Cinema a la fresca a Velluters

Organitzat pel Racó de la Corbella, l’AVV El Palleter i l’Assemblea Ciutat Vella i Botànic-15M, hui dijous 14 de juny comença el Cinema a la fresca a Velluters en la seua 2a edició i després d’una primera amb gran èxit de públic. Assenyalen els veïns que Cinema a la fresca vol reivindicar el carrer com a espai de trobada i vol recuperar un oci diferent, que ajude a la convivència i que fomente i respecte la llengua i cultura pròpies. Enguany s’amplia la programació de quatre a sis títols que, gràcies a la col·laboració del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València seran projectats en la seua versió en català. Així, la programació és:

· 14 de juny: Any de Gràcia (Ventura Pons, 2011)
· 21 de juny: Intocable (Eric Toledano y Olivier Nakache, 2011)
· 28 de juny: Midight in París (Woody Allen, 2011)
· 05 de juliol: Albert Nobbs (Rodrigo García, 2011)
· 12 de juliol: Arrugues (Ignacio Ferreras, 2011)
· 19 de juliol: Tintin (Steven Spielberg, 2011)

Les projeccions començaran a les 22.00 h. a la Plaça del Pilar i seran precedides, entre altres coses, per les sessions obertes de l’Assemblea Ciutat Vella i Botànic-15M (inici a les 20 hores). L’entrada és gratuïta i t’has de dur el teu seient; com que l’aforament és limitat recomanen arribar-hi amb antelació suficient. És moment, arribant l’estiu, de gaudir de nou d’aquesta acció ciutadana que pretén conscienciar el veïnat de la importància de Velluters, un dels barris històrics de la ciutat de València que però, no té el suport institucional necessari per rehabilitar-lo. Són molts els problemes endèmics que pateix el barri (bosses de marginalitat, especulació, degradació de l’entorn i falta de serveis públics, entre d’altres), expliquen els organitzadors. Seran dijous de cine!

Comença l’Encontre Audiovisual de Joves

Dissabte, retallada però tan viva i necessària, comença una nova edició de l’Encontre Audiovisual de Joves de Cinema Jove, l’espai de trobada de la producció cinematogràfica escolar més important de l’estat. Si bé enguany no estem implicats en cap producció de les que participen, en quant pugam ens deixarem caure per conéixer les noves propostes, participar d’alguna activitat i retrobar-nos amb l’experiència i les persones. Ara vos deixem l’escrit de presentació que ha emés l’organització i que ens encoraja a gaudir d’aquest gran encontre.

Benvinguts i benvingudes a la 27 edició de la Trobada Audiovisual de Jóvens del Festival Internacional de Cinema de València Cinema Jove. En aquesta secció ens donarem la mà, un any més, per compartir els vostres somnis, inquietuds i motivacions transformats en les imatges que donen forma a les vostres obres.

L’edició d’enguany ve marcada, com és inevitable, pels diferents ajustaments derivats de la situació que estem travessant. Malgrat les dificultats que ens planteja aquesta conjuntura el que cal és entendre-la com un moment d’oportunitat: la creativitat no ha d’entendre de crisi, i en etapes com aquesta és molt important aprendre del que ens envolta i deixar la ment oberta al pensament creatiu, en aquest cas aplicat al llenguatge cinematogràfic. I és que no hem de perdre de vista que el cinema va néixer a finals del segle XIX en un context de profund canvi en la societat occidental, canvi que va afectar tots els àmbits de la cultura i transformar el seu component elitista en la seua democratització absoluta, a la seua conversió en un espectacle dirigit a les classes populars. És aquest sentit de canvi, d’oportunitat, allò que ha de prevaler.

