Creativitat, qualitat i producció audiovisual escolar

AulaMèdia acaba de publicar aquest apunt ben interessant per aquells que ens dediquem a l’audiovisual escolar i que complementa aquell de Pilar Afonso escrit en dues parts L’educació audiovisual… en una cruïlla I i II. L’article de Joan Jordi Raventós, repassa alguns dels punts que solen generar controvèrsia quan ens acostem a la producció audovisual d’escoles i instituts. El deixem ací íntegre per continuar reflexionant sobre l’estat de la qüestió en aquestos quatre dies pont.

Creativitat, qualitat i producció audiovisual escolar

Quan parlem de producció audiovisual escolar, sembla que hi ha consens entre els docents: la majoria del professorat consultat està d’acord que la realització d’activitats de producció audiovisual per part de l’alumnat en els centres docents augmenta de forma exponencial l’interès pel contingut que tractem en l’activitat. La producció de peces audiovisuals per part de l’alumnat no només posen en evidència la gran capacitat motivadora d’aquesta eina, sinó que ens permet conèixer els grans recursos comunicatius dels mitjans de comunicació.

Al mateix temps -i potser encara més important- l’aproximació a la producció de missatges audiovisuals per part de l’alumnat ajuda a desmitificar els mitjans de comunicació. El coneixement de les rutines productives de la televisió o el cinema, per exemple, o dels recursos expressius com el llenguatge audiovisual ajuden a entendre com es construeixen els missatges audiovisuals. Un fet que ens facilita les claus per a la seva interpretació i descodificació i que ens ajudarà a llegir de forma més crítica els continguts audiovisuals.

Còpia, mimetisme o emulació?

Però moltes vegades quan es fa producció audiovisual escolar, el contingut de les peces que realitza l’alumnat tenen un cert calc -o mimetisme- del que veuen per la televisió, al cinema o Internet. Sobre aquest fet Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina ens diu que “és evident la influència que tenen els discursos audiovisuals hegemònics, tant en els continguts com en la forma, tant que fins i tot ens influeixen a molts formadors. Sempre he intentat que l’alumnat explorés i fos creatiu. Ara bé, amb els anys el que millor m’ha funcionat, i no m’ho hagués imaginat mai, és precisament que copiïn. Però que copiïn de bons exemples.”

Per Anna Rodón, professora i coordinadora de la televisió escolar Euclides TV de l’Institut Euclides de Pineda de Mar, “depèn de la intenció. Sovint els demanem programes originals, creatius, sense seguir un format ja establert o altres vegades l’encàrrec és un tipus de programa que denota certes imitacions del que ja es fa.”

Gerard Vilanova, professor del Col·legi El Casal de Castellar del Vallès, creu que “tota producció neix de la pròpia creativitat, de l’experiència prèvia i de les referències de què ens hem anat nodrint com a espectadors. Llavors és normal, i més en persones en formació, que d’alguna manera calquin alguns patrons o, millor dit, que els emulin en la seva expressió audiovisual, especialment, dels gèneres adolescents per excel·lència: el terror, per exemple”. De tota manera, aclareix que “no és un calc en el sentit de còpia, imitació o plagi, sinó que més aviat és una reproducció de patrons i una emulació de les seves referències audiovisuals.”

Formació del professorat o “externalització”?

Una de les raons per les quals no es fa més producció audiovisual escolar és per la manca de capacitació del professorat, no només en el coneixement de la tecnologia sinó també en la dimensió expressiva com el coneixement del llenguatge i la narrativa audiovisuals. En aquest sentit, Anna Rodón afirma que la producció “ha d’estar dirigida pel professorat del centre docent”, però afegeix que està molt bé “tenir suport i col·laboració en determinats moments, de persones externes, experts professionals que ens mostren determinat aspectes de la producció i els il·lustren”.

