La seqüència de la setmana 9

Tal i com havíem anunciat ací teniu la segona col·laboració del dia d’un alumne o alumna. En aquest cas es tracta de la ressenya de la secció la seqüencia de la setmana que avui està presentada de manera íntegra per un alumne de 4t d’ESO:

Està clar que per a cada gènere n’hi ha una pel·licula que ha inspirat en part totes les demés, i per a la ciència ficció aquesta és “Metròpolis” sense ningún dubte. Va ser dirigida per Fritz Lang i escrita per la seua dona en Alemanya al 1927. Aquesta escena reflexa el terror que sufreix un personatge ric (concretament el fill de l’alcalde de Metròpolis) al veure el món obrer, on “l’absolutisme” preval i on es prefereix suplir als treballadors maltrets que atendre-los. Açò ho veu el personatge imaginan-se un rit on uns botxins llençaven esclaus a una gran efígie, aquesta efígie és en la realitat una gran màquina.

Quan ix del món obrer per anar a dir-li a son pare les desgràcies que allí ocorren s’observa amb claredat la tècnica que ha utilitat per recrear tan bé els paisatges futuristes, un mirall parcial on en part que era només un simple vidre s’instalaven part dels decorats i actuaben els extres o personatjes i on el l’altra part n’hi havia un mirall on es reflectien maquetes de les parts que faltaven dels llocs que ixen en eixe pla, el conjunt d’això són els paisatges del 2026 que Lang imaginava que hi haurà.

En conclusió, s’ha de veure íntegrament aquesta pel·licula on jo només he pogut descriure una escena per a adonar-se de la quantitat de missatges encoberts, tècniques i qualitat que conté.

Marc Monzó
4t d’ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=eduMAevdbUs

[Ja estem ací de nou] La seqüència de la setmana 8

De nou problemes amb el servidor de tal manera que hem quedat fora de joc tot el cap de setmana. Ha sigut realment un inconvenient que ha alterat tant la comuincació amb l’exterior com la publicació d’alguns apunts. De fet esperàvem per mail l’apunt de la seqüència d’aquesta setmana de nou realitzat per un alumne però no ha pogut ser. Així que des de l’administració del blog canviem de seqüència a l’espera de poder publicar altra col·laboració per part de l’alumnat. Avui ho fem breu per poder atendre altres qüestions. I com que al cicle de cinema en versió original a l’IES de l’Escola Gavina l’alumnat pot gaudir de “Paranoid Park” (Gus Van Sant, 2007) hem triat avui una seqüència d’altra de les pel·licules del realitzador nord-americà que explora el terreny de l’adolescència. Es tracta de l’anterior Elephant (2003). Per cert que entre l’alumnat assistent a la projecció de Paranoid Park es mostrava certa extranyesa davant els plantejaments narratius de la pel·lícula però satisfacció en poder veure prercisament una proposta tan suggerent.

http://www.youtube.com/watch?v=UaHDf-m1sSo

La seqüència de la setmana 7

Comencem setmana amb una interessant novetat per nosaltres. Tot i que ja la veníem anunciant d’alguna manera, teníem força ganes que es donara. I és que la seqüència d’aquesta setmana compta avui amb la primera col·laboració d’un alumne d’ESO en aquesta secció. Iniciem un línia de treball establint sinèrgies amb el propi alumnat que ara mateix no podem saber on ens conduiran. Un futur equip de redacció d’alumnat de diversos centres? De moment publiquem la ressenya que sobre la famosa seqüència de les motos de llum de la pel·lícula “Tron” ha escrit Pau. Vos la deixem sense cap modificació conscients que a poc a poc anirem treballant la informació (quantitat, síntesi, aspectes remarcables,…) aportada per l’alumnat. Ací està:

Aquesta escena de la pel·lícula Tron en la que suposadament es va inspirar el primer joc de la serp va ser de les primeres en utilitzar efectes especials per ordinador. Va ser dirigida per Steven Lisverger, que era també el guionista. Com “Blade Runner”, es va estrenar el 1982 i va fracassar estrepitosament, però amb el temps es va anar reconeixent com a pel·lícula de culte, malgrat el seu guió de caire infantil, ja que és una pel·lícula de Disney. En aquella època, les tècniques d’animació en tres dimensions per ordinador encara no estaven desenvolupades, i va fer falta un dels ordinadors més potents de l’època i grans quantitats de codi per a fer possible aquesta escena. Amb tot això, no va obtenir Òscar a millors efectes especials perquè es considerava gastar l’ordinador com una espècie de “trampa”.

