Parlar al món des de l’escola

parlar-mon-escola

Bona part de la nostra tasca és fruit de l’exploració, de la navegació que en diguem fa temps. Navegar per la xarxa, pels mitjans, buscant referents, propostes amb la idea que pot ser connectarem móns i ampliarem horitzons. Els nostres i els vostres. I precisament de connectar amb el món des de l’escola va Parlar al món des de l’escola (Miquel Pagès i Marc Planas, 2020) que al mig de la pandèmia ha editat Eumo editorial.

La introducció és a càrrec del comunicador Salvador Alsius i ho explica molt bé. La TV –i, per extensió, la pantalla digital– ens permet veure què hi ha més enllà del que tenim davant; podem trobar-hi traces del passat, anticipar el futur o superar els límits de l’espai. La tecnologia digital ens fa més lliures si sabem utilitzar-la. Per això l’escola no pot renunciar a educar en l’ús d’aquestes tecnologies. Miquel Pagès i Marc Planas expliquen, en primera persona, l’experiència de posar en marxa una TV en línia a l’escola Thau Barcelona. A partir de l’interès per treballar la comunicació oral d’una manera motivadora, va anar prenent cos un projecte interdisciplinari i col·laboratiu que fomenta la creativitat tant com les competències lingüístiques, artístiques i digitals. Una experiència singular que pot servir a moltes altres escoles per projectar la seua veu al món.

Thau.tv és fruit d’un llarg procés de debat, té dues característiques bàsiques: està plenament integrada al currículum i compromet tota la comunitat educativa. Inclou tres àmbits: organitzatiu, tècnic i pedagògic, que s’expliquen en deteniment. Dins del primer, el més remarcable és la constitució del consell audiovisual, amb la particularitat que els seus membres són remunerats. A part de la direcció escolar i del projecte, hi ha els facilitadors de cada etapa educativa que es responsabilitzen de programes específics. Pel que fa a l’àmbit tècnic, s’expliquen els equipaments i dispositius, com tot el que suposa muntar un plató o les aplicacions d’enregistrament i edició. Funciona com un model de TV a la carta, amb la creació d’un web que s’enllaça a la general de l’escola. Els diversos programes que la conformen són produccions que parteixen de la realitat escolar, del treball curricular i en conseqüència són també una eina més d’avaluació. Preparar guions, compondre sintonies, dissenyar logos, cercar informació, millorar l’expressió oral, editar so i imatge, fer de periodista, prendre decisions, treballar de forma cooperativa i col·laborativa són, entre altres, aspectes que THAU TV permet potenciar.

Miquel Pagès –llicenciat en història– i Marc Planas –llicenciat en filosofia i autor de la novel·la Decisions vinculants– són mestres de primària a l’escola Thau Barcelona. Aquí ens expliquen l’experiència que ells mateixos van liderar de posar en marxa un canal de TV en línia. I ho fan amb tota l’emoció, però des del coneixement i el compromís pedagògic que permetran obrir nous horitzons a moltes altres escoles. El projecte Thau TV va ser escollit com la millor pràctica del certamen ITWorldEdu 2019.

De Warhol a @yodominguez; de Pilar a @imoralr

de-warhol-a-01

Segurament serà cert això que solem dir que dos caps en pensen més que un. Siga com siga sí creiem fermament que necessitem l’altre. I en l’esfera creativa la qüestió tampoc és menor doncs l’altre és contrast, espill, retorn, barreja. Així és com entenem que funciona la confiança en el binomi Pilar Alfonso & Natxo Moral. La primera, @totmarques , acaba de publicar De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món i el segon, @imoralr , li fa el retorn perquè els llibres no s’acaben quan es deixen d’escriure. Ja hem assenyalat a Seguim! la urgència amb la qual heu d’anar a pel llibre, ara vos deixem la ressenya de Natxo al qual no podem deixar d’agrair el detall atent de comptar amb nosaltres per publicar-la:

De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món és un assaig que posa el focus en la relació entre les marques i l’art durant les darreres dècades. Està escrit, de manera acurada i documentada, per Pilar Alfonso Escuder, professora de secundària i referent en l’educació audiovisual.

