10 anys al zoo

Me at the zoo va ser el vídeo fundacional de You Tube. I possiblement molts dels nostres alumnes de secundària no saben que aquesta finestra al món i abocador digital és més jove que ells. Ten Years at the Zoo és una exposició col·lectiva de vídeo i instal·lació que analitza l’impacte de Youtube en l’art contemporani generat i difós ex profeso per a la xarxa des de la seua creació fins als nostres dies amb motiu del desè aniversari. En 2015 la plataforma de vídeos més usada d’internet ha complit deu anys, durant els quals ha contribuït a revolucionar el sector de la comunicació, la informació i l’expressió de l’ésser humà a través de l’audiovisual.

La mostra es compon d’un entorn en el qual abunden estranyes plantes artificials i elements metàl·lics, qüestionant els límits del biològic al mateix temps que refereix a la idea d’abocador digital, i la projecció de sis vídeos seleccionats d’artistes que identifiquen la seua localització per a crear en el propi internet, és a dir, el treball de la qual radica per i per a la xarxa sense un lloc físic més enllà del transfronterer ciberespai: Andrés Galeano, Emilio Gomariz, Claudia Vaig matar, Lorna Mills, Vince Mckelvie i Katie Torn. Per aquest projecte els comissaris Marisol Salanova i Carlos Sáez han realitzat una cuidada selecció d’artistes internacionals les obres dels quals mantenen diferents tipus de vincles amb You Tube i no existirien o serien diferents sense el fenomen que impulsa aquesta plataforma, moltes integrant reminiscències de l’imaginari digital d’aquests últims deu anys. La lliure difusió de tals obres a través d’internet succeeix en la línia d’una certa intel·ligència col·lectiva, així doncs l’exposició respon a una recerca sociològica des del punt de vista dels àmbits artístic i filosòfic.

Convocatòria de curts + Humans XCèntrics

event_lab

Atenció a una nova i suggerent proposta llançada des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que ben pot ser aprofitada. El CCCB convoca grups de Primària, Secundària i Batxillerat que vulguen participar amb una petita peça audiovisual inspirada en el cinema experimental que veuran projectada al CCCB en el context de l’exposició + Humans. El futur de la nostra espècie.

Qui pot participar?
•    Hi poden participar grups d’estudiants de Primària, Secundària o Batxillerat amb un professor o docent responsable.
•    Els vídeos han d’anar signats amb el nom de l’escola, el nivell/curs escolar, els noms dels alumnes i del docent.
Quan i on?
•    El període de presentació dels vídeos és de l’1 de novembre de 2015 al 13 de febrer de 2016.
•    Els vídeos es poden enviar per Wetransfer a: seducatiu@cccb.org.

Com han de ser els vídeos?
•    Durada: han de ser peces audiovisuals d’una durada màxima de 2 minuts (si la durada és més llarga no es garanteix la seua projecció el dia de la mostra).
•    Contingut: entorn als temes que planteja l’exposició + Humans. El futur de la nostra espècie.
•    Categories de la mostra en funció de les següents tècniques utilitzades (inspirades en tècniques que podeu conèixer en una visita a l’Arxiu XCèntric del CCCB):
1.    Pixilació (Stop-motion): tècnica d’animació en què capturem fotografies consecutives de persones que converteixen en els “objectes” que s’animen. A cada captura, la persona/objecte es mou una mica de manera que visualitzant-les ràpidament sembla que la persona/objecte es moga.
2.    Cut out (Stop-motion): tècnica d’animació en què capturem fotografies consecutives de personatges i fons retallats de materials artesanals com paper, cartró, tela rígida o fotografies (collage en moviment).
3.    Found footage: creacions audiovisuals construïdes a partir d’altres pel·lícules o materials ja existents. N’hi ha de diversos tipus, des de modificar directament el fotograma fins fer un nou muntatge a partir de material ja existent.

