Secció Inquieta: “Cronos”

Són els darrers guanyadors de la secció en la categoria Secundària i han preparat una excel·lent presentació de la seua obra “Cronos” amb la qual ja han augmentat les nostres expectatives de tornar a veure el seu treball.

Des de fa tres d’anys, un grup d’alumnes de l’Escola Súnion de Barcelona realitzem alguns curtmetratges amateurs en el nostre temps lliure, animats pels premis de vídeo que un jurat integrat per professors de l’institut atorguen un cop a l’any, amb motiu de St. Jordi. “Una cadira buida” el 2008, “Cara B” el 2009… Independentment de l’acollida que rebien els nostres vídeos (afortunadament bona!), i de si la temàtica o l’estil agradaven més o menys, hi havia un comentari que es repetia molt sovint: “Quina llàstima els problemes de so”…

El projecte de “Cronos” va sorgir com un intent de cercar una alternativa a un dels temes més complexes en el món del cinema, que afecta des de les produccions més humils (com les nostres) fins les més importants: el treball del so. Era possible fer un curtmetratge sense diàlegs, on l’absència d’aquests esdevingués quelcom natural? Obres com “Paranoid Park” (Gus Van Sant, 2007) ens demostraven que no només el so directe i la música configuraven el mapa sonor d’una pel·lícula; es pot anar molt més enllà. Aquest repte i la voluntat de reflexar el món dels joves i adolescents -el nostre món- des d’una altra perspectiva ens van impulsar a escriure el guió de “Cronos” l’estiu del 2009. Sempre intentem reproduir totes les etapes del procés cinematogràfic a petita escala: des de les escaletes inicials del guió fins als screeners amb amics i amigues previs al muntatge final. Recerca de localitzacions a Barcelona, càsting i planificació del calendari de rodatge…

A finals de gener vam començar a gravar: els problemes i els imprevistos són una constant en aquesta mena de projectes, però també ens és cada cop més habitual superar-los amb solucions imaginatives que poden provenir de qualsevol membre de l’equip. Va ser una etapa esgotadora, però ens en vam sortir: a mitjan març de 2010 ja estava enllestit. Vam aconseguir el premi de vídeo de Súnion i vàrem fer una projecció pública a la nostra escola, que va ser tot un èxit. Estàvem realment satisfets i orgullosos de la nostra feina.

Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, CAC per als amics, en un 70% de les ocasions en què apareixen els joves entre 15 i 29 anys a la televisió, queden retratats com a causants o víctimes d’un problema. Aquest estudi, sobre els diversos tractaments informatius, mostra una realitat evident: els joves, com a col·lectiu, som sovint estigmatitzats i limitats a l’estereotip. Des dels nostres curtmetratges sempre hem intentat demostrar que hi ha més realitats possibles: els personatges de “Cronos” són nois i noies diferents als patrons més habituals, però que també existeixen en la vida real. La seva recerca és, com la de molts de nosaltres, la més elemental: intenten trobar el seu lloc en un món que sovint no els permet ser lliures. La fi del temps, cronos, és la seva única possibilitat per solucionar tot allò que tenen pendent i avançar en el seu camí per la vida.

Esperem rebre els vostres comentaris i crítiques sobre “Cronos”, i poder trobar-nos amb tots vosaltres durant els dies de l’Inquiet. Moltíssimes gràcies a l’excel·lent bloc “400 colps” per aquesta iniciativa, que ens permet compartir les nostres experiències, sovint diferents però unides per una mateixa passió.

Víctor Alonso Berbel,
en col·laboració amb Fran Beltri, Ester Camps, Núria Graña, Clara Rio i Cecilia Sánchez.
Podeu trobar “Cronos” i els nostres vídeos anteriors a SúnionAcció!

Secció Inquieta: “El somni de la mort”

Comencem la setmana amb la segona de les dues aportacions que els companys de l’IES Blasco Ibáñez de Cullera presenten a la categoria Batxillerat de la secció.