Abans d’entrar en matèria, voldríem destacar-ne un aspecte evident: es tracta d’un assaig. I no és una qüestió menor: l’autora mateix reivindica el gènere, sovint tan amagat rere la ingent quantitat de novel·les que s’hi publiquen, en un magistral pròleg (“Si una nit d’hivern un breu assaig”) que reescriu la introducció de la coneguda obra de Calvino. Un assaig que es llig com una novel·la –diríem tirant de tòpic–, amè, entretingut i captivador alhora que profusament documentat i farcit de referències i intertextualitats.

Es tracta, a més, de la tercera incursió de l’autora en el tema de les marques i la seua relació amb la societat postmoderna, tema en el qual, amb dret propi, ja ha esdevingut una referent. El primer llibre era un gruixut volum acadèmic, producte d’una tesi doctoral, adreçat a un públic especialitzat, en el qual analitzava la relació de les marques amb el relat solidari i desinteressat de les ONGD. El segon, és el conegut (Tot) el que encara no saps sobre les marques, també publicat per Onada (i que també vam ressenyar per a 400 colps). Estava adreçat explícitament a un públic adolescent (“Per a un diàleg amb alumnes de Secundària”), tot i que em consta que ha estat lectura en alguna facultat. És una excel·lent introducció al concepte de marca postmoderna i s’endinsa en l’apassionant món dels relats de marca i contrarelats crítics. Si no l’heu llegit encara, us recomane fer-ho abans (o després) d’aquest darrer, encara que no sigueu ja (tan) adolescents.

I arribem per fi a aquest tercer volum que tanca la trilogia –assagística– sobre el paper de les marques en la societat contemporània. Si les ONGD funcionen com a marques (volum 1), i la lògica de marca ho pot embolcallar tot (volum 2), no és difícil pensar que l’art també ha volgut esdevindre marca, o potser és que les marques s’han convertit en art? (volum 3).

Warhol i l’art pop ja van explicitar de manera ben evident aquesta relació entre les marques comercials i l’obra d’art. L’autora també hi contraposa l’art pop més reivindicatiu, el valencià, el de l’Equip Crònica i l’artista Isabel Oliver, que usaven la marca com a representació d’aquesta societat postmoderna per a oposar-hi una visió crítica de la guerra o una defensa del feminisme.

La segona part del llibre se centra en artistes i obres més actuals, del nou segle, que usen les marques de manera conscient per a criticar o qüestionar la societat en què vivim, no sabem, però, si també conscients que l’art (no) pot transformar el món. Hi trobem analitzades des d’una instal·lació de l’artista Eulàlia Valldosera fins a una campanya a través de Twitter de l’artivista Yolanda Domínguez, passant per l’art de carrer de Banksy o l’obra metafòrica de Gurt Swanenberg.

Pilar Alfonso expressa la intenció principal de l’art des de la segona meitat del segle XX en un silogisme perfecte: si les creacions religioses (esglésies, escultures, pintures) han esdevingut art, i les marques postmodernes (lovemarks) funcionen amb una certa devoció religiosa, no hi ha dubte que les marques voldran convertir-se en obres d’art. El llibre aprofundeix i tracta d’analitzar aquest axioma.

Com ja hem comentat més a dalt, l’anàlisi d’aquestes obres i artistes està ben documentada i referenciada, però potser quan el text és més interessant –i apassionant, m’atreviria a dir, malgrat tractar-se d’un assaig- és quan l’autora interpreta i en proposa una lectura pròpia, de l’obra d’art i la seua connexió amb les marques. La visió personal, acurada, reflexiva i sovint irònica i punyent de Pilar Alfonso és el que sens dubte dona valor al text.

Em voldria detindre un poc més en aquest aspecte, perquè –no sé si ho he repetit suficientment– es tracta d’un assaig, però d’un assaig de debò. A la part més expositiva i divulgativa, s’hi sumen tots els incisos, preguntes sense resposta, apel·lacions al lector i ironies, entre d’altres, que fan que, malgrat estar parlant d’obres d’art d’altri, el jo de l’autora estiga ben present i en condicione la lectura deliberadament. Parafrasejant Fuster, que d’assaigs en sabia un poc, podem afirmar que, fins a cert punt, tot assaig és autoretrat. No debades, amb la lectura de l’obra, estem mirant l’art i veient el món a través de les ulleres crítiques i violetes de l’autora. Sí, he dit també violetes. La selecció d’artistes (f.) no és casualitat. I fins i tot la paraula ”art” esdevé volgudament femenina, sense haver de demanar permís al diccionari, que, de fet, ja ho contempla. Quan vam convertir l’«art» en quelcom masculí?

