The Story of Film: An Odissey

Una de recursos per començar la setmana. Categoria per cert més que necessària pensant especialment en el professorat (preparem l’encontre a la mice) però de la qual hem publicat ben poc. Ara, és possible veure on -line, via Filmin en concret, The Story of Film: An Odyssey “una orgia d’història cinematogràfica de 15 hores de durada” segons Indiewire, “un semestre d’estudis cinematogràfics en 15 intensos episodis” segons New York Times. També la més completa revisió de la Història del Cinema realitzada en els últims anys segons tot aquell que l’ha pogut descobrir i gaudir. The Story of Film: An Odyssey explica l’èpica història sobre l’evolució del cinema com mai ningú l’ha explicada, a través d’una apassionant mirada, alhora global i personal, que recorre els més de 100 anys d’història del cinema de forma rigorosa i absolutament imaginativa, partint des d’un prisma reveladorament insòlit que repassa fites, descobreix cinematografies exòtiques, i estableix relacions entre autors de totes les èpoques .

Ha estat emesa amb èxit d’audiència al Regne Unit a través de Channel 4, així com estrenada íntegrament en l’últim Festival de Toronto, o projectada fa tot just unes setmanes al MoMa de Nova York. Aclamada per mitjans com el New York Times, comparada temàticament a les “Histoire(s) du Cinema” de Jean Luc Godard , el prestigiós crític, historiadar i cineasta Mark Cousins​​, aborda la història del cinema des de la seua creació fins els nostres dies, a través de 15 episodis i centenars de fragments cinematogràfics. Des de la creació del cinema fins a l’últim blockbuster cinematogràfic, en ells trobem desenes d’entrevistes amb els principals mestres cinematogràfics del nostre temps (David Lynch, Martin Scorsese, Gus van Sant, Terence Davies, Lars Von Trier, Wim Wenders, Tsai Ming Liang, Samira Makhmalbaf, Ken Loach, Baz Lhurmann, Jane Campion, Jean – Michel Frodon, Claire Denis, Stanley Donen, Bernardo Bertolucci, Claudia Cardinalle… ).

La coneixeu? teniu referències? pot ser ja ocupa un lugar en alguna vídeoteca d’esocla… ja sabeu que podeu fer-nos arribar els vostres comentaris. Per què no, a més, anar pensant la possibilitat de generar xarxa entre el professorat per comaprtir recursos. Seguim!

Mice, de València al món

La vergonya i la indignació que ens invadeixen pels atemptats i agressions constants a la nostra llengua i la nostra cultura, no ens han de deixar sense reacció ni capacitat de treball. Cada paraula, cada apunt, cada iniciativa sumen en l’entusiasme que ens ha de treure d’aquest forat negre, totalitarista i ignominiós en què el govern, de manera planificada, vol que acabem.

Seguim doncs en el compromís amb la segona edició de la mice, que posa en valor l’encontre entre persones, la cultura, la llengua, la creativitat, l’art i ho fa amb tanta energia necessària després de la desaparició de festivals com l’Inquiet de Picassent, els Premis Tirant de València, el MIRA’M de Sueca o el Gaztebideo de Vitòria – Gazteiz etc. Afortunadament hi ha a València un festival de cinema educatiu de caràcter internacional que posa a la nostra ciutat, com a referent de l’edu-comunicació a nivell internacional. En l’actualitat, no hi ha cap festival internacional audiovisual específic de caràcter educatiu i no competitiu orientat als xiquets, xiquetes i joves. I la mice genera un espai ben necessari adreçat a una àmplia gamma de públic i amb diferents interessos: xiquets, xiquetes i joves; professionals de l’educació en tots els seus nivells; estudiosos del cinema i de l’educació audiovisual; professionals del cinema i mitjans de comunicació; pares i mares i públic en general.

Els últims minuts de Catalunya Ràdio al País Valencià

Com explicar hui, a l’escola, que per als nostres governants resulta més que amenaçador un acte tan senzill, íntim i lliure com sintonitzar una emissora de ràdio. Hui, precisament de camí al treball, ens hem vist privats d’aquest gest que per nosaltres no és més que l’opció pròpia de viure en la nostra llengua. Des d’ahir a les vuit de la vesprada, Catalunya Ràdio ja no es rep al País Valencià. Cal explicar quins són els mecanismes ideològics, psicològics, mediàtics, que hi ha al darrere de tal agressió. Vàrem veure i viure el tancament de RTVV en directe; l’apunt de hui, perquè cal escoltar per entendre, els últims minuts de Catalunya Ràdio al País Valencià:

La 2a MICE ja té web

web_mice_14

Venim insistint en diversos espais, que la 2a mice serà la gran cita de l’audiovisual escolar del nostre territori el 2014. A poc més d’un mes, l’organització acaba de llançar la web d’aquesta edició. Encara hi ha alguns aspectes per definir com el programa definitiu dins el qual, 400 colps coordinarà un encontre de professorat. De moment vos deixem amb les paraules de presentació d’aquest encontre que tindrà lloc el 21, 22 i 23 de febrer a València:

