El Puig era una festa

Els trajectes naturalment acaben per ubicar-te en un altre lloc. Almenys per nosaltres és una necessitat i un gaudi. Necessitat i gaudi moure’s, descobrir, observar, comentar, escoltar, saber dels altres, com fan, què pensen, què volen… aprendre. És el que vàrem fer aquest diumenge passat en desplaçar-nos fins Esparreguera per assistir a la Festa Sant Jordi de l’escola cooperativa El Puig.

Va bé pensar l’escola fora de l’escola. Els espais habituals estan subjectes a condicionants i dinàmiques que sovint entrebanquen la reflexió serena o la desenfadada. I posar terra pel mig és desfer-se d’alguna manera d’aquestes condicions que lastren les idees. Així, el viatge compartit amb @UlissesXX @creuplanells i @Marygr26 va ser de la lleugeresa. La conversa i les idees van enllaçar en un obrir i tancar d’ulls, un punt de partença ben matiner a una benzinera de Bétera amb un hòstia, ja som a Tarragona podríem esmorzar. Pel mig noves organitzacions horàries, comparatives entre etapes, punts forts i febles, fantasies i la capacitat per incorporar la crítica. I en un nores vàrem arribar a Esparreguera per anar directes, sense pausa, a trobar les portes obertes d’una casa senyorial de poble que és l’entrada a una manera lloable d’entendre el món, el país i les persones. El Puig és escola cooperativa de pares i mares que batega des de 1968, i si la convocatòria era amb motiu de la Festa de Sant Jordi bé podem dir que l’escola era la festa. Portes obertes per mostrar no només els resultats d’un projecte anual (enguany al voltant de Pau Casals) que catalitza bona part de l’acció pedagògica del curs sinó per mostrar l’alegria pròpia pel fet educatiu.

Part dels canvis que perseguim per a una repensada secundària a escolagavina cobraren forma de seguida en escoltar les explicacions dels alumnes que ens anàvem trobant. Quasi improvisades front a les nostres preguntes les seues paraules deixaven veure l’apropiament del projecte (quant ens interessa açò). A més, cada tutor o tutora ens rebia a les seues aules per parelles (gran treball de tutories compartides) amb un somriure seré i satisfet de l’ocasió per explicar-se. Atenció, dues hores setmanals al llarg del curs dedicades al projecte. Racons literaris, científics o d’actualitat farcien parets de totes les aules on a més, a cada grup de tots els cursos es dedica l’any a un poeta. La interdiscplinareïtat filava bona part dels treball reeixits com aquell de química en el qual els alumnes s’identificaven amb un element de la taula periòdica per parlar d’ells mateix. La tasca que fan d’acompanyament en la construcció d’identitats pròpies i col·lectives ens va donar una de les claus per donar forma a les nostres intuïcions. Si ells eren també Pau Casals bé podien mostrar la seua escola. El respecte pels altres i per un mateix, pels espais i els materials, potenciar les eleccions personals, la plasticitat, el gust i la profunditat de cada mostra de treball tancaven un cercle quasi hipnòtic, si més no d’admiració.

Però res d’aquest viatge haguera estat possible sense l’acollida i el guiatge tan afectuós de la Montse, la Dolors i el Patrici. Junt a ells i els amics @sonitxka i @francescfelipe arrodonírem la jornada amb un dinar tertúlia a terres llunyanes que perdurarà en la memòria per molt de temps. En tornar a escola hem estat encara de dolça resaca, embriagats per la possibilitat de que bona part d’allò que hem aprés a Esparreguera ho pugam incoporar en breu a la nostra realitat més immediata. Per molts anys!

http://www.escolaelpuig.cat/

Què ens passa, valencians?