Permeteu-me, abans d’acabar, felicitar Onada Edicions per l’acurada edició de l’obra, que inclou una separata central amb les principals obres analitzades a tot color i en paper couché. Sens dubte, una aposta de l’editorial de Benicarló per aquesta publicació. Voler és poder. Felicitacions, Onada!

Acabaré a cop de tuit, com l’autora:

No dubteu a llegir ‘De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món’, de @totmarques i @OnadaEdicions. #LaDeLesMarques decidida a #mirar i parlar d’#art. En la ressenya en destaque alguns aspectes, però no hi ha res com llegir l’original. A què espereu?

Natxo Moral Reig · @imoralr · novembre de 2020

de-warhol-a-02

Seguim!

2001

No entrarem ara en discussions meta que intenten resoldre si tornem o seguim. El cas és que després d’un temps, les paraules, les imatges, els enllaços, cobren de nou vivacitat. Possiblement eixe temps ha sigut el de la hibernació necessària per al viatge Kubrickià que uneix l’origen i un futur incert. Igual l’odissea està en l’el·lipsi. El cas és que ja ens desentumim amb sintonia straussiana de fons i en la finestra de la nau sembla albirar un nou horitzó. L’alarma que ens ha despertat, més prosaica, ha sigut llegir la contraportada de l’acabat de publicar De Warhol a @yodominguez · Mirar l’art i veure el món de la nostra estimada amiga Pilar Alfonso on sembla que encara ens donaven per vius [Onada Edicions]. No podíem deixar de respondre al regal i a la demanda. Del llibre ja en parlarem, però aneu ja a per ell perquè abans no el compreu serà un referent necessari.

Ara senzillament tornem on ho deixàrem que no va mal fer memòria perquè com assegurava Richard Hamilton, només quan les coses s’ajunten i es relacionen com a seqüències d’idees, comencen a adquirir sentit.

Els primers 10 anys de 400 colps

 Ho recordo. Clar que ho recordo. Un matí del mes de maig de 2008 em va telefonar un joveníssim Jordi Orts a l’institut. No ens coneixíem personalment. De fet, durant unes setmanes el vaig confordre amb Paco Raga, li vaig posar la cara del seu company de l’Escola Gavina. Fins que, poc després, ens vam poder saludar. Per a mi va ser un amor a primera vista: 400 colps. Altres narratives, dins i fora de l’aula. De seguida, em va atraureel disseny del bloc, l’entusiasme per l’audiovisual, i la vocació d’unir-nos al voltant d’eixe entusiasme que es desprenia de cada apunt. Des d’aleshores n’he estat una visitant assídua, fins i tot, he anat encomanant aquest costum a alguns dels alumnes de l’extinta LLengua i Imatge.

2008-2018: compliu deu anys! Si m’ho permets, Jordi, complim deu anys. És molt el que hem compartit en aquesta dècada.

Recordo, per exemple, les projeccions del Festival Inquiet que tant hem enyorat després. Recordo també aquella edició en què ens van premiar a l’Encontre Audiovisual de Joves de Cinema Jove: Escola Gavina, primer premi. IES Doctor Faustí Barberà, segon premi. Els dos curts en valencià. Va ser una gran sorpresa: no ens ho esperàvem en absolut. De fet, no havíem acudit a la Clausura. Quin desastre! Recordo aquells preciosos apunts, previs a l’Inquiet o al Sambori-MICE, en què companys i companyes d’escoles i instituts d’ací i d’allà explicaven els seus projectes audiovisuals. Hem compartit, a més, moltes converses virtuals i reals. I algun sopar, llarg i amé.

Tanmateix, 400 colps va més enllà dels nostres records personals. 400 colps ha estat durant els darrers deu anys una referència, un aparador i un punt de trobada. El bloc on ens hem assabentat de cursos, d’esdeveniments, de notícies. Un espai per a la descoberta (Ai, el dia que vas mostrar-nos aquell curtmetratge titulat Teclópolis!!). 400 colps ens ha permés compartir certeses i dubtes. I mira que hem dubtat, nosaltres! Sobre la competitivitat dels Festivals escolars, per exemple. O sobre els processos de creació dels nostres curts… Ja saps allò que aconsellava Jorge Wagensberg: “A l’escola, ni una idea blindada contra el dubte, ni una!”. Un lloc on hem pogut manifestar les inquietuds i preocupacions d’uns i altres, i discrepar tranquil·lament i oberta.