Què passa amb els vídeos?
•    Tots els vídeos rebuts són susceptibles d’integrar-se dins el web CCCB Educació, web XCÈNTRIC, arxiu CCCB, web CCCB, Vimeo i comunicacions públiques de projectes CCCB.
•    L’organització es reserva el dret de no publicar els vídeos amb contingut ofensiu o que vulneri la legislació vigent o qualsevol dret fonamental, o que no compleixi les condicions de participació.
•    Els vídeos participants seran projectats en un acte públic durant el mes de març al CCCB

http://www.cccbeducacio.org/ca_ES/web/guest/activitats/-/institut/a_11417

Gillian Wearing i un nou IVAM

Dir que a partir d’ara tindrem un nou IVAM és no expressar-se amb propietat. Perquè l’IVAM, el museu valencià de l’art modern, és el mateix que sempre ha estat al carrer Guillem de Castro. Però ha sigut tal la degradació de l’espai i el seu ús per part del desgovern anterior, que rebem amb tant d’entusiasme el treball del nou equip de la Conselleria de Cultura com si d’inaugurar el propi museu es tractara.

I comencem amb una mostra que ens suscita força interés perquè de contingut provocador, a servir formats en els quals pensem caldria introduir al nostre alumnat. L’exposició que s’inaugura el 24 de setembre és la primera mostra individual a l’estat espanyol de Gillian Wearing des de l’any 2001. La major part de les obres que la integren pertanyen als últims 15 anys de creació de l’artista britànica premi Turner 1997, que estarà a València per a la inauguració. Fotografies com ara Rock “n” Roll 70 o  la videoinstal·lació titulada Your Views són d’aquest mateix any i no s’havien exhibit fins ara. En total, en la galeria 1 de l’Institut Valencià d’Art Modern s’exhibiran 11 fotografies, una escultura i 8 videoinstal·lacions de Wearing. Treballs com la videoinstal·lació Secrets and Lies (2009), en què un conjunt d’homes i dones es despullen psicològicament davant la càmera, Bully (2010), que recrea una situació d’assetjament patida per un home, o la més recent Fear and Loathing (2014) estaran presents en la mostra.

Difícil d’emmarcar en una tendència artística clara, el treball de Gillian Wearing (Birmingham, 1963), té una sòlida empremta personal i social que ho dota d’un discurs potent. És una artista molt meticulosa en el seu treball, que aborda temes de gran actualitat com la violència, la incomunicació, els traumes, però des del punt de vista d’allò quotidià. L’obra de Gillian Wearing respon a la busca d’identitat de molts individus en una societat que tendix a la uniformitat i la globalització dels comportaments humans. Es tracta d’una anàlisi que genera retrats que reflectixen un fràgil equilibri entre l’autoconsciència i la imatge percebuda, entre allò públic i allò privat, entre la imatge veraç i la imatge projectada.Per aquest motiu, Wearing explora la naturalesa de la identitat i les complexitats de la personalitat humana, i ho extrapola a la idea de col·lectivitat com si es tractara d’un trencaclosques d’infinites peces. Influenciada per l’estètica documentalista dels anys setanta, el seu treball apel·la a la capacitat de l’individu d’escoltar veus i experiències alienes, per la qual cosa, des de la mirada de l’art, ens proporciona un retrat en què, mitjançant la fotografia, els vídeos i les escultures, explora la complexitat de les relacions humanes i de la vida quotidiana.

I en el marc de la inauguració (dijous 24 a les 19.00 h.) caldrà tenir ben en compte que podrem comptar amb la presència del a pròpia Wearing que conversarà sobre totes aquestes qüestions amb la galerista Maureen Paley.

IVAM | del 24 de setembre de 2015 al 24 de gener de 2016

Retalls

retalls_castillo

Obrim la setmana amb dues exposicions de fotografia. Una, Estratègies d’eixida, la teniu enllaçada en format banner a la columna de la dreta. L’altra, la que ens ocupa l’apunt, amb la informació que ens arriba de primera ma. Color, energia i ironia. Retalls és el nou projecte del fotògraf Andrés Castillo sobre el drama social provocat per les mesures d’austeritat i les polítiques neoliberals.
 