“El somni de la mort” (10:40 min, 2010, NEGRA FLOR Pic. / IES Blasco Ibáñez de Cullera; Bèrnia i Gonçal Garcia) és el quart treball videogràfic, tot i que no l’últim, que van realitzar, al curs 2009-10, els alumnes de l’optativa de Cultura Audiovisual de 1r Batxillerat. Es tracta d’un curt que combina humor i fantasia a parts iguals. De fet, l’argument presenta dues parts molt contrastades pel que fa tant al tractament de gènere com a la posada en escena. El títol, clarament al·lusiu a obres de Quevedo i Shakespeare entre altres, ja presagia la finalitat del curtmetratrge: recrear (en clau d’humor) tot un seguit de tòpics al voltant de la mort: el destí advers, el vol astral, la llum al final del túnel, la pau d’esperit…

“El somni de la mort” es una producció que ens va reportar quasi tres mesos de treball, al llarg del 2n trimestre del curs, i està integrament gravat en exteriors, amb l’ús del «croma» per a aconseguir determinats efectes especials. Inclou també, al final, un «rap filosófico de la brevedad de la vida» que serveix de resum del tema que el curt planteja. En definitiva, es tracta (ben mirat) d’un experiment audiovisual que conjumina cinema, música i literatura.

Secció Inquieta: “Tu, jo i… ells!”

A l’edició de 2009 obtingueren el premi de la Secció Inquieta categoria Batxillerat i el reconeixement del públic amb el premi atorgat per aquest. Però a 400 colps els tenim especial afecte per la implicació i la col·laboració d’alguns alumnes de l’IES Doctor Faustí Barberà de les quals ens han fet partíceps. De fet, també en aquesta ocasió són els propis alumnes, comandats magníficament, com no, per la seua professora Pilar Alfonso, els que realitzen la presentació del seu curtmetratge “Tu, jo i… ells!”.


En realitat, cadascú viu la participació en la realització d’un curt a la seua manera. Tot seguit us presentem com vam viure aquesta experiència alguns dels alumnes que van participar en l’escriptura, interpretació, gravació i edició del curt amb què, enguany, participem en el Festival Inquiet.

Sandra Denia (actriu, guió i edició) / Gema Sierra (guió, càmara i edició)
En començar el curs, la professora de LLengua i Imatge ens va anunciar que com a treball de curs havíem de fer un curtmetratge. Que veuríem i analitzaríem pel·lícules, que estudiaríem directors importants… però el que ens va cridar l’atenció fou la realització del curt. Estàvem impacients per començar, ja que havíem vist curts d’altres anys. Nosaltres volíem fer el millor. Teníem moltes idees al cap i no sabíem com començar. Des del primer dia, la professora ens havia comentat la possibilitat de començar com Godard a “Tout va bien”, perquè era un principi “universal”. I així ho férem. Després tota la classe posàrem les nostres idees en un full en blanc, cadascú va desenvolupar la seua idea, i vam triar aquella que més ens va agradar. Primer havíem pensat en el maltractament escolar, però com l’any passat anàrem a les projeccions del Festival Inquiet i vam veure que tots els curts eren tristos, pensàrem que ja era hora de fer-ne un una mica divertit, o, almenys, un on el prota no acabara mort!! Finalment vam decidir que volíem contar una història d’amor. Ens vam passar una classe sencera parlant de les nostres experiències amoroses ( el nostre curt es basa en “fets reals”). Va ser molt divertit! Concretades les idees, calia fer el més important : UN BON GUIÓ. No érem especialistes i mai havíem fet res paregut, però pensem que ens ha quedat molt xulo.

La gravació va ser més senzilla, gràcies als espectaculars actors que van participar, com el nostre professor d’educació física i l’encarregada de la cafeteria de l’institut, sense oblidar les dues stars internacionals: Manu Deep i Sandra Jolie.
El muntatge, en canvi, va ser molt difícil. Ens faltaven alguns plans, d’altres estaven mal gravats i, en alguns, el so estava distorsionat. Un altre problema fou la selecció de músiques perquè volíem posar músiques que ens agradaven però que, realment, no pegaven ni amb cola… Dies i dies pensant i provant… fins que tot va quedar de cine! (és un dir).

Manuel Garcia, o siga: Manu Deep (actor)
Quan unes companyes em preguntaren si la meua barba volia participar en un curt fent el paper de Manu Deep, no ho vaig dubtar: hi vaig acceptar de seguida. Potser, si m’hagueren dit aleshores tots els plans que havíem de gravar, les hores que hauríem de dedicar-hi o que hauria de disfressar-me d’aquella manera, no haguera acceptat tan ràpidament. I, potser, m’hauria equivocat. No, no, n’estic segur: m’hauria equivocat perquè no hauria descobert les sensacions davant d’una càmera (com imposa!), ni els problemes amb la llum o amb l’espai; les dificultats del muntatge o l’experiència de treballar i conèixer un meravellós grup de persones. El món es transforma en un altre món amb el silenci i la paraula “acció!”.

