Les 100 fotografies més influents segons Time

Amb la notícia de la mort de Fidel Castro és difícil no recuperar en la memòria visual un seguit d’imatges de la revolució cubana, algunes de les quals esdevingueren sense dube icones del segle XX. Recentment la revista nord-americana Time ha publicat una llista amb les que consideren les cent fotografies més influents de la història. La selecció forma part d’un projecte multimèdia per a explicar el significat de cada imatge. Per això inclou un context històric i dóna veu als fotògrafs i experts. Algunes d’aquestes fotografies són conegudes mundialment i formen part de la cultura popular. Hi ha, per exemple, el retrat del Che Guevara (Alberto Korda), l’home que va aturar una filera de tancs a Tiananmen (Jeff Widener), Aylan Kurdi mort en una platja turca (Nilüfer Demir), Buzz Aldrin trepitjant la Lluna (Neil Armstrong) o el soldat republicà mort (Robert Capa). Que dubteu encara de dedicar-hi almenys una classe d’història a l’apunt?

La lectura, l’anàlisi i la crítica d’allò audiovisual

lectura

Ja podem confirmar que la propera edició de la MICE · Mostra Internacional de Cinema Educatiu, comptarà amb un nou Mirem i fem cinema · Espai d’Intercanvi del Professorat per l’Audiovisual. Comencem a pensar idees per arribar al grup amb una proposta possibilitadora de treball, debat i reflexió compartides. Per obrir boca, vos deixem l’enllaç a l’apunt que acaben de publicar el companys d’AulaMèdia. La lectura, l’anàlisi i la crítica d’allò audiovisual és un recull de reflexions a partir de quatre preguntes plantejades a Xavier Breil, Sònia Herrera i Jordi Orts (400 colps admin). Ací teniu l’inici del text i l’enllaç per la lectura completa; això, per anar obrint boca: mirem i fem cinema!

‘El discurs construeix la realitat’. Amb aquesta frase el professor Teun A. van Dijk, investigador en els camps de la lingüística i de l’anàlisi crítica de discurs (ACD), inicia el reportatge Una mirada critica, produït per AulaMèdia. Aquest concepte és bàsic per entendre que el discurs dels mitjans de comunicació, entre altres, té una enorme influència en la construcció dels models mentals de l’audiència i per tant en la seva opinió i actitud del dia a dia.

“Ens agradi o no, estem immersos i immerses en una cultura cada cop més marcada per l’audiovisual i cal educar per una lectura crítica de la imatge, dels models de conducta que predominen en sèries i pel·lícules, dels estereotips i valors que fomenten, de les noves apostes i elements transformadors” ens diu Sonia Herrera, comunicadora i investigadora audiovisual.

Malgrat això, quan parlem d’Educació Mediàtica o Educació en Comunicació en molts casos -o quasi bé sempre- només es parla de la utilització dels mitjans audiovisuals com a emissors de continguts dins de les aules, o com a màxim ens referim a la capacitació de l’alumnat en la utilització de la tecnologia audiovisual. En els centres docents en molt poques ocasions es treballa l’alfabetització mediàtica des d’una perspectiva global, amb una doble vessant: la compressiva i l’expressiva. És a dir, en la lectura i l’anàlisi crítica del discurs audiovisual per una banda i per l’altra en la creació de textos audiovisuals per part dels propis alumnes.

http://www.aulamedia.org/wordpress/2016/11/lectura-analisi-critica-audiovisual/

Procés Documental Orriols Conviu

orriols

Molta atenció a projectes els quals en un primer moment podem pensar que escapen a la dinàmica escolar del dia a dia però que per l’abordatge i tractament de certes qüestions (convivència, narratives…) ens poden donar moltes idees a assimilar en la nostra pràctica.

