Bioscopi


 

Com veieu, aquells que ja ens coneixeu de la primera etapa, ens trobem repassant iniciatives que s’estan portant a terme des des centres, entitats, plataformes, col·lectius… que per a nosaltres són referents d’interès pedagògic i creatiu. I ací era inevitable portar les propostes del CCCB · Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el qual compta amb un equip generador d’idees i propostes sempre de pes i ben suggerents.

Bioscopi és una caixa d’eines per experimentar amb l’animació documental, és a dir, per parlar del món que ens envolta creant imatges en moviment amb dibuixos o amb objectes i sense haver d’enregistrar imatges reals. Hi trobareu tres propostes diferents que us permetran fer senzills curtmetratges animats sobre la vostra vida i el vostre entorn. Podreu desvetllar els vostres secrets, viatjar en el temps o explicar què us uneix als vostres amics, i descobrir que l’animació pot apropar-vos a la veritat per camins diferents als del vídeo o la fotografia.

Amb la suma de tots els curtmetratges que rebuts s’anirà conformat una gran pel·lícula col·lectiva, una biografia animada que estarà feta de les memòries, relats passats i presents, records i desitjos futurs de tots.

Bioscopi ofereix una primera aproximació al llenguatge i les tècniques de l’animació. També és una excusa per explorar com pensem, com ens mostrem als altres, com els altres ens veuen o quines idees compartim com a grup. La proposta s’adreça a persones de totes les edats, però els més grans i els més petits necessitaran una mica d’acompanyament que s’ofereix des del web. Si voleu fer aquesta activitat amb un grup i necessiteu guiatge, podeu escriure a seducatiu@cccb.org. A més per completar la informació:

https://bioscopi.cccb.org/

25 de novembre

prou

>> PROU DE VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES <<

Unim-nos!

Llegim a twitter una de les últimes piulades d’Avelí Flors @aflorsmas sociolingüista, investigador del @CuscUB i professor associat del Grau de Lingüística de @FilComUB que diu a mode de nota mental: no pronosticar la fi del català sinó batallar en tots els fronts per fer-ne una llengua necessària, útil, atractiva, acollidora. I no estalviar-se reconeixements a totes les persones, entitats i administracions que fa anys i panys que hi treballen, dia a dia.

I ens ve al pèl per portar hui la iniciativa activistes pel valencià que acaba de posar en marxa escola valenciana tot just coincidint amb l’aniversari del neixement de Joan Fuster. Com entenem que la llengua és un regal també està en l’ADN de 400 colps contribuir activament al que subtratlla Avelí Flors en relació a l’ús de la llengua i fer el reconeixement a tantes persones i entitats compromeses amb els drets lingüístics, que com bé ens assenyala Francesc Felipe d’escolatv amb qui precisament acabem de parlar, són drets humans. Per açò en fem difusió i ens unim de manera entusiasta a la proposta i a totes aquelles persones i entitats unides perquè arribe aquell dia en què no calga batallar per la llengua. Mentres encara hi ha combat i nosaltres ja som activistes pel valencià.

De Warhol a @yodominguez; de Pilar a @imoralr

de-warhol-a-01

Segurament serà cert això que solem dir que dos caps en pensen més que un. Siga com siga sí creiem fermament que necessitem l’altre. I en l’esfera creativa la qüestió tampoc és menor doncs l’altre és contrast, espill, retorn, barreja. Així és com entenem que funciona la confiança en el binomi Pilar Alfonso & Natxo Moral. La primera, @totmarques , acaba de publicar De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món i el segon, @imoralr , li fa el retorn perquè els llibres no s’acaben quan es deixen d’escriure. Ja hem assenyalat a Seguim! la urgència amb la qual heu d’anar a pel llibre, ara vos deixem la ressenya de Natxo al qual no podem deixar d’agrair el detall atent de comptar amb nosaltres per publicar-la:

De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món és un assaig que posa el focus en la relació entre les marques i l’art durant les darreres dècades. Està escrit, de manera acurada i documentada, per Pilar Alfonso Escuder, professora de secundària i referent en l’educació audiovisual.