Celia Castellanos (guió i càmara)
Hem realitzat aquesta història amb empatia i il·lusió, en sessions de gravació que han significat un gaudi quasi indescriptible donada la il·lusió per fer realitat aquest humil projecte, que havíem anat desenrotllant classe a classe, mentre augmentava el nostre (si més no, el meu) amor pel cinema. Ha sigut una gran experiència en què hem aprés a treballar en grup, a exposar les nostres idees i a debatre sobre elles d’una forma constructiva. És tot un plaer per a mi saber que hi ha gent disposada a veure el nostre curt.

“Tron”, propera pel·lícula del Cinema en V.O. a l’IES Escola Gavina

Finalment ha sigut “Tron” la pel·lícula seleccionada per continuar amb el Cinema en V.O. a l’IES Escola Gavina. L’elecció, entre els tres títols de dalt, ha sigut mitjançant el servei d’enquestes Poll Daddy. Dos de les dues pel·lícules, “In The Name Of The Father” i “Le Trou” enllaçaven amb “The Shawshank Redemption” per la temàtica carcelària. L’altra, “Tron”, que ja va tenir el seu moment a 400 colps quan triàrem la mítica seqüència de les motos de llum com a seqüència de la setmana, si bé es presenta en un marc totalment diferent lligat a la ciència-ficció i els vídeojocs, també presenta personatges tancats en recerca d’un punt de fuga. Ha triat l’alumnat, a banda d’altres visitants que hagen votat, i aquest és l’element que més ens interessava de la proposta: poder generar un marc de participació i intenció senzill però d’interés per l’alumnat. De fet, al llarg de la setmana han sigut habituals pel passadís de l’institut els comentaris sobre quina seria la propera pel·li i les ganes de trobar-nos davant la pantalla són ja notables.

Discapacine 2010

L’organització de cicles com aquest facilita conéixer i posar de relleu realitats que sovint estan silenciades i que ben poc interessen a la indústria cultural. En aquest sentit COCEMFE València considera que el cinema és un dels principals mitjans de sensibilització social, i per això, des d’aquest punt de vista, és bàsic i primordial, oferir al públic la possibilitat d’observar, a través d’aquest instrument, tant les gestes aconseguides per persones amb discapacitat com les diferents barreres, físiques o socials, amb les quals aquestes persones es troben en la seua vida quotidiana, o simplement, mostrar la realitat de la discapacitat sense adorns, ni embuts, tal com és, amb l’objectiu de rebutjar estigmatitzacions, etiquetes i estereotips.

Discapacine 2010 està concebut com una activitat de sensibilització a través del visionat de curts de temàtica “discapacitat” que, tocant diferents enfocaments en les seues històries, tractarà de crear en la ment del públic una imatge el més precisa possible sobre el món de la discapacitat. Les projeccions tindran lloc avui dimecres 10 a les 16.00 h. al saló d’actes de la Facutlat de Ciències Socials (Campus Tarongers), demà dijous 11 a les 17.00 h. a la Universitat Catòlica de València (C/ Guillem de Castro, 94) i el divendres 19 a les 19.00 h. a l’FNAC de Sant Agustí. Podeu consultar la programació completa a l’enllaç de l’associació.

http://cocemfevalencia.org/ver/672

Conferència de Joan Fontcuberta

Avui dimecres a les 19.30 h. a l’aula de cultura de la CAM · La Llotgeta (Pça. del Mercat, València) tots els amants de la fotografia, el vídeo i les arts plàstiques i visuals en general tenim una cita ineludible. I és que no són moltes les vegades que es presenta l’ocasió d’escoltar figures tan reconegudes i interessants com Joan Fontcuberta amb qui continuarà el cicle Dels nous mitjans al graffiti digital, comisariat per Rosa Ulpiano.