Com ha passat el temps! Com han canviat les coses, subtilment de vegades, d’altres cridanerament. Les preocupacions continuen (I les discrepàncies!). Per exemple, com no adonar-nos de l’actual tendència a la mercantilització de l’educació audiovisual. Per no fer-ho llarg, recordaré només un tuit, de fa uns mesos, d’Enrique Martínez-Salanova: “La Academia dice que hay que ver pelis en el cine pagando. Los educadores, que también fuera del cine y sin pagar”. Sintetitza amb precisió una qüestió clau del moment actual. Una. Hi ha d’altres, com bé saps. Un altre dia en parlem, no?

Acabo. Els darrers mesos han estat mesos difícils per a 400 colps. Temps d’impasse i silenci. Passaran, i estic segura que 400 colps continuarà sent una referència audiovisual imprescindible dins i fora de l’aula.

2008-2018: Bon Aniversari!

Dit siga amb la vostra/nostra consigna preferida: Seguim!

Pilar Alfonso Escuder · @totmarques · IES LLuís Vives (València)

#25anysEduAudiovisual

Els nostres companys i amics Pilar Alfonso i Natxo Moral han aunat criteri i entusiasme i fruit d’aquesta sinèrgia han llançat una iniciativa ben senzilla però altament necessària i interessant. Sota el hashtag #25anysEduAudiovisual es presenta a twitter una reculla molt acurada de referents (publicacions, festivals, propostes…) que al llarg dels darrers vint-i-cinc anys han esdevingut fars indubtables en el procel·lós mar de l’educació audiovisual. Entusiasme perquè vint-i-cinc anys encara hi creuen i treballen. Criteri per no perdre’ns i anar a allò important. Twitter és conversa però també arxiu i memòria.
A gaudir-ne!


Presentació de (Tot) el que encara no saps de les marques

presentacio-marques

Tot just d’ací una setmana, el diemcres 29 a les 19.00 h., tindrà lloc la presentació de la darrera publicació de la nostra companya Pilar Alfonso (Tot) el que encara no saps de les marques. Nosaltres ja vàrem publicar en el seu moment la ressenya del també company d’unentretants Natxo Moral. I seran tots dos precisament, Pilar i Natxo, qui intervindran en l’acte que organitza unentretants junt a la llibreria FanSet i Onada edicions, encarregada de l’edició. Ja sabeu doncs que compteu amb una setmana per organitzar l’agenda i no faltar a la cita amb una obra imprescindble si volem fer conscient al nostre alumnat de què significa el relat de les marques i com aquest es suma als diferents dispositius de poder que acaben per operar en la construcció de la nostra subjectivitat. El lloc, a la llibreria FanSet del Centre Octubre (c/ San Ferran, 12, València).

Educació en Comunicació: Present i Futur

35mm

Comentàvem a l’apunt anterior que en la quarta edició del Mirem i fem cinema, compaterem, a més de professorat amb experiència contrastada, amb els responsables d’iniciatives de referència en el camp de l’educació audiovisual i el cinema a les aules tals com AulaMèdia o Cinescola que baixaran de Barcelona a la MICE 2017. Doncs per anar escalfant el debat i la reflexió, ens fem ressó hui del més que oportú dossier publicat pels companys d’AulaMèdia baix el genèric Educació en Comunicació: Present i Futur. Ja ho comentàrem amb anterioritat, acció i reflexió han d’anar de la ma així que nosaltres ja tenim preparada la lectura doncs no cessem en la recerca de criteris que donen sentit a la nostra acció pedagògica.

