Aprendre en evolució per obrir el 2015

manifesto15

Estàvem impacients per obrir el 2015 pel que fa a la publicació d’apunts (altres canals d’acció ja són actius) en un any que es presenta estimulant i prometedor d’experiències enriquidores. Així que per fer-ho publiquem aquest manifest que un grup nodrit i qualitatiu d’especialistes en educació acaba de signar i pubicar. El text pretén representar una instantània de les nostres idees, visions pel futur, i el que hem après fins al moment en relació a l’aprenentatge i l’educació. Expliquen el signants que aquest text ha de servir com a punt de referència per ajudar-nos a entendre com ho hem fet fins ara, i quines actuacions hem de fer en el futur. Sense dubte un text per reflexionar-hi i no perdre de vista en la nostra acció pedagògica diària. Bon any!

#Manifesto15

Molts dels documents més inspiradors es troben fortament associats a una data. La Declaració d’Independència dels EUA va ser firmada el 4 de juliol de 1776; Charter 77 va sorgir el gener de 1977; Dogme 95 es va crear el 1995. Les idees es transformen i es desenvolupen al llarg del temps. En un món consumit per la incertesa i amb una sensació creixent d’obsolescència dels nostres sistemes educatius, com podem garantir el nostre èxit com a individus, el de les nostres comunitats i el del planeta? Necessitem evolucionar l’educació.

Què hem après fins ara:

1. “El futur ja és aquí – simplement no està distribuït per igual” (William Gibson a Gladstone, 1999). El camp de l’educació porta un retard considerable en relació a la majoria d’altres indústries, en gran part a causa de la nostra tendència a mirar enrere, i no cap endavant. Ensenyem història de la literatura, per exemple, però no el futur de l’escriptura. Ensenyem històricament els conceptes matemàtics importants, però no ens involucrem en la creació de les noves matemàtiques que seran necessàries per construir el futur. A més a més, tot allò de «revolucionari» que s’esdevé en l’aprenentatge ha succeït sempre a diferents escales, en parts i a peces, a diferents llocs. La influència sobre nosaltres i les nostres organitzacions s’aconseguirà quan es desenvolupe el coratge d’aprendre de les experiències dels altres, i en acceptar el risc i la responsabilitat d’aplicar una orientació de futur en la nostra pràctica.

2. Les escoles 1.0 no poden ensenyar als nens 3.0. Ens cal redefinir i construir una comprensió clara de per a què estem educant, per què ho fem i a qui serveixen els nostres sistemes educatius. El corrent principal de l’escolaritat obligatòria està basat en un model antiquat del segel XVIII que cerca la creació de ciutadans amb el potencial d’esdevenir treballadors de fàbriques i buròcrates leals i productius. A l’era postindustrial aquest no hauria de ser l’objectiu final de l’educació. Ens cal donar suport a aprenents que es convertisquen en innovadors, capaços de palanquejar la seua pròpia imaginació i creativitat per obtenir nous resultats per a la societat. I cal fer-ho perquè els desafiaments actuals no es poden resoldre amb la forma antiga de pensar. I tots som corresponsables en la creació de futurs amb resultats positius que beneficien tota la gent del món.

3. Els nens són persones, també. Tots els estudiants han de ser tractats i respectats com a éssers humans, i se’ls han de reconèixer els drets i les responsabilitats humans universals. Això significa que els estudiants han de tenir una veu activa en les opcions que afecten el seu aprenentatge, incloent com s’administren les escoles, quan i com aprenen, i en totes les altres àrees de la vida quotidiana. Això és inclusió en un sentit real. Els estudiants de totes les edats han de rebre la llibertat per cercar oportunitats educatives i enfocaments per a l’aprenentatge que els siguen apropiats, sempre que les seues decisions no infringisquen les llibertats dels altres de fer el mateix (adaptat d’EUDEC, 2005).