Al llarg de la sèrie, l’autor ens conta petites històries de lluita, de reivindicacions socials, de tristesa i d’humanitat, jugant amb els eufemismes que el poder constantment utilitza.
 
“Devaluació interna, mobilitat exterior, simulació en diferit”… On el poder inventa expressions  per maquillar l’opressió social, Castillo ens mostra amb imatges la trista realitat: corrupció, tràfic d’influències e injustícia social. Instants en els quals malgrat el dramatisme de la situació,  vessen color, vida, ritme i energia.

La sèrie fotogràfica Retalls utilitza un llenguatge basat en fragments capaços de contar històries. Gestos, detalls dels quals ningú se n’adona (ni els mateixos protagonistes), imatges incompletes que obliguen al espectador a imaginar el context i profunditzar en el relat.
 
Com subratlla Andrés Castillo, “són retrats de persones anònimes, sense cares, retrats sense rostre. En una societat global dominada per l’excés d’imatges, aprenem a controlar els gestos del rostre i a adequar-los als paràmetres socials imperants, i per tant, el retrat ha perdut espontaneïtat. No obstant això, els gestos del nostre cos escapen del control racional, i és sobre ells que he centrat la meva mirada. Una mirada fragmentada.

La inauguració tindrà lloc demà dimarts 15 de Setembre a les 20:00 hores al Col.legi Major Rector Peset. Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 (València).

http://andrescastillophotographer.com/

Participa Méliès

Ara que hem començat la formació de docents constatem que hi ha qui està àvid de conèixer propostes que estimulen la creativitat pròpia i dels alumnes. I una convocatòria com aquesta que parteix de la figura d’un pioner del cinema n’és un bon pretext. Participa Méliès és un concurs de vídeos vinculat a l’exposició temporal Georges Méliès. La màgia del cinema, obert a tothom i que ofereix la possibilitat de demostrar l’enginy i la creativitat, utilitzant qualsevol dels aparells de gravació de vídeo. Inspireu-vos en els trucatges de Georges Méliès per il·lusionar als espectadors i podreu guanyar un dels premis del concurs. Els guanyadors es projectaran al Caixafòrum que aculla l’exposició.

Per realitzar el vostre vídeo només necessiteu un dispositiu que puga gravar (càmera, vídeo, mòbil o tauleta) i inspirar-vos en els fantàstics trucs que va fer l’inventor dels efectes especials. Méliès va traslladar la fantasia de la màgia i la va perfeccionar creant autèntics trucatges cinematogràfics. El vídeo haurà de tenir una durada màxima de 3 minuts i en ell s’utilitzarà almenys un dels següents trucatges:
Substitució: consisteix en fer aparèixer i desaparèixer objectes i persones.
Sobreimpressió: entre d’altres trucatges permet duplicar el mateix personatge a la pantalla i aconseguir que objectes volen com si tinguessen vida pròpia.
Jocs d’escala: aconseguir que objectes en miniatura semblen de grandària real. També es pot realitzar jocs d’escala, convertint-te en un gegant o en un nan.

El vídeo haurà de ser inèdit, realitzat després del 24 de juliol de 2014, mut –sense so directe– i la música ha de ser de domini públic o disposar dels drets corresponents. Podeu penjar el vostre vídeo fins el 17 d’abril. El 30 d’abril de 2015 es comunicarà quins són el guanyadors. Consulteu les bases completes a

