Entrevista a Alejandro Piscitelli

Posted on octubre 29, 2011 
Filed Under educació

Iniciem un pont amb sentiments contrariats doncs si bé ens agrada la perspectiva d’uns dies festius en els quals poder parar i reordenar idees, d’altra banda ens acabem d’adonar que aquest matí de dissabte era la Jornada d’Ensenyament organitzada per ACPV. Se’ns ha passat. I mentres diluim la ràbia (no podem estar en tot) fem una passejada per la web per sentir el pols de l’actualitat. Ens conformem doncs amb seguir la jornada via twitter i a més descobrim acabada d’eixir del forn l’entrevista que Karma Peiró realitza a Alejandro Piscitelli a 3.24 amb motiu d’altre encontre ben interessant sobre educació, l’ITWorldEdu, del qual esperem que @francescfelipe ens puga contar alguna cosa en primera persona. És evident el revol a l’àmbit educatiu en sentir que el model d’escola necesita ser reensat. Com que ens apreciem l’Alejandro i és un referent de pes per nosaltres hem deicidt deixar-vos amb l’entrevista com a material per al pont. Gaudiu-la:

Què ha vingut a explicar a l’ITWorldEdu?
Dibuixaré un panorama molt complex, que parteix de 4 preguntes. La primera és de Gutenberg a Mc Luhan. Hi haurà vida després de la impremta? Fins ara ho ha estat tot per a nosaltres, però si l’abandonem amb la tecnologia… què passarà?

Què passarà?
Va haver-hi vida abans, tot fa pensar que continuarà havent-hi vida, però quins canvis ens portarà? Aquesta pregunta té a veure amb Steve Jobs i l’Ipad. El botxí de la impremta és la tauleta, no l’ordinador. No és la primera vegada que es pensa en un invent com l’Ipad, fa 40 anys que es vol dissenyar, però ha estat Jobs qui l’ha pogut fer. I això està lligat a conceptes derivats de la lectura, l’escriptura i el pensament. Ara no hi ha una escletxa digital, sinó una alfabet generacional.

Què vol dir?
Que l’escletxa digital té a veure amb la manera com avui entenem l’alfabetització: pels adults és la lectoescriptura, pels joves és la visualització, l’oïda i el “touch” (tocar). Potenciem la vista i el tacte, i tornem a l’oralitat primària que hi havia abans de Gutenberg.

Serem més visuals i auditius?
I més tàctils. El primer intent de ser tàctils va ser el ratolí d’ordinador, però està condemnat a morir-se. Per a què el vols si tenim dits? El mateix amb el teclat, si ara poguessis parlar-li a l’ordinador i t’entengués, per a què el voldríem? Són interfícies de transició que tracten de remeiar l’habilitat que tenies abans. Perquè tu a les persones no les cliques, els parles. Però l’ordinador encara no t’entén parlant-li, i has de fer unes pròtesis. En algun moment, això no existirà més.

Sembla estrany. Veurem això d’aquí 10 anys?

Esclar. I hi ha grans contradiccions perquè si parlem als ordinadors sense necessitar escriure… la gent continuarà escrivint? Almenys sembla que continuarem llegint. Podríem pensar que en la propera dècada ja funcionarem així, però els salts evolutius són molt difícils de veure. És millor veure’ls anant cap a enrere. Des que a Alan Kay se li va acudir la idea de la primera tauleta fins al primer portàtil van passar 20 anys.

Vannevar Bush va ser un dels primers que va imaginar internet el 1945…

Sí, i el Memex era la xarxa d’avui. Després ho va explicar Ted Nelson en el seu projecte Xanadú anys més tard. I també a Leonardo da Vinci se li van ocórrer molts invents i van trigar 300 anys a fer el submarí. Per això necessitem tipus com Steve Jobs.

