96 159 05 94 — correuclickedu

Crònica Atenes III

Crònica Atenes III
05/04/2019 Loli Company
atenesIII1-escolagavina
atenesIII2-escolagavina

No és el final però el final s’acosta, per això retornem a Atenes i ens hi endinsem més. El matí l’hem passat al Museu Arqueològic Nacional, un edifici neoclàssic, voluminós però no imponent, potser perquè el que hi ha a dins és només una xicoteta part del que podria haver acabat allà si els saquejos de guant blanc o sense guant blanc no hagueren deixar Partenons i altres temples nus d’estàtues i ornaments. Però la història la guanyà el British Museum i al d’Atenes, tot i els milers d’obres, només es mostren amb real preeminència les màscares d’or trobades a la necròpoli de Micenes –que precisament visitàrem ahir –, destacades entre una infinitat d’objectes rescatats de la mateixa ciutat antiga: safes, plats, copes, espases, arracades, penjolls, anells, dagues, ganivets… Diem preeminència perquè el seu lloc, just al davant de la porta d’entrada, al davant de la nau central, és indefugible, i la seua qualitat de quasi úniques les fa de vegades, totes soles, motiu justificat de la visita. Però en el fons n’hi ha molt més: el Genet de lArtemísion o el Déu del cap Artemísion, en bronze, són altres best-sellers. Les dos naus laterals les ocupa una bona mostra de l’escultura arcaica, primer, i clàssica, després: pocs museus del món poden il·lustrar tan clarament aquella evolució de l’escultura grega de què parlen els manuals d’història de l’art, des del hieratisme antic a la plasticitat clàssica. Al pis de dalt, per la seua banda, domina la ceràmica. Del museu, el trajecte fins el turó més al de la ciutat es fa progressivament més vertical. Ja a la base, decidim de dividir-nos: hi ha qui prefereix el peu i hi ha qui tria el funicular proper. Des del cim, la promesa de la millor vista de la ciutat s’acompleix: al davant tenim una altra vegada la immensitat emblanquida que vam vore des de l’Acròpoli, ara, però, amb l’Acròpli inclosa en la fotografia. Cal descendir ràpidament perquè l’autobús ens espera. El dinar és fugaç. Anem al cap Súnion. Hi arribem després d’una hora per la carretera de la costa, a la vora dels penya-segats. El sol va caient i ja és el de mitja vesprada quan arribem al temple, dedicat al déu del mar, Posidó, i enfilat gens casualment dalt del cap al qual li dóna nom, que domina l’arribada a Atenes per mar. En resten prou columnes com per a fer-se una idea prou exacta del seu aspecte en ser erigit. Però fins i tot si no en quedara cap, si totes les seccions de cada cilindre hagueren caigut per terra, el panorama continuaria sent corprenedor. Des d’allà, enfilats dalt del promontori, la mar s’escampa fins perdre’s entre la boira que ja ve o deixar lloc a l’illot de Patroklos, a l’oest, i les illes Makronisos i Kea a l’est. El vent s’alça, el sol cau més i un pesquer torna a port. Des de l’exili, l’any 1943, Carles Riba li dedicà, a tot açò que veiem, un poema dins Elegies de Bierville. Li va dir “Súnion”, i ara, per fi, el podem entendre.