Francesco Tonucci a L’Alcúdia

Posted on octubre 24, 2011 
Filed Under educació, formació

Ahir sí va concloure el IV Congrés d’Educació de L’Alcúdia. Celebrat al setembre quedava pendent una última conferència per tancar una nova edició d’aquesta lloable i interessant iniciativa. Així, a la Casa de la Cultura de la localitat de La Ribera i en un saló d’actes a gom un dissabte de matí, tinguérem l’oportunitat d’escoltar a l’esperat mestre i pedagog Francesco Tonucci conegut també com a Frato en la seua faceta de dibuixant.

El punt de partida de la xarrada sigué valent doncs donades les gràcies als presents per ser-hi, assenyalava que ens pertoca denunciar els errors que com a mestres pugam estar cometent. Advertia que continua poc tecnològic i diposita la seua confiança plena en la paraula. L’educació aconsegueix el seu èxit quan el mestre es pot retirar.

Per què als xiquets no els agrada llegir? Els pares i mares sí ensenyen a parlar per això els xiquets parlen. Comprovem doncs que l’aprenentatge familiar funciona. Però ensenyar a llegir i escriure recau més sobre l’escola. Un/ xiquet/a parla perquè en els primers mesos de vida creix en un món de paraules. Tota la família espera expectant les primeres paraules i celebra amb entusiasme l’aparició d’aquestes, tot i que inicialment siguen inintel·ligibles. Tant se val, es valora l’intent de l’infant per comunicar-se en mig d’un ambient d’afecte. Els xiquets aprenen perquè els estimem. Però amb la lectura passen coses ben diferents. Si és ridícul corregir un xiquet quan està començant a parlar, per què s’hi val sobremanera quan aprén a llegir? Amb la parla el que passa és: no importa com però comunicat amb mi; amb la lectura no. A les hores quan li pregunten per què en general als xiquets no els agrada llegir, la primera resposta per Tonucci és i per què els hauria d’agradar?

I és que la lectura ha quedat molt associada a l’obligació. Per què costa tant proposar la lectura d’un llibre només pel gaudi que suposa? No, la lectura sembla que sempre ha d’anar lligada al deure: fes-ne un resum, un fitxa de lectura… de manera que el fet que un alumne puga simplement gaudir amb la lectura queda cada vegada més alié a l’escola. Posem per exemple que entrem a una sala d’espera i tot el món està llegint un llibre. Ens sorprendria, però ens arribaria a esgarrifar qual pel·lícula de terror si comprovàssem que tots llegeixen el mateix llibre i damunt van per la mateixa pàgina. Doncs això passa a un aula. I damunt es demana que per al dia següent tots llegeixen les pàgines 13 i 14 i encara més, eixe dia Maria ens contarà davant de tots allò que ha llegit. Però si tots ho han llegit! Calen propostes i Tonucci en planteja dues senzilles:

1. Cal trobar mestres, professorat que llegisca. Si el mestre no llig no pot ensenyar a llegir. Una persona a qui agrada llegir no té remeï, llegeix, tan se val on i quan.
2. Recuperar la lectura en veu alta. No la lectura d’un conte en un moment determinat, que està molt bé. Si no la lectura diària i al llarg d’un temps d’un llibre. Aprendre a llegir és aprendre a esperar. Hem de saber construir l’espera, l’experiència de l’escolta. També a casa; la lectura d’un llibre que acompanya el moment previ de dormir passa cada vegada menys. La lectura en veu alta en els primers anys de vida per alumnes preparats, que en gaudeixen, hauria de ser obligatòria no per llei sinó senzillament perquè ho assumim.

També cal repensar altres qüestions relatives a la lectura com el tema de la postura corporal o els espais per llegir. Les biblioteques mateix, sovint espai tancats: és que furten els llibres. Perdoneu, però és millor que es furten que no que es tanquen! Respecte a les noves tecnologies Tonucci es mostra prou distant més per deconeixement reconegut que per oposició declarada. Va ser molt prudent en contestar si la sociabilització pot veure’s mermada per les noves tecnologies i reconeixia en si mateix certa por davant un possible aument de l’aïllament dels més joves. De fet va rescatar el cas dels Ikokimori al Japó o una experiència personal a una casa de camp on va cotemplar 3 fills d’amics junts però cadascú amb la seua maquineta de joc.

Si va remarcar que per ell l’escola més imortant és la infantil. Tot ocurreix abans i per tant el problema no és preparar per allò que ve si no com garantir allò que precedeix. I és que l’any més important per a la vida i l’adquisició del coneixment a partir de la relació és el primer. D’altra banda considera que voler avançar etapes no és positiu. Per norma general els mestres estan preocupats pel que vindrà després i enfadats amb els d’abans entrant sovint en cercles de culpabilitat poc recomanables: al batxillerat culpen l’eso, a secundària la primària, a primària la infantil… Va recordar el mestre Freinet i el text lliure. És important suggerir els alumnes la creació de textos lliures però només per escriure si realment troben alguna cosa que consideren d’interés i important comaprtir-la amb els altres. Aleshores es quan ho han d’aportar a l’escola i treballar sobre això. Tonucci és un enemic declarat dels deures els qual considera un abús, una invasió d’un terreny que no és nostre.

Per últim convida a rebelar-se, els bons mestres sempre han sigut desobedients, no he conegut mai ningú –va dir- que anés a la càrcel o perdut el seu treball per no respectar el currículum i menys un bon mestr@. Una mala llei mai obligarà cap mestre a fer una mala escola. L’escola canviarà per tant sempre i quan estgam disposats a canviar-la.

Comentaris

Leave a Reply