Al llarg d’aquests tres dies que durarà aquesta edició de la trobada vostra mirada serà, un cop més, la protagonista. Escollir el cinema com a llenguatge amb el qual aproximar a la realitat que vos envolta imposa necessàriament que implicar-vos amb tots els vostres sentits. La distància que existeix entre la realitat, la vostra realitat, i la representació que en feu en les obres que ací exhibiu ve segellada per la vostra mirada i per la interpretació que feu a través d’ella. En aquesta mateixa línia el genial director i guionista italià Federico Felllini deia que ell només sabia ser testimoni d’allò que li succeïa. Era a través dels seus pel·lícules com tractava d’interpretar i expressar la realitat que l’envoltava o que inventava. Vosaltres, a través dels vostres curtmetratges, ens permeteu que ens aproximem exactament a això de que parla Fellini: interpretació i expressió de la vostra realitat. I aquesta mirada, la que mostreu, és sempre única, original i irrepetible.

El programa que compartirem al llarg d’aquests dies se centrarà en el visionat de les obres de les tres categories i es complementarà amb la projecció d’una de les obres mestres del cinema mut dirigida per Murnau: Nosferatu, el vampir. Una edició més la música en directe de Arsenio Martins, compositor i pianista, posarà veu a aquesta cèlebre pel·lícula muda. Durant la Trobada presentarem un monogràfic de Quaderns de Pedagogia sobre els quefers cinematogràfics a les aules i el responsable de l’àrea de formació del professorat de l’Antef, Ismail Ali Gago, ens presentarà els seus nous projectes. Tancarem aquesta edició amb tres curtmetratges -L’avi va plantar una remolatxa, Passió i La mà- del mestre d’animació txec Jirí Trnka, i el lliurament de premis.

Abans que els llums s’apaguen i comence la màgia, no volem deixar d’agrair a tots i totes els que amb la vostra dedicació, esforç i il·lusió feu possible que la Trobada Audiovisual de Joves del Festival Internacional de cinema de València Cinema Jove puga comptar ja amb 27 edicions en el seu haver. Benvinguts tots i totes a la ciutat de València.

el món a un forat

Com que el futur es basa necessàriament en les aportacions passades, hem decidit posar el focus en la fotografia artesanal com la que feien abans. A la classe de plàstica de 4t d’eso d’escolagavina l’alumnat ha vist amb els seus propis ulls com és possible fer una fotografia amb una caixa de cartró i extreure la realitat en negatiu. La fotografia amb un estenop, amb un objectiu tan rudimentari com és un foradet a una caixa. Veure aparèixer una imatge on no hi és, encara encisa i hem parlat del temps… ara que va tot tant depressa. Mirar el món a l’inrevés per una càmera obscura ens ha donat una altra visió alternativa de la realitat, com Man Ray i els raiogrames. El futur i el passat s’abracen, també a les classes.

Rafa Santibáñez
educació plàstica i visual d’escolagavina

València necessita una cançó

Després de l’èxit aconseguit per aquest documental llarg d’aquestos mesos, finalment el podem gaudir sencer on-line. “València necessita una cançó” s’endinsa en el gran moment que atravessa la música en valencià. Més de 30 músics, periodistes i professionals del gremi analitzen el que coincideixen a denominar com el millor moment del sector de tots els temps. Quantitat, qualitat i diversitat en són les claus. L’objectiu: la normalitat dins d’un país lluny encara de ser-ho. Raimon, Feliu Ventura, Miquel Gil, Vicent Torrent (Al Tall), Xavi Sarrià (Obrint Pas) o Pep Gimeno “Botifarra” són alguns dels noms propis que donen vida a aquesta radiografia de l’actualitat musical valenciana. Després de llargues dècades de silenci, els músics han tornat a desenfundar les seues guitarres. Aquesta vegada no tenen cap intenció de tornar-les a guardar i Borja Pons i Guillem Nicolàs han volgut posar les imatges per testimoniar-ho. La idea, segons conta Pons a l’Informatiu, va sorgir ara fa dos anys, quan ambdós, estudiants de Comunicació Audiovisual, cercaven un projecte de fi de carrera. “era un tema que ens tocava de prop”, remarca, perquè els impulsors del projecte són els dos guitarristes de Desgavell, i que, per tant, pateixen la invisibilitat a què està sotmesa la música en valencià, tot i que “ara mateix, hi ha una producció extensa i de molt bona qualitat”.