Procés Documental Orriols Conviu presenta la tasca que realitza l’associació Orriols Conviu com a model exemplaritzador de les noves formes de producció col·lectiva que han aparegut per tot l’Estat des de 2011, recerques democràtiques que obeeixen a la racionalitat política del comú i que s’oposen a la lògica neoliberal. Aquest projecte videogràfic aprofundeix, seguint una línia de treball processual i col·laborativa, en els problemes, lluites i processos de l’associació Orriols Conviu. A través de la barreja de procediments propis del documental amb altres de la pràctica artística contemporània, Procés Documental Orriols Conviu proposa un espai discursiu i d’interactuació amb fórmules de representació que transcendeixen les característiques pròpies d’un mitjà específic.

En barris com el d’Els Orriols (València), on s’ubica l’associació, l’impacte de la crisi no és una idea abstracta, sinó un problema viscut diàriament que posa de manifest una urgència del comú. L’associació Orriols Conviu porta a terme un model de convivència intercultural i d’integració social basat en l’organització i confluència d’una amalgama de col·lectius, organitzacions socials i institucions. Persones que, tot i ser molt diverses, treballen juntes per aconseguir objectius comuns i que demostren, que la gent més humil i desposseïda, si s’organitza, poden fer front als problemes per si mateixa.

De quina manera plataformes o col·lectius com Orriols Conviu encaminen les aspiracions de canvi de la ciutadania en noves formes de vida? Com podem mitjançant un projecte videogràfic relacionar-nos en un col·lectiu i contribuir a la seua comesa? Com podem articular estratègies participatives amb els seus integrants? Aquestes i altres preguntes bé les podem incorporar o adaptar al nostre quefer pedagògic.

1r aniversari dels Aragó Cinema

the-party

Hi ha projectes que haurien de ser considerats majoritàriament com a un bé comú. Entre d’altres perquè procuren ser-hi al marge de la dinàmica sovint perversa del mercat. I poders i societat n’hauríem de ser conscients i considerats. I amb els Aragó Cinema en tenim un cas. Aragó Cinema està gestionat per La Cinemista Coop. V., una Cooperativa de Treball Associat (CTA) afiliada a FEVECTA (Federació Valenciana d’Empreses Cooperatives de Treball Associat), i està formada per vuit socis treballadors i un d’associa, tots nou amants del cinema.

Bé hem pogut comprovar que des de diverses experiències i amb diversos criteris i bagatges cinematogràfics, a La Cinemsita senten un profund respecte pel cinema i, per suposat, per la màgia que només una sala pot oferir. És així que porten ja un any treballant de valent pel cinema i programant cinema que ens interessa, que ens commou, transforma, entreté, inquieta i emociona. I precisament són a punt de celebrar el seu primer aniversari. Serà concretament aquest divendres 25 de novembre i ho faran amb la projecció de la gran pel·lícula The Party (El guateque, Blake Edwards, 1968), tot un clássic del millor humor amb el mític Peter Sellers. La festa continuarà a la cafeteria després de la pel·lícula.

El preu de l’entrada més una consumició serà de només 6 € i ja podeu fer la reserva trucant al 96.136 15 05 o en reservaentradas.com. Necessitem els Aragó cinema i ells ens necessiten a nosaltres. Animeu-vos i animeu-los!

Docs València, espai de no ficció

De la mà de DocsValencia. Espai de no ficció, el documental ha arribat a València i aquesta és la presentació del festival. El gènere de no ficció és molt més que cinematografia. És multiculturalitat, informació, una eina idònia de transformació i de debat. I per aquesta raó ens entusiasma. Aquest nou festival neix amb moltes intencions i amb més entusiasmes. Des de l’organització es vol anar més enllà d’un mer esdeveniment cinematogràfic, i es pretenén ser un agent social de canvi, un focus irradiador de cultura, de raó, de nous horitzons i de perspectives múltiples. Volem aportar el nostre gra d’arena amb nous continguts enfront del que tradicionalment ens han mostrat els mitjans de comunicació, sales d’exhibició cinematogràfica incloses. En la nostra societat multipantalla ja poques coses ens sorprenen.

