96 159 05 94 — correuclickedu

25 DE NOVEMBRE: DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

25 DE NOVEMBRE: DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
29/11/2020 Loli Company

Fins fa un any ens solíem reunir davant de l’Ajuntament de Picanya o en una llarg manifestació a València per anomenar i recordar les víctimes, dones, xiquets i xiquetes, de la violència de gènere.  Enguany, però, ha estat ben diferent. Ens hem limitat a aferrar-nos a mocadors morats i lligar-nos-els arreu del cos, per tal de vestir-nos, en algun sentit, de valentia.

Dimecres, la mare m’alçà del llit i tot seguit se n’anà a treballar. Jo, en canvi, em vaig vestir i vaig anar cap a l’escola. Mentre anava pel carrer, semblava un dia totalment normal, com els altres. Pareixia que ningú no s’immutava, que ningú no recordava quin dia era; o pitjor: que a ningú no li importava.  Trista i amb ganes de cridar des del punt més alt de la ciutat, vaig pujar al metro agafada de la mà d’aquell mocador morat que faria recordar les persones oblidades.

Dimecres 25 de novembre. Des de ben menuts, gràcies a aquesta escola, hem estat molt implicats i implicades, en certa manera, amb aquest moviment, pensament, lluita o com vulgueu anomenar-lo. Per això, enguany, volíem sentir-nos escoltades, volíem cridar en silenci i volíem dir  ben fort que seguim lluitant per nosaltres i per aquelles que ja no hi són. Així doncs, un grup de companyes de 3r i 4t d’ESO férem una pancarta gegant i l’omplírem amb les nostres mans morades, amb un grapat de notícies d’entre les mil més recents i amb un petit text que buscava d’impactar en qualsevol que ho vera. Tots els companys i les companyes de secundària, i els mestres, vam fer un intens minut de silenci a les 12.00 h del migdia per aquells i aquelles que haurien de ser presents també. I recordàrem entre tots i totes, encara que aquesta situació hi haja qui vulga silenciar-la, que el problema segueix viu, mentre hi haja persones mortes, i que cada dia creix més entre nits fosques on sembla que no passa res.

Dimecres 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, aconseguírem, en certa manera, sentir-nos escoltades i acompanyades. Intentàrem fer entendre que el 25 de novembre són tots els dies de l’any i que seguirem ací, sempre.

En tornar a casa, quan vaig baixar del metro, encara vaig sentir-me millor: la plaça era plena de parells de sabates pintats de roig i d’un grup de dones, acompanyades d’una petita batucada, que recordaren totes les víctimes d’aquesta única violència de gènere. Amb els pèls de punta vaig tornar a casa, sentint que algun dia, malauradament llunyà, ho aconseguirem.

A cas la veu és immortal o sols la voleu silenciar?

A cas qui és víctima avui, l’oblidarem demà, o sols serà un nou record a esborrar?

A cas la ignorància és una disfressa o són les decisions les que marquen la tristesa?

La interpretació d’un NO no és lliure, al contrari que jo, que nasc per viure.

I si en el futur jo ja no soc ací, vull com a últim desig que lluiteu per mi.

Obdúlia Fernández de Ibarra Sena. 4t d’ESO