9exili

I front a l’exercici de control de les imatges i del pensament de la classe governant, assenyalat als apunt anteriors, afortunadament trobem exemples de compromís i acció cíutadana ben propers i necessaris. 9exili és la televisió online creada per treballadors i treballadores acomiadats per l’ERO d’RTVV. Expliquen al seu web que comprovat que l’ERO a RTVV no ha sigut més que una depuració ideològica que ha pretés ‘netejar’ la Ràdio i la Televisió valencianes de treballadors incòmodes amb el poder, han posat en marxa una eina de comunicació que permeta estar informats d’allò que realment ha passat i està passant a RTVV i a la societat valenciana; de qui han sigut els culpables, de com han espoliat el capital econòmic i humà de la empresa de comunicació pública més important que hem tingut mai els valencians.

La salut del nostre poble passa per la recuperació de la nostra RTVV, i la plataforma de la qual n’és altaveu vol ser una eina més. 9exili està obert a la participació de tot aquell que senta l’RTVV com a pròpia, tant fa si està treballant en ella, si l’han despatxat o si, com a ciutadà, entén la necessitat d’una RTVV pública, en valencià i de qualitat. Tot*s sóu benvinguts i benvingudes a aquesta la vostra casa. Suscribim el vers de Martí i Pol, hui més que mai ‘Tot està per fer i tot és possible’. El vídeo que acompanya l’apunt és l’acostament a la XV Edición de Cabanyal Portes Obertes 2013. Fa 15 anys les jornades de Portes Obertes que organitza la Plataforma Salvem el Cabanyal intenten conscienciar els valencians de mantindre un barri, sencer, unit, rehabilitat i viu. Amb tot, l’exili es carrega d’esperança si medien la web, el compromís i la creativitat.

Darrere de les imatges II

spot_amagat

Respecte a l’apunt anterior, ens adverteix Xavier Breil (docent a l’Escola Sadako i col·laborador habitual d’AulaMèdia) que molt possiblement el vídeo es tracta d’un spot publicitari ‘amagat’ de Coca-Cola. És cert que el color corporatiu dels títols inicials és el mateix de la beguda i que cap el final del vídeo apareix una màquina de vènding de la marca. Nosaltres no hem trobat directament el suposat anunciant i el logo final de loveeverybody.com ens porta a una fundació solidària americana i un tant extranya. Tot i així, es una tècnica aquesta, assenyala Xavier, que es fa servir cada cop més aprofitant la viralitat de youtube i les xarxes. Un altre exemple el podeu veure ací.

De totes formes l’apunt se sosté ara enriquit amb les paraules tant de Xaiver com de Paco deixades via comentari. El poder i el control de les imatges evidentment és exercit pels governs sovint sotmesos a interessos d’altres poders superiors normalment grans corporacions econòmiques. En un pla més local, immediat i disortidament cutre, rescatem també la notícia llegida a twitter en la qual descobrim que l’Ajuntament de València esborra un text de Carles Salvador escrit en un graffiti de @monigote al barri de Benimaclet. Les imatges de l’abans i el després les teniu inserides a la columna lateral dreta, testimoni de tanta barbàrie cultural d’un poder local que no admet representacions, en paraula i imatge, de pensaments discordants. Ara, que tan amençats se senten per l’exercici ciutadà cada vegada més nombrós de pensar i viure diferent, s’alineen amb posicions més i més intransigents i actuen sense contemplacions. Així que ara tmbé és moment de seguir colpejant, de seguir construint les nostres imatges, les nostres narratives.

Darrere de les imatges

Doncs hui, amb el permís de la nostra amiga i companya Mara Balestrini, ens permetem agafar prestat part del darrer apunt que acaba de publicar al seu nou blog Empathic Cities. Ho fem perquè ahir mateix en conversa amb mestres, tornava a eixir el tema del control de les imatges i dels discursos per part de les instàncies de poder, paradigma d’una societat hípervigilada. D’altra banda divendres passat a escolagavina, manteníem junt amb Rafa Santibáñez (professor d’educació plàstica i visual de vàries escoles cooperatives) i Teresa Marín (professora en la facultat de belles arts d’Altea) la primera reunió preparatòria d’una col·laboració mútua en un projecte d’investigació al voltant de la lectura d’imatges en alumnat de secundària. Quins codis segueixen en l’assimilació de les imatges? quina consciència tenen de com el poder articula imatges i genera referents visuals per exercir el control social? com construeixen les seus pròpies imatges, les seues narratives audivisuals? com queden integrats aquestos aspectes en la construcció de la seua pròpia identitat?