València ha sigut històricament encreuament de camins, cruïlla cultural, comercial i de múltiples influències, per la qual cosa és seu ideal per a un esdeveniment d’aquest tipus. Cultura i entreteniment mai hauria d’haver-hi estat separats. El documental no és avorrit, no és banal, no és superflu. Es cerca la bellesa amb consciència, amb reflexió, pel·lícules que agiten les nostres retines, els nostres cors i les nostres sensibilitats. Creiem que ho hem vist tot, però no és així. La programació de DocsValencia és una invitació a dialogar amb la nostra pròpia curiositat i a deixar sorprendre’ns. La no ficció és el gènere que més s’està desenvolupant en les últimes dècades, el que més auge està adquirint sent, curiosament, el més antic del món. Es pretén que València siga centre d’atenció del documentalisme local, nacional i internacional durant uns dies a l’any. Aquesta xicoteta mostra és un avanç del que ens espera en els pròxims anys, històries, personatges i racons de qualsevol punt del planeta. Ni ens imaginem el que ens espera, i açò bo.

En la seua Edició de Presentació, al novembre de 2016 i a partir de hui mateix, podrem gaudir de cinc dies d’activitats que inclouen presentacions de pel·lícules i col·loquis amb els seus directors, projeccions, conferències i trobades per a professionals del sector. Amb especial atenció a les temàtiques relacionades amb qüestions de gènere, social i medi ambient. DocsValència aposta pels nous formats, les noves tecnologies, la revitalització d’espais públics i la popularització del gènere documental. Una oportunitat per a veure altres continguts. Una nova forma de veure el món.

(Tot) el que encara no saps sobre les marques

Una nova col·laboració, la de Natxo Moral; una nova i suggerent publicació de Pilar Alfonso, un nou text i més idees per continuar pensant, de nou, el treball a secundària. Gràcies Pilar, gràcies Natxo.

tot-sobre-marques

(Tot) el que encara no saps sobre les marques

Fa unes setmanes, el programa Salvados emetia una entrevista de Jordi Évole amb Naomi Klein, activista especialment coneguda pel llibre No logo. Si bé el programa se centrava en la lluita de Klein contra la globalització i els efectes de l’actual sistema capitalista sobre el canvi climàtic, també materialitzat en la seua nova obra Això ho canvia tot, començava amb unes imatges sobre el dia que es posava a la venda el nou iPhone 7 d’Apple. Els seguidors de la marca que feien cua durant la nit per ser els primers a comprar-ne el nou mòbil n’explicaven els motius. I n’hi va haver un que cridava especialment l’atenció. Un xic jove, d’escassament vint anys, explicava que volia ser dels primers a comprar el mòbil perquè tindre un iPhone “dóna estatus”. Així, senzillament. Un altre jove afirmava que comprar el mòbil el primer dia, amb tot l’espectacle que crea la marca entorn d’aquesta “experiència”, genera una “emoció” que no es torna a repetir fins a la propera vegada que ets dels primers a comprar-ne un altre. Sens dubte, el relat de marca creat per Apple ha calat entre els consumidors: consumir els productes de la poma mossegada significa formar part d’una comunitat exclusiva que cuida els seus membres i els fa semblar diferents. Think different. Veure els primers deu minuts d’aquest programa recent és una bona introducció per a la lectura de (Tot) el que encara no saps sobre les marques de Pilar Alfonso, publicat per Onada Edicions.