Abans d’entrar en matèria, voldríem destacar-ne un aspecte evident: es tracta d’un assaig. I no és una qüestió menor: l’autora mateix reivindica el gènere, sovint tan amagat rere la ingent quantitat de novel·les que s’hi publiquen, en un magistral pròleg (“Si una nit d’hivern un breu assaig”) que reescriu la introducció de la coneguda obra de Calvino. Un assaig que es llig com una novel·la –diríem tirant de tòpic–, amè, entretingut i captivador alhora que profusament documentat i farcit de referències i intertextualitats.

Es tracta, a més, de la tercera incursió de l’autora en el tema de les marques i la seua relació amb la societat postmoderna, tema en el qual, amb dret propi, ja ha esdevingut una referent. El primer llibre era un gruixut volum acadèmic, producte d’una tesi doctoral, adreçat a un públic especialitzat, en el qual analitzava la relació de les marques amb el relat solidari i desinteressat de les ONGD. El segon, és el conegut (Tot) el que encara no saps sobre les marques, també publicat per Onada (i que també vam ressenyar per a 400 colps). Estava adreçat explícitament a un públic adolescent (“Per a un diàleg amb alumnes de Secundària”), tot i que em consta que ha estat lectura en alguna facultat. És una excel·lent introducció al concepte de marca postmoderna i s’endinsa en l’apassionant món dels relats de marca i contrarelats crítics. Si no l’heu llegit encara, us recomane fer-ho abans (o després) d’aquest darrer, encara que no sigueu ja (tan) adolescents.

I arribem per fi a aquest tercer volum que tanca la trilogia –assagística– sobre el paper de les marques en la societat contemporània. Si les ONGD funcionen com a marques (volum 1), i la lògica de marca ho pot embolcallar tot (volum 2), no és difícil pensar que l’art també ha volgut esdevindre marca, o potser és que les marques s’han convertit en art? (volum 3).

Warhol i l’art pop ja van explicitar de manera ben evident aquesta relació entre les marques comercials i l’obra d’art. L’autora també hi contraposa l’art pop més reivindicatiu, el valencià, el de l’Equip Crònica i l’artista Isabel Oliver, que usaven la marca com a representació d’aquesta societat postmoderna per a oposar-hi una visió crítica de la guerra o una defensa del feminisme.

La segona part del llibre se centra en artistes i obres més actuals, del nou segle, que usen les marques de manera conscient per a criticar o qüestionar la societat en què vivim, no sabem, però, si també conscients que l’art (no) pot transformar el món. Hi trobem analitzades des d’una instal·lació de l’artista Eulàlia Valldosera fins a una campanya a través de Twitter de l’artivista Yolanda Domínguez, passant per l’art de carrer de Banksy o l’obra metafòrica de Gurt Swanenberg.

Pilar Alfonso expressa la intenció principal de l’art des de la segona meitat del segle XX en un silogisme perfecte: si les creacions religioses (esglésies, escultures, pintures) han esdevingut art, i les marques postmodernes (lovemarks) funcionen amb una certa devoció religiosa, no hi ha dubte que les marques voldran convertir-se en obres d’art. El llibre aprofundeix i tracta d’analitzar aquest axioma.

Com ja hem comentat més a dalt, l’anàlisi d’aquestes obres i artistes està ben documentada i referenciada, però potser quan el text és més interessant –i apassionant, m’atreviria a dir, malgrat tractar-se d’un assaig- és quan l’autora interpreta i en proposa una lectura pròpia, de l’obra d’art i la seua connexió amb les marques. La visió personal, acurada, reflexiva i sovint irònica i punyent de Pilar Alfonso és el que sens dubte dona valor al text.