Efectivament, estàvem en aturada vacacional de pàsqua. Però en una data tan assenyalada com la de hui i amb una estrena com aquesta, sentíem la necessitat de tornar a publicar abans que no tornar a escola. La nostra vocació política passa pel compromís en els àmbits més propers, que es tradueix en el nostre quefer diari per l’educació, la cultura, la llengua, el país, les persones. Per això volíem contribuir a la difusió de l’estrena del documental Què ens passa, valencians!? que tindrà lloc hui mateix, a les 19.00 h. a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. La informació la volquem tal i com la publica l’Octubre.

El català és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades de les 6000 i escaig que hi ha al món. Per tant, en qüestió de nombres, és sens dubte una de les llengües més parlades del món. És una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar, i té més parlants que el danès, l’estonià, etc.

Tot i aquests fets objectius, què passa amb la nostra llengua que no passa amb aquestes altres? Per què el valencià no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es prenen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del valencià? Quines dificultats hi trobem?

L’alemanya Alina Moser que no parla castellà, vol comprovar-ho sobre el terreny. Ella ja ha viatjat per tot Catalunya, la Franja i Andorra fent la prova i ara vol anar cap al sud. És per això que ara fa un tomb pel país, però no un tomb qualsevol, sinó que és un viatge afegint-hi un element transgressor dels costums lingüístics establerts i heretats, encara ara, del temps de la repressió.

Com reaccionarà la societat valenciana davant d’aquest element? Què pot passar quan tenim un element que va en contra d’allò establert? Es pot viure en valencià al País Valencià? Es compleixen les lleis que tenim en favor del valencià, si és que n’hi ha? Hi ha o no hi ha conflicte lingüístic? Al País Valencià hi ha una societat realment bilingüe?

Totes aquestes preguntes i moltes més, obtindran resposta al documental de Què ens passa, valencians!? El seu director és David Valls, diplomat en producció de cinema i televisió, graduat en lingüística i autor de la idea original, així com autor de Són bojos, aquests catalans!?. Amb la realització de Zeba Produccions, el projecte és apadrinat per Tallers per la Llengua i compta amb l’assessorament científic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC), tots dos de la Universitat de Barcelona. També compta amb el suport d’Acció Cultural del País Valencià, El Tempir, Escola Valenciana i el Micalet.

23 d’abril

santjordi_10

Chaplin, 125 anys

Fa 125 anys que el meravellós Charles Chaplin va nèixer. Fou un gran cineasta còmic del S.XIX i S.XX. Vam passar davant la pantalla tan bons moments amb pel·lícules com Monsieur Verdoux, The Great Dictator, The Gold Rush, City Lights, The Kid entre altres. Veure bon cinema amb Chaplin és possible. Però encara que la gent no siga coneixedora Charlot no només era actor, sinó que també era director, escrivia les històries, creava la música i supervisava la fotografia.

Chaplin malgrat que els seus inicis foren com a còmic a les pel·lícules, posava en situació seriosa als personatges i feia crítica de la situació social que és patia a la seva època. Encara que amb l’arribada del so al cinema el seu famós personatge del vagabund estigués comdepnat a la desaparició el seu cine, continuà en la mateixa línia i sempre el recordarem con allò que fou, Chaplin el gran mestre del cinema.

Clàudia Sebastián | 2n eso
#equip400colps

http://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Chaplin
http://www.charliechaplin.com/
https://www.facebook.com/CharlieChaplinOfficial
https://twitter.com/ChaplinOfficial

A home in progress film

Continuem presentant projectes de tot arreu que ens resulten ben suggerents i especialment inspiradors a l’hora de desenvolupar-ne d’altres a dins l’escola. A més, l’animació concretament, ofereix possibilitats aplicables a totes les etapes educatives, de manera molt accesible i amb resultats interessants com podreu comprovar.