La primera part del llibre se centra a analitzar què és una marca i com les marques han monopolitzat l’espai públic i són, per tant, presents a tot arreu. És tracta d’una part breu però contundent, fàcil de llegir però de digestió lenta (que no pesada), i acadèmica alhora que divulgativa. I és que, sota una aparença lleugera i senzilla, Pilar Alfonso ha bastit una perfecta aproximació al significat i funció de les marques en l’era de la postmodernitat. L’autora sap de què parla i sobretot sap a qui parla. El llibre duu com a subtítol Per a un diàleg amb alumnes de Secundària, el que és, alhora, tota una declaració d’intencions. L’explicació i anàlisi, realitzada amb rigor, criteri i amb multitud de referències (a altres autors, documentals, casos reals) s’adreça d’una manera clara i directa al receptor que l’autora sembla no llevar-se del cap: els adolescents alumnes de Secundària. No debades, Pilar Alfonso és professora i coneix perfectament el destinatari a qui vol adreçar-se. Aquest és un dels aspectes remarcables del llibre: per fi, un llibre destinat explícitament als joves, s’adreça a ells directament, de tu a tu, els apel·la i els situa en el centre del missatge. L’estil divulgatiu, però rigorós, es complementa amb un recurs metadiscursiu que té com a finalitat ordenar l’exposició de les idees per a guiar i acompanyar el lector. L’autora construeix el relat conjuntament amb els joves als quals es dirigeix, que se sentiran constantment apel·lats i es veuran contínuament obligats a reflexionar-hi abans de passar pàgina. Pilar Alfonso no es conforma amb dir la seua, sinó que vol sacsejar consciències, les dels més joves, a partir de dades objectives, perquè s’aturen a pensar, ni que siga per un moment, si volen ser consumidors passius o esdevindre ciutadans actius.

La segona part del llibre analitza detalladament deu relats de marca. La selecció inclou des de marques esportives, de moda, de begudes i d’alimentació o d’ordinadors fins a d’altres que poden sorprendre els joves: una ONGD, un club esportiu, una ciutat i fins i tot un museu i un actor. Tot és susceptible de ser marca, ens vol explicar Alfonso, i tota marca postmoderna construeix el seu relat, lleuger i sempre positiu, a la recerca de la felicitat dels ciutadans consumidors. Han deixat de ser simplement marques, per passar a ser lovemarks. Cada anàlisi ens aproxima al relat construït per la marca i al mateix temps ens presenta un contrarelat que el qüestiona. Ací l’autora, de manera molt intel·ligent, cedeix sovint la paraula i el contrarelat, real i ben documentat, sol estar presentat mitjançant textos d’altres autors i obres. Aquest contrapunt és imprescindible si es pretén que els joves reflexionen sobre si volen continuar sent “consumidors consumistes” o “ciutadans raonablement informats i crítics”.

Sens dubte, (Tot) el que encara no saps sobre les marques és una lectura imprescindible per als alumnes de secundària als quals s’adreça l’autora (però no només per a ells! que un servidor també n’ha gaudit i n’ha aprés): un text per a aprendre, per a reflexionar, per a entretindre’s, per a veure, per a navegar, per a llegir-ne d’altres… I és que (Tot) el que encara no saps sobre les marques pot ser un relat per a llegir d’una tirada com qui llig una novel·la, o pot ser una obra per a seure i digerir pausadament, ja que ens presenta tot un calidoscopi de textos, documentals, anuncis publicitaris i altres obres escrites que ens permeten molts i diversos graus d’aprofundiment. Els joves (i no tan joves) es trobaran amb una anàlisi acadèmica i divulgativa a parts iguals però que defuig tant el simplisme com el didactisme. Sens dubte, li ho agrairan, a l’autora.

No voldria acabar aquestes línies sense remarcar també, la valentia i l’aposta d’una editorial petita (i perifèrica, en dirien alguns), com és Onada Edicions, per una obra difícil de classificar, que si bé va adreçada, ja des del subtítol, a l’alumnat de Secundària (amb un mercat ample, per tant) es veu constreta per uns currículums tancats i encotillats. Ara toca als docents, companys de l’autora i també de qui ara escriu, trencar prejudicis i apostar per obres no literàries que ens poden aportar tant, a alumnes i professors. Llegir amb l’alumnat (Tot) el que encara no saps sobre les marques, de Pilar Alfonso, ens permetrà no només llegir un assaig, sinó també debatre, veure algun documental, analitzar anuncis de televisió, presentar altres obres que tracten el mateix tema, com el No logo de Naomi Klein (per citar-ne només el més conegut) o aprofitar per veure algun fragment de programes de televisió, com aquell amb què començaven aquest text. Tot plegat, molt més interessant que no llegir una altra novel·leta d’aquelles que… Ja sabeu. Think different.