Em voldria detindre un poc més en aquest aspecte, perquè –no sé si ho he repetit suficientment– es tracta d’un assaig, però d’un assaig de debò. A la part més expositiva i divulgativa, s’hi sumen tots els incisos, preguntes sense resposta, apel·lacions al lector i ironies, entre d’altres, que fan que, malgrat estar parlant d’obres d’art d’altri, el jo de l’autora estiga ben present i en condicione la lectura deliberadament. Parafrasejant Fuster, que d’assaigs en sabia un poc, podem afirmar que, fins a cert punt, tot assaig és autoretrat. No debades, amb la lectura de l’obra, estem mirant l’art i veient el món a través de les ulleres crítiques i violetes de l’autora. Sí, he dit també violetes. La selecció d’artistes (f.) no és casualitat. I fins i tot la paraula ”art” esdevé volgudament femenina, sense haver de demanar permís al diccionari, que, de fet, ja ho contempla. Quan vam convertir l’«art» en quelcom masculí?

Permeteu-me, abans d’acabar, felicitar Onada Edicions per l’acurada edició de l’obra, que inclou una separata central amb les principals obres analitzades a tot color i en paper couché. Sens dubte, una aposta de l’editorial de Benicarló per aquesta publicació. Voler és poder. Felicitacions, Onada!

Acabaré a cop de tuit, com l’autora:

No dubteu a llegir ‘De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món’, de @totmarques i @OnadaEdicions. #LaDeLesMarques decidida a #mirar i parlar d’#art. En la ressenya en destaque alguns aspectes, però no hi ha res com llegir l’original. A què espereu?

Natxo Moral Reig · @imoralr · novembre de 2020

de-warhol-a-02

Parallel lines

What’s the immaterial substance
That envelopes two,
That one perceives as hunger
And the other as food.

I wake in tangeled covers,
To a sash of snow,
You dream in a cartoon garden,
I could never know.

Innocent imitation, you are cast in gold,
Your image a compensation for me to hold.

Parallel lines, move so fast,
Toward the same point,
Infinity is as near as it is far.

Bon diumenge!

Didàctica audiovisual a la Filmoteca IVC

didactica-icv-20-21

De sempre, un dels punts on hem volgut posar el focus ha sigut el de la didàctica audiovisual. Com que la imatge s’imposa, la imatge desapareix (tik-tok?). Per tant i per extensió, si en Arrebato la pregunta era què fer amb les pauses, ací no hem de deixar de preguntar-nos què fem amb les imatges. Per açò tornem a estar en contacte amb un espai, una oferta, una proposta com és la ja consolidada programació de didàctica audiovisual de la Filmoteca de València. L’oferta de tallers és suggerent en títols i temàtiques sense quedar-se en una visió pedagogicista estreta del que significa la transmissió del cinema al públic més jove. Així, son ben diversos els objectius que es plantegen al llarg de les sessions i poden anar des de aprendre el funcionament dels trucs del cinema en els seus orígens o reconèixer els diferents models de personatges a les produccions de ficció i adquirir coneixements bàsics sobre alguns aspectes concrets del llenguatge audiovisual, a conèixer altres cinematografies europees però també reflexionar sobre la indústria del cinema valencià i la funció que realitza a nivell social, entendre el cinema com un valor cultural que ha de ser protegit, o fomentar el goig del cinema en sala.

A la columna central teniu el cartell amb el rostre de Berlanga que enllaça a la programació d’aquest curs. Nosaltres puntualment i amb l’antelació necessària vos informarem de les diferents activitats. Ara vos deixem amb la presentació que José Luis Moreno Maicas, direcctor adjunt d’audiovisuals i Cinematografia de l’institut Valencià de Cultura

En aquests últims mesos, en què hem viscut una situació completament inesperada, la cultura ha sigut l’eina que ens ha permés suportar aquests moments d’incertesa. L’Institut Valencià de Cultura, mitjançant del seu canal ha oferit una programació variada i interessant, en la qual s’ha pogut gaudir de música, teatre i, com no, de Cinema. Per tot això, considerem fonamental continuar amb les propostes didàctiques de cinematografia, com a element imprescindible de coneixement i esperança. Les propostes dirigides als nostres públics més joves pretenen acostar una cultura cinematogràfica completa, que abaste des de títols europeus de cinema, experiències pròpies amb el món audiovisual, descobrir els records que ofereixen les imatges del passat i la labor fonamental de preservar nostre patrimoni audiovisual. A més, i com a exemple dels temps de col·laboració que tan grats moments ens han donat durant aquests mesos, unim els nostres esforços amb Filmoteca Espanyola en el seu programa EducaFilmoteca per a donar a conéixer la història del cinema espanyol. També estem de celebració homenatjant a Luis García Berlanga en aquest any 2021 a qui li dediquem la portada del nostre fullet. Propostes riques i variades amb les quals pretenem que tot el públic gaudisca i descobrisca el gran món que existeix dins i fora de la pantalla.