Reencuadrar el debat educatiu al voltant del cinema
Marta Nieto Postigo. Drac Màgic

Educació mediàtica i audiovisual: del voluntarisme a la plena normalitat
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació

Educació mediàtica i consum crític
Verónica Marín Díaz. Directora de la Revista EDMETIC. Universidad de Córdoba

La urgència de l’educació en imatge: el llenguatge cinematogràfic
Noemí Sas Castilleja. Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya

Educació en Comunicació i innovació
Cinescola

Dues passes endavant…
Dídac Roger. Kineia audiovisuals

Educació amb i sobre mitjans
Ángeles Durán i Manuel Aguilera, 
presidenta i membre de l’Executiva de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB)

Las millors fotos de National Geographic del 2016

netional-geohrafic-16

Un dels símptomes evidents de que som a tocar de la fi d’any, és la publicació de resums i seleccions d’allò que en molts àmbits ha sigut el més significatiu. Un examen ocular a l’Índia, de Brent Stirton, és una de les cinquanta-dues fotografies més bones publicades enguany segons la revista National Geographic, d’entre les 2.290.255 fotografies de 107 reportatges arreplegades. Com és habitual en la publicació, una gran part són sobre el món animal, però també n’hi ha sobre patrimoni arquitectònic, astronautes i indústria.

National Geogràfic

(Tot) el que encara no saps sobre les marques

Una nova col·laboració, la de Natxo Moral; una nova i suggerent publicació de Pilar Alfonso, un nou text i més idees per continuar pensant, de nou, el treball a secundària. Gràcies Pilar, gràcies Natxo.

tot-sobre-marques

(Tot) el que encara no saps sobre les marques

Fa unes setmanes, el programa Salvados emetia una entrevista de Jordi Évole amb Naomi Klein, activista especialment coneguda pel llibre No logo. Si bé el programa se centrava en la lluita de Klein contra la globalització i els efectes de l’actual sistema capitalista sobre el canvi climàtic, també materialitzat en la seua nova obra Això ho canvia tot, començava amb unes imatges sobre el dia que es posava a la venda el nou iPhone 7 d’Apple. Els seguidors de la marca que feien cua durant la nit per ser els primers a comprar-ne el nou mòbil n’explicaven els motius. I n’hi va haver un que cridava especialment l’atenció. Un xic jove, d’escassament vint anys, explicava que volia ser dels primers a comprar el mòbil perquè tindre un iPhone “dóna estatus”. Així, senzillament. Un altre jove afirmava que comprar el mòbil el primer dia, amb tot l’espectacle que crea la marca entorn d’aquesta “experiència”, genera una “emoció” que no es torna a repetir fins a la propera vegada que ets dels primers a comprar-ne un altre. Sens dubte, el relat de marca creat per Apple ha calat entre els consumidors: consumir els productes de la poma mossegada significa formar part d’una comunitat exclusiva que cuida els seus membres i els fa semblar diferents. Think different. Veure els primers deu minuts d’aquest programa recent és una bona introducció per a la lectura de (Tot) el que encara no saps sobre les marques de Pilar Alfonso, publicat per Onada Edicions.

La primera part del llibre se centra a analitzar què és una marca i com les marques han monopolitzat l’espai públic i són, per tant, presents a tot arreu. És tracta d’una part breu però contundent, fàcil de llegir però de digestió lenta (que no pesada), i acadèmica alhora que divulgativa. I és que, sota una aparença lleugera i senzilla, Pilar Alfonso ha bastit una perfecta aproximació al significat i funció de les marques en l’era de la postmodernitat. L’autora sap de què parla i sobretot sap a qui parla. El llibre duu com a subtítol Per a un diàleg amb alumnes de Secundària, el que és, alhora, tota una declaració d’intencions. L’explicació i anàlisi, realitzada amb rigor, criteri i amb multitud de referències (a altres autors, documentals, casos reals) s’adreça d’una manera clara i directa al receptor que l’autora sembla no llevar-se del cap: els adolescents alumnes de Secundària. No debades, Pilar Alfonso és professora i coneix perfectament el destinatari a qui vol adreçar-se. Aquest és un dels aspectes remarcables del llibre: per fi, un llibre destinat explícitament als joves, s’adreça a ells directament, de tu a tu, els apel·la i els situa en el centre del missatge. L’estil divulgatiu, però rigorós, es complementa amb un recurs metadiscursiu que té com a finalitat ordenar l’exposició de les idees per a guiar i acompanyar el lector. L’autora construeix el relat conjuntament amb els joves als quals es dirigeix, que se sentiran constantment apel·lats i es veuran contínuament obligats a reflexionar-hi abans de passar pàgina. Pilar Alfonso no es conforma amb dir la seua, sinó que vol sacsejar consciències, les dels més joves, a partir de dades objectives, perquè s’aturen a pensar, ni que siga per un moment, si volen ser consumidors passius o esdevindre ciutadans actius.

