Un futur brillant per al cinema

Posted on gener 9, 2014 
Filed Under cinema

scorsese

Francesca és filla de Martin Scorsese i d’Helen Morris, la cinquena esposa del director. Amb poc més de 14 anys (va néixer el 1999), somia amb ser actriu i desenvolupar una carrera més enllà de treballar al costat del pare amb qui ha fet els seus cameos a L’aviador (2004), Infiltrats (2006) i La invenció d’Hugo (2011). En temps de crisi global, hi ha qui vaticina la mort del cine o qui per contra parla d’hipercinema. En tot cas, Scorsese ha volgut contar a la seua filla en format epistolar, el futur brillant que segons ell vaticina per al cinema. Ací teniu la traducció de la carta publicada al diari La Repubblica.

Estimada Francesca:

T’escric aquesta carta per parlar del futur. El veig a través de la lent del meu món. A través de la lent del cinema, que ha estat en el centre d’aquest món. Durant els últims anys m’he adonat que la idea del cinema amb la qual vaig créixer, la idea que resideix en les pel·lícules que t’he mostrat des que eres nena i que estava tan en boca de tots quan vaig començar a rodar, s’acosta al final. No em referisc a les pel·lícules que ja s’han fet. Em referisc a les que estan per venir. No vull causar inquietud. No escric aquestes paraules amb esperit derrotista. Al contrari, crec que el futur és brillant.

Sempre vam saber que les pel·lícules eren un negoci i que l’art del cinema és possible en haver-se alineat amb les condicions econòmiques. Cap de nosaltres, els que vam començar en els anys 60 i 70, ens fèiem il·lusions en aquest sentit. Sabíem que hauríem de treballar dur per protegir allò que volíem. També sabíem que potser hauríem de travessar períodes difícils. I supose que, a cert nivell, ens vam adonar que hauríem d’enfrontar-nos a un moment en què cada element impredictible en el procés de fer pel·lícules acabaria minimitzat, gairebé fins i tot eliminat. I quin és l’element més impredictible de tots? El cinema. I la gent que ho fa.

No vull repetir el que han dit i escrit altres abans de mi sobre els canvis en el negoci. I m’encoratja l’existència d’excepcions a la tendència cinematogràfica general – Wes Anderson, Richard Linklater, David Fincher, Alexander Payne, els Germans Coen, James Gray i Paul Thomas Anderson estan aconseguint fer les seues pel·lícules, i Paul no només va aconseguir rodar The Màster en 70mm, sinó que va aconseguir exhibir d’aquesta manera en algunes ciutats. Qualsevol que es preocupe pel cinema hauria de mostrar-se agraït. Em commouen també els artistes que aconsegueixen fer les seues pel · lícules a tot el món, a França, a Corea del Sud, al Regne Unit, al Japó, a l’Àfrica. Cada vegada és més difícil, però segueixen fent pel·lícules.

No crec, però, que estiga sent pessimista quan et dic que l’art del cinema i del negoci de les pel·lícules es troben ara en una cruïlla. L’entreteniment audiovisual i el que coneixem com a cinema -imatges en moviment concebudes per individus- semblen anar encaminats en direccions diferents. En el futur, probablement, veuràs cada vegada menys del que reconeixem com a cinema en les multisales i més d’ell en xicotets cinemes, on-line i, supose, en espais i circumstàncies que no puc predir.

Llavors, per què el futur és tan brillant? Perquè per primera vegada en la història d’aquesta forma d’art, es poden fer pel·lícules per molt pocs diners. Una cosa absolutament insondable quan jo creixia, i les pel·lícules de pressupost extremadament baix sempre han estat l’excepció, en lloc de la regla. Ara és l’inrevés. Pots crear belles imatges amb càmeres que et pots permetre. Pots gravar so. Pots muntar, barrejar i fer correcció de color des de casa. Tot això és ara possible .

Però amb tota l’atenció que s’està dipositant en la maquinària de la creació de pel·lícules i en els avenços que ens han portat a una revolució cinematogràfica, cal recordar una cosa important: les eines no fan la pel·lícula, la fas tu. És alliberador agafar una càmera, començar a rodar i ajuntar-ho tot amb Final Cut Pro. Però fer una pel·lícula, la que tu necessites fer, és una altra cosa. I aquí no existeixen les dreceres .

Si John Cassavetes, el meu amic i mentor, seguís viu hui, estaria emprant amb tota seguretat tot l’equip que hi ha disponible. Però em diria el mateix que m’ha dit sempre -has d’estar absolutament dedicat al treball, donar tot el que pugues de tu mateix, i protegir l’espurna de la connexió que et va portar a rodar la pel·lícula en un primer moment. Has de protegir aquesta espurna amb la teua vida. En el passat, com les pel·lícules eren tan cares, la protegíem contra el cansament i els compromisos. En el futur, hauràs de protegir-la d’un altre factor addicional: la temptació de seguir el corrent i permetre que la pel·lícula derive i naufrague.

No és només una qüestió de cinema. No hi ha dreceres per a res. No dic que tot haja de ser difícil. Només dic que la veu que et dóna l’espurna és la teua pròpia veu -aquesta és la llum interior, que van dir els Quàquers-.

Aquesta ets tu. Aquesta és la veritat.
Amb tot el meu amor, el pare.

Comentaris

Leave a Reply