To Kill a Mockingbird

Continua el cinefòrum a l’IES Escola Gavina. Avui divendres la cita és amb “To kill a Mockingbird” (“Matar un Rossinyol”; Robert Mulligan, 1962). Ens agrada pensar que pot ser l’aposta és arriscada i qui sap si difícil, però estem per adoptar certa radicalitat en el pantejament del programa sota l’influxe d’Alain Bergala. “La funció de l’escola, en matèria d’iniciació a l’art, no hauria de ser la de fer de ‘tele-arrossegadors’ culturals partint de pseudo-gustos del marquèting . Una verdadera cultura artística només pot construir-se sobre l’encontre amb l’alteritat fonamental de l’obra d’art. Només el xoc, l’enigma que representa l’obra d’art respecte a les imatges i els sons banalitzats, predigerits, del consum quotidià, són realment formadors. La resta és sinó menyspreu per l’art i per l’alumne. L’art solament pot ser allò que resisteix, allò imprevisible, que confon en un primer moment. [...] L’única possible experiència real de l’encontre amb l’obra d’art passa pel sentiment de ser expulsat del comfort, dels propis costums de consumidor i de les pròpies idees rebudes”. I “To Kill a Mockingbird” és una obra d’art de factura serena, bella, misteriosa i preciosista. La vida i la mort, el bé i el mal, la justícia i la injustícia, les pèrdues, entre elles la de la inocència, màgia i realisme social,… Veure-la és estar disposat a remoure allò més profun d’un mateix per, qui sap si, deixar de ser-ho.

L’ombra de l’iceberg

Recordeu el post que dedicàrem a l’itinerari fotogràfic per Alcoi dels alumnes de 3r i 4t d’ESO de l’IES Escola Gavina, en el qual també parlàrem d’“El milicià mort”, una de les obres cumbre de la fotografia documental? En aquell post referenciàvem un article aparegut a la premsa un dia abans on s’exposava la tesi oficial, a partir de la investigació de Richard Whelan, per la qual es continuava sostenint la veracitat de la foto. Doncs bé, “La sombra del iceberg” és un excel·lent documental que qüestiona a partir de dubtes raonables i raonades la veracitat de la versió i planteja la possibilitat de que la foto fóra el resultat d’una genial posada en escena. La pel·lícula no qüestiona el fet que Se non è vero, è ben trovatto doncs reconeix el valor d’una imatge que acompleix amb escreix la finalitat de fer arribar al conjunt de la societat d’aquell moment el horror de la guerra. Dirigida per Hugo Doménech, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Jaume Ir, i Raúl M. Riebenhauer, va guanyar el 2007 el Premi al Millor Documental Iberoamericà en el Festival Internacional de Ciutat de Mèxic. I tenim notícies de que s’estrenarà el proper dia 19 de desembre. Caldrà estar atents perquè propostes així no tenen gaire oportunitats d’estar en cartell massa temps.

Al voltant de les competències

Segona xarrada i última de les jornades “Les competències bàsiques a l’aula” organitzades pel Cefire de València i que han tingut lloc a l’IES Lluís Vives de la mateixa ciutat. Ahir sigué el torn de Jaume Sarramona amb el títol “Competències basiques en l’educació i competències socials”. No pensàvem dedicar-hi un post a la xarrada de Sarramona i si ho férem l’anterior setmana sigué perquè el discurs, l’espirit i la invitació de Fernando Hernández entroncaven molt amb el que pensem que és la proposta de 400 colps. Però ves per on que hi ha qui ha demanat una segona part (diuen que mai foren bones). Sarramona ha presentat una visió més tècnica del tema, començant per clarificar conceptes (perfil professional, competència, capacitat, qualificació, habilitat, objectius). Quan encara resonaven a l’auditori (o sols ja al meu interior?) les paraules encoratjadores de la setmana passada, el discurs de Sarramona ens arribava una mica desnaturalitzat pot ser per tècnic.

