96 159 05 94 — correuclickedu

Corint, Micenes, Epidaure

Corint, Micenes, Epidaure
04/04/2019 Loli Company
atenes4t2-escolagavina
atenes4t1-escolagavina

D’Atenes al canal de Corint hi ha poc més d’una hora, embussos matinals a banda, que ens permeten contemplar el tall prim, sec i decidit en la roca quan no són ni les deu del matí. Al costat del pont hi ha un bar, parada tradicional d’autobusos turístics, els ocupants dels quals contribueixen amb la seua corresponent ofrena a la segona activitat econòmica del país. Ho fan amb café, begudes i alguns llibres i souvenirs, exposats molt ordenadament, com si no foren els mateixos que s’apilen caòtics als comerços centre de la capital. Del canal a Epidaure i el seu teatre invertim, al seu torn, una altra hora per carreteres serpentejants vora mar, un paisatge espectacular però familiar, mediterrani, al cap i a la fi. Entre les revoltes s’hi veuen, lluny, un grup d’illes de les centenars que envolten la Península. Més a prop, quasi en vertical, hi ha les piscifactories, negoci destacat per la nostra guia però, intuïm, lluny de la rellevància de la marina mercant, que ompli d’indústries i petrolers els ports de la costa o del turisme, que a poc a poc va transformant el país. Sense teatre mil·lenari, Epidaure seria una ciutat subalterna, oblidada en un mapa, però en té, i de colossal, amb una acústica única a més a més, i esdevé, doncs, visita obligada. Al centre del rogle que presideix l’espai, i entre les graderies intactes on cabien i caben catorze mil persones, es repeteix el ritual: hi ha qui explica, molt detingudament, que des d’eixe punt el so viatja com des de cap altre, gràcies a un oportú càlcul matemàtic, a l’aigua subterrània que corre al davall i a alguna intriga física més. El fet és que és de veres, i des dels bancs de pedra ressonen les palmes, els sospirs i les rialles de qui passa pel centre de la circumferència. Micenes es troba a uns quaranta cinc minuts d’ací per la carretera de l’interior, entre camps d’oliveres i muntanyes que creixen a mesura que ens endinsem en el país. De sobte, a l’horitzó, veiem uns cims nevats; massa lluny, però. No anem allà, sinó a la ciutat emmurallada antiga, alçada amb carreus immensos ara fa més de tres-mil anys, i a la Tomba d’Agamèmnon, que no fou mai la d’aquell rei llegendari però sí que és la més llegendària de Grècia, tot i haver estat ja saquejada quan els arqueòlegs la van desenterrar, per la seua cúpula esfèrica, que sura a quinze metres de terra. De la vila, construïda sobre un turó, en queda poc, d’allò que va ser: corprén sobretot la porta d’entrada, amb els lleons esculpits que la vigilen des de dalt, i el cementeri interior, voltat d’un canalet d’aigua per simbolitzar la separació mitològica entre la vida i la mort. La vista des del cim, on hi hagué un palau i un temple successius, és la de la vall clapada de poblets i oliveres que cau fins la mar del golf de Corint. I també és el final del camí, hui. Només ens en queda el de tornada. Atenes, però, encara no es divisa en l’horitzó.