A home in progress film
és un projecte pedagògic al voltant de l’animació que té com a eix principal el treball del moviment com a eina expressiva, com llenguatge emocional i de pensament. AHIPF és la proposta pedagògica de Laura Ginès, Rafa Castañer i Pepon Meneses que també cobra forma de curs d’animació a desenvolupar en forma de producció d’una peça audiovisual col·lectiva. Tots tres consideren que en un procès creatiu -i l’aprenentatge ho és sense cap mena de dubte- el principal motor és la necessitat d’expressar. El joc i la creativitat són la clau que activa tot aprenentatge. És per això que proposen una introducció a les tècniques d’animació dirigida per la necessitat expressiva de l’alumne.

Totes les seues propostes s’articulen com a taller de producció d’una peça audiovisual col·lectiva on els alumnes, animadors-autors, han de ser capaços de respondre tècnicament i alhora aportar el fet poètic, la consciència i forma del seu propi discurs i experiència vital.

El resultat del primer taller va ser A Home In Progress Film: The Film (vídeo). Com que moltes de les pel·lícules que els agrada veure i que els agrada fer, com a animadors, tenen com a motor el reflex d’una certa quotidianitat, potser és per això que a l’hora d’engegar un projecte col·lectiu de film sobre aquesta quotidianitat, es van plantejar de fer-ho dins l’espai més íntim d’un d’ells: a casa. La peça és a la vegada un documental sobre el curs (està realitzada a partir de gran part dels exercicis que es van realitzar al llarg del curs) i una resposta a la pregunta: com funciona, d’on ve, què és la creació i què significa?

http://ahomeinprogressfilm.tumblr.com

Narracions audiovisuals i educació

narracions_educacio

Volem estar en tot. Bé, en tot no, però sí en propostes tan suggerents com aquesta, que s’alineen en fons i forma amb els nostres interessos i més si tenen lloc en una ciutat de càrrega emocional tan positiva com Donosti. Des Tabakalera una de les línies i programes que s’estan desenvolupant se centra en la producció audiovisual, amb jornades, projeccions i trobades. Seguint la naturalesa interdisciplinària del projecte Tabakalera, des de la mediació estan llançant una línia de treball en relació a la producció audiovisual contemporània que es creue amb els seus motius i interessos per desenvolupar altres formes d’educació i pedagogies alternatives.

Les pedagogies de la imatge normalment se centren en treballar la imatge des de la projecció de cicles de pel·lícules o programes audiovisuals. En aquest cas, interessa experimentar amb noves formes de produir narratives i cultura visual, on els/les estudiants i altres grups no siguen tractats com analfabets visuals sinó com a productors i actors actius, ja que barregen, consumeixen i produeixen les seues pròpies narratives visuals constantment. Aprendre a veure suposa tant interpretar, com escoltar, produir, dialogar, descodificar, traduir i construir noves narratives audiovisuals. És per això que proposen explorar altres formes de produir cultura visual i imatges.

Per a això, volen començar aquest treball a partir d’aquesta trobada laboratori. A la primera part convidem a una sèrie de projectes i experiències locals a què ens expliquen on i com treballen i quins reptes i alternatives estan generant. Després, en la segona part, conviden a dos col·lectius a desenvolupar un taller pràctic amb els/les participants. Han convidat a Teleduca, de Barcelona, un projecte d’educació i comunicació audiovisual de més de 10 anys perquè puguen treballar sobre les pautes de l’educació popular, el treball comunitari i la producció audiovisual a partir de contextos formals i informals. D’altra banda, les segones convidades són el grup Mobiolak (imatge) que creuen i barregen formats entre audiovisuals, dinàmiques de teatre participatives i altres suports, per tal de poder compartir usos expandits i indisciplinares l’audiovisual hui en dia.

Els propòsits per a la trobada són :
- Conèixer els projectes que s’estan desenvolupant en el nostre context i creuar experiències.
- Posar en diàleg a professionals de diferents àmbits i interessos (educació , producció audiovisual…), i buscar possibilitats de col·laboració.
- Reflexionar de forma pràctica sobre el potencial pedagògic de les narratives audiovisuals.
- Suplir els buits que existeixen a l’hora de aproximar-nos a les produccions audiovisuals.