Sarramona, conscient que no hi ha xarrada que suplisca el treball diari d’aula d’un docent, assenyalava que com tota novetat cal reflexionar-hi per prendre les mesures adequades i evitar desviacions inapropiades. Novetat, no tant en l’àmbit de la formació professional on ja hi ha certa tradició en competències, en relació al concepte capacitat al qual si estan més acostumats la majoria de docents. Podem fer servir també capacitat, terme que té més un caràcter de potencialitat, sense perdre de vista que el sentit d’allò que aprenen els alumnes no és per aplicar-ho al propi context escolar sinó a la realitat quotidiana i complexa. Una possible definició de Competència bàsica: és la capacitat de comprendre i resoldre situacions complexes de la vida real mitjançant l’aplicació de coneixements, habilitats i actituds. Parar, pensar i pot ser fugir de nou davant el fet que els alumnes estudien per superar examens. Una avaluació autèntica de competències hauria de fer-se en el propi context on s’ha d’aplicar la competència; sempre sinó en podrem fer simulacions. I per als mestres? Nova aposta per la interdisciplinarietat, posar-s’hi d’acord perquè preparem per una vida real caracteritzada pel dinamisme. També nosaltres hem d’interioritzar criteris d’eficàcia i eficència per poder transmetre aprenentatges significatius i contextualitzats a la nostra realitat propera per fer després transferències adequades a altres realitats. Ah, i atenció perquè,… si no som capaços de programar competències amb el company del costat siga de l’àrea que siga, les competències acabaran per perdre allò que comporten de novetat. El nivell de concreció de Sarramona l’ha dut a parlar fins i tot d’algunes orientacions didàctiques per a les competècies lingüístiques, matemàtiques i científico-tècniques però per damunt de tot quedava altra vegada la idea de que la introducció de les competències i aquest nou moment és una nova i bona oportunitat per repensar allò que estem fent.

Film Conductor

Cada vegada són majors les possibilitats que ofereix la xarxa per conéixer noves propostes cinematogràfiques més enllà del cinema al qual tenim accés mitjançant les sales comercials.

Des d’aquest novembre es pot consultar per internet la revista Film conductor, una publicació en línia de caràcter mensual que vol informar «dels innumerables esdeveniments de cinema d’autor a Barcelona i divulgar en temps real les creacions més destacades del cinema emergent europeu i mundial». A Filmconductor.eu els lectors trobaran una forta aposta pel cinema europeu emergent i d’autor. Es publica de moment en català i castellà i, com una revista convencional, té seccions fixes i espais per tractar temes en profunditat. En el primer número es parla del «jove cinema català més aventurer» encarnat per Albert Serra, Isaki Lacuesta i Marc Recha i s’entrevista el director de Gomorra, Matteo Garrone. A més Film conductor completa els seus articles amb enllaços a Youtube per veure tràilers o fragments dels films als quals fa referència. Ja passa al nostre llistat d’enllaços a en-línia.

http://www.filmconductor.eu/

Lesmanufactures

Lesmanufactures és una proposta multidisciplinar experimental. Els objectius principals són estimular i mostrar una alternativa a la creació artística convencional en el camp de les arts escèniques i visuals. En ella planteja un espai comú on conviuen diferents disciplines i tendències facilitant la comunicació entre llenguatges. Aquest punt de trobada serveix als seus creadors per a interrelacionar i investigar, amb l’ànim de trobar noves vies, de descobrir nous territoris, plantejant-se qüestions per a aprendre altra manera de fer les coses. En cada mostra tracten de conformar un conjunt variat i original a manera de collage en el qual es combinen peces de diferent caràcter i procedència. Demà dimarts a les 20.00 hores, al Teatre Los manantiales, i quan lesmanufactures compleixen el seu primer aniversari, tindrà lloc la seua edició número 5. Passa-ho.