València necessita una cançó
per a recuperar el vell somriure
de quan senyorejava sobre el món
amb una ment desperta, alerta i lliure.

Feliu Ventura.

El MagaCIM de Benimaclet

És un plaer trobar iniciatives que t’encisen al primer cop d’ull, aquelles per treure’s el barret. I ens ve al pèl el joc de paraules quan es tracta d’una proposta dels companys de Barret Films. Des ZurdosTV, el seu laboratori de creació documental, han posat en marxa juntament amb el Centre Instructiu Musical (CIM) de Benimaclet, una webTV per al barri. El nucli del projecte és un taller audiovisual que imparteixen al CIM a xiquets i xiquetes d’entre 9 i 15 anys. Ells i elles són els protagonistes del MagaCIM, un programa setmanal sobre l’actualitat de Benimaclet. A més, responent a la seua filosofia de participació i creació col·lectiva, fan saber que la web està oberta a la participació del veïnat que pot aportar els seus propis vídeos i articles especialment aquells que tenen a veure amb la vida al barri.

Als vídeos que han realitzat fins ara ja podem trobar temàtiques diverses i d’interés que van des de la pròpia presentació del projecte a reportatges com el de l’exposició fotogràfica del 15-M realitzada per Kiko Payá a la Caixa Fosca en la qual amb motiu de l’aniversari l’autor fa un breu recorregut a través de les seues imatges. En definitiva una proposta fresca, dinàmica que permet l’alumnat familiaritzar-se amb els mitjans audiovisuals i amb un periodisme humà, participatiu i responsable. Enhorabona a tots i totes per la feina!

http://magacim.com/

“La llet sigmoide” (Pau Pasqual, 2012)

Pau Pasqual és director i comissari, nascut a Alcoi en 1976, ara resideix i treballa a Barcelona. Doctor en Arts Visuals i Multimèdia i Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, ha realitzat estudis de vídeo i animació en el Southampton Solent University (Gran Bretanya) i ha residit en el Digital Arts Studios de Belfast (Irlanda del Nord). La seua línia d’investigació se centra fonamentalment en els vídeos musicals d’autor de tipologia monstruosa, junt amb l’estudi d’una genealogia del videoart diferenciada de la clàssica, d’un estil més poètic, transversal i influenciat per la narrativa del cinematògraf, la deconstrucció del videoclip i la forma del disseny audiovisual. Ja no recordem ben bé com va entrar en contacte amb 400 colps però ara, atenta i puntualment, Pau ens informa de les novetats més significatives en l’evolució de la seua obra vídeogràfica. Acaba de ser seleccionat per al FIC-CAT 2012 amb “La llet sigmoide” i quan ens ho va comunicar el convidàrem a fer un apunt de presentació especialment pensant en adreçar-se a l’alumnat. La peça possiblement no és de fàcil accés per un alumnat no familiaritzat amb certes formes d’expressió plàstica-visual, però de ben segur que no deixarà indiferent i els ajudarà a descobrir altres narratives.

La llet sigmoide

Aquest vídeo fonamentalment és una fusió del quadre Llet de Hanamaro Chaki, amb el meu imaginari artístic. Respecte al rodatge en general el vam dur a terme amb HDV en un plató de fotografía de Barcelona, i una l’altra part la vam gravar a l’exterior. Cal dir a més que la producció va ser intensa i ràpida perquè teníem poc de temps. Tanmateix tot l’equip va reaccionar fantàsticament sobretot el camèra i les actrius. Per altra part el muntatge i la post-producció van estar efectuats a la productora La Fabrica Naranja de Barcelona, procés que va ser molt llarg per la característica específica de La llet sigmoide, però que va donar fruïts sorprenents. Afegir també que vam provar molts efectes experimentals en sincronització, textures gràfiques i animacions.