Dídac Roger aprofundeix en la idea, creu que avui per avui la producció escolar en els centres “sense persones especialitzades és complicat. Hi ha molt poc professorat que tingui un perfil d’educomunicador.” Per això proposa que “els que som especialistes de fora del centre, encara que ens agradi molt treballar directament amb l’alumnat, potser el que hauríem de fer és implicar-nos més en la formació del professorat.”

El professor Gerard Vilanova considera que “la situació òptima és que la faci el professorat del centre, però tenint en compte la falta de formació i de vegades d’interès, així com la falta de concreció del currículum… llavors, cal buscar-ho a fora.” Però aquesta ajuda externa ja sigui d’associacions o d’empreses que puntualment realitzen tallers de producció audiovisual per a l’alumnat, lamentablement “són parèntesis lúdics, experiències amb data de principi i d’acabament que no són incorporades a la normalitat del centre.”

Qualitat de la producció escolar

En moltes ocasions un defecte que tenen les peces audiovisuals realitzades per l’alumnat és la seva qualitat. En aquest sentit cal que ens preguntem: què es més important, des d’un de vista pedagògic: el procés de realització audiovisual o el producte audiovisual final? L’Anna Rodón és contundent en la resposta: “El procés és més important, sens dubte.”

El Dídac Roger també es manifesta en el mateix sentit “rotundament, el procés.” Però matisa “el resultat és una conseqüència d’aquest procés i, si hi ha un bon producte final, s’agraeix i és motivador. He fet tallers amb resultats aparentment brillants, realitzats per alumnat amb molta destresa, però que el vídeo final a mi no em deia res. Per a mi el cinema és una eina de transformació social. I en el procés de realització també ens transformem perquè ens impliquem, aprofundim en allò que volem explicar… Quan davant meu veig aquesta implicació, aquesta evolució, preguntar-se coses… això no té preu.”

Gerard Vilanova creu que el procés i el producte són conceptes que estan íntimament lligats, per ell “no es pot triar entre l’un i l’altre perquè estan embolicats. Des del punt de vista escolar, està clar que el procés és més important, perquè és on es concentra l’aprenentatge i l’experiència significativa.” Però matisa i aprofundeix en la idea de la qualitat: “compte amb la qualitat del producte final, molts cops es donen per bones produccions que són horribles i lamentables pel simple fet que són escolars i que s’hi pressuposa bona voluntat… L’escola no ha de ser mai un difusor de productes infectes, hi ha d’haver sempre uns criteris mínims en l’admissió del producte final” afirma contundent.

Els premis, un reconeixement?

Moltes d’aquestes produccions audiovisuals escolars acaben presentant-se a premis o mostres específiques, alguns centres són realment especialistes en aquesta tasca. Però, cal buscar en aquest premis un reconeixement a la feina d’equip desenvolupada per l’alumnat o pel professorat? O simplement és una forma -legítima- però l’única forma de aconseguir diners per adquirir equipament audiovisual del qual la majoria de centres docent no disposen: càmeres, taules d’edició, micròfons, etc.?

La professora Anna Rodón és molt directa en aquest sentit, creu que “els premis sempre afegeixen incentius especialment pel que fa a aportar diners per adquirir i substituir material per aquest tipus de produccions, tot i que de vegades no entenem certes adjudicacions de premis.” Gerard Vilanova creu que “la participació en premis ha d’estar reservada a uns pocs productes -fer-ho en un gran volum causa més frustració que altra cosa- i també poden exercir de motor. El reconeixement que dóna un premi és la prova de qualitat definitiva, perquè és externa i les escoles molts cops viuen amb poc contacte extern.”

El realitzador Dídac Roger pensa que “els premis no estan malament si almenys serveixen perquè aquest professorat, sovint voluntarista i que fa una tasca invisible a ulls de la resta del claustre, vegi reconeguda la seva feina” i rebla “no tinc clar si motiven més l’alumnat o el professorat”.