http://www.lesmanufactures.org/

L’art dels títols de crèdit

Ja hem dit en anteriors ocasions que ens agrada el pensament per associació lliure. Que una idea, un pla, una música,… ens porten pels misteriosos camins de l’inconscient a donar amb altres elements. I ves per on que Andreu Ferrer, alumne de 4t d’ESO d’Escola Gavina, en veure “Blade Runner” va pensar en altra pel·lícula de contingut que en diuen apocalíctic. En principi no recordava el títol però va fer les seues averiguacions i va donar amb “Soylent Green” (Richard Fleischer, 1973). I d’una cosa a altra, així que buscant informació sobre “Soylent Green” hem donat amb aquesta interessant web dedicada a l’art dels títols de crèdit. Els títols de crèdit quasi constitueixen un gènere propi dins el cinema. Rodats en pla seqüència, amb tècnica d’animació, fent ús d’unes tipografies determinades o un grafisme particular alguns han arribat a convertire-se en xicotetes joies d’extremada bellesa plàstica o marcada intensitat. Són la prèvia, en les millors de les vegades suggerent i emocionant, a un encontre del qual no sabem ben bé si és l’espectador qui troba la pel·lícula o la pel·lícula qui troba a l’espectador. Per favor, deleiteu-vos amb el llarg llistat ordrenat alfabèticament que ofereix la web, “Soylent Green” inclosa.

http://www.artofthetitle.com/

autoportraits

La web està plena d’idees i propostes i les d’aquest tipus, senzilles però imaginatives, ens agrada molt mostrar-les. Tan senzilles que un mateix acaba pensant, és genial!, com no se m’havia ocorregut a mi?! Qui no, suposem que per una necessitat projectiva de reconèixer-se als objectes, alguna vegada ha pensat que un cotxe té cara d’enfadat o un altre de trist. Doncs això és el que amb gran senzillesa, enginy i plasticitat ha plasmat Vladimir Nikolic amb la seua galeria de retrats a cotxes i autoretrats. Els frontals de tants i tants cotxes que estan ahí mateix, al girar el cantó o a la porta de la casa del veí, li ha permés explorar les seues possibilitats gestuals i comprovar el resultat amb la fotografia. Aquestes propostes sempre desperten un somriure i estimulen la creativitat. No és una proposta de calat profund però, a que abelleix provar-ho. Pot ser se vos acudeix plantejar alguna altra que podeu llençar ací a 400 colps. Algun/a atrevit/da a retratar-se amb un cotxe?

http://www.vladimir-nikolic.com

La hipòtesi del cinema (I)

Després d’un temps d’espera una mica llarg per problemes amb la distribuïdora, acabem de rebre el llibre d’ Alain Bergala “La hipótesis del cine; pequeño tratado sobre la transmisión del cine en la escuela i fuera de ella”. Aquest és un llibre d’intervenció i reflexió que pren partit pel cinema i per l’educació. Acabem de començar la lectura i ja a les primeres pàgines la proposta ens resulta d’allò més suggerent i reveladora. Bergala afronta la qüestió de com introduir el cinema en el marc escolar sabent que l’art és un forment de canvi profund de les institucions. I molt més, així que en acabar-lo reprendrem els comentaris sobre aquest magnífic referent. I vosaltres, en teniu d’hipòtesi?

Algunes reflexions

Ahir vàrem assistir a la primera de les dues xarrades de les quals consten les jornades “Les competències bàsiques a l’aula” organitzades pel Cefire de València i que tenen lloc a l’IES Lluís Vives . A la seua xarrada “Formes de diàleg entre un ensenyament per competències i la perspectiva educativa dels projectes de treball”, Fernando Hernández va deixar caure amb claredat meridiana una sèrie d’idees que ben poden ser motiu de reflexió per mestres i alumnes.