Joan Fontcuberta és un artista multidisciplinari que neix a Barcelona el 1955. Va cursar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, i és professor associat als Estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Harvard University de Cambridge (Massachusetts), funcions que exerceix simultàniament amb la seva col.laboració amb diverses publicacions especialitzades en imatge. Fotògraf, docent, assagista, crític, i artista, Premi David Octavious Hill per la Fotografisches Akademie GDL d’Alemanya el 1988, Chevalier de l’Ordre de les Arts i les Lletres pel Ministeri de Cultura a França el 1994 i Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura d’Espanya el 1998. Però el seu treball va més enllà de la fotografia, vinculant aquesta al tractament d’imatges mitjançant eines informàtiques, plantejant una obra visual interactiva a l’espectador.

http://delosnuevosmediosalgraffitidigital.blogspot.com/

Secció Inquieta: “Desenllaços”

Són fixes en els diferents festivals que donen eixida a la producció audiovisual escolar i sota el nom de la seua productora Negra Flor Pi. sempre presenten obres de treballada construcció i realització. Són els companys IES Blasco Ibáñez de Cullera i aquest, “Desenllaços” és un dels dos curtmetartges amb els quals participen.

Desenllaços és un projecte audiovisual resultant d’un tríptic de curtmetratges, realitzats per alumnes de 3r d’ESO de l’optativa de Dramatització i Teatre del curs 2009-10. Inicialment concebut com a un exercici interpretatiu per tal d’explorar la complexitat de la conducta humana arran de situacions quotidianes (dues ruptures sentimentals de sengles parelles d’adolescents), va servir al capdavall de pretext per al seu enregistrament posterior en vídeo.

La producció es va dur a terme al llarg del segon trimestre del curs (entre gener i abril de 2010), en les dues hores setmanals de l’optativa. Buscàrem guions que tingueren com a requisit la seua fàcil realització pel que fa als escenaris (el pati i el bar d’un Institut, i el passegi marítim del far), així com el tractament de temes amb els quals els participants es pogueren sentir identificats.

La participació dels alumnes en tot el procés de producció fou decisiva. Des del càsting inicial fins a l’edició final, res no va a escapar al consens del grup: la localització dels sets de gravació, la caracterització dels personatges, l’atrezzo (disseny, per exemple, d’un medicament contra l’esquizofrènia), la tria de les músiques de fons, el buidatge del material enregistrat… En fi, una ocasió immillorable per tal de posar a prova els criteris del treball en equip, la coeducació, la creativitat i responsabilitat compartides, que formen parts dels objectius en la formació integral dels joves.

Secció Inquieta: “El mapa”

A poc a poc ens arriben les presentacions. Insistim en que la idea és que les obres es presenten abans de les projeccions així que no vos amoïneu si penseu que l’heu enviada tard. I comencem la setmana amb la il·lusió que ens proporciona presentar “El mapa” de l’IES Son Pacs de Mallorca on sota la coordinació de Teresa Caimari i José Juan Guijarro es realitza un elaborat i acurat treball de realització cinematogràfica que fa que les seues obres sempre siguen un referent i aporten qualitat als festivals.

Probablement, perquè és una continuació raonable.
Potser perquè la brisa bufa de vegades fort, de vegades tranquil·la.
O perquè fa dos anys rodem “Lladres de somnis” i aquesta va ser la pista…
Preguntem en classe de Cinema: ”Què faríeu vosaltres si poguéssiu demanar un desig?” o reformulada… “què demanaríeu per ser feliços?”
La resposta a aquesta qüestió va ser la pista d’enlairament d’una especial i bella aventura, i la llavor del guió i de la nostra pel·lícula, “EL MAPA”.
Salut, diners, i amor. La fama, per la música, per l’esport. Un somriure. La pau, en definitiva; la pau per créixer, per viure, per ser i pensar. Els nostres alumnes van caminar entre paraules, imatges, propostes alegres, tristes o divertides. Fins a comprovar, era impensable no adonar-se, que és el mateix camí el lloc on es troba la veritat.
La felicitat està en la ruta. Això ens explica “EL MAPA”. Sense ser molt originals, la veritat, perquè ja el camí de rajoles grogues cap a *Oz ja ens ho havia descobert.

“El mapa”, curtmetratge realitzat pels alumnes de segon d’ESO del nostre centre, l’IES Son Pacs, reflexiona sobre els somnis, sobre els desitjos, i sobre l’amistat. Ha estat un de les nostres produccions més complexes; pel vestuari, per les localitzacions, per l’atrezzo… i, no obstant això, és una de les nostres històries més satisfactòries. Per la seva petita poesia. És un conte sobre els contes. És una aventura interior, i una mirada als colors de la vida. Amb la conclusió més senzilla… de vegades, probablement sempre, la felicitat s’amaga a l’interior de les coses petites.