A més comentar -com consell educatiu als alumnes- que es molt important per aquest tipus de treballs que interrelacionen destacadament els elements audiovisuals -com per exemple un videoclip- que planifiqueu molt bé el vostre story-board fins al mínim detall; sobretot la sincronia de la imatge amb el so ha d’estar perfectament detallada i pensada. En certa manera s’ha de dormir i parlar amb la música. I la paciència amb l’acústica us donarà el temps que necessita el vídeo per respirar i funcionar. Per tant com subratlla Bill Viola: El temps és el material base del vídeo. Compondre imatges vídeo és el mateix que compondre música: en els dos casos, els esdeveniments s’ordenen segons un temps precís. En conclusió dir que el resultat aconseguit en esta obra videogràfica, a part de la seua trascèndencia, es què va ser molt satisfàctoria a nivell personal.

Pau Pasqual, 2012

Tràiler de “Senyor pirotècnic, pot començar la…”

Ja vos vàrem informar en el seu moment de l’estrena de Senyor Pirotècnic, pot començar la…, un projecte global on han participat 246 xiquets i xiquetes de 3 a 12 anys des d’Educació Infantil a 6é d’Educació Primària del CEIP Teodor Llorente de València, coordinats pel mestre Josep Arbiol. La història és una metàfora de la situació de l’ensenyament al País Valencià en el dia d’avui i l’estrena sigué un event educatiu-mediàtic d’envergadura. Ara Josep ens avisa que ja es pot veure el tràiler a la xarxa i ens facilita l’escrit de presentació que va llegir Adriana Esquinas de 5é de primària. Enhorabona pel treball!

Discurs de presentació de “Senyor pirotécnic por escomençar la…..”

Sabeu que Ramses III quasi es queda sense tomba? Doncs sí, i va ser precisament per una vaga, la primera vaga de la humanitat. Els obrers rebien un plat de menjar pel seu treball i després de 18 dies quasi sense menjar van anar al temple a exigir la seua paga. Ara mateix el menjar del menjador és bona… per ara!! Nosaltres necessitem altres coses: necessitem classes condicionades, perquè suant la cansalada no hi ha qui aprenga; necessitem una coberta al pati, perquè quan plou no hi cabem dins; necessitem que l’Associació Valenciana de Paneroles trasllade la seua seu a un altre lloc, perquè semblen el sou d’un banquer, augmenten sense control.

Però el que més necessitem és als nostres professors. Nosaltres no podem manifestar-nos al carrer, som una veu molt xicoteta, per això hem fet el que els nostres professors ens han ensenyat, a fer servir la imaginació. No som ovelles d’un ramat, no som els robots que volen que siguem, tenim ganes de ser creatius, per això hem fet una pel·lícula, una pel·li en què fem servir el cap, sense el perill que un ocell ens cague als matins.

Aquesta pel·lícula és la recerca cega d’un tresor, tenim un fantasma, el fantasma de les retallades, però no ens impedirà aconseguir allò que volem. Un tresor que és el professorat i que com la tomba d’un gran faraó, enmig del desert de l’oblit, en el seu interior guarda el tresor més bonic que un alumne pot descobrir. Voleu veure-ho?

Adriana Esquinas,  5éA
Col·legi Teodoro Llorente. València

Xarrada-col·loqui: adolescència i educació

De vegades dubtem si fer difusió d’activitats internes d’escolagavina. Però en aquesta ocasió tant per la temàtica de la proposta com perquè la xarxa pot ser un element per enriquir-la, compartim ací tal i com vàrem fer a l’inici de curs, altra proposta del Grup d’encontre de pares i mares de secundària. Acaba el curs i és un bon moment per tancar-lo amb una activitat més que suggerent. Es tracta de la xarrada-col·loqui a càrrec de Vicent Pi, psicoanalista amb àmplia experiència com a director del Servei Psicopedagògic Escolar de Torrent. La pel·lícula Entre les murs” (“La classe”; Laurent Cantet, 2008) serà el punt de partida sobre el qual pensar junts al voltant de qüestions que tant ens interessen sobre l’educació dels nostres fills i alumnes: com fer quan el talant obert, comprensiu i dialogant ensopeguen amb el rebuig o la insolència; com sostenir-nos en la dialèctica inclusió-exclusió, què ens pertoca repensar de l’educació… per què no funciona la vareta màgica? Un diàleg entre la proposta cinematogràfica, la mirada psicoanalítica i l’experiència d’aquells que hi assistim.