Vivim envoltats d’imatges. La pantalla d’un telèfon mòbil, la d’un videojoc, la d’un televisor o ordinador, envaeixen la nostra quotidianitat a cada moment. Cada vegada la tecnologia audiovisual és més part de les nostres vides. No obstant això l’entrada d’aquests agents de canvi social a l’escola es mou a un ritme molt més lent. És per això que creiem que ja va arribant el moment d’apostar seriosament per oferir als nostres xiquets, xiquetes i joves, així com a tota la societat en general, les armes que desxifren els codis mediàtics imperants. Aquests codis que permetran als nostres més menuts posseir els elements que desentranyen d’una manera crítica els missatges enviats pels mitjans i les imatges. I això només ho aconseguirem mitjançant l’educació. I no en una educació llibresca anquilosada al Segle de les Llums i els seus mètodes decimonònics. Cal obrir l’educació a la realitat actual. A Segle de la Imatge.

Apostant per la MICE volem aportar el nostre gra de sorra a l’obertura educativa. Conèixer com es treballa en diferents parts del món, com es planteja aquesta educació és una manera d’enfrontar-nos al repte d’una nova manera d’encarar un ensenyament cada dia més democràtic i l’abast de tots.

Estem segurs que els centenars de pel·lícules educatives o realitzades en un entorn d’aprenentatge que anem a gaudir durant el desenvolupament d’aquesta segona MICE, així com les xerrades i tallers, ens ajudaran a encaminar els nostres objectius educatius alhora que ens mostrarà un ventall intercultural realitzat pels més joves que poques vegades s’ha pogut veure reunit en una mostra. Un festival, la MiCe que posarà a València com a centre de l’educació i la comunicació a nivell mundial per uns dies. I esperem que per molt temps. A més divertint-nos i, sempre, amb un somriure.

http://www.micevalencia.com/

Fotografiar als 15 anys

david_uzochukwu

En diverses ocasions hem remarcat el fet que al menys en la teoria, ja s’havia produït un canvi de paradigma en la relació amb els mitjans de consum/producció audiovisual que situava al nostre alumnat de secundària en un nou pla: passaven a ser prosumers. Però en cercles de professorat el debat era servit al contrastar en moltes més ocasions que pot ser aquest canvi de paradigma és més teòric que no pràctic, i a més, que encara en més ocasions es fa palés l’empobriment cultural i de recursos creatius en general d’aquest alumnat. Per això ens motiva molt publicar un apunt com aquest. D’una banda perquè portem a primer pla un referent clar per al nostre alumnat prosumer i d’altra, perquè la informació ve recopilada pel nostre #equip400colps d’alumnat d’eso de l’escolagavina. L’equip ja va en marxa (l’anterior apunt sigué el primer) convençuts que mentres altres es perden en debats nosaltres fem per mobilitzar la creativitat de l’alumnat.

Descobrim doncs el treball de David Uzochukwu, jove fotògraf de només quinze anys, resident a Luxemburg, com indica en el seu facebook. Sovint la gent agafa una càmera i fa fotos per tractar de inmortalitzar moments o simplement per expressar allò que sentim. A Uzochukwu a més li encanta crear i explicar històries. El que ens trobem si peguem una ullada a les seues fotos són autoretrats interessants i conceptuals, plens de passió i dramatisme realitzats per un jove prometedor que sembla tenir un llarg recorregut per davant. Us deixem amb el que explica de si mateix: “El meu nom és David. Tinc quinze anys. M’agrada matinar per veure la sortida del sol, viatjar, llegir, el te, el meló d’alger, sortir al carrer a comptar les estrelles i tenir pujades fent fotos interessants”. Què no vos donen ganes, després de veure les seues fotos, d’agafar una càmera? Endavant!

World Press Photo torna a València

world_press_photo

La millor fotografia d’actualitat ja està ací a València a partir del 18 de gener amb l’exposició de World Press Photo 13. World Press Photo va tornar en 2012 a la capital del Túria després d’una dècada d’absència i mitjançant un acord de col·laboració impulsat per la fundació i l’entitat cultural Doctor Nopo. Amb motiu de l’exhibició, s’ha realitzat un vídeo promocional.

La Fundació World Press Photo convoca des de fa més de mig segle el seu prestigiós concurs de fotoperiodisme, que s’ha convertit en cita ineludible per a professionals del periodisme gràfic i que ofereix any rere any una agenda en imatges dels fets més importants de cada exercici. En la present edició, han participat 5.666 fotògrafs de 124 països amb un total de 103.481 imatges. Els premis de les nou categories del concurs han recaigut en 57 autors de 33 nacionalitats diferents. Entre totes les instantànies, la guanyadora va ser una imatge de Paul Hansen realitzada a Gaza, on una multitud porta en braços dos xiquets morts després d’un bombardeig israelià.

Anar a la mostra seria una bona activitat escolar per a alumnes de secundaria, per a poder contemplar i apreciar tant la fotografia com el món en que vivim. L’exposició de fotoperiodisme més important del món estarà a la Fundació Chirivella Soriano de València fins el 16 de febrer. No vos la podeu perdre!