El seminari tindrà tres espais de treball:
1. Compartir experiències: espai a manera de banc de pràctiques, per generar diàlegs i compartir projectes educatius locals entre diversos professionals (primers dos dies).
2. Generar projectes: espai de taller amb diversos professors per generar projectes i capacitar amb eines accessibles a la generació de projectes similars (dies 3 i 4)
3. Visionar altres experiències: espai de programa audiovisual de col·lectius, projectes educatius i treballs emmarcats en aquest context. Sessió oberta el 23 a partir de les 20:00.

D’aquesta manera es pretén crear un espai on aprendre totes juntes amb la idea futura de poder dur a terme un grup de treball durant la segona part del 2014. I amb vista a consolidar aquesta línia en els pròxims anys, com algunes experiències d’espais com La laboral amb la seua TV experimental, Teleduca o Cinema en curs.

QUAN: 20-23 de maig. Horari de 16:30 a 19:30
ON: Sukaldea (Espai de Tabakalera als baixos d’Atotxa)
PER PARTICIPAR: Professorat , educació informal i temps lliure, associacions culturals i/o educatives, professionals de l’àmbit de la producció audiovisual, persones interessades en el tema.

INSCRIPCIÓ
Per presentar una experiència en les dues primeres jornades envia’ns el projecte i una fitxa descriptiva d’aquest a hezkuntza@tabakalera.eu Es recolliran propostes fins al 30 d’abril. Se seleccionaran 8 projectes per a ser presentats en les dues primeres sessions ( 20 i 21 de maig) .

http://hezkuntzatabakalera.wordpress.com/

CapsulaOrwell

pl_george_orwell

Vàrem obrir la setmana amb la col·laboració de la nostra companya @sonitxka (un dels tres pilars docents de l’eacn) i continuem hui amb altra aportació de luxe, aquesta vegada de la ma d’Òscar M. Ciuró. @sarok ens presenta un projecte més que suggerent, el qual nosaltres pensem (és la nostra dèria) que pot ser integrat en alguna àrea (ètica, geografia humana, història, llengua…) perquè conté diversitat d’elements per fer pensar l’alumnat de secundària sobre el món en que vivim. Óscar és actualment Digital Project Manager de l’empresa Trànsit Projectes de Barcelona, consultora i gestora cultural que participa en projectes de la Unió Europea dins els àmbits cultural, social, educatiu i de desenvolupament local. I no podem més que agraïr-li el seu interés i la seua col·laboració; va que ha guanyat 400 colps aquesta setmana!

CapsulaOrwell

CapsulaOrwell neix com un projecte multimèdia de recuperació de la memòria històrica sobre el vincle que uneix a George Orwell amb Catalunya, i com un espai de reflexió sobre la vigència de les seves idees antitolitàries en el context actual. És un projecte d’assignatura en el marc del màster en cultura històrica i comunicació de la Universitat de Barcelona.

CapsulaOrwell en un principi es composava de dos eixos: un portal d’Internet (www.capsulaorwell.org) i una projecció multimèdia pública que es va dur a terme el 23 d’abril de 2007, Sant Jordi, a la Plaça George Orwell de Barcelona (imatge).

Es pretenia:
-    Recopilar i difondre mitjançant el portal la discussió que les idees d’Orwell segueixen provocant, i que es troba en material tan divers com art de carrer, columnes de diaris, articles acadèmics i obres audiovisuals.
-    Evidenciar l’actualitat del discurs d’Orwell en contraposició amb fets polítics, socials i culturals contemporanis que amenacen les llibertats individuals i col·lectives.
-    Posar en valor la identitat històrica de la plaça, que ara es troba en un barri degradat i sota vídeo vigilància, recordant el vincle de l’escriptor amb Catalunya i el perquè d’aquest espai públic.