http://www.participamelies.com

813, Truffaut per Paula Bonet

antoine_bonet

Per afinitat, sempre que trobem alguna cosa relacionada amb Les 400 coups, ens la mirem amb interés i simpatia. I és aquesta setmana que aprofitant l’exposició 813, Truffaut de Paula Bonet (del 5 de març al 17 de maig), al centre cultural Les Naus de València es realitzarà una animació a la lectura i tallers per a xiquets (dissabte 7 de març, 12.00 h.). S’explicarà dos llibres il·lustrats per Paula Bonet. El primer, escrit per Amaia Crespo, és Llegeix-me, una història idònia per a l’animació a lectura, i el segon, escrit per Elisenda Roca, és La petita Amelia es fa gran. Amb ells ens introduiran en el món de la il·lustradora a través dels seus treballs infantils. En el taller, els xiquets es ficaran en la pell d’una il·lustradora i donaran vida a un text especialment adaptat per a l’ocasió i inspirat per la pel·lícula Les 400 coups de Truffaut. Un llibre en blanc en el qual només estaran impresos els textos de la història, en versió de conte. Per a finalitzar i seguint el costum de deixar algun material de lectura en la biblioteca del centre, es demanarà a cada xiquet que personalitze diverses paraules de la cançó Li Tourbillon, mentres s’escolta, per entre tots completar un xicotet i original llibre amb la lletra de la preciosa cançó banda sonora de la pel·lícula Jules et Jim de Truffaut.

813, la darrera publicació de Paula Bonet, (presentació: dijous, 5 de març a les 19. 30 h. a Les Naus) neix de l’admiració cap a l’obra de François Truffaut, cap a la seua manera de veure i reflectir el món i tot allò que li angoixava o esglaiava i que va saber transformar en art. El llibre consta de dues part; la primera és biogràfica –basada en la saga Doinel- i la segona analitza tres dels seus films Jules et Jim, La pell suau i La dona del costat que se sustenten en les relacions triangulars. Es tracta d’un homenatge il·lustrat a un breu fragment de la seua filmografia i també al propi realitzador, aquell que considerava que els adversaris als quals s’havia de vèncer o convèncer no eren els productors o la crítica, sinó el públic, al qui es dirigia com una puta professional: donant-li la il·lusió de l’amor, satisfent-ho, alleujant-ho, però negant-li la boca. Paula Bonet és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, completà la seua formació a la UPC de Santiago de Xile, la NYU de Nova York i Kaus Urbino (Itàlia). Va treballar inicialment a les tècniques de pintura a l’oli i gravat (calcogràfic, xilogràfic, litogràfic). A partir de 2009 es va centrar en la il·lustració i des d’aquell moment treballa en eixe camp. El seu treball, carregat de poesia, te multitud de ramificacions, des de la il·lustració en premsa, l’escenografia, el cartellisme o la pintura mural.

CapsulaOrwell

pl_george_orwell

Vàrem obrir la setmana amb la col·laboració de la nostra companya @sonitxka (un dels tres pilars docents de l’eacn) i continuem hui amb altra aportació de luxe, aquesta vegada de la ma d’Òscar M. Ciuró. @sarok ens presenta un projecte més que suggerent, el qual nosaltres pensem (és la nostra dèria) que pot ser integrat en alguna àrea (ètica, geografia humana, història, llengua…) perquè conté diversitat d’elements per fer pensar l’alumnat de secundària sobre el món en que vivim. Óscar és actualment Digital Project Manager de l’empresa Trànsit Projectes de Barcelona, consultora i gestora cultural que participa en projectes de la Unió Europea dins els àmbits cultural, social, educatiu i de desenvolupament local. I no podem més que agraïr-li el seu interés i la seua col·laboració; va que ha guanyat 400 colps aquesta setmana!

CapsulaOrwell

CapsulaOrwell neix com un projecte multimèdia de recuperació de la memòria històrica sobre el vincle que uneix a George Orwell amb Catalunya, i com un espai de reflexió sobre la vigència de les seves idees antitolitàries en el context actual. És un projecte d’assignatura en el marc del màster en cultura històrica i comunicació de la Universitat de Barcelona.

