis es produeixen com a conseqüència d’una mobilització, de la resistència. Altrament al remat, tot és qüestió de diners i d’interessos empresarials. En aquest sentit, certàmens i festivals que se centren en projectes que parlen dels DDHH i que els posen en valor tenen molta importància. I l’escola també. Per això, ens deia Octavio, els drets humans haurien de ser una assignatura obligatòria.

Els articles 28 i 29 de la DUDH parlen precisament de voluntat política, i d’implicació i d’empatia individual. Heus ací què diuen: Per tal que tots els drets i les llibertats de què hem parlat fins ara puguen ser protegits adequadament, cal que existisca un ordre social i internacional que ho faça possible [art.28]. Tots tenim deures en relació amb les persones que ens envolten, a les quals, d’altra banda, necessitem per desenvolupar-nos plenament. La nostra llibertat i els nostres drets només estan limitats pel reconeixement i pel respecte necessaris a la llibertat i els drets dels altres [art.29].

Al mes de novembre parlem d’una altra activista: Wangari Maathai. Llicenciada en Biologia a Atchison (EUA), va ampliar els seus estudis a Pittsburgh (Alemanya) i a Nairobi. Es va convertir en la primera dona doctorada en tot Àfrica Central i Oriental, i la primera a rebre el Premi Nobel de la Pau (2004). Wangari Maathai va iniciar el Moviment Cinturó Verd el 1977, on treballava amb les dones per millorar els seus mitjans de vida mitjançant l’augment del seu accés a recursos com la llenya per cuinar i l’aigua neta. Fou una gran defensora d’una millor gestió dels recursos naturals i la sostenibilitat, l’equitat i la justícia.

Cinema, literatura i lectura en xarxa: sis propostes per seguir reflexionant. Heus ací les pel·lícules: Unorthodox, de Maria Schrader, i The citizen, de Roland Vranik; tot seguit, dos llibres: L’ombra de la pau, d’Alfons Banda, i La quarta paret, de Sorj Chalandon; i per acabar, dues referències per navegar: Ciutats defensores dels Drets Humans i Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

Tawakkul Karman, activista iemenita pels drets humans, fundadora del grup Dones Periodistes Sense Cadenes (2005) i personalitat política, membre del partit islàmic Al-Islah, premi Nobel de la Pau el 2011, tanca el nostre apunt amb aquesta frase: “La pau sense justícia només pot ser precària, com un alt el foc o una treva provisional […]”. Seguim.