Dues de les persones més insignes de la psicologia positiva, Martin Seligman i Christopher Peterson van elaborar una llista de les sis virtuts imprescindibles per assolir la felicitat:
1. Saviesa i coneixement, que es tradueix en curiositat, creativitat i aprenentatge.
2. Coratge, per a la consecució de fites davant situacions de dificultat.
3. Humanitat i amor, per ser conscient de les emocions i sentiments personals dels altres.
4. Justícia, per tal d’aconseguir una vida en comunitat saludable.
5. Temprança, per protegir-se dels excessos.
6. Transcendència, per donar significat a la vida.

Es varen oblidar… de les xocolatines!

Teresa Caimari
José Juan Guijarro

http://iessonpacs.cat/main/index.php/programes-educatius/cinema-audiovisuals

CinEscola busca una experiència didàctica

Donem per segur que si esteu immersos en l’àmbit educatiu i amb interés per l’audiovisual heu de conéixer CinEscola. Si no, cometar ràpidament que entre altres és una web amb una clara vocació pràctica on el lector podrà trobar propostes de reflexió i de treball sobre pel·lícules que tenen com a valor afegit una clara vocació didàctica, i que poden constituir-se en instruments d’aprenentatge atractius. A CinEscola es poden trobar recusos i materials que entenen poden ser interessants a classe per aprendre i gaudir del cinema de manera assossegada i serena. Al darrere de la iniciativa hi ha persones com el Ramon Breu que venen desenvolupant de fa temps una tasca de gran valor en aquest àmbit.

El propi Ramon, del que fa poc vos comentàrem que havia publicat el suggerent “El documental com a estratègia educativa” ens ha escrit per comentar-nos que a CinEscola estan ultimant un altre llibre que es titula “10 Idees clau sobre educació en comunicació audiovisual”, publicat també per Graó. Té dues vessants. Una teòrica i una d’experiències. En aquest sentit els faria goig incloure una experiència del País València sobre un centre educatiu que treballés amb una tele local o un mitja local de comunicació. Així que si vosaltres sou partíceps d’alguna experiència didàctica relacionada amb la demanda de CinEscola o coneixeu algun centre que ho faça no dubteu a posar-vo en contacte amb nosaltres que farem encantats de pont amb el Ramon. Sapigau a més que tindrem l’ocasió de conéixer-lo en persona en les properes “II Jornades de pedagogia i audiovisual”. Ens emocionen les grans possibilitats que com àmbit de col·laboració ens ofereix la xarxa i ens agrada pensar que també 400 colps cada vegada més.

http://www.cinescola.info/

The International One-Minute Film Festival

Ja hem contat amb anterioritat com internet està modificant radicalment la producció i l’accés als nous formats audiovisuals. També noves estructures narratives es generen i cobren sentit a partir de la seua difusió en la xarxa. Proliferen les webs i els festivals per a realitzadors gens consagrats que donen cabuda a obres de formats fins a fa ben poc inusuals. És el cas de The International One-Minute Film Festival el qual, segons l’organització, és el festival internacional de cinema d’un minut que desafia els cineastes, escriptors, animadors, artistes, dissenyadors, productors i creatius per a desenvolupar i presentar les millors les pel lícules del món d’un minut. El seu plantejament és que les millors pel lícules d’un minut ressonen més enllà d’un minut i afecten a les audiències de la mateixa manera que qualsevol gran pel·lícula fa amb el desafiament, per descomptat, de fer-ho tot en 60 segons, ni més ni menys.

Tot i la seua capacitat de seducció quasi instantània la inciativa ens genera certa contradicció. No sabem ben bé si aquesta pulsió accelerada a l’hora de contar pròpia de la societat i el ritme actual s’ens imposa en detriment de la complexitat, la profunditat narrativa i la riquesa en l’accés a significats que proporciona el bon cinema de llarga durada. Al temps. Sí trobem interessant d’altra banda i pensant com sempre en el treball amb l’alumnat, que la senzillesa de plantejaments argumentals d’aquestes peces pot ser un bon punt de partida per a aquells alumnes que sovint es troben atrapats en el no sé què contar. Què penseu?

http://www.filminute.com/

← Previous PageNext Page →