Pau Baquero
4t d’ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=-3ODe9mqoDE

La seqüència de la setmana 6

Iniciem setmana i com ja és costum ho fem portant a primer pla seqüències o fragments de pel·lícules destacables de la cinematografia de tots els temps. I volem entrar en el nou mes amb humor; també per celebrar de nou que les xifres de visites i de visitants a 400 colps continuen progressivament en augment. Al mateix temps continuem pensant maneres de dinamitzar l’alumnat i fomentar la seua participació i ja hem llançat precisament per a aquesta secció propostes concretes a alumnes de l’Escola Gavina. Així que si altres alumnes d’altres centres voleu participar-hi no dubteu a posar-vos en contacte. Avui és el torn d’un altre clàssic també ambientat en un enfrontament bèlic, com la seqüència de la setmana passada, però aquesta vegada tractat amb un excel·lent i refinat sentit de l’humor. Es tracta de The General” (El maquinista de la General”) dirigida per Buster Keaton i Clyde Bruckman el 1926. “The General” és considerada a la web nord-americana Silent Era, especialitzada en cinema mut, com la millor pel·lícula muda de tots els temps per davant de “Metròpolis” (Fritz Lang, 1927) o Sunrise” (Murnau, 1927). La pel·lícula està realitzada amb un gran sentit de l’acció fílmica i va suposar un salt endavant en la carrera interpretativa de Buster keaton amb el personatge de Johnny Gray. Si no l’heu vista, vos convidem a rescatar aquesta gran obra i a indagar en la web fragments i textos tant de la pel·lícula com del genial Keaton.

La seqüència de la setmana 5

Nova setmana, nova seqüència. Un altre clàssic. Repassar aquesta seqüència és anar als orígens del cinema o millor dit del llenguatge cinematogràfic. Es tracta de la célebre seqüència de l’escala d’Odessa insertada en una de les grans obres mestres de la història del cinema. “El cuirassat Potemkin”, va ser dirigida pel cineasta rus Sergei Eisenstein després de que li l’encomanara el govern soviètic de Lenin per enaltir l’esperit de la revolució social sorgida l’any 1917 per la revolució bolxevic. L’obra va suposar sense dubte un pas endavant en l’evolució de la narrativa cinematogràfica. La seqüpencia triada descriu el moment en què l’exèrcit del Tsar dispara contra el poble innocent per tal d’acabar amb el suport als rebels. En ella se senten les bases de la construcció del temps dramàtic i el ritme amb el montatge de plans. L’exèrcit apareix amb un ritme constant i obsessiu representant la màquina bel·licista del poder que destrueix el poble indefens. Paral·lelament diversos primers plans imprimeixen a la seqüencia el patiment del poble i d’altres més generals amb una gran força expressiva donada pel moviment intern, expressen el caos no menys dramàtic de la situació. Observeu també els diferents travellings que es realitzen acompanyant el descens amb el que de dificultat tècnica comportava doncs les càmeres d’aquells anys pesaven molt més que les actuals. En quasi deu minuts de duració, podem trobar dos-cents plans diferents en una escena que posteriorment ha sigut homenatjada en diverses pel·lícules i que estem segurs és vista i estudiada a totes les escoles de cinema d’arreu del món. Ja sabeu que per veure-la teniu la finestra a la barra central.

Hem generat una nova sub-categoria anomenda seqüència (dins de la categoria cinema) que vos permetrà anar directament a totes les seqüències presentades.


La seqüència de la setmana 4

Tot i que ja teníem preparat aquest apunt des d’ahir, hem aguantat una mica l’apunt anterior perquè “Formes” estava generant comentaris a partir del seu visionat. Així que ja de vesprada de dilluns, publiquem La seqüència de la setmana 4 i deixem “Formes” a la columna de la dreta (podeu continuar deixant els vostres comentaris a l’apunt). Bé, la batalla entre el bé i el mal que vàrem veure la setmana passada de les mans del reverend Harry Powell té una segona versió. I la posem perquè pertany a una de les pel·licules que en el seu moment va suposar una ràfaga d’aire fresc i vitalitat a l’escena independent americana, “Do the right thing”. La posem a més perquè els remakes, encara que siguen d’una seqüència només, ens agraden quan es fan propis i se’ls imprimeix una emprempta personal. És el que va fer Spike Lee, l’any 1989 quan va posar en escena aquella batalla entre el bé i el mal amb el seu llenguatge i portada al barri de Brooklyn, en una tòrrida jornada de juliol. En aquesta ocasió es produeix a les mans de Ràdio Barjo un pseudo-Mohamed Ali que porta a totes hores la seua música rap a un radiocassette imponent als seus muscles.