La segona part del llibre analitza detalladament deu relats de marca. La selecció inclou des de marques esportives, de moda, de begudes i d’alimentació o d’ordinadors fins a d’altres que poden sorprendre els joves: una ONGD, un club esportiu, una ciutat i fins i tot un museu i un actor. Tot és susceptible de ser marca, ens vol explicar Alfonso, i tota marca postmoderna construeix el seu relat, lleuger i sempre positiu, a la recerca de la felicitat dels ciutadans consumidors. Han deixat de ser simplement marques, per passar a ser lovemarks. Cada anàlisi ens aproxima al relat construït per la marca i al mateix temps ens presenta un contrarelat que el qüestiona. Ací l’autora, de manera molt intel·ligent, cedeix sovint la paraula i el contrarelat, real i ben documentat, sol estar presentat mitjançant textos d’altres autors i obres. Aquest contrapunt és imprescindible si es pretén que els joves reflexionen sobre si volen continuar sent “consumidors consumistes” o “ciutadans raonablement informats i crítics”.

Sens dubte, (Tot) el que encara no saps sobre les marques és una lectura imprescindible per als alumnes de secundària als quals s’adreça l’autora (però no només per a ells! que un servidor també n’ha gaudit i n’ha aprés): un text per a aprendre, per a reflexionar, per a entretindre’s, per a veure, per a navegar, per a llegir-ne d’altres… I és que (Tot) el que encara no saps sobre les marques pot ser un relat per a llegir d’una tirada com qui llig una novel·la, o pot ser una obra per a seure i digerir pausadament, ja que ens presenta tot un calidoscopi de textos, documentals, anuncis publicitaris i altres obres escrites que ens permeten molts i diversos graus d’aprofundiment. Els joves (i no tan joves) es trobaran amb una anàlisi acadèmica i divulgativa a parts iguals però que defuig tant el simplisme com el didactisme. Sens dubte, li ho agrairan, a l’autora.

No voldria acabar aquestes línies sense remarcar també, la valentia i l’aposta d’una editorial petita (i perifèrica, en dirien alguns), com és Onada Edicions, per una obra difícil de classificar, que si bé va adreçada, ja des del subtítol, a l’alumnat de Secundària (amb un mercat ample, per tant) es veu constreta per uns currículums tancats i encotillats. Ara toca als docents, companys de l’autora i també de qui ara escriu, trencar prejudicis i apostar per obres no literàries que ens poden aportar tant, a alumnes i professors. Llegir amb l’alumnat (Tot) el que encara no saps sobre les marques, de Pilar Alfonso, ens permetrà no només llegir un assaig, sinó també debatre, veure algun documental, analitzar anuncis de televisió, presentar altres obres que tracten el mateix tema, com el No logo de Naomi Klein (per citar-ne només el més conegut) o aprofitar per veure algun fragment de programes de televisió, com aquell amb què començaven aquest text. Tot plegat, molt més interessant que no llegir una altra novel·leta d’aquelles que… Ja sabeu. Think different.

Natxo Moral Reig
@imoralr
Professor de Valencià i Cultura Audiovisual a l’IES el Quint de Riba-roja de Túria

Més que publicitat sobre ONGD

presentacio_marques_ongd

Aquest és un apunt que ja hauríem d’haver publicat. Però el ritme va com va i ves per on que, a bou passat, trobem motius encara més ferms per presentar-vos el material que, ara sí, ens ocupa. I és que ahir tingué lloc la presentació en públic de Les marques ONGD
 · del relat de la culpa al relat del consum i la redempció aldea global, la darrera publicació de la nostra companya i amiga Pilar Alfonso, mestra de llengua i mitjans audiovisuals a l’IES Faustí Barberà d’Alaquàs.