Joan Jordi Raventós

http://www.aulamedia.org/wordpress/2016/10/creativitat-qualitat-produccio-audiovisual-escolar/

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Dia mundial del patrimoni audiovisual

dia-patrimoni-audiovisual-16

‘És per això que cal conservar-les i difondre-les com a part del nostre patrimoni comú. Les històries que explica aquest patrimoni són expressions poderoses de la cultura i del lloc, uneixen l’experiència personal i col·lectiva i són un reflex de la recerca de significat que tots compartim.’ Són paraules contingudes en el missatge d’Irina Bokova, directora general de la UNESCO amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual que es celebra hui 27 octubre 2016 arreu del món.

Els documents audiovisuals -com ara les pel·lícules, els programes de ràdio i televisió, i els enregistraments d’àudio i vídeo- són patrimoni de tots i contenen informació clau dels segles XX i XXI, que forma part de la nostra història i identitat cultural. Les tecnologies de so i imatge van oferir noves vies per compartir el coneixement i expressar la creativitat. A més, van derrocar moltes de les barreres culturals, socials i lingüístiques que impedien la difusió de la informació, com l’idioma o el grau d’alfabetització. Els documents audiovisuals van transformar la societat i van passar a complementar als escrits. Però des de la invenció de la indústria audiovisual, incomptables produccions de gran valor històric i cultural han desaparegut.

Per aquest motiu, la UNESCO va aprovar el 2005 la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, com a mecanisme per conscienciar el públic sobre la necessitat de prendre mesures urgents i reconèixer la importància d’aquest tipus de documents. En aquesta línia, el Programa Memòria del Món també impulsa la valuosa tasca dels professionals que es dediquen a la preservació i ajuda a gestionar els aspectes tècnics, polítics, socials i financers, entre d’altres, que amenacen la salvaguarda del patrimoni audiovisual.

L’EACC potencia el curtmetratge local

catorze-anys-un-dia

Mitjançant aquesta activitat l’EACC · Espai d’Art Contemporani de Castelló té la intenció de visibilitzar el curtmetratge local i provincial establint un punt de trobada periòdic entre els creadors i el públic a fi d’afavorir la reflexió i el debat sobre els treballs projectats i sobre l’audiovisual a Castelló. Aquest és un projecte comissariat per Pilar Ramo i Fermín Sales. La sessió continua tindrà lloc el 28 d´octubre 2016 a les 20.00 h i es podran veure els curtmetratges:

14 anys i un dia (Lucía Alemany, 2015 · color · 12′)
Arantxa, una adolescent de 14 anys, decidix enfrontar-se a sa  mare per a dir-li que no suportarà més la violencia com a mètode d’educació.

Ser e voltar (Xacio Baño, 2014· color · 13′)
Un jove cineasta torna a casa dels seus avis a pasar el cap de semana. Necessita filmar-los un vídeo-retrat per a tindre prop quan ja no estiguen.

Save

La ciutat de les dones

A la darrera edició del Congrés d’Educació de l’Alcúdia, una de les ponències que més ens va impactar sigué Les dones que ens falten: anàlisi de l’exclusió de les dones als continguts educatius de l’ESO a càrrec d’Ana López Navajas, investigadora de la Universitat de València-EG i professora de Llengua i Literatura a l’IES Vicente Gandia. Ana ens ajudà a visualitzar la tendència invisibilitzadora envers el paper de les dones tant en els llibres de text de secundària com en la història de les diferents àrees del coneixment en general. Així que volem destacar un parell d’activitats ben interessants amb les dones com a protganistes en diferents plans de la producció audiovisual.