CapsulaOrwell en un principi es composava de dos eixos: un portal d’Internet (www.capsulaorwell.org) i una projecció multimèdia pública que es va dur a terme el 23 d’abril de 2007, Sant Jordi, a la Plaça George Orwell de Barcelona (imatge).

Es pretenia:
-    Recopilar i difondre mitjançant el portal la discussió que les idees d’Orwell segueixen provocant, i que es troba en material tan divers com art de carrer, columnes de diaris, articles acadèmics i obres audiovisuals.
-    Evidenciar l’actualitat del discurs d’Orwell en contraposició amb fets polítics, socials i culturals contemporanis que amenacen les llibertats individuals i col·lectives.
-    Posar en valor la identitat històrica de la plaça, que ara es troba en un barri degradat i sota vídeo vigilància, recordant el vincle de l’escriptor amb Catalunya i el perquè d’aquest espai públic.

“Tots els animals som iguals, però alguns som més iguals que altres.” Aquesta frase de ‘Rebel·lió a la granja’ recorda que les lluites més nobles poden tornar-se contra els seus propis principis, arribant a emular i, fins i tot, potenciar brutalment els mètodes dels sistemes que lluiten per abolir. Orwell, el militant comunista i socialista, fou aquell intel·lectual tan fidel als seus principis i tan crític que es va distanciar de les idees quan van transformar-se en dogmes que traïen el seu contingut original.

A 1984 la fantasia orwelliana és terrible perquè és un món possible. De la narració distòpica a la realitat. De fet, les democràcies ‘model’, com els Estats Units i Europa Occidental, han demostrat en els darrers anys que la lletra és una cosa i la pràctica una altra molt diferent. Guantánamo, la guerra contra el terrorisme, la doctrina de shock, els passaports biomètrics, són tots exemples de com la suposada lluita per mantenir la llibertat acaba per minar-la i establir un estat controlat.

CapsulaOrwell era un missatge cap al mateix escriptor i partia de la pregunta: què pensaria Orwell d’aquest panorama si estigués viu? Missatge retòric per suposat, i excusa per reflexionar sobre la vigència de les seves idees antitotalitàries. Sobre tot per subratllar que cal estar atents, tant individual como col·lectivament, per seguir sent lliures. Si hem de vigilar atentament alguna cosa, això és el dret a la llibertat. Aquesta vigilància es nodreix de la reflexió crítica que s’enllaça amb el debat públic.

Però de tot això en fa molts anys. Com segueix el projecte? En què s’ha convertit? Partint de la base que tot projecte és evolutiu CapsulaOrwell continua viu perquè es centra en un tema molt actual com és la vídeo vigilància. Recopila informació al voltant, del que en el món anglosaxó s’anomena “surveillance”. Si algun dia viatgeu a Londres o hi heu estat darrerament veureu que és una ciutat completament vídeo vigilada, hi ha moltes càmeres, privades i públiques.

Aquesta recopilació sempre es fa des de l’òptica de la narració, cada notícia, cada fet, narra una història que enllaça amb el llegat que ens va deixar Orwell. La nostra realitat supera la ficció, mòbils, tablets, comunicació ubiqua, geolocalització, doble check del whatsapp… Com a ciutadans podem cercar la llibertat fugint de la vídeo vigilància i de les eines que coarten la llibertat i la CapsulaOrwell és un punt de reflexió, un espai ocupat i preocupat, desenvolupant el pensament crític tant necessari en els nostres dies.

