Celia & Sunrise

Posted on octubre 29, 2012 
Filed Under video

Amb aquelles persones que han col·laborat amb 400 colps no podem més que estar sempre agraïts i fer costat quan es presenta l’ocasió. És el cas d’Antoni Sendra qui ens ha enviat un mail per a compartir l’últim vídeo que ha realitzat, Celia & Sunrise. El passat 29 de setmebre el temporal va deixar a les platges del Saler una imatge de fort impacte visual, la de dos vaixells varats a tan sols 40 metres de la costa. Nosaltres mateix ens acostàrem aquell cap de setmana per veure-ho de prop i quedàrem bocabadats front a una imatge entre surrealista i apocalíptica. Ara Antoni ens sorprén amb aquesta peça de senzilla factura narrativa però que conté elements que ens han resultat molt suggerents. Especialment l’aprofitament directe, ràpid d’un fet que de seguida esdevingué notícia per construir una narrativa, una ficció. També per l’ús i la remescla de les imatges generades als diversos medis per recolzar el relat personal. Suposem que la proposta és més un exercici estilístic sense moltes més pretensions, però llevat d’algun element no del tot resolt al relat com l’explicació de la gota freda, el vídeo ens ha seduït també pel seu muntatge àgil i molt ben embastat.

Ara bé, també hem de ser crítics. No sabem les raons últimes per les quals Antoni ha triat el castellà per contar aquesta història en primera persona. Ens sorprén realment, coneguent l’Antoni. I ens sap greu perquè en aquestos temps efectivament de naufragis hi ha coses que més que cal salvar, són el nostre salvavides. I la llengua ho és. La qüestió de l’acusada castellanització del nostre alumnat és un tema que tenim damunt la taula. Pensem ja en iniciatives creatives per abordar-ho i qualsevol referent proper és sempre postiu. A la contra, els efectes són devastadors i la suma de renúncies personals acaben per abocar-nos al naufragi col·lectiu. Bé, pot ser només el temporal ha fet sotsobrar l’Antoni i en breu ens torna a delectar amb peces tam bones com R.E.A. Una història de graffiti a València o la magnífica Cos mortal.

Ah, la preparació de l’apunt ens ha portat a cabusar-nos via google pels vídeos del succés per comprovar el nombrós material visual que ha generat; n’hem triat una altre que podeu veure al la finestra central.

http://www.antonisendra.com

Comentaris

7 Responses to “Celia & Sunrise”

  1. Antoni on octubre 29th, 2012 2:39 pm

    Hola Jordi:
    En primer lloc, moltes gràcies per fer-te ressò (una vegada més) dels meus projectes personals. Ets molt generós i ho agraesc profundament.
    En segon lloc, m’agradaria contestar-te a les preguntes que et fas en la segona part de l’entrada:
    És una pena i resulta culturalment empobridor que una obra siga jutjada per la llengua en la què ha estat gestada, no creus? I malauradament aquesta idea es desprén de la lectura del teu post. Això de la militància cultural m’ha generat i em continúa generant molts mal de caps. I en aquest punt de la meua vida, després de 8 anys treballant exclusivament en valencià als meus projectes personals, puc dir que utilitzaré la llengua que em done la gana segons allò que vullga expressar en cada moment. I això, per molt que et pese, no vol dir renunciar a la meua llengua, ni ser menys valencià, ni molt menys estar danyant a la meua cultura. Per favor, no ho oblidem: la realitat del País Valencià des de la seua fundació ha segut catalana, però també castellana.
    La realitat d’este país és paradoxal i incongruent. A un sector molt important de la militància cultural valenciana només li interessa usar la llengua per parlar de “LA LLENGUA” i això sí que em resulta una actitut empobridora, maniquea i pamfletària.
    És molt fàcil pontificar sobre la trona, però la meua realitat és ben diferent. Com a creador aspire a viure del que faig i quan, per exemple, he posat el projecte de “Cos Mortal” damunt la taula per demanar ajut econòmic, tot han segut llargues; Quan hem anat als instituts i a les editorials a presentar activitats relacionades amb la pel·lícula i el poeta, tot eren bones paraules però cap recolzament econòmic. La realitat d’este país és que a tot el món li interessa parlar de “LA LLENGUA” però pocs es mullen el cul per ella.
    Ho sent molt, Jordi, però en aquest punt no puc estar més en desacord amb tu. A mi no em fa sotsobrar el fet d’usar el castellà en una pel·lícula, a mi el que em fa sotsobrar és la falsa creença en la titularitat de la cultura.