Natxo Moral Reig
@imoralr
Professor de Valencià i Cultura Audiovisual a l’IES el Quint de Riba-roja de Túria

En vídeo

hamaca-av

Recentment acabem de rebre dues informacions que totes juntes esdevenen un interessant referent al qual recòrrer per treballar una expressió artística, un llenguatge, que pel que comprovem en la nostra pràctica o realitat més propera, està subestimat: la vídeo-creació. D’un costat les iniciatives de l’organització Vídeo Data Bank (VDB) i d’altra aquella que ens fan arribar tan atentament els companys d’HAMACA.

Comencem per la segona. Apologia / Antologia: Recorreguts pel vídeo en el context espanyol sorgeix de la necessitat de fer accessible i, sobretot, llegible la producció artística audiovisual en el context estatal. Resultat de més de tres anys de treball, ve a cobrir la manca d’una publicació antològica en aquest àmbit. Els seus objectius són fer visible les genealogies, les connexions i els diàlegs entre les diferents obres i artistes inclosos en la publicació, a facilitar el coneixement, la docència i la recerca, i la difusió local i internacional dels usos del vídeo i el cinema com pràctica artística.

A diferència d’altres països, no existeix en el nostre context un recull antològic -ja siga imprés, en línia o en DVD- d’artistes i d’obres que pal·lie la falta d’accés i de llegibilitat del medi en el seu conjunt junt. Apologia / Antologia és la primera vídeo-compilació dels més de quaranta anys de creació audiovisual estatal. La publicació, que parteix del catàleg de la distribuïdora HAMACA i inclou obres significatives de l’audiovisual contemporani, compta amb professionals de diferents generacions que han destacat en el medi. Feu una ullada en la columna central a l’edició que el programa Metrópolis de La2 li va dedicar e el seu moment.

http://www.apologiantologia.net/

vdb

D’altra banda, aquesta tardor Vídeo Data Bank (VDB) celebra quaranta anys de sensibilització i foment del vídeo i el mèdia-art. Fundada a l’Escola de l’Institut d’Art de Chicago (SAIC) en 1976, l’organització s’ha convertit en una font de referència de la creació en vídeo i dels vídeoartistes contemporanis. Al llarg d’aquestes últimes quatre dècades VDB s’ha esforçat per fomentar el coneixement i l’estudi del mèdia-art, sempre advocant pel vídeo entés per ells com la més democràtica i àmpliament distribuïda de les formes artístiques. Amb motiu d’aquesta important fita, VDB porta endavant una sèrie de projectes especials i esdeveniments en els propers mesos. Evidentment són inacessibles per nosaltres però no el seu espai web on sempre podrem donar amb obres d’interés per treballar amb l’alumnat.

El festival In-Edit a València

all-music-disappeared

In-Edit és una xarxa internacional de festivals de cinema relacionats amb el documental musical. Des de la seua creació en 2003, ha organitzat 36 edicions en diferents països del món, exhibint més de 600 documentals musicals i mobilitzant a més de 80.000 espectadors. La seua edició de 2016 a València se celebrarà en l’Espai Mutant de Las Naves del 17 al 20 de novembre, una setmana després que clausurés la seua edició a Barcelona que va tenir lloc del 27 d’octubre al 6 de novembre. Al següent enllaç podreu consultar amb detall una suggerent programació. que en ocasions contarà amb la presència dels directors per posterior col·loqui.

Els inicis del cinema i l’slapstick com a proposta didàctica

chaplin-roller

Com podeu comprovar aquest curs l’IVAC ha dinamtizat el conjunt de propostes didàctiques adreçades a alumnat d’escoles i instituts. Dirigida a alumnes de primària, a partir dels 6 anys, aquesta proposta didàctica té com a objectiu acostar-los al cinema primitiu a través de la comicitat de les primeres pel·lícules dels Lumière, com a “Batalla de boles de neu (Bataille de Boules de Neige, 1896) o “El regador regat” (L’Arroseur Arrosé, 1895) i dels inigualables gags dels mestres del slapstick Chaplin i Buster Keaton en “La pista de patinatge” (The Rink, 1916) i “Una setmana” (One Week, 1920).

