Grup de pares i mares d’eso: l’adolescència

Posted on novembre 6, 2011 
Filed Under educació, formació, xarrades

Si l’apunt anterior feia referència a l’inici d’una de les inciatives posades en marxa a l’IES escolagavina que té com a eix temàtic l’adolescència, aquest dóna compte de l’altra que paral·lelament es portarà a terme aquest curs. La primera adreçada a l’alumnat de secundària, aquesta per als pares i mares de l’etapa. Es tracta del Grup d’encontre de pares i mares d’eso que a l’igual que el Cicle de cinema en V.O. es va posar en marxa aquest dijous passat per tercer any consecutiu. També amb una periodicitat incial d’una sessió al mes i coordinat per Jordi Orts, psicòleg-orientador del centre i administrador de @400colps. I l’inici sigué genial doncs comptàrem amb la presència i participació de Carmen Ferrándiz, psicòloga-psicoanalista amb reconeguda experiència en clínica i educació que entre d’altres s’ocupa de la salut mental d l’escola Les Carolines. Carmen a qui agraïm de tot cor la seua col·laboració, va fer una magnífica xarrada exposant de manera clara, concisa i amena els trets primordials de l’adolescència. L’interés despertat per les seues paraules va fer la resta ja que en la segona de les dues hores de l’encontre, els pares i les mares es dedicaren a fer preguntes que animaren un diàleg i una reflexió compartida d’alló més interessant. Ací teniu els apunts del gruix del contingut de la xarrada:

La psicoanàlisi té detractors i seguidors però almenys per a nosaltres ens és útil perquè ens permet pensar l’experiència humana. Explicaré amb una sèrie de pinzellades les característiques personals de l’adolescència tal i com la conceptualitza i la pensa la psicoanàlisi. Ja qui després tinga més interés pot continuar aprofundint. Ja al segle III Sócrates parlava d’aquesta etapa en termes quasi idèntics com els podem escoltar ara. Aquella frase del filòsof ateniens sembla de plena vigència i universal: “Els joves d’avui estimen el luxe, tenen manies i menyspreen l’autoritat. Responen als seus pares, devoren el seu menjar, creuen les cames i li falten el respecte als seus mestres”. Però al mateix temps hem d’entendre l’adolescència en el marc de cada cultura determinada. Més ara que assistim a canvis notables en les configuracions familiars que en ocasions donen pas a situacions més o menys complexes si més no, noves. És cert, estem a més en un moment de crisi que esperem que almenys servisca per canviar una tendència en valors preponderants que dificultava el creixement mental. Posem per cas el resorgir de moviments slow com a contrarèplica d’eixa pressió social pel tot quan abans millor (que aprenguen a llegir abans, dinar ràpid…) ja no s’hi val. S’ha de dir, madurar, el canvi psíquic, requereix un esforç. El cas és que un es pot arribar a morir sense haver madurat. Per tant no és el mateix que una xiqueta jugue a maquillar-se amb les pintures de sa mare a què es venguen pacs de maquillatge per a xiquetes menudes com si foren adolescents; que es faça mercat d’aquest fet.

Hem de diferenciar dos moments en l’adolescència: una primera adolescència que sense entrar ací i ara en explicacions s’anomena maniaca i que se sol donar entre 1r i 3r d’eso i una segona que s’anomena depresiva. El treball psíquic fonamental que realitzen els i les adolescents passa per resoldre tres dols: el del cos infantil, el de la figura desl pares idealitzats en la infantesa i el de la bisexualitat. La ment és bisexual i seran les identificacions les que ens conduisquen a l’elecció d’objecte. Hem de tenir en compte que no parlem necessàriament de famílies consanguínees sinó de xarxa de figures. En ocasions no és imprescindible que estiguen els dos progenitors sinó que és més una qüestió de figures que altres persones poden assumir: una veïna, un familiar…

