96 159 05 94 — correuclickedu

Des de l’Acròpoli, Atenes sembla una pedrera immensa

Des de l’Acròpoli, Atenes sembla una pedrera immensa
03/04/2019 Loli Company
viatgefinaldecurs4t1819-escolagavina
viatgefinalde4t2n-escolagavina

Des de l’Acròpoli, Atenes sembla una pedrera immensa, excavada en totes direccions, només respectuosa amb els cims dels pocs turons que sobresurten, verds o rocosos, entre l’oceà de blanc desgastat, esgrogueït,  dels edificis construïts a corre-cuita en les últimes dècades –seixanta? Cinquanta?–, en què la ciutat ha esdevingut el que és ara: una urbs una mica caòtica i rovellada de més de quatre milions d’habitants. L’estora contínua de blocs desiguals però monòtons recorda de vegades a aquelles caixes de mistos que alçà València en alguns barris més enllà de les muralles i de l’eixample. Però, ben mirat, el fenomen no s’hi pot comparar. Atenes és, diuen, la ciutat més extensa d’Europa, i des d’allà dalt, des de l’Acròpoli,  s’hi pot intuir la immensitat, una exageració que ja fa temps que va abraçar el proper Pireu. Un petroler, al fons, s’acosta sufocat de contenidors al seu port, i deixa enrere un vague fum negre. Més enllà, una mica més cap al sud, s’albira l’illa d’Egina. La sensació de control sobre la ciutat que té l’elevació on estem –no debades triada pels antics per la seua inexpugnabilitat– contrasta amb la indefensió absoluta contra el vent que bufa hui, potentíssim, des del nord, que s’accelera entre les columnes del Partenó.  És la primera gran visita del dia; hi hem arribat a peu, pels caminets que pugen entre oliveres, després d’una volta de rigor pel centre i una parada obligada a l’estadi Olímpic del 1896. Hui, ja descansats del sopar d’ahir a l’històric barri de Plaka, on tornarem d’ací a unes hores, trobem l’Atenes més clàssica i més coneguda. I demà més i també més lluny, fins a Corint i Micenes.