Què va inventar ell?
Res, perquè les idees eren d’altres, però va saber plasmar-les d’una manera molt especial. Va combinar l’estètica amb la funcionalitat com ningú altre. Aquest és el gran detall. I ara ens trobem amb la segona pregunta: “De Facebook als Open courses”. Facebook és una plataforma tancada, però avui és el gran alfabetitzador. La meitat de la gent que és a internet té un perfil, i això és bo. Però alhora és una trampa, perquè Facebook i Twitter són dues màquines que t’obliguen a fer el que volen, et roben tota la informació, són forats negres, t’alliberen i esclavitzen alhora… Hi ha una gran contradicció.

I la tercera pregunta?

De Lev Vygotsky al teòric de l’ensenyament digital, George Siemens, perquè moltes de les coses que diu aquest últim ja les havia pensat Vygotsky, Montessori, Pablo Freire, etc. Necessitem un pont entre les innovacions tecnològiques dels nordamericans i les teories conceptuals dels europeus. I després d’aquest punt ja passem a Steve Jobs, que li devem molt.

Què li devem?
Ser el que som, sobretot els seguidors dels Macintosh. Però la gent que s’ha comprat l’Ipad, l’Iphone o l’Ipod no eren Appleaddictes tots i són milions. Així com a Amazon va generar una nova manera de comprar, Jobs ens va ensenyar a relacionar-nos amb certs objectes i fer coses amb ells, el Plug and play.

Si no hagués mort, hauria dirigit el rumb de les comunicacions futures?
No ho sé perquè és genial en algun sentit i un desastre per l’altra banda. Perquè va crear sistemes tancats, i ha embogit a molta gent. Per això, tornem a les contradiccions. La gran pregunta que no té resposta i pot ser perillosíssima és: “Sense un Jobs pot haver-hi aplicacions amistoses de fàcil ús?”. La força del col·lectiu també és la força del perill i de la destrucció.

Vol dir que ara pot haver-hi un estancament en el desenvolupament tecnològic?
No, vull dir que quan critiquem els sistemes tancats, ens hem d’acabar menjant les nostres paraules perquè després els fem servir. Jo he vingut a parlar de l’educació oberta, però això tampoc vol dir anarquia.

Què vol dir?
Tractar de recuperar els millors dels sistemes oberts que hi ha al terreny de l’educació però amb una estructura. Hem d’apuntar cap a formats híbrids, entre totes les contradiccions: el tancat i l’obert, el de pagament i gratis. Una de les persones que va fer un comentari pèssim a la mort de Jobs va ser Richard Stallman.

Es va alegrar que morís?
No exactament, però les seves paraules textuals serien: “A mi no m’agrada que mori ningú però Jobs mort és un benefici pel software lliure” . Para ell era un enemic, va ser sincer. Jobs volia matar a Google, despreciava a Bill Gates. És la gran discussió entre el col·lectiu, anàrquic, alliberador però que no té ni la bellesa, ni la funcionalitat dels objectes d’Apple. Volem que hi hagi 1.000 Leonardos digitals però no existeixen.

Abans parlava de l’Educació Oberta. Està relacionada amb el terme amb el professor de la Universitat de la Columbia Britànica, Brian Lamb de l’Educació Expandida?
Està relacionada amb Lamb, amb l‘Edupunk, amb els Open MOCC (Maxim Online Courses), amb l’aprenentatge invisible…

I el nexe de tots aquests conceptes o projectes és?
És la terrible tesi de Sugata Mitra. Ell diu que no necessites professors per aprendre.

Ha vingut a inaugurar un congrés dedicat a l’educació i les TIC i l’escoltaran centenars de professors, els dirà això?
Sí. Necessitem tutors, guies, dinamitzadors però no professors com els actuals que són només injectors de coneixements. I això mai va funcionar.

Com que no? Hem après durant segles així…

No, hem après a repetir el que deien ells. Els genis no van anar a la universitat. Els intel·lectuals més destacats de l’Argentina no han fet estudis universitaris. Això de repetir estava bé quan havia poc coneixement, en les tribus més ancestrals, on s’havia de repetir oralment tot per no perdre-ho, les collites, els secrets del camp, etc. Però avui nedem en l’abundància del coneixement, però mal administrat.

[continua]

Comentaris

Leave a Reply