“Tots els animals som iguals, però alguns som més iguals que altres.” Aquesta frase de ‘Rebel·lió a la granja’ recorda que les lluites més nobles poden tornar-se contra els seus propis principis, arribant a emular i, fins i tot, potenciar brutalment els mètodes dels sistemes que lluiten per abolir. Orwell, el militant comunista i socialista, fou aquell intel·lectual tan fidel als seus principis i tan crític que es va distanciar de les idees quan van transformar-se en dogmes que traïen el seu contingut original.

A 1984 la fantasia orwelliana és terrible perquè és un món possible. De la narració distòpica a la realitat. De fet, les democràcies ‘model’, com els Estats Units i Europa Occidental, han demostrat en els darrers anys que la lletra és una cosa i la pràctica una altra molt diferent. Guantánamo, la guerra contra el terrorisme, la doctrina de shock, els passaports biomètrics, són tots exemples de com la suposada lluita per mantenir la llibertat acaba per minar-la i establir un estat controlat.

CapsulaOrwell era un missatge cap al mateix escriptor i partia de la pregunta: què pensaria Orwell d’aquest panorama si estigués viu? Missatge retòric per suposat, i excusa per reflexionar sobre la vigència de les seves idees antitotalitàries. Sobre tot per subratllar que cal estar atents, tant individual como col·lectivament, per seguir sent lliures. Si hem de vigilar atentament alguna cosa, això és el dret a la llibertat. Aquesta vigilància es nodreix de la reflexió crítica que s’enllaça amb el debat públic.

Però de tot això en fa molts anys. Com segueix el projecte? En què s’ha convertit? Partint de la base que tot projecte és evolutiu CapsulaOrwell continua viu perquè es centra en un tema molt actual com és la vídeo vigilància. Recopila informació al voltant, del que en el món anglosaxó s’anomena “surveillance”. Si algun dia viatgeu a Londres o hi heu estat darrerament veureu que és una ciutat completament vídeo vigilada, hi ha moltes càmeres, privades i públiques.

Aquesta recopilació sempre es fa des de l’òptica de la narració, cada notícia, cada fet, narra una història que enllaça amb el llegat que ens va deixar Orwell. La nostra realitat supera la ficció, mòbils, tablets, comunicació ubiqua, geolocalització, doble check del whatsapp… Com a ciutadans podem cercar la llibertat fugint de la vídeo vigilància i de les eines que coarten la llibertat i la CapsulaOrwell és un punt de reflexió, un espai ocupat i preocupat, desenvolupant el pensament crític tant necessari en els nostres dies.

Òscar M. Ciuró
Trànsit Projectes

Un festival deslocalitzat

Del 27 de març fins al 27 d’abril té lloc un dels majors festivals internacionals que hi ha a l’actualitat, l’Atlantida Film Festival. És un festival sense red carpet, ni actes, ni sales de cinema amb sessions maratonianes. Atlantida Film Festival ens dóna la possibilitat de gaudir d’un festival deslocalitzat, per internet. Filmin ens ofereix una selecció del títols que difícilment arribaran a les sales comercials i que tenen ací accés al gran públic.

Entre les obres seleccionades es troba Se fa saber, el documental dirigit per Zoraida Rosselló, col·laboradora de l’última edició de l’EACN, que mostra la idiosincràsia d’un poble de les terres de l’Ebre. No sempre tenim l’ocasió de gaudir de cinema en la nostra llengua en un festival internacional. També podem trobar-hi el documental/entrevista/animació de Michel Gondry Is the man who is tall happy?, amb el qual ens endinsem en el pensament de Noam Chomsky o dos llargmetratges de ficció que ens donen visions molt diferents sobre l’adolescència, The selfish giant, de Clio Banard i The kings of summer de Jordan Voigt-Roberts.