Actualment amb el pes que cobren les anomenades competències bàsiques és el moment per transformar una obligació en una oportunitat per fer una altra escola. Era ben gràfic l’exemple per veure com entre un aula de principis del segle passat i una actual gairebé no hi ha diferències. Resulta que a l’escola encara tot és previsible, programat i rígid, quan el món és caòtic i imprevisible, tot i que font immensa d’aprenentatge. Hernández animava a superar estructures rígides com les dels propis agrupaments dels alumnes per edats. Hi ha escoles on els alumnes de bon matí no entren a una classe amb la resta d’alumnes de la mateixa edat sinó a l’aula on es desenvolupa el projecte al qual estan adscrits. A qui beneficia l’exacerbació a la qual s’ha dut la fragmentació dels dies i el seu horari més propis d’una graella televisiva amb el pas d’un programa a altre sense solució de continuïtat? Realitat que ha conduït a situacions com que un alumne puga exclamar a un mestre, què fem parlant d’això si ara no és classe de socials?! La perversió queda interioritzada i l’avaluació acompanya aquest fet en la mesura que serveix més per controlar que per facilitar l’aprenentatge. Finalment els alumnes aprenen més per superar proves i després oblidar a falta d’espais per pensar per sí mateixos. Tot i que sabem que una gran part dels coneixements necessaris per a un alumne d’ací 10 anys encara no s’han produït, tenim una escola en disposició de continuar aprenent? Es posa en dubte en el moment en que es comprova que en moltes aules encara es promou el silenci més que la pregunta. Per ser un bon docent, Hernández assenyala 3 condicions: saber escoltar, tenir imaginació pedagògica i tenir en compte l’altre, estimar-lo des del reconeixement, no la sensibleria. S’imposa la necessitat de distingir allò principal d’allò secundari, veure la connexió entre les diferents disciplines i ser capaços d’apropiar-nos de les noves idees i d’introduir elements de sorpresa doncs és evident que a l’escola es repeteixen les coses fins la sacietat. Per tant, l’avaluació no ha de ser tornar a repetir una altra vegada allò ja dit, sinó poder explicar allò que un mateix ha pogut fer seu. És més, què hem aprés avui de nosaltres mateixos?

Altra escola, doncs, és possible. És possible generar nous discursos, noves propostes, noves narratives des del desig d’aprendre, des de la construcció de nous espais, des de la transgressió. Si no transgredim a l’escola serà ben difícil que els alumnes puguen construir les seues pròpies històries. Ens interessa el vostre discurs, saber què heu aprés de vosaltres mateixos quan rodeu un curtmetratge o pugeu a recollir un premi. Ara més encara, 400 colps!

Finalitza l’Inquiet ’09

Elevem a categoria de post el comentari que tan amablement ens va deixar Francesc López i en el qual informava del resultat del Festival de Cinema en Valencià de Picassent. Al mateix ens deia que:

La passada nit del 29, després de la satisfacció d’una gran manifestació contra la mala política educativa d’una Conselleria que no té en compte la realitat de les aules ni el treball i els suggeriments dels docents, es va celebrar la gala de cloenda de l’Inquiet. Felicitem, des d’ací, als companys de tots els instituts pel seu treball i al públic que, en el cas de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla, els va atorgar el seu premi junt al també atorgat pel jurat en la secció Inquieta. Festivals com l’Inquiet permeten als docents donar unes dimensions diferents al treball de l’aula (més proper al món laboral) i gaudir en la nostra llengua del cinema. Entre els premiats “La reina de la nit” (Cuca Power) del C. P. Cristòfor Colom de Benetússer en la secció Inquieta. Dins la secció Oficial, “Violetes” de Rafa Montesinos i documentals com “Ser Joan Fuster” de Llorenç Soler o “Nedar” de Carla Subirana i Núria Vilazán. En la Secció A corre-cuita, “Disculpa” de Guillem Sanchis, “Déu meu!” de Víctor Descalzo i Eduard Martorell i “Andrea” de Sam Baixauli i Paula Llorens van ser els premiats.

Enhorabona a tots i, com no, al propi festival.

← Previous Page