4. L’emoció de saltar un penya-segat en decidir-ho per un mateix no serà la mateixa que tindràs si algú altre t’hi empeny. En altres paraules, el model d’aprenentatge professor-estudiant de dalt a baix no maximitza l’aprenentatge ja que devora la curiositat i elimina la motivació intrínseca. Hem d’abraçar enfocaments d’aprenentatge que siguen plans, horitzontals i distribuïts, incloent l’aprenentatge entre iguals i l’ensenyament entre iguals, i hem d’autoritzar els estudiants per a què realitzen pràctiques autèntiques d’aquests modes d’aprenentatge. Els educadors hem de crear un espai que permetisca que els estudiants determinen si, i quan, han de saltar el penya-segat. Equivocar-se és una part natural de l’aprenentatge perquè sempre podem tornar a provar-ho. En un ambient d’aprenentatge horitzontal, el rol del professor és ajudar a fer que l’estudiant prenga una decisió equilibrada. Fallar està bé, però la creació de fracassats no.

5. No valorem el que mesurem, mesurem el que valorem. En la nostra obsessió per examinar, hem permès en certa manera que l’OCDE esdevinga «el ministre d’educació del món» mitjançant el règim de PISA, i el culte a la mesura educativa s’està estenent per tot el món. A nivell nacional, d’estat a estat, és com si estiguéssem competint pel fill més guapo d’una família monòtona. I encara pitjor, les nostres escoles estan creant polítics i líders de polítiques que no saben com interpretar el resultats dels exàmens. Les millors innovacions sovint moren quan comencem a preocupar-nos per la mesura. Ens cal posar fi a l’examinació obligatòria i reinvertir aquests recursos en iniciatives educatives que creen valor autèntic i oportunitats de creixement.

6. Si la resposta és la “tecnologia”, quina és la pregunta? Sembla que estiguem obsessionats amb les noves tecnologies al mateix temps que tenim poc coneixement de per a què serveixen i de com poden influir en l’aprenentatge. Les tecnologies són fantàstiques per fer millor allò que havíem estat fent fins ara, però usar-les només per aplicar les mateixes velles pràctiques a classe és una oportunitat perduda. Les pissarres negres han estat substituïdes per pissarres blanques i pissarres «intel·ligents». Els llibres han estat reemplaçats per iPads. És com construir una planta nuclear per donar energia a un carro de cavalls. No obstant això, res no ha canviat i encara centrem enormes recursos en aquestes eines, i desaprofitem les nostres oportunitats per explotar-ne el potencial i transformar què aprenem i com ho fem. Reproduint les pràctiques del passat amb les tecnologies, les escoles se centren més en manipular maquinari i programari que en desenvolupar la ment dels estudiants i en fer un ús orientat a un propòsit d’aquestes eines.

7. Les habilitats digitals són invisibles, i així haurien de ser les tecnologies a les escoles. L’aprenentatge invisible és un reconeixement que la majoria de l’aprenentatge que fem és «invisible» – això és, s’aconsegueix a través d’experiències informals, no-formals i atzaroses més que a través de la instrucció formal (Cobo i Moravec, 2011). Es té en compte l’impacte dels avenços tecnològics per permetre realment que els espais invisibles apareguen -però, de la mateixa manera que els espais, l’ús de les tecnologies és igualment invisible i fluid. Si el desafiament de les nostres escoles i governants és crear estudiants que sobresurten en creativitat i innovació, i no estudiants que memoritzen i repetisquen idees velles sense pensar, qualsevol ús de les tecnologies en l’aprenentatge ha de permetre aquestes direccions creatives i innovadores. Les escoles no haurien d’usar els ordinadors per «fer feina» sobre paràmetres preassignats amb resultats preestablerts; caldria usar-los per ajudar en el disseny i la creació de productes i resultats d’aprenentatge que ampliaren la imaginació més enllà del currículum. Abans que col·locar la tecnologia al capdavant i amagar l’aprenentatge, fer-la invisible però present, possibilitant que els aprenents descobrisquen les seues pròpies rutes de desenvolupament amb aquestes eines.