Un futur brillant per al cinema

scorsese

Francesca és filla de Martin Scorsese i d’Helen Morris, la cinquena esposa del director. Amb poc més de 14 anys (va néixer el 1999), somia amb ser actriu i desenvolupar una carrera més enllà de treballar al costat del pare amb qui ha fet els seus cameos a L’aviador (2004), Infiltrats (2006) i La invenció d’Hugo (2011). En temps de crisi global, hi ha qui vaticina la mort del cine o qui per contra parla d’hipercinema. En tot cas, Scorsese ha volgut contar a la seua filla en format epistolar, el futur brillant que segons ell vaticina per al cinema. Ací teniu la traducció de la carta publicada al diari La Repubblica.

Estimada Francesca:

T’escric aquesta carta per parlar del futur. El veig a través de la lent del meu món. A través de la lent del cinema, que ha estat en el centre d’aquest món. Durant els últims anys m’he adonat que la idea del cinema amb la qual vaig créixer, la idea que resideix en les pel·lícules que t’he mostrat des que eres nena i que estava tan en boca de tots quan vaig començar a rodar, s’acosta al final. No em referisc a les pel·lícules que ja s’han fet. Em referisc a les que estan per venir. No vull causar inquietud. No escric aquestes paraules amb esperit derrotista. Al contrari, crec que el futur és brillant.

Sempre vam saber que les pel·lícules eren un negoci i que l’art del cinema és possible en haver-se alineat amb les condicions econòmiques. Cap de nosaltres, els que vam començar en els anys 60 i 70, ens fèiem il·lusions en aquest sentit. Sabíem que hauríem de treballar dur per protegir allò que volíem. També sabíem que potser hauríem de travessar períodes difícils. I supose que, a cert nivell, ens vam adonar que hauríem d’enfrontar-nos a un moment en què cada element impredictible en el procés de fer pel·lícules acabaria minimitzat, gairebé fins i tot eliminat. I quin és l’element més impredictible de tots? El cinema. I la gent que ho fa.

No vull repetir el que han dit i escrit altres abans de mi sobre els canvis en el negoci. I m’encoratja l’existència d’excepcions a la tendència cinematogràfica general – Wes Anderson, Richard Linklater, David Fincher, Alexander Payne, els Germans Coen, James Gray i Paul Thomas Anderson estan aconseguint fer les seues pel·lícules, i Paul no només va aconseguir rodar The Màster en 70mm, sinó que va aconseguir exhibir d’aquesta manera en algunes ciutats. Qualsevol que es preocupe pel cinema hauria de mostrar-se agraït. Em commouen també els artistes que aconsegueixen fer les seues pel · lícules a tot el món, a França, a Corea del Sud, al Regne Unit, al Japó, a l’Àfrica. Cada vegada és més difícil, però segueixen fent pel·lícules.

No crec, però, que estiga sent pessimista quan et dic que l’art del cinema i del negoci de les pel·lícules es troben ara en una cruïlla. L’entreteniment audiovisual i el que coneixem com a cinema -imatges en moviment concebudes per individus- semblen anar encaminats en direccions diferents. En el futur, probablement, veuràs cada vegada menys del que reconeixem com a cinema en les multisales i més d’ell en xicotets cinemes, on-line i, supose, en espais i circumstàncies que no puc predir.

Llavors, per què el futur és tan brillant? Perquè per primera vegada en la història d’aquesta forma d’art, es poden fer pel·lícules per molt pocs diners. Una cosa absolutament insondable quan jo creixia, i les pel·lícules de pressupost extremadament baix sempre han estat l’excepció, en lloc de la regla. Ara és l’inrevés. Pots crear belles imatges amb càmeres que et pots permetre. Pots gravar so. Pots muntar, barrejar i fer correcció de color des de casa. Tot això és ara possible .

Però amb tota l’atenció que s’està dipositant en la maquinària de la creació de pel·lícules i en els avenços que ens han portat a una revolució cinematogràfica, cal recordar una cosa important: les eines no fan la pel·lícula, la fas tu. És alliberador agafar una càmera, començar a rodar i ajuntar-ho tot amb Final Cut Pro. Però fer una pel·lícula, la que tu necessites fer, és una altra cosa. I aquí no existeixen les dreceres .

Si John Cassavetes, el meu amic i mentor, seguís viu hui, estaria emprant amb tota seguretat tot l’equip que hi ha disponible. Però em diria el mateix que m’ha dit sempre -has d’estar absolutament dedicat al treball, donar tot el que pugues de tu mateix, i protegir l’espurna de la connexió que et va portar a rodar la pel·lícula en un primer moment. Has de protegir aquesta espurna amb la teua vida. En el passat, com les pel·lícules eren tan cares, la protegíem contra el cansament i els compromisos. En el futur, hauràs de protegir-la d’un altre factor addicional: la temptació de seguir el corrent i permetre que la pel·lícula derive i naufrague.

No és només una qüestió de cinema. No hi ha dreceres per a res. No dic que tot haja de ser difícil. Només dic que la veu que et dóna l’espurna és la teua pròpia veu -aquesta és la llum interior, que van dir els Quàquers-.

Aquesta ets tu. Aquesta és la veritat.
Amb tot el meu amor, el pare.