96 159 05 94 — 638 828 797 — info@escolagavina.cat — clickedu

Gràcies, Widád i Mar, una història de cor

Gràcies, Widád i Mar, una història de cor
03/04/2018 Sandra Cuevas

Sols puc començar aquest escrit amb una paraula en majúscules: GRÀCIES.

Una vegada més els infants, els xiquets i xiquetes de l’escola, tornen a donar-nos una lliçó, una lliçó de vida. El que vam viure el diumenge vint-i-cinc de març al Palau de la música de València va ser un fet extraordinari, un fet històric, un espectacle que no s’oblida mai, que queda al cor de tothom.

La comunió entre cors, teatre, músics, director i públic, era total, era absoluta. Hora i mitja de concert, on no hi hagué moment per pensar, sols hi hagué per sentir, per escoltar i per emocionar-nos. Concentració, afecte, empatia i felicitat van ser els condiments per gaudir al màxim d’actuar al Palau, per mostrar tot el potencial que tenim com a col·lectiu, com a escola.

La música dels instruments envaïa cada racó de la sala Iturbi. Harmonies enriquien cada moment, cada cançó, cantada amb l’ànima, amb el cor a la gola. Les àries musicals, tocades amb excelsa sensibilitat, donaven pas als moments teatrals, moments de reflexió, de gaudi, d’acurar cada instant per fer sentir el públic part de la història.

Un recorregut des de 1975 fins avui en dia, on el mestre Paco Raga sabé transmetre amb la senzillesa, la saviesa i el rigor que el caracteritzen, aquests records del passat i del present, amb el grup de teatre entregat i mostrant amb estima i passió que són grans actors i actrius, i ben capaços de fer-nos gaudir de cada escena al màxim.

I tot això estava adobat amb la veu de Max. Una veu que arribava dins de cada persona que allí érem. Una veu preciosa, profunda, que ens guiava i ens feia sentir allò que probablement Widád i Mar sentiren en cada moment de les seues vides. Una veu que camina i captiva cada moment d’escolta.

Cada moment fou especial, cada moment tingué el seu espai per al record.

L’ajuda de les companyes i dels companys de l’escola, que per darrere intentaven que tot estiguera bé i preparat, i que tot anara rodat, va ser fonamental per al bon funcionament de l’espectacle. O com el mestre Ivan, que pujà a les altures del Palau perquè poguérem tindre unes llums que ens ambientaren en cada instant del concert. Gràcies a tot l’equip de mestres de l’escola!

Els assajos previs dels músics, donaven el seu fruit. Semblava que eren un. Un goig i un plaer vore i escoltar tocar a Amin i Daniel junt a nosaltres. Cada dia transmeten més amb el piano, la sensibilitat i les filigranes que fan en les cançons ens fan sentir màgicament feliços. També Robert, amb la seua discreció, ens deixà bocabadats amb els solos de guitarra que va fer. Els dits ballaven per les cordes mentre els cors feien moviments acords amb les melodies que inventava amb la guitarra.

Abel, mostrant una sensibilitat i professionalitat absolutes, ens envoltava amb les harmonies que descobria amb la viola de roda i la guitarra, fent cada cançó especial i màgica. Mentrestant, Carmina jugava amb el seu violí. Arranjaments preciosos que ajudaven a sentir, encara més dins dels cors, les cançons que contaven la història d’amor…

Rafa gaudia de cada instrument que feia sonar amb l’estima i el somriure necessaris per fer música. Els iembés d’Anna ens introduïen en la història, en el desert, en el Sàhara, portant un ritme africà que feia que el públic se situara en el que havien de viure.

Fran feia les percussions, donava el ritme i feia moure les melodies a ritmes frenètics. I amb Pau, el meu germà i amic, després de tants anys de bolos, músiques i composicions, és tot seguretat, una mirada és prou per saber què fem, on anem… és tant important per a mi!

El teatre, amb saber estar i harmonia, ens introduïa en les diferents èpoques per les quals viatjàrem. Tots aquests moments estaven envoltats per les músiques de les àries teatrals. Les flautes travesseres d’Obdúlia i de Lucia; els violins de Carmina i d’Irene; els oboés de Blanca i d’Àngela, i el piano, en l’últim moment de la història, ens transportaven a sentir i entendre millor les vides dels nostres protagonistes, els seus records, les seues vivències.

També el solo de trompeta de Nur o l’acompanyament d’Aitana amb les castanyoles en Tio canya, ens emocionaren. Com és possible que xiquetes d’aquestes edats fan tant bé la música? I la cançó d’Imagine, Núria i Irene començaren cantant-la amb tota la sensibilitat que tenien dins, cosa que creà en el públic un clima d’estima i d’emoció.

El cor de Mares i Pares de l’escola, sempre amb un somriure, sempre seguint els passos del mestre, amb confiança, seguretat i estima dolça, donaven aquesta pinzellada blava que completa el quadre, que perfila la cançó i la fa més preciosa, més intensa…

També vull donar les gràcies a Manolo Miralles, Vicent Torrent i Xavi Sarrià. Tres mestres, tres grans músics i persones. Des del primer segon que els vaig contar el projecte, van voler vindre a cantar, a compartir amb nosaltres aquest dia tan especial, tan meravellós… I així va ser… Emoció, nus a la gola i alegria en vore’ls eixir a escena, enmig dels aplaudiments, per cantar el Tio canya primer, fent un guiny al passat, a la importància d’aquests músics i d’aquesta cançó en la història dels valencians; i, després, Xavi, el present i el futur de la nostra música, cantant amb el cor i amb cor Seguirem, amb emoció i estima. Mestres, gràcies, gràcies als tres. Hauríeu de ser immortals!

Però tot aquest espectacle no haguera estat possible sense l’energia, el compromís, les ganes, l’estima per la música, la passió i l’entrega dels xiquets i les xiquetes del cor de l’escola. Dugueren tot l’espectacle amb entusiasme, afinació, sabent transmetre tot allò necessari en cantar, contagiant a cada espectador de la felicitat i de la llibertat que se sent quan cantes amb cor i en cor. Sou magnífics, increïbles i innoblidables. Us estime moltíssim i infinites GRÀCIES i ENHORABONA pel vostre treball.

Ja quasi era hora d’acabar. L’espectacle rodat, dinàmic i amb les emocions a flor de pell. Arribàvem a la fi del viatge. Fent un paral·lelisme amb la cançó que cantàrem fa anys amb Lluís Llach a la plaça de bous, amb les llums de colors, molts grans somriures i emocions, tots ens diguérem Que tinguem sort i segurs estem que seguim i seguirem. Així va ser. Emoció i estima.

Però abans d’acabar m’agradaria donar també les gràcies a Carmina, ja que hem pogut cantar al Palau gràcies a les seues gestions, a com va fer d’enllaç entre Palau i escola d’una manera incondicional. Gràcies també a Empar i Sandra per fer -ho tot fàcil i per fer també possible dur aquest projecte fora de l’escola.

I agraïsc infinitament la paciència, el suport, l’ajuda, les revisions, les composicions, i hores i hores de projecte, de treball, de llevar, d’afegir i d’emocionar-nos a les dues persones amb les quals més temps passe en la meua vida. Sense vosaltres no seria possible res d’això. Gràcies!

I amb la ment encara nuvolada d’emoció, amb un “estic orgullós” gegant de tots i totes vosaltres, amb el cor ple de melodies i estima, us done a tots i totes eixes GRÀCIES gegants, impagables i que mai no oblidaré. Sou un regal de vida, un regal de cor! GRÀCIES!!!

Ferran Aleixandre i Barreda

28 de març de 2018