8. No podem manipular el coneixement. Quan parlem de coneixement i innovació, sovint mesclem o confonem els conceptes amb dades i informació. Freqüentment ens enganyem pensant que donem coneixement als nens, quan l’únic que fem és examinar-los per descobrir quanta informació poden repetir. Siguem clars: les dades són parts i peces que trobem per aquí i per allà, i que ens proporcionen informació tot combinant-les. El coneixement va d’agafar informació i crear significat a nivell personal. Innovem quan actuem sobre el que coneixem per obtenir un nou valor. La comprensió d’aquesta diferència exposa un dels principals problemes que enfronta l’administració de les escoles i l’ensenyament: mentre que som bons manipulant informació, simplement no podem manipular el coneixement que té lloc als caps dels alumnes sense degradar-lo novament a informació.

9. “La xarxa és l’aprenentatge” (Siemens, 2007). La pedagogia emergent d’aquest segle no està essent planificada amb cura. Més aviat es desenvolupa fluidament. Els nostres recorreguts a través de les xarxes són els nostres camins cap a l’aprenentatge, i a mesura que la xarxa s’expandeix, també ho fa el nostre aprenentatge. En els enfocaments connectivistes de l’aprenentatge, connectem junts els nostres coneixements individuals per crear noves comprensions. Compartim les nostres experiències, i creem nou coneixement (social) com a resultat. Ens cal centrar-nos en l’habilitat dels individus per navegar per aquest espai i fer connexions per sí sols, descobrint de quina manera els seus coneixements i talents únics poden ser contextualitzats per resoldre problemes nous.

10. El futur pertany als nerds, geeks, makers (creadors), somiadors i knowmads. Encara que no tothom haurà o hauria de convertir-se en emprenedor, aquells que no desenvolupen habilitats emprenedores estaran en gran desavantatge. Els nostres sistemes educatius s’haurien de centrar en desenvolupar entreprenerds (emprenedor+nerd): individus que apliquen el seu coneixement especialitzat per somiar, crear, fabricar, explorar, aprendre i promoure projectes emprenedors, culturals o socials, prenent riscos i gaudint tant del procés com del resultat final, sense témer els fracassos o errors potencials que poden trobar-se pel camí.

11.
Trenca les regles, però primer comprèn clarament perquè. Els nostres sistemes escolars estan construïts sobre la cultura de l’obediència, la conformitat forçada i la complaença. Les creativitats dels estudiants, personals i institucions són frustrades inherentment. És més fàcil ser instruït sobre què pensar que a pensar per nosaltres mateixos. Les preguntes obertes i la construcció d’una consciència metacognitiva sobre què hem creat i què en voldríem fer, poden ser la millor cura d’aquesta malura institucional. Només aleshores podrem generar desviacions justificades del sistema que desafiïn l’statu quo i tinguin el potencial de crear un impacte real.

12. Podem i hem de construir cultures de confiança a les nostres escoles i comunitats. Mentre els nostres sistemes educatius continuïn basant-se en la por, l’ansietat i la desconfiança, els desafiaments a tot l’anterior es perpetuaran. En el projecte Minnevate! (MASA, 2014), els investigadors van trobar que si és tasca dels educadors construir una capacitat col·lectiva de transformar l’educació, ens calen comunitats compromeses, i ens cal també que ens comprometem amb les comunitats a qui servim. Això requereix una nova teoria de l’acció, centrada en la confiança, on els estudiants, les escoles, els governs, les empreses, els pares i les comunitats es puguen involucrar en iniciatives col·laboratives per cocrear nous futurs educatius.

Alguns diuen que aquests principis requereixen una revolució per ser assolits. Altres diuen que ens cal una innovació massiva per fer realitat els futurs educatius positius. Nosaltres creiem que necessitem ambdues coses, o tal com ho diu Ronald van den Hoff (2013): «El que necessitem és una innovució!» (p. 236). I aquesta és la nostra noble missió: Innovucionar no només amb les nostres idees, sinó també amb aplicacions orientades a propòsits del que hem après amb els nostres esforços individuals, i també junts, de forma global.

http://www.manifesto15.org/

← Previous Page