Òscar M. Ciuró
Trànsit Projectes

The clock

El canvi d’hora ens ha portat a obrir la setmana amb aquest apunt sobre el rellotge. Guanyadora del Lleó d’Or a la Biennal de Venècia de 2011, The clock, (Christian Marclay, 2010) és un tour de force cinematogràfic que es desplega en la pantalla en temps real a través de milers de fragments procedents de la televisió i el cinema que ensamblen un muntatge de 24 hores. En un exercici proper a l’orfebreria la peça, pensada per ser mostrada principalment com a vídeo instal·lació en gal·leries, incorpora escenes de tot tipus: persecucions en cotxe, sales de reunions, les sales d’emergència, atracaments a bancs, cites…

Malgrat estar construïda a partir d’imatges que pertanyen a una vertiginosa varietat d’èpoques, contextos i gèneres fílmics, les trames semblen haver esclatat en multitud de fragments narratius, The clock té un ritme sorprenentment uniforme, com si la pròpia narrativa latent en el temps hagués reordenat aquests retalls. L’obra es podrà veure fins el 18 de maig al museu Guggenheim de Bilbao que ha habilitat quatre dies especials de projecció per tal de facilitar el visionat complet de l’obra de 24 hores. Sense dubte pot ser tota una experiència (seria possible portar-la a escola?). Mentres, si voleu llegir-ne més, vos recomanem aquesta ressenya.

World Press Photo torna a València

world_press_photo

La millor fotografia d’actualitat ja està ací a València a partir del 18 de gener amb l’exposició de World Press Photo 13. World Press Photo va tornar en 2012 a la capital del Túria després d’una dècada d’absència i mitjançant un acord de col·laboració impulsat per la fundació i l’entitat cultural Doctor Nopo. Amb motiu de l’exhibició, s’ha realitzat un vídeo promocional.

La Fundació World Press Photo convoca des de fa més de mig segle el seu prestigiós concurs de fotoperiodisme, que s’ha convertit en cita ineludible per a professionals del periodisme gràfic i que ofereix any rere any una agenda en imatges dels fets més importants de cada exercici. En la present edició, han participat 5.666 fotògrafs de 124 països amb un total de 103.481 imatges. Els premis de les nou categories del concurs han recaigut en 57 autors de 33 nacionalitats diferents. Entre totes les instantànies, la guanyadora va ser una imatge de Paul Hansen realitzada a Gaza, on una multitud porta en braços dos xiquets morts després d’un bombardeig israelià.

Anar a la mostra seria una bona activitat escolar per a alumnes de secundaria, per a poder contemplar i apreciar tant la fotografia com el món en que vivim. L’exposició de fotoperiodisme més important del món estarà a la Fundació Chirivella Soriano de València fins el 16 de febrer. No vos la podeu perdre!

Stop motion don’t stop

Tenim des de dillus penjat el cartell de l’exposició i hui fem l’apunt. Tal i com expliquen des de la seua organitzacó, l’animació amb plastilina o objectes mal·leables és una variació de l’stop motion. També és coneguda com claymation, encara que la primera denominació al nostre país està més que acceptada. Aquest tipus d’animació és gairebé tan antiga com el cinema. Només recordar el Viatge a la lluna (1902), les més recents King Kong (1933) o Jàson i els Argonautes (1963) per fer alguna cosa d’història o les més recents i nominades als Oscar Frankenweenie, Paranormal o Pirates.

També hi va haver aventurers més a prop: Segundo de Chomón va rodar L’hotel elèctric el 1908, una joia del cinema de tots els temps i de les primeres pel·lícules utilitzant aquesta tècnica. Però tornant gairebé al present, és ací a València on a finals dels anys 80 sorgeixen la il·lusió, els professionals i poc després les productores que durant anys copen la majoria de les produccions, els premis i amb aquesta exposició al MuVIM, el reconeixement. Aquesta exposició és un xicotet homenatge a aquest col·lectiu de creadors valencians que encapçalats per Clay Animation, Potens Plastianimation i Conflictius Productions, i armats de paciència són un referent per companys de tota Europa.

A 400 colps no podem deixar d’insistir en que reviseu la nostra secció Joies animades que coordinada per paulapé, es va nodrint poc a poc posant la mirada sobre peces d’animació amb valor i interés per diferents motius.

← Previous PageNext Page →