D’un costat, l’exposició fotogràfica La ciutat de les dones proposa pensar la ciutat com a espai polític des d’una perspectiva de gènere enfront de la lectura estandarditzada i la persistent exclusió femenina del públic subratllant la condició de ciutadania que han anat conquistat les dones. Hi ha una llarga tradició des de la ciutat utòpica de Christine de Pizan en el llibre La ciutat de les dames que han volgut celebrar a través dels seus objectius, tradició en la qual les dones han contribuït a la constitució de la ciutat, malgrat ser privades dels espais públics de decisió i de poder. I així han qüestionat la separació espacial que s’havia construït com a essencial a l’estructura urbana. Com en el llibre, l’exposició reuneix diferents dones i narracions a mesura que es nuen els relats d’altres que, amb els seus recorreguts, les seues accions diàries i la seua participació, han contribuït al desenvolupament de la pràctica dels drets polítics, i amb els seus sabers han modificat i repensat els espais públics, de manera que han conformat la seua territorialitat i la seua representació a l’espai urbà. L’exposició tindrà lloc a la Sala Oberta del Centre Cultural La Nau, fins el 30 d’octubre i podeu llegi-ne més a l’enllaç.

D’altra banda és en marx un cicle que dóna a conéixer quatre directores valencianes que tene molt a mostrar i del qual ací teniu la programació:

Claudia Pinto
Directora veneçolana, afincada en València. El seu primer llargmetratje, La distancia más larga, va lograr nombroses distincions en festivals internacionals i va ser nominada pel premi Goya com millor pel·licula Iberoamericana.
14 d’octubre, 19 hores. Alcaldia. Ctra. del Riu, 263. Pinedo.

Ana Victoria Pérez ‘Bebé’
És una cineasta cubana radicada a València des de 2005. Formada com a actriu a l’Havana on va protagonitzar sèries de tv des dels 16 anys, va formar part de la companyia de teatre El Públic, dirigida per Carlos Díaz.
4 de novembre, 19 hores. Alcaldia. C/Guadalaviar, 15. Forn d’Alcedo.

Susi Gozalvo
Ha rodat en el barri de Russafa el seu últim curtmetratge Yogurt i xocolata’ el segon lliurament de la trilogia Mirades de barri i en el qual aporta una visió poètica i nostàlgica de la vida.
11 de novembre, 19 hores. Alcaldia. C/Caudete, 15. El Palmar.

María Trénor
El seu curtmetratge Amb què la llavaré? va ser seleccionat al Festival de Berlín. La directora i la seua germana Clara van fotografiar algunes zones del barri i amb base en aquestes imatges van dibuixar les escenes exteriors. Van dedicar set mesos a pintar un requadre darrere l’altre. Després, van sotmetre aquestes imatges a un procés d’animació digital.
18 de novembre, 19 hores. Casa de la Demanà. C/Embarcadero, 28. El Saler.

Acompanya l’apunt el curtmetratge Cabanyeleres, una cartografia dels sentiments de les dones del Cabanyal.

2a edició del Festival de Cinema Ciutadà Compromés

fccc-16-b

Passa el temps volant, com un globus ple d’imatges mogut pels vents de la tardor, i amb ell arriba la segona edició del FCCC · Festival Cinema Ciutadà Compromés. El festival està organitzat per ACICOM · Associació Ciutadania i Comunicació amb la col·laboració d’un ample ventall d’organitzacions gràcies a les quals és possible realitzar 28 sessions en 19 sales diferents. La inauguració prevista per al dijous 27 d’octubre, Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, constarà d’un acte que mostrarà algunes iniciatives posades en marxa a València per preservar el futur de la memòria oral, del cinema domèstic, dels documents històrics clandestins de la dictadura i, de manera molt especial, dels arxius de la dissolta RTVV. Les intervencions i projeccions tindran lloc en el Saló Alfons el Magnànim (Museu Valencià d’Etnologia), i comptaran amb el suport de representants polítics de la Generalitat, Diputació i Ajuntament.

El Festival tindrà lloc des del 27 d’octubre, fins al 23 de novembre. Enguany s’han inscrits a concurs un total de 29 produccions audiovisuals de diversos formats (curt, mitjà i llargmetratge), junt amb altres fora de concurs. Totes elles caracteritzades per parlar del nostre entorn amb mirada crítica i provocativa que ens ajuda a pensar i ens meneja a l’acció compromesa per millorar la nostra societat. Tracten temes com la memòria històrica, la corrupció, les migracions i els refugiats, les desigualtats ciutadanes, el medi ambient, l’educomunicació, la igualtat de gènere, etc. fomentant especialment l’audiovisual en valencià.

