Roig i colors

Si ahir estàvem emocionats per la col·aboració dels nostres corresponsals a Sitges, hui estem exultants. Sembla doncs que les col·laboracions no venen soles però aquesta és ben especial. Mar Gutierrez, exalumna de l’escola La Masia, ens ha fet arribar els enllaços a una sèrie de vídeos realitzats per ella mateix que són un torrent d’imaginació i deixen entreveure una futura artista visual de calat. Disposada a més a col·laborar amb un apunt sobre el procés de realització d’un d’ells. Es tracta de Roig i colors, una intel·ligent i bella peça d’stop-motion i ací teniu el seu apunt:

Roig i colors va sorgir un d’aquestos dies d’agost en què no es té res a fer. La veritat és que ja feia temps que m’abellia fer alguna cosa així amb la càmera, des que vaig veure a youtube als vídeos de ”http://www.youtube.com/watch?v=uuGaqLT-gO4’’. Vaig posar-me els auriculars a les orelles, vaig deixar sonar ‘’Drinking Horchata’’ dels Vampire Weekend i se’m va acudir la idea. Per fer un stop-motion, només cal una càmera de fotos i temps, i com ja he dit abans, les hores d’estiu semblaven tan llargues que vaig sentir la necessitat de sortir al carrer i de canviar la calor pels colors. Vaig agafar paper de colors, i amb els plats de la cuina vaig fer cercles de diferent grandària, vaig posar-me cinta adhesiva a la motxilla i, amb tot preparat, vaig començar. La gent, al carrer, s’aturava al meu costat i em mirava amb cara de desconcert.

Quan es fa una cosa d’aquestes, s’ha de tenir clar que una no viu sola al poble, i, com que haver d’explicar a tothom què és allò que estava fent, feia que tot anara molt més lent, vaig decidir de fer el vídeo en tres dies diferents. Aquestos dies, vaig matinar molt per tal d’aprofitar la tranquil·litat de les primeres hores del dia, sense gent que em demanava explicacions del treball. Quan l’agitació despertava els carrers i començaven a obrir-se les botigues, jo tornava a casa, i aleshores dormia. El primer dia va ser d’un treball intens perquè em bullia tota l’energia de la inspiració. El segon dia però, quan ja tenia el vídeo quasi muntat, vaig tenir la sensació de trobar-lo una mica monòton, i vaig decidir introduir-hi gent. D’una manera o d’una altra, ells són qui donen més color al vídeo ja que fan la part més divertida, així que els hi estic molt agraïda. El programa que vaig emprar per muntar-lo va ser el Windows Movie Maker, el bàsic.

No diré que m’ha quedat molt bé ni molt malament, però he aconseguit plasmar el que tenia al cap amb exactitud i això m’anima a continuar amb aquesta ‘’moguda’’, tot tenint en compte que sempre es pot millorar. Obriu el vídeo, i a ser possible, gaudiu-ne. Si voleu veure més treballs, entreu ací: aquesttapluja.blogspot.com

Atentament:
Mar Gutierrez (aquesttapluja) ex-alumna de l’escola La Masia

Corresponsals a Sitges 2011

No ens cansarem de dir-ho: és per nosaltres un luxe cada vegada que rebem una col·laboració externa. I és que ens acosta a la idea primigènia de que 400 colps siga un espai de construcció col·lectiva. Pot ser algun dia serà una qüestió del dia a dia, però avui encara celebrem amb entusiasme poder obrir la setmana amb l’aportació de José Ramón, Noemí, Carmen i Vicent. I és que per segon any consecutiu ens envien la seua crònica particular des del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya · Sitges 2011. Sí, és cert que tot just acaba de finalitzar i a molts mitjans se n’han fet ressó; però a nosaltres ens interessa la visió particular, no oficial, aquella que ens fan arribar els amics. Ací la teniu:

Enguany hem pogut gaudir de set pel·lícules de la secció oficial, a més del marató d’anit i un altre que ens espera aquesta vesprada. Açò és un no parar!! L’ambient és, com sempre, molt divertit: cinèfils, freakis… congregats en una ciutat encisadora, tranquil·la (sense gaire trànsit) i alhora bulliciosa de festa i soroll humà. Tot és ple de referències al cinema de terror i fantàstic, tant als establiments “xics” com als carrers… Quant al festival, les tres sales estan sempre plenes, hi ha gran varietat d’oferta en les diverses seccions, i tot açò durant dues setmanes que congreguen a molta de gent d’arreu d’Europa. El gènere dominant és naturalment el terror (i no sols el de sang i budells, també terror psicològic) però també d’altres com fantasia, ciència-ficció, etc.

