Manoel de Oliveira

Posted on desembre 14, 2008 
Filed Under cinema

Aquest cap de setmana i per segona vegada en els diumenges que venim donant-vos a conéixer a algun artista de les arts plàstiques i visuals, dediquem el post a un cineasta. I no és per menys, doncs el món del cinema està de cel·lebració ja que Manoel de Oliveira dijous passat va complir els 100 anys. I la millor manera que ha tingut el cineasta portugués per commeorar el seu segle de vida ha sigut rodant una nova pel·lícula, “Singularidades de uma Rapariga Loira” (Singularitats d’una xica rossa) que s’afegeix als més de cinquanta títols que ha dirigit des del seu debut, el 1931, amb el documental “Douro, faina fluvial“. Manoel Cándido Pinto d’Oliveira va néixer el 12 de desembre de 1908 a Porto, en una família industrial de classe mitjana. Des de molt jove es va sentir interessat pel cinema, gràcies al seu pare, que li duia a veure les pel·lícules de Chaplin i Max Linder. Prompte va destacar com atleta en gimnàstica, natació, atletisme i carreres de cotxes. Però quan tenia uns 20 anys va comprar una càmera Kinamo amb la qual va rodar la seua primera obra. I des de llavors el centenari Oliveira, condemnat a convertir-se en un mite, ha sigut un artista ben prolífic que ha mantingut un ritme de quasi una pel·lícula per any. A més ha filmat en una diversitat de formats convinant la ficció amb curts i migmetratges documentals i l’aparició com a actor a Lisbon story, a les ordres de Wim Wenders. Iniciat en el periode del cinema mut ha sigut premiat en diversos festivals internacionals, encara que mai amb el Lleó de Venècia ni l’Ós de Berlín i la Palma d’Or de Cannes li l’han concedida enguany en reconeixment a la seua extensa carrera. Algunes de les seues pel·lícules han comptat amb la presència d’actors tan carismàtics com Marcello Mastroianni (“Viatge al principi del món”), Catherine Deneuve (“O convento”) i Michel Piccoli (“Je rentre à la maison”). Principis com el de pensar que “l’art és expressió, no tècnica; la tècnica només ajuda” han estat en el rerefons de les seues obres algunes de les quals com “Le soulier de satin” i “Amor de perdição” superen el metratge habitual amb set i quatres hores de durada respectivament. La por, la falta i el sexe són, segons João Bernard da Costa, director de la Cinemateca portuguesa, els eixos vertebrals de l’obra d’Oliveira i aquesta és una bona ocasió per apropar-se als video-clubs especialitzats i repassar alguns dels títols d’aquest gran cineasta.

http://www.imdb.com/name/nm0210701/

Comentaris

2 Responses to “Manoel de Oliveira”

  1. Sun on abril 10th, 2012 7:49 pm

    John 3:16, or Salome and John the Rabbit?

  2. Elbert Uimari on abril 28th, 2012 10:42 pm

    Wonderful eyes…wonderful smile…can’t wait to see his fangs

Leave a Reply