El festival compta amb un jurat, presidit per la periodista Emilia Bolinches (Vicepresidenta d’ACICOM), que resoldrà els títols mereixedors d’obtenir els guardons del FCCC 2016, el lliurament del qual tindrà lloc en Teatre El Micalet el 23 de novembre. Les modalitats dels premis són sis: ficció, documentals, produccions de col·lectius ciutadans, micromecenatge, audiovisual en valencià i premi especial del públic.

Amb caràcter informatiu, el festival oferirà també sessions de memòria oblidada de la CNT, curts sobre la igualtat de la dona, informes mediambientals del Samaruc Digital, els millors curts del 2016 seleccionats per l’IVAC i una selecció dels premis FCCC 2015. Per primera vegada el FCCC eixirà de València ciutat amb una sessió especial en la Casa de Cultura de la població de Montserrat, i participarà en el circuit d’exhibició comercial de la ciutat amb dues sessions dels documentals del mes en la sala Aragó Cinema. El Festival ha programat pel dia 2 de novembre el documental Maestras de la República  que comptarà amb la intervenció de la seua directora Pilar Pérez Solano.  La sessió del 3 de novembre, dedicada a memòria històrica, tindrà un lloc singular de projecció: el refugi antiaeri de l’Institut Lluís Vives. A més està prevista en la Facultat de Filologia la projecció de Y sin embargo se mueve, documental presentat per Willy Toledo sobre els nous moviments polítics a l’estat.

http://festivalccc.com/

Zumzeig, cinema cooperatiu

zumzeig

Un dels objectius que sovint repensem és ampliar el nostre espectre de referents a iniciatives que si bé no estan en proximitat física, sí les trobem a prop pel que fa a plantejaments i propostes.

Aquest és el cas de Zumzeig Cinecooperativa. Ubicada al districte de Sants-Montjuïc, al número 53 del carrer Béjar de Barcelona, Zumzeig és una manera col·lectiva d’entendre l’exhibició cinematogràfica, basada en una programació diversa (cinema d’autor, independent, documental, experimental, videoart, infantil, curtmetratge …) i en una major interacció amb l’espectador. Amb ells coinicidim en considerar la imatge com una eina bàsica d’aprenentatge. En un món saturat d’estímuls visuals i tergiversat per les imatges, educar la mirada és fonamental per a desenvolupar una consciència pròpia i analítica. És important ensenyar als alumnes a saber mirar, a mirar amb intenció, perquè puguen esdevenir ciutadans crítics i no només consumidors passius o productors d’imatges volàtils.

Per incidir en aquesta línia, volen establir relacions bidireccionals amb les escoles, instituts, casals… oferint al cinema sessions i activitats en horari lectiu pensades per als més joves i que fomenten l’educació en el lleure i la reflexió sobre la imatge. A més del diàleg obert entre totes les parts, estan convençuts que sortiran altres tipus de propostes que enriquiran molt al conjunt. Igualment, tenen previst oferir una sèrie de tallers i altres activitats fora del cinema, apropant així la cultura de l’audiovisual a les instal·lacions d’aquests centres educatius.

Una pantalla múltiple en versió original, punt de trobada de mirades plurals i inquietes, un espai per pensar i compartir on l’audiència deixa de ser un espectador passiu. Una sala arriscada, compromesa i, a més, referent en la seva alta qualitat tècnica. Un espai únic a la ciutat de Barcelona Sense ànim de lucre. Pur activisme cultural.

Un referent a seguir de prop i valorar-hi, si sóu a prop, de particiàr-hi al seu Verkami

13a edició de Cinema a l’escola

Escola Valenciana té l’objectiu de contribuir a la normalització de la nostra llengua en l’àmbit del cinema, perquè és molt important que l’alumnat valencià es trobe amb referents que parlen el valencià tant a l’escola com al carrer. El Cinema a l’Escola arriba cada tardor a les sales de cinema de moltes poblacions valencianes per oferir als infants i joves les novetats cinematogràfiques del moment amb el segell de versió valenciana.