I perquè pugau estar presents farem servir el hashtag #entrelesmurs per fer les vostres aportacions via twitter; les esperem amb molt d’interés especialment si sou alumnat!

Diari d’una coproducció

De nou la xarxa. Sentiem ahir mateix al programa La nube que allò important a twitter no és el nombre de seguidors que tens sinó quines possibilitats de treball, de creació, de compartir… es donen. I en aquesta ocasió l’encontre és amb Samuel Sebastian. Samuel és un cineasta i dramaturg valencià. Des dels 12 anys escriu articles de cinema i art. Llicenciat en Història de l’Art, obtingué el premi extraordinari de carrera. Després va encetar la seua carrera com a cineasta i ocasionalment com a professor de cinema, fundant la productora sinCasa. Membre del grup Ja en tenim prou, va rebre juntament amb tot el col·lectiu el Premi Llibertat d’Expressió atorgat per la Unió de Periodistes Valencians. Igualment ha realitzat videoclips per a Clara Andrés i el grup Òwix a més d’obtindre diferents premis pels seus curts. A l’octubre de 2008 obtingué el premi Octubre de teatre amb l’obra Les habitacions tancades, que és el seu primer text dramàtic, sent el més jove guanyador d’aquest premi i el primer nascut a la ciutat de València. En 2009 fou nominat als Premis Tirant pel seu videoclip Fer Res, interpretat per Clara Andrés i per la seua videocreació sobre les persones migrants i els mitjans de comunicació La mar que ens separa. La seua pel·lícula La pausa dels morts va ser retirada per ell mateix del Festival de Cinema de Teheran com a protesta pública pels abusos i tortures del govern iranià, escrivint una carta en la que mostrava les seues raons.

Samuel resideix actualment a Barcelona però gira per Europa en mig de la ingent i estimulant tasca de tirar endavant una coproducció cinematogràfica. Paral·lelament narra la seua experiència al seu blog i ara, molt amablement, s’ha oferit a contar-nos de primera ma, ací a 400 colps, un resum de la mateix. Gràcies i molta sort Samuel!

Diari d’una coproducció

En dies com els actuals sembla que tots volem buscar les respostes perfectes a tot: la resposta perfecta a la crisi, al nostre futur, a les relacions personals. Al cinema, és cert que sempre hi ha existit aquesta preocupació, és a dir, trobar la fórmula infal·lible que faça funcionar totes les pel·lícules, que siguen de qualitat i, sobretot, rendibles. Ningú no l’ha trobat. Grans estudis poden perdre dos-cents milions de dòlars en produccions darrere les quals es trobava, en principi, gent força competent i professional. Per tot això, aquests articles i el seu blog original, no estan pensats com una fórmula d’èxit, sinó como la descripció d’un projecte que es troba encara en fases molt primigènies de la seua preproducció i que, de fet, tot i que marxa bé, encara no està definit el seu futur.

Així, la primera paraula amb la qual vull començar és la de paciència. Fer una producció cinematogràfica, i més una coproducció internacional, és un procés llarg ja que requereix trobar una gran quantitat d’inversors i, per a fer-ho, cal primer haver preparat un bon projecte. Així, un projecte cinematogràfic precisa vora un any per a la seua escriptura i reescriptura (en els dos projectes que estem treballant un ha sigut escrit cinc vegades i l’altre tretze) i vora uns quatre mesos més per a les correccions finals i preparacions del material, que inclou una visió clara i concisa de tots els continguts. Abans d’eixir amb el projecte en la mà has de tenir clares tres coses: que el projecte que tens ha de ser el millor possible, que ho presentaràs en competència amb molts altres projectes i, sobretot, que els productors als quals et dirigisques poden no saber-ne res de la teua història.