La guanyadora d’enguany és “Red State” (Kevin Smith, 2011). Es tracta d’una sàtira terrorífica a l’estil Cohen. El cinisme del poder post-Irak, enfrontat a l’absurd de les sectes ultra cristianes. Provoca a parts iguals l’angoixa i la hilaritat. Alhora tràgica i còmica, manté en tot moment la tensió de l’espectador. És un atac a les sectes fonamentalistes a l’EEUU. Però sobretot als mecanismes de poder que justifiquen qualsevol acció policial contra qualsevol acusat de terrorisme. També ha rebut el premi al millor actor Michael Parks, que broda una actuació trepidant dins un personatge encisador.

Millor disseny de producció ha sigut per a “Livide” (Alexandre Bustillo i Julian Maury, 2011): Una de vampirs. De nou la realitat quotidiana amaga el terror al seu si. Uns joves arrogants entren en la casa prohibida on s’amaga el tresor. El que els espera allà és una orgia de sang. Fantàstica imatge: moltes contorsions i ferides purulentes.

I altres, que no han rebut premi, però mereixen comentari, són:

“Juan de los Muertos” (Alejandro Brugués, 2011): Divertidíssima paròdia del cine de zombies. Situada en la Cuba actual, combina el relat subrealista amb una amarga visió del realisme socialista.

“Sleeping Beauty” (Julia Leigh, 2011): Pel·lícula existencialista que mostra la misèria humana en un drama protagonitzat per una preciosa Emily Browning, que ha de satisfer l’intent d’omplir el buit existencial de personatges molt decadents.

“Kill List” (Ben Wheatley, 2011): Terror psicològic, que s’inicia amb una aparent reflexió sobre la quotidianitat amarga d’una família amb problemes econòmics, i deriva en una mescla de film d’intriga, assassinats i fanatisme sectari. Bona realització. Sorpren.

“Tormented” (Takashi Shimizu, 2011) : terror japonés psicològic i paranoic. Tòpics psicoanalítics amb un intent de sorprendre i escandalitzar,al més pur estil Sitges (conills diabòlics i molta sang). Rodada en 3D. Cinema dins del cinema.

“Killer Joe” (William Friedkin, 2011): Un assassí a sou és contractat per una família de personatges absurds i immorals. Rebran el càstic que mereixen per tanta frivolitat. Molt atractiva i entretinguda per a començar una marató de terror.

“El páramo” (Jaime Osorio Márquez, 2012): Cinema social colombià mitjançant el gènere bèl·lic amb petites resonàncies al cinema de terror. la guerra civil colombiana, les FARC, els paramilitars, i la presència dimoniaca del subconscient indígena. Es pot demanar més?

Us animem a vindre a Sitges: una experiència intensa i esgotadora que cal viure, si més no, una vegada en la vida (o en la mort). Des de Sitges, salutacions fantàstiques i de terror: José Ramón, Noemí, Carmen i Vicent (grup de zombies).

Sobre “Jugar a pirates, superheroïs i exploradors”

Ara va de bo; ara sí, amb els alumnes, comença l’escola. Nosaltres rebem l’alumnat de primària amb un treball del curs passat realitzat al CEIP Sant Miquel de Llíria que bé pot orientar idees de treball venideres perquè en moltes ocasions es tractarà de “jugar a…”. Ens ho explica de primera ma Nacho Gil, un dels responsables de Faules produccions i esperem que com ells vos animeu a fer-nos partíceps d’aquells projectes audiovisuals que realitzeu al llarg d’aquest curs.

“Jugar a pirates, superheroïs i exploradors”

El projecte parteix de la col·laboració de Faules Produccions i el CEIP Sant Miquel de Llíria. Durant més de quatre anys, una de les àrees de treball en Faules produccions (productora audiovisual valenciana), és la col·laboració amb centres educatius en la creació d’obres audiovisuals. Els ajudem a desenvolupar els seus projectes, dotar-los de material tècnic professional i crear una obra de qualitat, de manera que el treball invertit es veja recompensat en el resultat.

En el lliurament de premis del Tirant Avant Escolar, un dels professor guardonats , va assegurar que haver realitzat aquesta activitat amb els seus alumnes era l’experiència més bonica que havia viscut amb ells en més de 25 anys de carrera. Estem segurs d’entendre-li i, que l’important, és llançar-se a descobrir aquest meravellós llenguatge. Tot procés de creació, d’una manera o una altra , ens fa descobrir-nos una mica a nosaltres mateixos. El procés de creació audiovisual aglutina el treball en diferents àrees; llenguatge, imaginació, llenguatge corporal, realització de plans, procés d’enregistrament, treball en grup, diversió, etc., i es presenta com una oportunitat magnífica per al desenvolupament d’aquestes àrees.