    Atentament,
    Antoni.

  2. admin on octubre 29th, 2012 7:53 pm

    Hola Antoni:

    Fins ara, sempre que presente algun treball d’alguna persona tinc per filosofia parlar dels aspectes que m’agraden del mateix. Quan no l’evite directament, procure ser molt caute en la crítica doncs entenc que la realització d’una obra està sotmesa a una gran varietat de circunstàncies de les quals moltes les desconnec el que em portarà segurament a ser injust.

    D’altra banda i sincerament, crec que no jutge la peça per la llengua amb la qual ha estat creada. Et podria dir unes quantes pel·lícules espanyoles que admire i que són capdals en el que ha sigut en la meua formació cinèfila. El que si pretenia era incidir en l’aspecte de la tria de la llengua, sempre tenint clar com tu dius que, faltaria més, pots fer audiovisual en la que et done la gana i que no dubte del teu compromís personal per la llengua i la cultura d’aquest país del qual ens toca viure la seua realitat tan incongruent i paradoxal. Creu-me, que si vaig publicar ‘Celia & Sunrise’ és perquè em va encantar però sentia que des d’ací i en les circunstàncies actuals tampoc podia passar per alt el fet assenyalat. Pot ser no vaig trobar el to encertat d’unes paraules que sí pretenien expressar, permiteix-m’ho, cert neguit personal. Pot ser la situació que comente de la creixent castellanització del nostre alumnat, tema amb el qual volia lligar-ho, ha contaminat certa distància necessària en la crítica però crec que et passes una mica, per associació, si la valores com a pontificadora, empobridora, maniquea i pamfletària. Igual haguera sigut més senzill i directe dir-te: xé Antoni, et necessitem en valencià i un vídeo així haguera sigut increïble.

    Per últim, creu-me també que em sap greu si t’ha molestat, que espere un dia ho pugam parlar tranquil·lament en persona i que espere que continues compartint amb 400 colps treballs veniders. Entenc que precisament en les circunstàncies actuals no ho has de tenir gens fàcil, poder viure com a creatiu del teu treball, i ja saps que espere que et vaja molt bé. Una abraçada ben forta, Jordi.

  3. Paco Raga on octubre 29th, 2012 11:05 pm

    Deixant de banda, ara, tota diatriba i possibles malentesos o remescles d’intencions (això ja us ho aneu parlant…) l’apunt i els comentaris m’han fet pensar en diverses coses.
    - De primer, en com els que fem coses en valencià afegim un plus de dolor al que ja paguem per, simplement, “fer”. (Pense, ara, en el meu bon amic Joan, lluitant per qualcom tan simple com poder “fer en valencià”).
    - En no poques ocasions m’ha fet l’efecte qui tenen els diners i/o ostenten la posició apropiada no estan tant per la cultura o la llengua, com per segons quines persones (aquest o aquell cognom; tal o qual recomanació; etc.). Tinc amics/amigues (gent que també fa curts, o teatre, o música) que han topat una i altra vegada amb aquesta realitat.
    - Crec, i amb això torne al cas de Toni, que una peça com “Cos Mortal” mereix un tracte excels, unes portes obertes i l’estora roja per passar avant. I que aquest no és un cas únic.
    - Més enllà d’Antoni Sendra, hi ha tants i tants que van xocant contra les portes, amb la indiferència i, fins i tot, el cinisme d’editors, productors, programadors culturals i la nostra petita fauna local.
    - Cert que, provant en castellà la cosa no varia massa (sí que augmenten els efectius potencials, ho sé ben bé: un llibre meu s’ha venut més a Colòmbia, en la versió castellana, en una temporada, que en el País Valencià, per a on fou concebut, en tot el temps…).
    - Malgrat tot, coneguem qui es qüestiona fins i tot el castellà com a llengua d’ús, dubtant en decantar-se cap a l’anglés. Això depén molt de l’àmbit territorial de presentació de la proposta, sens dubte.
    Dit això,és cert que compartesc amb Jordi la preocupació per la creixent castellanització dels alumnes. Encara més, jo l’enmarque en un creixent despectum pel valencià. I això m’inquieta més encara, ja que aquests alumnes no han arribat a aqueix punt en base a cap dels supòsits sobre els quals reflexionava a dalt. O potser, a la seua escala, sí… Podríem investigar-ho.