La meua història comença amb una idea clara, la de fer una pel·lícula en França. Capritx? No. Aquest tipus de decisions han d’estar plenament raonades, en particular perquè anar-se’n fora a treballar sol ser una decisió complicada, per això els problemes s’han de convertir en avantatges. Quan vaig acabar la darrera versió del guió, el vaig traduir a l’anglès i al francès i vaig veure que aquesta era una història completament francesa, que podien entendre sens dubte els espectadors que han admirat pel·lícules com Els amants de Pont-Neuf (1991) de Léos Carax o La fidelité (2000) de Zulawski. La relació amb l’audiència és fonamental. Igualment, l’adaptació al context cultural de la producció. Moltes pel·lícules europees fallen per intentar semblar-se a les americanes, ja que produeixen una estranya reacció en el públic: els americans no se senten identificats i els europeus tampoc, així la pel·lícula roman en una terra de ningú perquè ha comés l’errada de perdre la seua personalitat en favor d’un públic que no ha respost amb entusiasme.

D’altra banda, s’ha de tenir molt clar el pressupost. Una producció europea normal costa entre 2.2 i 2.8 milions €. Si no tens molta experiència, millor no buscar-ne un pressupost alt i mai no intentes pujar un pressupost pensant que el productor et dirà: “Val, no puc pagar 5 milions però 2 sí”. No ho faran mai. Un pressupost alt sol espantar els productors i, igualment, el que apareix escrit en un pressupost és sagrat per a tots els que participen en la pel·lícula. A partir d’1 milió, el productor voldrà un nom important per a la seua pel·lícula, un actor o actriu que puga augmentar els beneficis de la seua inversió, per aquesta raó, sempre als papers principals se solen indicar com a mínim dos actors coneguts que puguen interpretar-los. Accedir a ells sol ser cosa del productor. Una altra forma de buscar finançament (però és més complicada) és la d’anar directament a l’actor conegut i aconseguir una carta de compromís de participació en la pel·lícula. Els agents, tot i que tenen l’obligació legal de lliurar al seu representat totes les ofertes que reben, en la pràctica són uns filtres que només deixen passar les ofertes més fermes. I les més fermes són les que tenen darrere un bon productor.

Igualment, és ben important conèixer quin tipus de productors són els que volem que participen en la pel·lícula. No és el mateix un sistema americà en el que la producció és bàsicament privada que un sistema com l’europeu en el que la inversió es reparteix entre pública i privada. I dins de cada país, el funcionament és diferent: el sistema belga està dissenyat per a acollir productores externes en règim de coproducció internacional, però normalment les productores belgues funcionen com a coproductores minoritàries. A França, en canvi, el sistema està basat en la solidesa de la seua cinematografia i d’unes ajudes anticipades que funcionen bé, però s’ha de tindre en compte que el cinema francès està molt pensat per al seu públic, que veu el cinema del seu país més que l’americà. D’aquesta manera, una vegada plantejada la història i seleccionat el país que ens interessa, és el moment de llançar-se a buscar la producció aprofitant els recursos més variats: les Film Comissions, els llistats de productores i actors, etc. Tot pot ser-ne útil i, amb una bona presentació del teu projecte, ja és un bon principi per a llançar-se a un altre país per tal de buscar finançament per a la teua pel·lícula.

Aquest article és un extracte dels primers capítols del Diari d’una coproducció, la descripció de dos coproduccions internacionals que es troben actualment en estat de preproducció i està fet amb la intenció d’orientar cap a futures coproduccions. A mesura que anem avançant amb aquestes coproduccions, anirem publicant nous capítols.

← Previous Page