La comunicació publicitària de les grans organitzacions no governamentals per al desenvolupament, és una manifestació més de l’expansió social de la marca en les societats postmodernes? Tot partint d’aquesta pregunta, aquest volum descriu i analitza els principals relats construïts pels anuncis de televisió de nou ONGD (Cruz Roja, Unicef, lntermón Oxfam, Médicos Sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, lntervida, Anesvad i Africa Directo) al llarg de dues dècades. A més, s’hi caracteritza el neorelat solidari com la narrativa que permet explicar bona part dels errors comunicatius de tota una època. L’objectiu fonamental del llibre és el d’analitzar la rellevància social i comunicativa de la publicitat neosolidària, i palesar la utilitat i la urgència de (re)pensar-la. Es tracta d’una proposta que obri noves vies d’investigació acadèmica i de reflexió ciutadana.

Més enllà de la resenya del llibre podem dir que l’acte de presentació sigué la mostra d’un més que interessant teixit d’implicacions que s’hi donen en treballs com aquest, l’adaptació excelsa de la tesi doctoral de Pilar. Implicacions editorials (Maite Simon ens donà la seua suggerent visió com a editora), biogràfiques (moderà la taula Sònia López Blanes, periodista i antiga alumna de Pilar), professionals (apuntà sobre el sentit del llibre Rafael Currás, professor de Màrqueting de la Universitat de València) i de causa (amb l’anàlisi crític però òmplice de Carles X. López Benedí, expresident de la Coordinadora Valenciana d’ONG). L’assistència de públic sigué un èxit i la mesura dels ponents d’aquelles que deixen respirar i pensar doncs no s’abusà gens del temps dels assistents. Però això no llevà que en eixa agradable estona de conversa i reflexió compartida s’apuntaren idees molt interessants per al debat. I és que Pilar sempre fa passes més enllà per captar el sentit d’allò que tenim davant, molt especialment dels discursos audiovisuals. L’anàlisi acurat de 180 anuncis de grans ONGD (les multinacionals del sector que tene accés a la tele) l’ha permés afirmar sense pudor (o és que no és pot fer anàlisi crític de les ONGD?) que a l’igual que les marques de moda han utilitzat la cultura per legitimar el consum, les ONGD han fet servir la solidaritat. I el mecanisme narratiu emprat ha estat principalment l’ús de relats efectistes però simples, enganyosos, culpògens i ineficaços. Aquestos es sostenen sobre certs recursos de cuplabilització (i la vegada desculpabilitzadors cap agents de més de pes com governs o institucions) tals com la representació del cos, les mirades a càmera o la repetició d’expressions concretes com ‘depén de tu’. En definitiva, entendre que no només és publicitat, és una manera d’entendre el món i de com contar-lo.

Pilar, ahir et llançaren diverses propostes per continuar escrivint, però ja saps que totes estan a la cua després de la redacció per 400 colps. Enhorabona pel treball!

Els silencis mediàtics de 2015

silencis_15

En educació mediàtica com en altres contextos, sovint passa que més important que allò que es diu és allò que no es diu. Els oblits o els silencis no són casuals i ja ens va advertir Chomsky de les estratègies en la manipulació mediàtica. Per tant, si volem continuar en la tasca d’educar ciutadans crítics i amb interés per conéixer la realitat més enllà del que se’ns mostra, anirà bé tenir en compte aquesta proposta per a dimecres vinent.

L’anuari és un projecte de periodisme d’investigació que cada any treu a la llum temes que han estat silenciats als grans mitjans de comunicació, amb l’objectiu que arribin al coneixement de la societat. L’Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics és un projecte inspirat amb la iniciativa nord-americana Project Censored que naix l’any 2010 amb la intenció de traure a la llum els temes que els mitjans de comunicació han passat per alt durant el darrer any. Al llarg dels cinc anys de vida del projecte, s’han publicat vora setanta reportatges d’investigació de temàtiques socials, econòmiques i polítiques de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Alguns dels temes publicats en les darreres edicions han tingut després un ressò mediàtic important, com és el cas Palma Arena, la vulneració de drets als CIE, la SICAV de la família Borbó o les xifres del frau fiscal. L’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat treu a la llum, per sisè any consecutiu, 12 temes que, des del seu punt de vista, han silenciat els mitjans de comunicació tradicionals al llarg del 2015. El resultat d’aquest exercici és l’ Anuari Mèdia.cat.

Inscripció gratuïta mitjançant el formulari  https://goo.gl/Z8vt0W

Next Page →