    Una abraçada a tots dos, amics.

    PS. Una entrada amb les seues polèmiques, però gran, molt gran, tant pel contingut (El curt de Toni és fantàstic) com per les opinions i contra-opinions vessades, que generen un debat, al meu parer, importantíssim.

  4. Antoni on octubre 30th, 2012 12:39 pm

    Benvolgut Paco:

    Quanta raó tens quan parles del dolor de llengua… jo no ho haguera pogut explicar millor. Ens esgota i obstaculitza el treball de manera inútil.
    Tal vegada siga lleig parlar de diners… Ho serà per a la gent que en té, supose. Hi ha que començar a parlar clar sobre aquest tema. La gent amb la vida resolta tal vegada puga no fer altra cosa que treballar desinteressadament. Jo col·labore i continuaré col·laborant en els projectes que trobe interessants. Però, com molt bé apuntes, la fauna local basa la gran part dels seus “saraos” en col·laboracions. I això porta a la ruïna econòmica i als malentesos.
    Gràcies per les teues paraules respecte a “Cos Mortal”. Però recorde amb dolor aquesta època. Aquesta pel·lícula ha segut invisible i desconeguda fins i tot per al públic per al què està pensada.
    Jo acabe ara de probar el castellà i la cosa, en el meu cas, sí que ha variat ostentiblement. Això no vol dir que a partir d’ara tot el que faça ho faça en castellà.

    Gràcies per les teues reflexions i paraules d’ànim. Quan vullgau continuem en una altra taula.

    Un abraçot,
    Antoni

  5. Antoni on octubre 30th, 2012 12:41 pm

    Hola:

    No sé perquè, però wordpress no em deixa publicar la resposta a Jordi. Més tard ho tornaré a intentar.
    Saluts

  6. admin on octubre 30th, 2012 1:46 pm

    Hola Jordi. Com que el blog no em deixa publicar el comentari (segurament per algun problema tècnic), te’l faig arribar via mail. Moltes gràcies. Si creus convenient, el publiques.

    Benvolgut Jordi:

    Disculpa la duresa del meu tò. Tinc la sensació de no haver segut del tot just amb tu. Com he escrit adés, el compromís amb la meua llengua és objecte de molts dilemes sense resoldre al meu pensament. És més, la constant reflexió al voltant del tema (amb mi mateix i amb els meus semblants) m’ha portat tantes vegades a un carreró sense eixida que últimament em sent extenuat. I amb tu definitivament he errat l’objecte de la meua extenuació, per això et demane disculpes. Des de la trona només parlen els reis i ací som tots més de poble que “la tia conxeta”. Així que, per favor, no et sentes al·ludit per unes paraules que naixen de l’extenuació i el desànim.