Coneixeran també la ingenuïtat dels primers ‘efectes especials’ de la mà del geni Georges Méliès i els seus curtmetratges Escamotage d’une Dame Théâtre Robert-Houdin (1896) i Le Rêve du Maître de Ballet (1903) i del seu homòleg espanyol Segundo de Chomón en La casa encantada (La Maison Ensorcelée, 1908). I gaudiran amb els inigualables gags dels mestres del slapstick Chaplin i Buster Keaton en La pista de patinatge (The Rink, 1916) i Una setmana (One Week, 1920).

A partir de les pel·lícules d’aquestes figures essencials dels inicis del cinema, i a través de diferents dinàmiques de grup els alumnes i alumnes participaran activament en la sessió a través del joc. D’aquesta forma, treballaran d’una manera natural què és el que ens fa reir i tindran l’oportunitat d’intercanviar experiències i sentiments, explorant les seues emocions i exercitant la seua capacitat d’expressar-les. Les alumnes i els alumnes participants en aquesta activitat utilitzaran elements de vestuari per a caracteritzar-se i tindran a la seua disposició diversos materials de atrezzo amb els quals interactuar.

Tant la selecció dels curtmetratges com l’elaboració del dossier per als professors ha sigut realitzada per l’equip de Nautilus Audiovisual. La dinamització de l’activitat correrà al seu càrrec també. La durada aproximada de l’activitat és de una hora i mitja, inclosa la projecció dels curts.

Teatre Arniches · Alacant | 21 de novembre de 2016 | 10.30 h.
inscripcions: didactica_ivac@gva.es |  T 963 890 362 / 963 539 308

‘Profes, la bona educació’ al FCCC

profes

Hem reiterat en nombroses ocasions que el nostre ecosistema natural és aquell on cinema i educació fan intersecció. Per açò no volíem passar per alt l’oportunitat que ens dóna el Festival CCC per continuar pensant el fet educatiu des del cinema. Així que tot i que l’enllaç al festival el teniu a la dreta visible fins que finalitze, volíem fer un toc d’atenció particular en la projecció que tindrà lloc demà dimarts a les 10.30 h. a l’antic edifici de l’escola de Magisteri (C/Alcalde Reig, 8). Es tracta de Profes, la bona educació, un documental dirigit per Giovanna Rives i produït per Trilema i La buena educación AIE.

‘Un bon mestre pot canviar per sempre la vida d’un xiquet. Una escola pot canviar la vida d’una comunitat. L’educació pot canviar un país’. Amb aquesta premisa de rerefons, la cinta reuneix un grup eclèctic de docents de tres contextos educatius ben diferents que inverteixen tot el seu temps i esforç en crear una nova escola, més humana i interactiva. El llargmetratge utilitza els testimonis d’aquests professors com a motor principal mentre aprofundeix i reflexiona sobre el paper dels docents a l’escola. Des de les pràctiques britàniques més innovadores, fins a les situacions més dures que es viuen a Guinea Equatorial, el documental recorre diferents centres, exposa les seues pràctiques, i aconsegueix plasmar com la passió i el compromís dels docents per la seua feina marquen una veritable diferència en la vida dels nens. Trobar la millor manera d’ajudar els alumnes a aprendre és la clau, i això es compleix en qualsevol situació o lloc del món.

En la sessió es comptarà amb la presència de la directora Giovanna Rives, Paula Jardón, sòcia d’Acicom i Vicedegana de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, i Carles López Cerezuela d’Acicom, amb els quals es podrà mantenir un suggerent intercanvi de visions, si més no sobre que entén cadascú per ‘bona educació’.

Next Page →