La seqüència de la setmana 11

Posted on desembre 15, 2009 
Filed Under cinema, seqüència

Nobody is perfect! Aquesta és una gran frase que hauria de ser premisa de tot allò que fem. Nosaltres tampoc ho som, de perfectes, i amb el tràfec portat darrerament entre jornada, caigudes de servidor i més havíem desatés aquesta secció. Menys mal que comptem amb la inigualable col·laboració d’alumnes com Pau o Marc qui precisament ha fet possible la publicació de la darrera resenya sobre la seqüència final de “Some like it hot”:

“Ningú no és perfecte” (“Some like it hot” en anglés i “Con faldas y a lo loco” en castellà) va ser una comèdia americana del director d’origen austríac Billy Wilder estrenada al 1959, on actuaren Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. En aquesta película, Joe i Jerry, dos músics fracasats, són testigs de la matança de Sant Valentí, una massacre entre gangsters, que els veuen i obliguen a els dos músics a escapar per salvar les seues vides. Al buscar treball fora de la ciutat, l’unic que troben és en una banda musical només de xiques que es dirigeix cap a Florida. En eixe moment ells passen a ser Josephine i Geraldine (que després passaria a ser Daphne) i s’uneixen a la banda. Ells dos s’enamoren de la mateixa xica, “Sugar”, vocalista de la banda, però només Joe l’intenta conquistar fent-se passar per un milionari anomenat “Junior”. Un altre milionari, aquesta vegada de veritat, s’enamora de Jerry en el seu paper de Daphne, que al final acabarà acceptant la petició de matrimoni que aquest li fa, encara que ho intentarà evitar.

Encara que només va guanyar un Òscar, aquesta película és recordada com una de les grans comèdies, sobretot per la seqüència final (que és la seqüència d’aquesta setmana), on Daphne (Jerry) intenta posar-li tot tipus d’excuses a Osgood (el milionari que es vol casar amb ell) fins que ell per intertar finalitzar amb el problema d’una vegada li confessa que és un home. Aleshores Osgood li respon:
-Ningú no és perfecte.
En defensa d’aquesta pel·licula s’ha de dir que va competir en els Òscars el mateix any que “Ben-Hur” de William Wyler que guanya 11 premis.
Anant a la part tècnica d’aquesta pel·licula, s’ha dentendre que va ser rodada en la dècada dels 50 i que en les comèdies normalment intenten treballar més en la gràcia dels diàlegs que en els decorats. Per posar un exemple, en la seqüència d’aquesta setmana es pot distingir clarament un decorat fixe (el vaixell) i un video com a decorat de paisatge.

En conclusió, és una pel·lícula que cal veure, un gran clàssic dels que deixa fràses mítiques del cinema, però que no pot ser resumit, encara que parega que sí, a una sola seqüència.

Marc Monzó
4t d’ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=eLW5jzHsW7c

Comentaris

2 Responses to “La seqüència de la setmana 11”

  1. Francesc J. Lopez on desembre 19th, 2009 1:58 am

    Sens dubte és la meua favorita. Sempre que veig la pel·lícula em ric, m’interessa, m’ho passe bé i el final, que ara ja no em sorprén de tantes vegades com he vist la pel·li. Continua agradant-me per la intel·lig`pencia de Wilder a l’hora de resoldre la situació i tancar la pel·lícula.
    Felicitats

  2. wedding dress patterns on juny 4th, 2012 9:42 am

    please let me see them.

Leave a Reply