    No obstant, sí que m’agradaria incidir en un punt de la teua crítica que encara trobe paradoxal: dius que no jutges les obres per la llengua en la què estan gestades, però et desdius quan et refereixes al meu treball amb les següents expressions:

    “Bé, pot ser només el temporal ha fet sotsobrar l’Antoni i en breu ens torna a delectar amb peces tam bones com R.E.A. Una història de graffiti a València o la magnífica Cos mortal.”
    Ara permet-me fer una paráfrasi constructiva: “El darrer treball de Antoni no ha assolit la qualitat de REA o Cos Mortal…”. Vols dir que el canvi de llengua no és el factor determinant en aquest juí de valor?

    Ara un altre exemple:
    “xé Antoni, et necessitem en valencià i un vídeo així haguera sigut increïble.”
    Parafrasejant: “Celia & Sunrise en valencià haguera estat un vídeo increïble, és una pena que en castellà no ho siga.” De veres l’ús de la llengua pot afectar tant la qualitat d’un treball?
    Aprecie la crítica i creu-me, li veig més defectes al vídeo que qualsevol persona en tota la terra. Ara bé, m’he sentit ofés quan gran part de la mateixa s’ha basat en qüestions alienes (segons el meu parer) al valor artístic. No vull alimentar la confrontació, tan sols fer reflexionar sobre el tema. Pensem… quan una història ens captiva… ¿Acàs no oblidem la llengua en la que l’estem assaborint?

    Comprenc la vostra preocupació pedagògica per la creixent castellanització de l’alumnat, però no és la meua intenció continuar en aquest debat. Tan sols dir-vos que continúe estant disponible si creieu que el meu treball pot ser útil en alguna de les vostres activitats docents.

    No m’agradaria acomiadar-me sense mostrar el meu respecte i profunda admiració per la infatigable tasca pedagògica que desenvolupes. Fan falta més pedagogs com tu; cultes i sensibilitzats amb la realitat, fills del seu temps i oberts als canvis. Hui, més que mai, és necessari el teu treball.

    Un abraçot,
    Antoni.

  7. admin on octubre 31st, 2012 1:24 pm

    Hola de nou Antoni:

    Aquest darrer comentari teu em tranquilitza tot i tenir la confiança plena de que afortunadament aquestes coses les podem debatre i comentar sense posar en joc la relació personal. M’agradà la teua descripció de la nostra realitat com incongruent i paradoxal i sent que és les nostres pròpies carns on també pren cos. Pensava que ja té ous la cosa que precisament nosaltres ens enfrasquem en aquestos debats; però bo, pot ser 400 colps és un bon escenari per a pensar-ho, al menys nosaltres, i la teua crítica conté elements molt interessants que ja ens ajuden a pensar millor les nostres accions educatives.

    Les paraules són les que són, ahí estan, i per tant m’hauré de mirar si realment contenen algun prejudici. Però voldría continuar aclarint-les. Quan dic “xé Antoni, et necessitem en valencià i un vídeo així haguera sigut increïble.” no és perquè en castellà el vídeo siga dolent o de menys qualitat sinó que per nosaltres, en la nostra funció pedagógica, és increïble poder mostrar peces com les teues, en valencià. Estem necessitats de referents propers i de qualitat. Igual he sigut exigent en traslladar-te a tu el pes de la responsabilitat d’haver de sostenir aquesta funció sense tenir en compte altres circunstàncies. Però si tens l’ocasió de delectar-nos de nou amb peces com REA o la mateixa Celia & Sunrise en valencià, per nosaltres sí té un valor afegit. No sé si m’acabe d’explicar. Mira, de fet el cicle de cinema que organitze a l’eso, encara que per a mi és una xicoteta lluita amb l’alumnat, l’organitze en versió original perquè precisament puguen, també, gaudir de la llengua d’una pel·li independentment de si està feta en anglés, koreà, francés, portugués o castellà. Però bé, deixem de moment el debat i ja et comentarem com fem a l’escola amb aquest tema.

    Una abraçada i fins aviat!
    Jordi

Leave a Reply