Vivim en una societat on “es consumeix” un elevat nombre d’obres audiovisuals en els seus diferents gèneres i, no obstant açò, el seu procés de creació ens és desconegut. Gran part del nostre univers referencial ve determinat per aquest material i, en moltes ocasions, més enllà de la nostra voluntat i gustos personals. Conèixer el seu procés de creació pot ajudar-nos a valorar certes obres i millorar l’esperit crític. D’altra banda, aprenem a ser subjectes actius en la creació d’aquest univers referencial basant-nos en la nostra cultura, llengua, experiències i entorn. Per a dur a terme el projecte (ni més ni menys que construir el nostre univers referencial!) partirem d’una idea: la introducció de l’audiovisual en l’aula és flexible i adaptable a les circumstàncies, possibilitats i objectius de cada centre educatiu. En aquest cas concret abordarem el procés de creació dels curtmetratges Jugar a Pirates, Superherois i Exploradors del CEIP Sant Miquel de Llíria. El treball amb el CEIP SANT Miquel de Llíria s’ha basat en el Curs de cinema elaborat per Faules Produccions, que es desenvolupa durant 12 sessions d’1 hora al llarg d’un període de temps del curs escolar. Durant aquestes 12 sessions es van treballar les tres fases de la producció audiovisual en l’aula amb sis grups: tres grups de tercer de primària i tres grups de quart de primària.

En la primera fase, els vam proposar als alumnes de quart un tema adequat perquè pogueren escriure els seus guions. El tema proposat per al guió va ser “Jugar a”. Els alumnes havien d’imaginar que jugaven a ser vaquers, astronautes o mosqueters. Tots els alumnes van escriure el seu guió i ho van exposar en classe. Després de la lectura i dramatització dels guions, es va procedir a una votació en l’aula i es va triar el guió definitiu. Finalment, van optar per convertir-se en pirates, exploradors i superherois. Faules Produccions va adequar els guions per al temps d’enregistrament en el qual es desenvolupava l’activitat (en aquest cas, un dia lectiu complet).

Explicàrem els diferents papers que es poden desenvolupar en l’enregistrament d’una pel·lícula, que existeix l’equip tècnic i l’equip artístic. Era l’hora de trobar el nostre equip artístic, els nostres actors. Els vam proposar unes frases que havien d’aprendre de memòria per a la prova. Ensenyem una mica de dramatització, la importància de la pronunciació clara i l’entonació. Va arribar el dia i, entre riures i vergonya, es van llançar a desembolicar-se davant la càmera i dramatitzar les seues frases. En aquest cas, l’activitat va resultar molt convenient per a la millora de la competència lingüística en valencià. El CEIP Sant Miquel de Llíria té una alt índex d’immigració entre el seu alumnat i, sens dubte, va resultar un al·licient important perquè els alumnes escrigueren i usaren el valencià durant l’activitat. Una vegada triats els actors i actrius, havíem de cercar el vestuari i l’attrezzo per a l’enregistrament. Vam veure que de vestuari i attrezzo podríem utilitzar les coses que tenien els alumnes i el centre educatiu. La resta, amb un pressupost d’uns 100 euros, ho compràrem en diferents tendes.

Els explicàrem els diferents plans que es fan servir a l’hora de gravar i els elements bàsics de la càmera i el so perquè entengueren el procés d’enregistrament i muntatge. Fer que semble continu allò que no ho és. Acordàrem amb la classe els diferents equips que anaven a formar-se el dia de l’enregistrament (so, claqueta, càmera, etc.) i s’anaven canviant en els diferents papers, amb el tutor exercint de coordinador de l’esdeveniment. Ja estàvem molt a prop del nostre dia d’enregistrament, però abans havíem de resoldre un tema important. Per les característiques del tema, vam veure que era interessant l’enregistrament en croma. El croma és l’enregistrament amb una tela blava o verda col·locada com a fons i que després se substitueix per un decorat generat per ordinador. Vam tenir sort i l’aula de música ens va semblar la més adequada per les seues característiques. El centre (el seu conserge!), va col·locar la tela verda que es convertiria en el nostre escenari els següents dies d’enregistrament i la professora de música va haver d’entrar i eixir moltes vegades de l’aula a per diferents coses que li feien falta per a les seues classes.

Vam tenir algun assaig amb els actors i…va arribar el gran dia!!! L’enregistrament va durar tot un dia lectiu i, fins i tot alguns altres moments. Allí estava el croma, les llums, les càmeres, la perxa, el monitor, els cascos, l’attrezzo, els nervis, la novetat i la innocència. Paràvem durant l’esbarjo, que resultava una trava molt gran per al so, però els alumnes es portaven l’esmorzar al nostre plató i això que feia molta calor.