La 13ª edició del programa Cinema a l’Escola proposa títols tan atractius com Home, Atlantis, L’imperi perdut i Quatretondeta. Cada pel·lícula ve acompanyada d’una fitxa didàctica que permet treballar-la posteriorment a l’aula i fomentar així el coneixement de diferents aspectes del llenguatge cinematogràfic entre els i les escolars. Aquesta iniciativa és possible gràcies a la col·laboració d’ajuntaments valencians que veuen en Cinema a l’Escola una oportunitat de normalitzar la nostra llengua en un àmbit tan important al segle XXI com és el sector de l’audiovisual i el cinema.

Bases del Premi Audiovisual Sambori-Mice a les produccions escolars valencianes 2017

sambori_mice_01

La Fundació Sambori, dins el marc de la 5a MiCe · Mostra Internacional de Cinema Educatiu, convoca el III Premi Audiovisual Sambori-MiCe 2017 d’acord amb les bases següents:

1. Podran participar produccions audiovisuals realitzades durant els darrers dos anys als centres d’educació infantil i primària, secundària, batxillerat o formació professional del País Valencià, i també els centres d’educació especial, sempre que no hagen estat presentades en edicions anteriors de la MiCe.

2. Les produccions poden ser de qualsevol gènere: ficció, documental, videocreació, animació… sempre que la llengua utilitzada siga el valencià.

3. Les produccions es presentaran online (we transfer, dropbox…) al correu electrònic fundacio@sambori.net.

4. La durada màxima de les produccions audiovisuals presentades serà de 15 minuts.

5. S’estableixen quatre categories generals:
• Produccions realitzades per alumnes d’Educació Infantil i Primària.
• Produccions realitzades per alumnes d’Educació Secundària, Formació Professional i Batxillerat.
• Produccions realitzades per alumnes de Centres d’Educació Especial.
• Book tràiler* (amb una durada màxima de 90 segons)

6. Els/Les alumnes hauran d’haver participat en tots els processos de la producció, ben entès que, en tractar-se de produccions d’àmbit educatiu, la mediació i la direcció de professores i professors ha d’estar present inevitablement.

7. La formalització de la inscripció se farà fins el 2 de desembre de 2016 i constarà obligatòriament de:

Inscripció electrònica enviada per correu a: fundacio@sambori.net o podeu omplir-la directament ací.
• Un fotograma del curtmetratge.
• L’obra audiovisual s’enviarà online per wetransfer, dropbox… al correu electrònic fundacio@sambori.net.
Formats: .avi, .mov, .mpg-4, .mp4, H.264 (códec)

8. Un jurat format per professionals de l’audiovisual i de l’educació donarà un sol premi per cada categoria.

9. També s’atorgarà un PREMI DEL PÚBLIC per cada categoria. Trobareu la forma de participar en la web de la Fundació Sambori (www.sambori.net), en l’apartat Premis: Premi Audiovisual Sambori-MiCe.

10. Les produccions audiovisuals del Premi Sambori-MiCe es podran visionar en l’apartat Premi Audiovisual Sambori-MiCe, de la web de la Fundació Sambori: www.sambori.net.

11. Els guardons seran lliurats el diumenge, 26 de febrer de 2017, en el transcurs de la cloenda de la 5a MiCe (Mostra Internacional de Cinema Educatiu). El lloc concret i l’hora del lliurament els podreu trobar al web de la MiCe i de la Fundació Sambori.

12. L’organització del PREMI AUDIOVISUAL SAMBORI-MiCe es reserva el dret de difondre les produccions presentades a concurs entre els centres escolars.