Sònia Real

Radical democracy: video challenge

radical_democracy

De nou una proposta que pot ser integrada per a treballar a diferents àrees de secundària. De nou, pel mig, el col·lectiu Zemos98 que articulen les iniciatives de caràcter social-pedagògic-audiovisual més suggerents a nivell estatal i com podeu veure també europeu. Queda poc tems per participar-hi però prengueu nota. Ens conten que en tenim prou fer una passejada pels parcs, els bars o els cada vegada més nombrosos espais de trànsit a les ciutats , per percebre un desencant generalitzat. Molt sovint, aquest desencís es troba deslocalitzat, no som capaços d’identificar els motius que el produeixen. Altres vegades es concentra en sectors de la població assenyalats des dels mitjans de comunicació i les institucions. En poques ocasions som capaços de posar-li un nom a aquest tedi, identificar-lo i subvertir des de pràctiques que generen empoderamientos de la ciutadania.

La convocatòria de vídeo Radical Democracy es converteix llavors en un espai des del qual produir pensament crític, visions d’una nova Europa. Una que es pensa en comú lluny dels espais de representació mediàtics, de les institucions que generen aïllament social, dels governs que ens volen en soledat. La recepció de vídeos s’obre a històries de persones que treballen per construir espais més habitables, a pràctiques col·lectives emancipadores, a organitzacions que generen riquesa cultural o cohesió social, o records que produeixen noves formes de percebre Europa.

Hi ha quatre categories en què pots participar: Failections, Local Heroes, Time Capsule i Europe Remapped. Pots trobar més informació sobre cadascuna d’elles i sobre les bases generals de la convocatòria a la pàgina de Radical Democracy.

Si vos ve de gust participar, podeu enviar més d’un dels vostres vídeos, sempre que estiguen produïts en els dos últims anys, tinguen una durada entre els tres i els cinc minuts i compten amb subtítols en anglès. Un jurat professional decidirà els cinc guanyadors i cadascun d’ells rebrà un premi de 2500 €. Les cinc mencions especials rebran 1.000 € cadascuna. La data límit per enviar vídeos és el dia 13 d’abril, així que si estàs interessada, no ho deixes passar, queda poc temps!

I si necessiteu inspiració, podeu veure alguns vídeos a la webEsperem que siga del vostre interès la convocatòria, i si esteu dubtant si enviar alguna cosa o no, penseu que totes les històries sumen i cap és prescindible.

http://challenge.docnextnetwork.org/

El vídeo abduït

susana_blas

L’EACC · Espai d’Art Contemporani de Castelló organitza aqesuta conferència que, a càrrec de Susana Blas, permetrà escoltar i compartir algunes reflexions sobre propostes audiovisuals en la creació contemporània. Diluïdes les fronteres entre productor i receptor, el vídeo és hui un material (o potser una ferramenta, una tècnica, un gènere?) esvarós i diluït, alhora que omnipresent i quotidià. Es repassaran alguns dels usos que els artistes fan d’aquest mitjà en l’actualitat: la peça clàssica audiovisual (deutora del cinema o del videoart clàssic), la no-ficció, el vídeo-arxiu, el documental experimental i el fals documental; i altres extensions videogràfiques (vídeo domèstic, vídeo relacional, contaminacions amb la publicitat creativa).

Susana Blas Brunel (Madrid, 1969) és historiadora de l’art contemporani, especialitzada en creació audiovisual i qüestions de gènere. És redactora de l’espai cultural de televisió Metrópolis (TVE2).
Escriu en distintes publicacions sobre vídeo i feminisme, qüestions de gènere i art actual; ha impartit classes, tallers i conferències sobre estes matèries. Ha comissariat innombrables cicles i exposicions sobre videoart.
Des de febrer de 2004 programa regularment videoart en La Casa Encendida en la secció Videomix, i des de 2011 comissaria la marató de vídeo MAV, dins del Festival Miradas de Mujeres, que en 2014 presentarà la seua tercera edició. En l’àmbit internacional ha itinerat alguns dels projectes esmentats, i n’ha concebut d’altres específicament.

Horari: 20.00 h. Entrada lliure fins a cobrir aforament.

Next Page →