Van aprendre a treballar en equip, a respectar el treball dels companys, a controlar-se, a mantenir un silenci prodigiós i a riure’s amb els errors, entre altres coses. Durant tot el procés de creació i d’enregistrament, es va respirar una barreja d’il·lusió, treball en equip, responsabilitat de cada alumne, esforç i diversió. Ara, a més, tant els alumnes com el centre educatiu compten amb un record inestimable per al futur, de com érem i fèiem en un moment de la nostra vida. Qui sap si algun actor o futur cineasta encendrà la seua llumeneta de possibles camins a través de l’activitat. El reconeixement aconseguit a través de diferents premis (Premi Tirant Avant d’Escola Valenciana, Premi Millor producció d’un centre Educatiu FIT-CAT 2011) suposa una recompensa pel treball realitzat, la millora de la seua autoestima i la il·lusió de pertànyer a un grup, el CEIP Sant Miquel de Llíria. Les possibilitats dels centres educatius (en aquests temps un poc infaustos), es veuen minvades per les limitacions de pressupostos i, en ocasions, per un cert encotillament del model parcel·lari de l’ensenyament. No obstant açò, podem actuar per a gaudir dels nostres propis moments, les nostres creacions, transmetre il·lusió als alumnes i intentar cercar el camí que ens permeta emprendre els nostres projectes amb esforç i il·lusió. Ho vam aprendre de José Tomás Iranzo, el director del C.P. Pintor Sorolla de Yátova, amb qui vam fer la nostra primera col·laboració i amb el qui encara continuem treballant.

http://www.faules.com

Splitscreen: A Love Story [per Marta Ortells]

Hola, sóc Marta Ortells
i m’agrada escriure coses sobre vídeos que veig.
Aquest vídeo és molt bonic i està partit.
Intentaré cosir un poema amb doble sentit (com)partit.

JW Griffiths ens defineix què és compartir
moments partits
repartits
pel món quan has partit
del lloc on està eixa persona, eixa part
d’una amistat que dia a dia t’aparta
del que no et fa bé i t’ajuda a formar part
de moments i ponts que, si no arribares a compartir,
no serien ni jutge ni part
en la teua vida, de rutes i trobades que són el part
constant d’un sentiment mig suau esponja, mig aspre… aspart.

http://vimeo.com/25451551

800 amb Mara

L’eacn, l’escola d’activitats culturals a la naturalesa d’escolagavina sempre es tanca amb una explicació adreçada a les famílies, acompanyada de l’oportú visionat d’alguns treballs i imatges il·lustratives, per donar a conéixer allò que s’ha fet al llarg de la intensa setmana. Després, el sopar i el comiat no exent de la seua càrrega emocional. Entre l’alumnat participant hi ha qui tanca un cicle vital amb l’escola. Nosaltres ja preparem el recull d’idees, treballs i imatges per mostrar-lo ací també.

Però emocionant va ser el feed-back que Mara Balestrini ens va retornar via el seu blog. Mara, ja vos ho havíem contat a l’apunt anterior, va col·laborar amb un taller de realització amb telèfons mòbils. A més ens va deixar una dosi increïble d’entusiasme, afecte, capacitat de treball, confiança en els joves, creativitat, enginy, saber fer,… No vos pergau la crònica que ha fet sobre el seu pas per l’eacn i el propi projecte.

http://transmedial.wordpress.com/2011/07/16/eacn-2011-educacion-expandida-y-edupunkismo-en-chelva/

Per cert i ves per on com són les coses, que amb aquest en fem 800 apunts!