13. La participació en els PREMI AUDIOVISUAL SAMBORI-MiCe pressuposa la total acceptació d’aquestes bases.

14. La interpretació d’aquestes bases serà competència exclusiva de l’organització del festival.

15. Les pel·lícules guanyadores, amb el permís dels participants, seran subtitulades a l’anglés, incloses en una maleta audiovisual i projectades en els festivals d’arreu del món amb acord de col·laboració amb la MiCe amb el títol: “SAMBORI-MiCE on the road. Pel·lícules escolars valencianes en valencià pel món”.

Ací podeu omplir la BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ – III PREMI SAMBORI-MiCe – 2017

Cinema per venir: autoproduccions i perspectives

timecode

autoproduccions
21 octubre a les 19.00 h. a IVAMLab presentació de La estrategia de la hierba, un treball on conversen Eloy Enciso, Luis López Carrasco, lacasinegra i María Ruido amb les seues pròpies creacions i altres títols de cinema polític.

perspectives
“Si d’alguna cosa m’agradaria parlar, és d’un cert moment en el procés de creació, just quan alguna cosa es confabula dins teu i d’alguna manera es té la certesa que la pel·lícula existirà. No és el simple fet de tenir una bona idea, ni tampoc quan, ja més endavant en el procés, aconsegueixes armar-la, finançar-la o entabanar a l’equip. És un cert moment concret, que es pot allargar en el temps, en què saps que vas a estar disposat a sortejar el que siga perquè la pel·lícula siga una realitat. Veure el món amb aquest secret enamorament dins és una de les sensacions més meravelloses, inaprensibles, impossibles de compartir. D’això m’agradaria parlar, però serà difícil … ”

22 octubre en Las Naves, jornada amb Juanjo Giménez (recent guanyador de la Palma d’Oro al millor curtmetratge a Cannes amb Timecode).
- 11.00 h. masterclass, – 19.00 h. projecció Timecode i Contact Proof
+info Cine por venir i Las Naves

Cinema i música en directe obrin nova temporada al Club Cinema Alzira

the-cameraman

Aljazzira Jazz Club i Club Cinema Alzira ens conviden al cinema-concert amb la projecció de la pel·licula muda The cameraman (Edward Sedgwick, 1928). Una sessió recomanada per a infants majors de 5 anys en què gaudirem del clàssic de Buster Keaton amb l’acompanyament musical a càrrec de Carles Robert (piano) i Miquel Àngel Marin (clarinet). Carles Robert és compositor i pianista. Fill d’un operador de cinematògraf i gran aficionat al setè art, la passió pel cinema li ve de ben petit i l’ha pogut encaixar de meravella amb la seua altra gran passió, la música. En aquesta ocasió, Carles Robert ha composat una bellíssima banda sonora per a The Cameraman, que interpretarà al piano juntament amb Miquel Àngel Marín al clarinet a la vegada que es projecta la pel·lícula. Una combinació única que esdevé un espectacle ple de sensibilitat, tendresa i gags desternillants.

Amb aquesta activitat conjunta de jazz i cinema, arranca la nova temporada 2016-2017. La proposta és per hui mateix, divendres 14 d’octubre, a l’Auditori de la Casa de la Cultura d’Alzira. Hi ha haurà una única sessió a les 20:30 h. i prèviament, a les 20.00 h, es farà la presentació del llibre d’Emilio Sanchis, Carteles de cine. Arte en imágenes.

Buster Keaton (1895-1966) va ser un dels grans genis de la pantalla -en la seua triple vessant d’actor, director i guionista- i, amb Charles Chaplin i Harold Lloyd, probablement un dels tres millors còmics del cinema mut americà. A The Cameraman Keaton interpreta el paper de Luke Shannon, un fotògraf que treballa pels carrers de Nova York acompanyat d’un mico petit. S’enamora d’una telefonista d’una companyia de noticiaris cinematogràfics i per estar-hi a prop, es converteix en operador de cinema. L’última obra mestra de Keaton és també el primer film que va realitzar per a l’MGM. Durant anys aquesta companyia va fer servir The Cameraman com a exemple del que havia de ser una comèdia perfectament construïda.

Next Page →