I Mara ens aporta un exemple que de ben segur esdevé un recurs vàlid per aquest treball. La peça que podeu veure ací és un vídeo amable i amb una bona dosi d’emoció que mostra com les càmeres de vigilància poden capturar a l’atzar actes diaris de bondat que fan que les ciutats resulten indrets especials. No obstant això, el clip és una gran evidència que els ulls penetrants són en realitat observant i registrant gairebé tot allò que passa a l’espai públic. A més de gaudir del clip, va bé considerar i reflexionar sobre les implicacions que els circuits tancats de televisió, per exemple, en ciutats com Londres. A finals de 2006, el Regne Unit va ser descrit per la Surveillance Studies Network (Xarxa d’Estudis de Vigilància) com ‘el país més vigilat’ entre els països occidentals industrialitzats. L’estudi original diu que hi ha aproximadament 4,2 milions de càmeres de CCTV en funcionament al Regne Unit, un nou informe de 2011 mostrava que en realitat hi ha 1.85 milions de càmeres en funcionament al Regne Unit, el 92% dels quals de propietat privada.

Hui en dia el poder administra les imatges i la detenció de dos fotògrafs de premsa vinculats als moviments del 15M per una suposada agressió a les forces de seguretat podria deixar entreveure aquest exercici de poder atacant drets fonamentals. Recuperar també en aquest punt el monogràfic Pane de control. Interruptores críticos para una sociedad vigilada. del col·lectiu zemos98 que sempre ens aporten lectures disonants i necessàries per la seua capacitat de deconstrucció dels missatges dominants. Ja vos contarem com avança el projecte i com sempre, seran ben rebudes totes les aportacions.

Abril al Cabanyal. Crònica d’una resistència

Doncs les possibilitats que ofereix Verkami no només ens acosten a la proliferació d’obres que cerquen finanaçament sinó que esdevé un mosaic augmentat de la realitat del nostre país que evidentment necessita de relats alternatius al cinisme encara domniant. Així que nosaltres encantats de col·laborar en la difusió de projectes audiovisuals suggerents i propers com aquest.

El 1998 l’ajuntament de València aprovà la demolició de 1600 vivendes per prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. 15 anys després el barri continua dempeus gràcies a la lluita de molts veïns agrupats en la plataforma Salvem El Cabanyal. Ara, un grup de professionals vol contar la seua història amb un documental. Per això han creat aquest projecte de microfinançament per fer-ho possible. Perquè pensen que és necessari contar-ho, però necessiten la nostra ajuda per fer-ho endavant.

Abril al Cabanyal. Crònica d’una resistència es tracta d’un documental sobre Salvem El Cabanyal, moviment ciutadà clau en la preservació del Cabanyal, el barri de pescadors de València, amenaçat per un pla urbanístic que preveu perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar a costa de 1.600 vivendes d’alt valor patrimonial. El pla, gràcies a la perseverància d’aquestos veïns als jutjats i al carrer, està paralitzat cautelarment pel Tribunal Constitucional. Enguany Salvem complix 15 anys. El documental vol retratar tota esta trajectòria. Des de les primeres assamblees fins a les grans mobilitzacions a conseqüència dels últims enderrocs, l’abril de 2010, dies abans de què el Constitucional suspenguera provisionalment el pla. Una descripció per boca dels protagonistes, des de representants del món de la cultura i la política que s’han solidaritzat amb el barri fins els testimonis més humans dels veïns afectats, fills i nets de pescadors, la majoria gent humil, que ha patit un mobbing despietat per part del consistori.