didactica_audiovisual@gva.es  /  T _ 96 389 03 62  /  H _ 9.30 a 15 h

Refresh amb Blue

blue

Doncs ja hem passat el primer dia de l’era2. L’emoció d’un nou impuls inicial romandrà un temps no exenta d’un pensament creuat: arrea en la que mos hem tornat a clavar! La broma anticipa l’advertiment: intenteu no acostumar-vos a una publicació diària que açò va de constància. Gràcies. Siga com siga fem ara refresh d’idees, recordem objectius, mostrem què fem per aquells que s’incorporen ara en aquest espai. Una de les nostres tasques és posar a l’abast d’alumnes i docents, referents, materials que per diverses raons pensem mereixen ser compartits. La qualitat no deixa de ser un paràmetre subjectiu. Per tant direm, que a més dels apunts de caràcter informatiu que conformaran la nostra agenda, portarem allò que en un cop d’ull capte la nostra atenció, ens convide al gaudi audiovisual. Els textos els construirem a mida amb aportacions barrejades de tants mitjans com anem consultant.

I com que des de Hockney sentim debilitat per les piscines i el seu blau, hui portem aquest videoclip de nijuu que és una meravella de l’animació més lo-fi, obra de la il·lustradora Cecilia Reeve. Paga la pena passar-lo en classe, saludar els adolescents de l’àrea que siga amb un a bona dosi de calma tot i entenent que el contacte amb l’aigua pot ser també el contacte amb un mateix.

Si de cas, després expliqueu que els 700 dibuixos han estat dibuixats a mà en diferents fulls de paper separats i usant una caixa de llum. Més tard van ser escanejats de forma digital i amb les imatges es va configurar el resultat final. A més, la peça audiovisual captura els temes més habituals de la música d’Nijuu, un món surrealista que en aquest primer àlbum explora idees sobre una persona que viu a l’aigua i on totes les persones que l’envolten s’han convertit en criatures marines.

blue-02

La peça és una reflexió al voltant de la natació, entesa com una acció que ofereix una experiència única per reflexionar sobre les coses de la vida. També fa èmfasi en la sensació de llibertat que es té quan es practica natació, entenent la llibertat com una de les parts més essencials de l’ésser humà. Aquest és el primer vídeo musical de Cecilia Reeve, però no la seua primera experiència amb l’animació en la qual es va endinsar mentre estudiava il·lustració a la Universitat de Brighton, on poc a poc va anar adquirint més comprensió de la forma en què el cos es mou. Gaudiu-lo.

cecilia-animacio

Seguim!

2001

No entrarem ara en discussions meta que intenten resoldre si tornem o seguim. El cas és que després d’un temps, les paraules, les imatges, els enllaços, cobren de nou vivacitat. Possiblement eixe temps ha sigut el de la hibernació necessària per al viatge Kubrickià que uneix l’origen i un futur incert. Igual l’odissea està en l’el·lipsi. El cas és que ja ens desentumim amb sintonia straussiana de fons i en la finestra de la nau sembla albirar un nou horitzó. L’alarma que ens ha despertat, més prosaica, ha sigut llegir la contraportada de l’acabat de publicar De Warhol a @yodominguez · Mirar l’art i veure el món de la nostra estimada amiga Pilar Alfonso on sembla que encara ens donaven per vius [Onada Edicions]. No podíem deixar de respondre al regal i a la demanda. Del llibre ja en parlarem, però aneu ja a per ell perquè abans no el compreu serà un referent necessari.

