96 159 05 94 — correuclickedu

1r claustre formatiu. Carme Timoneda

1r claustre formatiu. Carme Timoneda
08/09/2017 Sandra Cuevas

Dimecres vam tenir el plaer i el luxe de fer el primer claustre formatiu del curs amb Carme Timoneda i Gallart, professora de Diagnòstic en Educació del Departament de Pedagogia de la UdG i investigadora en Processos cognitius i emocionals, neurologia i aprenentatge. També és una de les creadores de la Fundació Carme Vidal i Xifre de Neuropsicologia.

Vam fer amb ella quatre hores de formació i no puc estar d’omplir-me d’emoció en recordar-ho. Començà amb la frase “Eduquem-nos per educar”. I si mirem d’endinsar-nos en aquesta idea per pensar què significa, ja se’ns planteja el primer repte. Educar-nos nosaltres per educar el nostres xiquets, sens dubte, suposa aprendre a gestionar les emocions; però les nostres primer, perquè puguem ajudar que els menuts aprenguen a gestionar les seues. Si no les gestionem, aquestes prenen el seu camí.

Carme ens parlà de les xarxes neurals, de les autopistes de neurones que es creen al nostre cervell completament dinàmiques i sobre les quals els adults, pares i mestres, tenim una gran responsabilitat. No hi ha cap cervell igual a un altre, perquè cadascun crea les seues connexions. Ara bé, les neurones sí que tenen funcions diferents depenent de la part del cervell on estiguen situades i s’encarreguen de quatre funcions bàsiques: planificar, dirigir l’atenció, visualitzar i integrar aprenentatges arbitraris.

Molts dels pares i les mares ja heu sentit parlar als vostres fills dels famosos directors/es d’orquestra, de la llanterna, de la televisió i del lloro. Aquests són alguns dels termes mitjançant els quals els nostres alumnes s’apropen a conèixer les funcions del cervell. Carme compara el cervell amb una vivenda amb dos pisos. En el de dalt viuen les neurones que s’encarreguen de les funcions cognitives i en el de baix hi ha les que s’encarreguen de les emocions. Un dels habitants d’aquest pis de baix és el gos guardià latent, que es posa en marxa quan copsa que alguna cosa li pot causar dolor.

El director d’orquestra dirigeix les funcions de dalt amb la seua batuta, perquè tot vaja bé, però també té una altra funció ben important: coordinar amb els seus peus la gestió de les emocions. Cal treballar el peus del director perquè els xiquets aprenguen a gestionar les emocions des de l’equilibri, tot sospesant i valorant les coses, les accions, les opcions…

Dia a dia hem d’educar aquesta gestió emocional, per tal d’ajudar els xiquets perquè creen una memòria emocional positiva, perquè el gos guardià no s’altere i pose en marxa les defenses. Si eixe “he de…” que ens imposem des de la part racional és massa intens, potser crearà tensions en la part emocional per complir amb les exigències. Si ens deixem funcionar des del “m’agrada…” potser es crearan hàbits de vida poc saludables. Cal educar el vull des de l’equilibri, des de la reflexió sobre les conseqüències, des del respecte a l’altre. I com a adults, també és necessari que eduquem el nostre, per tal que els menuts, els adolescents, els joves se situen en el seu.

Carme explicà com cadascun de nosaltres tenim una motxilla que hem de carregar, sempre respectant la dels altres. En aquest procés, hem d’acompanyar, però no protegir; hem d’enfortir el seu vull, la memòria emocional positiva. La sobreprotecció no ajuda, condiciona la voluntat d’un altre.

També ens plantejà com d’important és treballar l’acceptació de les diferències. Sentir-nos diferents no és cap problema. Ho és quan pensem que aquesta diferència és negativa. Cal que incidim en els processos, en el creixement de cadascú, més que no en el resultat. Si només ens fixem en el resultat, no podrem evitar la comparació. Quan no podem canviar, hem d’acceptar-nos, i això no suposa ser millors ni pitjors. Però és bàsic que ens acceptem per poder avançar.

Carme Timoneda, ens donà una lliçò magistral. Lligar tots els conceptes de què hem parlat no és fàcil, perquè l’educació no és ni blanca, ni negra, ni té una bona resposta vàlida per a tots els casos. El que és millor en una situació, probablement no ho serà per a una altra, però conformar un estil d’entendre l’educació pense que és la clau, perquè ens equivocarem, però voldrem tornar-nos a alçar per trobar el millor camí. La lliçó de Carme fou magistral, així com també ho fou la implicació i la participació del claustre de professors.                                                                   Creu Planells