Apuntar que el cos de la infantesa en aquesta edat acaba per organitzar les pulsions de manera que convergeixen cap a la genitalitat en tot un exercici d’integració. És normal en aquest trànsit que al mateix temps es donen moments de regressió a etapes anteriors. Per exemple el deisnterés per la higiene, especialment en xics, com una mostra de retorn a l’etapa de control d’esfínters. En aquesta primera etapa es tacta més d’un joc de rols on els i les joves assagen, es posen a prova, mesuren els seus atractius, el seu grau d’acceptació. Per això es normal també trobar a xiques espcialment que es mostren molt erotitzades. Entra en la lògica de la fase maniaca on tot es puja de to (la música mateix és un clar exemple). Per això no cal prendre’s massa seriosament el fet que algunes xiques vagen molt provocatives. Al rere fons sempre hi ha molta inseguretat i angoixa que normalment, tot i que la tendència és a homogeneitzar-se, en les xiques s’expressa en el cos i en els xics en la conducta. Així que el millor que pot passar els pares i mares és dur-se bé amb els propis defectes i inseguretats. Perquè els fills i filles provocaran ahí mateix: com permanéixer pegats als pares; no es pot! Tot acompanya doncs el procés de subjectivació. I en aquest procés pares i mares haureu de revisar les càrregues (ideals, expectatives, projectes personals…) amb les quals l’encareu. És important tenir cura de no dipositar excés de càrregues en les decisions que preneu ara. La vida és llarga i els joves tenen encara molt de recorregut per davant. Heu d’entendre que el problema d’ells i elles no és amb vosaltres. Per tant heu de facilitar que ell o ella entenguen que el problema en última instancia és amb ells mateixos, que si no estudien qui pitjor ix parat, qui més es perjudica és ell o ella.

Altra característica pròpia d’aquesta edat és que sovint hi ha molt distància entre els projectes que tenen en ment i la pròpia realitat. Si no els ajudem a tendir ponts podria passar que es quedaren bloquejats. La mateixa noció i relació temps/espai es trastoca. El “ara després ho faig” s’ho arriben a creure realment perquè perden aquesta perspectiva. És típic per exemple la quantitat de temps que dediquen a les ensomniacions, estan apardalats. D’ací també els problemes d’aprenentatge, especialment els xics, tot i que anteriorment hagen anat bé amb els estudis, tan se val. La seua psique no està per a l’aprenentatge, el pensament està en stand-by doncs la ment està ocupada en elaborar totes aquestes qüestions.
Si tot va bé doncs s’arriba a la fase depresiva on comença a crear els seus propis ideals: el món no m’agrada tal i com és, pensen com canviar-lo. Entren en un moment de molta identificació ideològica, altruisme… Però un fet que podria complicar la seua evolució és l’aïllament. Un dels grans ajuts són els iguals i els/les professor*s. Aquestos últims no estan tan ‘carregats’ i no els infantilitzen tant. És ben important que puguen veure que entre els adults hi ha pactes de confiança; açò és d’allò que més els ajuda. La crisi adolescent coincideix amb la crisi adulta i sovint, per exemple, l’adolescència posa en jaque la parella mateix. No significa açò que tots dos membres hi hagen de pensar el mateix però sí que aquest fet no puga ser utilitzat pel fill o la filla. Pare i mare han de tenir bona capacitat de tolerància a la diferència. Sempre entre allò que ens agradaria i el que és, hi ha distància. Els adults no poden posar-se nerviosos, perdre els papers ja que altra de les coses que més ajuda és la condició adulta per ser coherents. Per tant cal no perdre el diàleg; així ens contaran. I sí, és cert, es transmeteix més per l’exemple que per les paraules, però si nosaltres mateix no podem donar exemple, al menys que hi siguen les paraules. Pensem per exemple el pare que fuma i no vol que el seu fill/a fume. Pot pensar-se que incorreix en contradicció, però almenys ha de tenir la capacitat per posar-li paraules i saber explicar-ho.