A propòsit dels Premis Tirant 2011

Sempre que parla de premis escolars, l’administrador d’aquest bloc fa referència a les sensacions contradictòries que li provoquen. Si d’una banda, són un estímul per a l’alumnat pel que tenen de reconeixement públic. De l’altra, suposen entrar en una dinàmica de competitivitat on es valora més els resultats que els propis processos creatius o les provatures lligades a l’aprenetatge. Al meu parer, la proliferació de festivals al voltant de la producció escolar és, potser, el fenomen més curiós i significatiu de la darrera dècada pel que fa als audiovisuals i l’escola. Recordem, si més no: Cinema Jove, Festival Inquiet, Mira’m, ChesteSpanta, Fic-cat, Fepad o els propis Premis Tirant. Però, quines sinergies s’haurien d’establir entre el professorat i aquests festivals? ¿Què aporta l’exhibició en un festival als processos d’aprenentatge? ¿En quina mida pot desvirtuar-los o neutralitzar/potenciar alguna de les seues funcions? Són preguntes que, com a professionals de l’ensenyament, no podem eludir. Són interrogants que m’assalten recurrentment. Com aquests altres: ¿La finalitat d’un treball escolar ha de ser l’exhibició en un festival competitiu? ¿Tota exhibició escolar no hauria de tenir el format d’una Mostra (com fa el nostre company Bernardo Arocas a Alzira)? ¿Què és més educatiu premiar el resultat o el procés? ¿Quin valor li donem a la participació real dels alumnes? ¿Què volem aconseguir en incrementar les categories ja existents (aprovat/suspés; excel·lent/ notable…) amb noves categories d’avaluació (premiat/no premiat; guanyador/ perdedor…)? ¿Quin sentit té, per a nosaltres, sotmetre els alumnes a aquesta sobreexposició pública, a una segona avaluació afegida i externa?

Deixeu-me reconèixer, ara i ací, els meus dubtes, la meua por d’estar col·laborant per a convertir –entre tots– els festivals de vídeo escolar en monstres de competitivitat, de vanitats i de primacia dels resultats enlloc de plataformes d’expressió lliure dels alumnes, de provatures i errors, de processos creatius oberts a les inquietuds, interessos i preocupacions (temàtiques o formals) dels alumnes. No seria cap novetat. Fa uns mesos, l’escriptor rus Andreï Makine ens resumia així: “Occident està organitzat al voltant de la competició entre uns i altres, des de l’escola” (El País- Babelia, 19 de juny de 2010).

Inesperadament i discretíssima (potser, inclús, inconscientment) els darrers Premis Tirant han incidit en aquest marc de dubtes i sensacions contradictòries. Els Tirant Avant 2011 han atorgat els seus premis als millors treballs escolars en les diferents categories, el Premi concedit per la CAM i els Premis Escola Valenciana ( enlloc, diria, del que abans atorgava la Fundació Soler i Godes) però, a més, ha tingut una menció per a cadascun dels 10 centres que hi participaven. Com? Ampliant les categories i atorgant, a més, del primer premi, segons premis i mencions especials. Atenció: es tracta d’un plantejament completament nou entre nosaltres.

Puc dir que conec (per haver participat en dues ocasions) el cas del Festival Gaztebideo de Vitoria, on es trien 10-12 treballs finalistes entre tots els treballs presentats i després s’atorguen mencions molt variades: millor idea, millor muntatge, millor fotografia, millor actor/actriu, millor guió… De manera que:
a) tots els finalistes tenen alguna menció.
b) es reconeix el treball ben fet en algun apartat del procés creatiu al marge del resultat global final (L’Encontre AV de joves de Cinema Jove, a la seua manera i atenent a les seues dimensions, fa quelcom similar).

Són propostes que haurien d’invitar a la reflexió tant de la resta de Festivals Escolars com del professorat que treballem la producció audiovisual a l’aula. ¿O es tracta només de competir?

Pilar Alfonso Escuder · IES Dr. Faustí Barberà d’Alaquàs

“Quan jo veig Teclópolis” per Marta Ortells

[Llig açò després de veure el vídeo]

Terra verge.
Mirades curioses que no xafen.
Petjades que no trenquen.
Un gos que no lladra.
Una sirena salvatge que no deixa de cridar en silenci.
Fascinació sorda i enamorament velat.

Fins que un petit ratolí arriba.
Petit fins que arriben els seus germans.
Germans fins que són… Peons? Soldats?
Arriba l’expansió, la desmesura amb mesura:
simplificar l’entorn fent fora el que és diferent i vell.
Heus ací la creativitat amb estètica.

I tot d’esquenes a la mar, que mai calla.

I tot de cara al gos, testimoni de tot plegat
–i que es queda sense fotre un clau amb la sirena–.

És fácil sentir-se identificat en aquesta història.
Tots som gos o sirena, eh?
I el final és trist, eh?

Però, per què no t’esperes? Vull posar-te unes ulleres.

Mira, no som ni el gos ni la sirena.
Som els ratolins disfressats d’àvides meduses.
Som la continua construcció.
Som la fantasia sobrenatural
Som l’ambició estúpida.

I tot d’esquenes a la mar que mai calla.
La mar que reclama fer l’amor amb la terra.
Terra verge.

I ara sí que has llegit el final.
Un final trist? Evident? Necessari? Inevitable? Absurd? Just?
Siga com siga…

Què hi ha més trist que ser la mà que escriu un final que no té adjectiu?

Marta Ortells

← Previous Page