Diari d’una coproducció

Posted on juny 1, 2012 
Filed Under cinema, col·laboracions

De nou la xarxa. Sentiem ahir mateix al programa La nube que allò important a twitter no és el nombre de seguidors que tens sinó quines possibilitats de treball, de creació, de compartir… es donen. I en aquesta ocasió l’encontre és amb Samuel Sebastian. Samuel és un cineasta i dramaturg valencià. Des dels 12 anys escriu articles de cinema i art. Llicenciat en Història de l’Art, obtingué el premi extraordinari de carrera. Després va encetar la seua carrera com a cineasta i ocasionalment com a professor de cinema, fundant la productora sinCasa. Membre del grup Ja en tenim prou, va rebre juntament amb tot el col·lectiu el Premi Llibertat d’Expressió atorgat per la Unió de Periodistes Valencians. Igualment ha realitzat videoclips per a Clara Andrés i el grup Òwix a més d’obtindre diferents premis pels seus curts. A l’octubre de 2008 obtingué el premi Octubre de teatre amb l’obra Les habitacions tancades, que és el seu primer text dramàtic, sent el més jove guanyador d’aquest premi i el primer nascut a la ciutat de València. En 2009 fou nominat als Premis Tirant pel seu videoclip Fer Res, interpretat per Clara Andrés i per la seua videocreació sobre les persones migrants i els mitjans de comunicació La mar que ens separa. La seua pel·lícula La pausa dels morts va ser retirada per ell mateix del Festival de Cinema de Teheran com a protesta pública pels abusos i tortures del govern iranià, escrivint una carta en la que mostrava les seues raons.

Samuel resideix actualment a Barcelona però gira per Europa en mig de la ingent i estimulant tasca de tirar endavant una coproducció cinematogràfica. Paral·lelament narra la seua experiència al seu blog i ara, molt amablement, s’ha oferit a contar-nos de primera ma, ací a 400 colps, un resum de la mateix. Gràcies i molta sort Samuel!

Diari d’una coproducció

En dies com els actuals sembla que tots volem buscar les respostes perfectes a tot: la resposta perfecta a la crisi, al nostre futur, a les relacions personals. Al cinema, és cert que sempre hi ha existit aquesta preocupació, és a dir, trobar la fórmula infal·lible que faça funcionar totes les pel·lícules, que siguen de qualitat i, sobretot, rendibles. Ningú no l’ha trobat. Grans estudis poden perdre dos-cents milions de dòlars en produccions darrere les quals es trobava, en principi, gent força competent i professional. Per tot això, aquests articles i el seu blog original, no estan pensats com una fórmula d’èxit, sinó como la descripció d’un projecte que es troba encara en fases molt primigènies de la seua preproducció i que, de fet, tot i que marxa bé, encara no està definit el seu futur.

Així, la primera paraula amb la qual vull començar és la de paciència. Fer una producció cinematogràfica, i més una coproducció internacional, és un procés llarg ja que requereix trobar una gran quantitat d’inversors i, per a fer-ho, cal primer haver preparat un bon projecte. Així, un projecte cinematogràfic precisa vora un any per a la seua escriptura i reescriptura (en els dos projectes que estem treballant un ha sigut escrit cinc vegades i l’altre tretze) i vora uns quatre mesos més per a les correccions finals i preparacions del material, que inclou una visió clara i concisa de tots els continguts. Abans d’eixir amb el projecte en la mà has de tenir clares tres coses: que el projecte que tens ha de ser el millor possible, que ho presentaràs en competència amb molts altres projectes i, sobretot, que els productors als quals et dirigisques poden no saber-ne res de la teua història.

La meua història comença amb una idea clara, la de fer una pel·lícula en França. Capritx? No. Aquest tipus de decisions han d’estar plenament raonades, en particular perquè anar-se’n fora a treballar sol ser una decisió complicada, per això els problemes s’han de convertir en avantatges. Quan vaig acabar la darrera versió del guió, el vaig traduir a l’anglès i al francès i vaig veure que aquesta era una història completament francesa, que podien entendre sens dubte els espectadors que han admirat pel·lícules com Els amants de Pont-Neuf (1991) de Léos Carax o La fidelité (2000) de Zulawski. La relació amb l’audiència és fonamental. Igualment, l’adaptació al context cultural de la producció. Moltes pel·lícules europees fallen per intentar semblar-se a les americanes, ja que produeixen una estranya reacció en el públic: els americans no se senten identificats i els europeus tampoc, així la pel·lícula roman en una terra de ningú perquè ha comés l’errada de perdre la seua personalitat en favor d’un públic que no ha respost amb entusiasme.

D’altra banda, s’ha de tenir molt clar el pressupost. Una producció europea normal costa entre 2.2 i 2.8 milions €. Si no tens molta experiència, millor no buscar-ne un pressupost alt i mai no intentes pujar un pressupost pensant que el productor et dirà: “Val, no puc pagar 5 milions però 2 sí”. No ho faran mai. Un pressupost alt sol espantar els productors i, igualment, el que apareix escrit en un pressupost és sagrat per a tots els que participen en la pel·lícula. A partir d’1 milió, el productor voldrà un nom important per a la seua pel·lícula, un actor o actriu que puga augmentar els beneficis de la seua inversió, per aquesta raó, sempre als papers principals se solen indicar com a mínim dos actors coneguts que puguen interpretar-los. Accedir a ells sol ser cosa del productor. Una altra forma de buscar finançament (però és més complicada) és la d’anar directament a l’actor conegut i aconseguir una carta de compromís de participació en la pel·lícula. Els agents, tot i que tenen l’obligació legal de lliurar al seu representat totes les ofertes que reben, en la pràctica són uns filtres que només deixen passar les ofertes més fermes. I les més fermes són les que tenen darrere un bon productor.

Igualment, és ben important conèixer quin tipus de productors són els que volem que participen en la pel·lícula. No és el mateix un sistema americà en el que la producció és bàsicament privada que un sistema com l’europeu en el que la inversió es reparteix entre pública i privada. I dins de cada país, el funcionament és diferent: el sistema belga està dissenyat per a acollir productores externes en règim de coproducció internacional, però normalment les productores belgues funcionen com a coproductores minoritàries. A França, en canvi, el sistema està basat en la solidesa de la seua cinematografia i d’unes ajudes anticipades que funcionen bé, però s’ha de tindre en compte que el cinema francès està molt pensat per al seu públic, que veu el cinema del seu país més que l’americà. D’aquesta manera, una vegada plantejada la història i seleccionat el país que ens interessa, és el moment de llançar-se a buscar la producció aprofitant els recursos més variats: les Film Comissions, els llistats de productores i actors, etc. Tot pot ser-ne útil i, amb una bona presentació del teu projecte, ja és un bon principi per a llançar-se a un altre país per tal de buscar finançament per a la teua pel·lícula.

Aquest article és un extracte dels primers capítols del Diari d’una coproducció, la descripció de dos coproduccions internacionals que es troben actualment en estat de preproducció i està fet amb la intenció d’orientar cap a futures coproduccions. A mesura que anem avançant amb aquestes coproduccions, anirem publicant nous capítols.

Comentaris

Leave a Reply