Altra qüestió que complica sovint molt les relacions per nociva és la victimització en la qual de vegades entre pares i mares. Allò de “mira el que m’estàs fent”… Si els pares entren en un pols, des de la part emocional, tenen les de perdre. Hem d’entendre, tot i que coste, que l’agressivitat ajuda a créixer, a separar-se dels pares, i és un problema també aquells xiquets que no l’expressen i es queden apegadets als pares, no creixen. La baixa autoestima és altre dels problemes. Molta cura doncs amb no maxacar-l@s, desqualificar-los, perquè si no aniran ja venuts en la relació amb altres. El diàleg és molt important encara que de vegades ens conten coses horroroses. A més, no s’han de pendre massa de seriós les propostes les quals sovint estan més en la fantasia. No oblidem tampoc que tots aprenem equivocant-nos de manera que és convenient no perdre la confiança, “per ahí vas malament però nosaltres ací estem”. Si observem que hi ha rigidesa o brusquedat en els canvis, sí poden ser indicadors d’algun problema. En l’intercanvi, l’esquema acció-reacció resulta fatal perquè empastra més que aclareix. Ajuda molt si ens notem massa nerviosos, ajornar el diàleg: “en aquest moment no puc parlar, ja ho farem més tard”. Per tant s’han de posar límits no tan perquè en hagen pogut ferir sinó perquè allò que han fet no toca, no és acceptable. Poder suportar que et miren en cara d’odi és tolerància; cal tallar abans que et parlen malament. Els límits són contenidors i no s’han de canviar en funció d’un estat d’ànim si no d’un raonament. La història és coneixer els fills i les filles, saber què pensen, què els passa, quins són els seus arguments vitals…

El professorat, d’altra banda, també ha de saber en la seua relació amb l’alumnat quines són les seues emocions. Clar que afecten emocionalment les respostes dels alumnes, hem de saber-ho i aprofundir en el coneixment de les emocions pròpies. En definitiva el vehicle que facilita la transmissió de coneixment és el vincle. Si el professor o la professora s’afecta és perquè hi ha vincle. També s‘ha d’assumir que ens passem la vida clavant la pota. La nostra responsabilitat, la de pares, mares i professorat és pensar en com introduir canvis en aquelles coses que no funcionen. Saber que la coherència permet les diferències. Allò de que els i les adolescents “fan el que els dóna la gana” no és cert, el que passa és que estan patint. Els hi dóna molta tranquil·litat saber que és normal, que es senten malament, que es poden equivocar… així és reforça també l’autoestima. Normalment els més agressius són els més insegurs, però ells no ho poden veure. Digues-me de que presumeixes i et diré que et falta. Els conflictes és impossible evitar-los; lo pitjor de tot és tenir uns pares ausents. Com que ens construim per identificacions hem de pensar com a pares i mares què model oferim; és allò de pares que es queixen que els fills no fan res però a la que poden ells es passen hores en el sofà; o que els fills no ixen però ells no tenen un grup d’amics. Front a la desmotivació partir d’allò que li genere un registre d’interés, per mínim que siga.

Comentaris

4 Responses to “Grup de pares i mares d’eso: l’adolescència”

  1. Fes del teu regal, el seu Nadal : 400 colps on desembre 16th, 2011 2:25 pm

    [...] no és més que la cirera que remata el pastís consumista al que sembla ens hem abocat. Com bé assenyalava Carmen Ferrándiz, és cert que ens trobem en un moment de crisi que esperem almenys, servisca per canviar una [...]

  2. Xarrada-col·loqui: adolescència i educació : 400 colps on juny 5th, 2012 11:28 am

    [...] de la proposta com perquè la xarxa pot ser un element per enriquir-la, compartim ací tal i com vàrem fer a l’inici de curs, altra proposta del Grup d’encontre de pares i mares de secundària. [...]

Leave a Reply