Ara senzillament tornem on ho deixàrem que no va mal fer memòria perquè com assegurava Richard Hamilton, només quan les coses s’ajunten i es relacionen com a seqüències d’idees, comencen a adquirir sentit.

Els primers 10 anys de 400 colps

 Ho recordo. Clar que ho recordo. Un matí del mes de maig de 2008 em va telefonar un joveníssim Jordi Orts a l’institut. No ens coneixíem personalment. De fet, durant unes setmanes el vaig confordre amb Paco Raga, li vaig posar la cara del seu company de l’Escola Gavina. Fins que, poc després, ens vam poder saludar. Per a mi va ser un amor a primera vista: 400 colps. Altres narratives, dins i fora de l’aula. De seguida, em va atraureel disseny del bloc, l’entusiasme per l’audiovisual, i la vocació d’unir-nos al voltant d’eixe entusiasme que es desprenia de cada apunt. Des d’aleshores n’he estat una visitant assídua, fins i tot, he anat encomanant aquest costum a alguns dels alumnes de l’extinta LLengua i Imatge.

2008-2018: compliu deu anys! Si m’ho permets, Jordi, complim deu anys. És molt el que hem compartit en aquesta dècada.

Recordo, per exemple, les projeccions del Festival Inquiet que tant hem enyorat després. Recordo també aquella edició en què ens van premiar a l’Encontre Audiovisual de Joves de Cinema Jove: Escola Gavina, primer premi. IES Doctor Faustí Barberà, segon premi. Els dos curts en valencià. Va ser una gran sorpresa: no ens ho esperàvem en absolut. De fet, no havíem acudit a la Clausura. Quin desastre! Recordo aquells preciosos apunts, previs a l’Inquiet o al Sambori-MICE, en què companys i companyes d’escoles i instituts d’ací i d’allà explicaven els seus projectes audiovisuals. Hem compartit, a més, moltes converses virtuals i reals. I algun sopar, llarg i amé.

Tanmateix, 400 colps va més enllà dels nostres records personals. 400 colps ha estat durant els darrers deu anys una referència, un aparador i un punt de trobada. El bloc on ens hem assabentat de cursos, d’esdeveniments, de notícies. Un espai per a la descoberta (Ai, el dia que vas mostrar-nos aquell curtmetratge titulat Teclópolis!!). 400 colps ens ha permés compartir certeses i dubtes. I mira que hem dubtat, nosaltres! Sobre la competitivitat dels Festivals escolars, per exemple. O sobre els processos de creació dels nostres curts… Ja saps allò que aconsellava Jorge Wagensberg: “A l’escola, ni una idea blindada contra el dubte, ni una!”. Un lloc on hem pogut manifestar les inquietuds i preocupacions d’uns i altres, i discrepar tranquil·lament i oberta.

Com ha passat el temps! Com han canviat les coses, subtilment de vegades, d’altres cridanerament. Les preocupacions continuen (I les discrepàncies!). Per exemple, com no adonar-nos de l’actual tendència a la mercantilització de l’educació audiovisual. Per no fer-ho llarg, recordaré només un tuit, de fa uns mesos, d’Enrique Martínez-Salanova: “La Academia dice que hay que ver pelis en el cine pagando. Los educadores, que también fuera del cine y sin pagar”. Sintetitza amb precisió una qüestió clau del moment actual. Una. Hi ha d’altres, com bé saps. Un altre dia en parlem, no?

Acabo. Els darrers mesos han estat mesos difícils per a 400 colps. Temps d’impasse i silenci. Passaran, i estic segura que 400 colps continuarà sent una referència audiovisual imprescindible dins i fora de l’aula.

2008-2018: Bon Aniversari!

Dit siga amb la vostra/nostra consigna preferida: Seguim!

Pilar Alfonso Escuder · @totmarques · IES LLuís Vives (València)

Tornem!

tornem-05

tornem-03

tornem-02

tornem-01

A new era is comming… i no serà en anglés

era-2

Next Page →