La seqüència de la setmana 3

Anem a etiquetar aquesta seqüència com la 3 dins la secció La seqüència de la setmana i quan el nostre corresponsal Joan ens puga fer arribar la informació sobre la seqüència de “The party” la tornarem a posar. Avui per començar aquesta setmana amb inici festiu recurrim a un altre clàssic. Es tracta d’una seqüència de la pel·lícula “The night of the hunter” (“La nit del caçador”), la única pel·lícula que va dirigir l’actor anglés Charles Laughton. De l’any 1955 la pel·lícula és un thriller en clau expressionista i amb dosis increïbles de poesia visual sobre el món infantil, els contes, la relació amb el món adult, el bé i el mal. De fet la reflexió bàsica del guió escrit pel prestigiós crític cinematogràfic James Agee i retocat pel propi Laughton, és la necessitat de protecció dels infants davant un món adult marcat per l’avarícia i el deliri. En la seqüència els dos germans (revisió de la figura de Hansel i Gretel dels Germans Grimm) assisteixen de manera ben gràfica a la confrontació entre les forces del bé i del mal encarnades en la figura del seu incansable perseguidor el reverend Harry Powell (Robert Mitchum en una de les seues cèlebres interpretacions). Amb una atmòsfera tan suggerent aconseguida de manera excepcional pel propi Laughton i l’extraordinari director de fotografia Stanley Cortez, la pel·lícula ens atrevem a dir resulta de visió obligada.

La seqüència de la setmana 2

Obrim la setmana amb la segona seqüència que hem triat per al nou apartat de la columna central, la seqüència de la setmana. En breu i si aconseguim coordinar-ho bé, aquest apartat passarà a ma de l’alumnat perquè comence a exercir un treball de síntesi i redacció que bé els pot servir de pas per aprendre de la història i el llenguatge cinematogràfics. I continuem amb un altre travelling, un altre clàssic i un altre mestre com Stanley Kubrick. Aquest travelling de la pel·lícula “El resplandor” (The Shining, 1980), entre altres elements, es caracteritza per l’ús de l’steady-cam. L’steady-cam, és un dispositiu estabilitzador que permet dur la càmera lligada al cos d’un operador de càmera mitjançant un arnés, compensant els moviments de l’operador al moure’s i caminar. Aquesta tècnica va ser inventada per Garret Brown el 1976 i tan sols quatre anys més tard Kubrick va aprofitar la seua vàlua per eliminar del rodatge del travelling les vies, inoperants per a seqüències com aquesta. La primera pel·lícula a utilitzar aquest tipus de càmeres va ser “Aquesta és la meua terra”, dirigida per Hal Ashby, però són les escenes en les quals Danny recorre en el seu tricicle els passadissos de l’hotel Overlook les que resulten difícils d’esborrar de la retina cinèfila.

La seqüència de la setmana

Continuem farcint el bloc amb noves idees i propostes que entre d’altres ens apropen al coneixement del món i el llenguatge audiovisual. Posem en marxa un nou apartat que ens permetrà una mirada detinguda a fragments de la història del cinema. La seqüència de la setmana (columna central) oferirà puntualment una selecció de seqüències de pel·lícules clàssiques, actuals, comercials, independents, de gènere o no, però que pensem ofereixen moments de valor per entendre, conéixer millor i emocionar-se amb el cinema.

I per obrir, ho fem precisament amb una de les seqüències-apertura més memorables de tots els temps. Es tracta de el pla-seqüència inicial de Touch of evil (Sed de mal); Orson Welles, 1958. En una mostra d’enginy cinematogràfic (planificació, plantejament, posada en escena,…) Welles ens ofereix un travelling de més de tres minuts que arranca en primeríssim primer pla, ofereix el plantejament de la pel·lícula i et deixa bocabadat mentres encara sona l’excel·lent música d’Henry Mancini. Després triaureu si veieu la pel·li sencera; nosaltres com déia Alain Bergala intentem fer de passadors i oferim noves finestres al gest artístic. A més també a la columna de la dreta i com ve siguent ja habitual, anem deixant peces, més a mode de calaix-de-sastre (curtmetratges, entrevistes, programes, videoclips,…). S’admeteixen suggerències.

← Previous Page