http://www.verkami.com/locale/ca/projects/5292-abril-al-cabanyal-cronica-viva-d-una-resistencia

Arreplegant Memòries del Mas

Ho teníem ja preparat per publicar però hem esperat perquè ens encanta encetar nova setmana amb projectes com aquest. I de nou una nova, fresca i suggerent col·laboració. És Júlia Pastor Monllor qui ens escriu per contar-nos en un senzill i emotiu apunt que és Arreplegant Memòries del Mas. Es tracta d’un documental gravat a Alcoi l’estiu de 2012, el qual forma part del treball de Julia per al Màster de Gestió Cultural de la Universitat de València anomenat Els Maseros de la Font Roja. Un patrimoni oblidat. Per a la realització ha comptat amb la col·laboració de Jose Abellán i la música de Carles Dénia. I Júlia en primera persona ens conta:

Des de fa molt de temps he observat als maseros de la Font Roja d’Alcoi, un territori que m’és proper des que vaig nàixer (he passat tots els estius de la meua vida al mas dels meus iaios, situat als límits del parc natural). De xicoteta els maseros (o masovers) eren uns membres més de la família, només que ells treballaven fins i tot en estiu. Anaven a l’hort, a segar, a deshimalar… Els agradava molt jugar a les cartes i coneixien tots els secrets de la muntanya. Quan m’he anat fent major, m’ha anat interessant més i més el seu ofici, veient també com cada vegada quedaven menys maseros dels que n’hi havia en un primer moment.

En començar la universitat i el pensament crític, vaig plantejar-me què seria de tots els coneixements que envoltaven als maseros quans ells desapareguen, i per això vaig fer el meu treball fi de màster sobre ells, i vaig decidir acompanyar el treball amb la realització del vídeo Arreplegant memòries del mas, amb l’ajuda de José Abellán, perquè em pareixia la forma més eficaç d’arribar a més gent i de poder sensibilitzar a la població sobre la necessitat de recuperar el patrimoni en perill que envolta els maseros de la Font Roja. Penseu que ho aconseguiré?”.

Space Oddity, vídeoclip des de l’espai

Possiblement ja l’heu vist en diferents mitjans de comunicació, però ens ha agradat de manera que també volíem portar-lo ací. Chris Hadfield és un astronauta que ha passat cinc mesos a l’Estació Espacial Internacional. I per acomiadar-se abans del seu retorn a la Terra, ha gravat un vídeoclip fent servir el clàssic de David Bowie. No és la primera vegada que en fa un vídeo, especialment per mostrar curiositats de la vida a l’espai. Encara que s’ha gravat ell mateix, Hadfield ha tingut ajuda professional per muntar el vídeo. El resultat és tan acurat que fins i tot té soroll de fons real de l’estació espacial. Aquesta iniciativa l’ha dut a terme perquè en un fòrum, a Reddit, li ho van suggerir i li va semblar molt adequat. Chris, geni de la comunicació viral, durant tot el viatge ha anat pujant unes fotos increïbles de la Terra i ha fet vídeos de totes aquelles coses que ens preguntem com seran en l’espai: com obrir una Coca Cola, com tallar-se les ungles allà dalt, com vomitar al espai… molts d’ells s’han fet virals. Aquest darrer, Space Oddity, va aconseguir més d’un milió i mig de visualitzacions en un dia i ja en va per més d’onze. A més ja és considerat com el primer vídeoclip gravat a l’espai.

Space Oddity, la cançó de David Bowie va ser llançada el 1969, any de l’arribada del primer home a la Lluna. El títol escollit per l’artista britànic es ben cinèfil doncs és quasi homònima al títol original de 2001: Una odissea de l’espai, la pel·lícula de ciència ficció dirigida per Stanley Kubrick el 1968. Per a aquesta versió, Hadfield ha modificat alguns fragments de la lletra en base a la seua pròpia experiència en l’espai, i no ha oblidat agrair a tots aquells que des de la Terra han fet possible d’una manera o altra la gravació del vídeo, tant els músics que han col·laborat, com el mateix David Bowie.

D’altra banda, tot i que el format clàssic de vídeoclip té possiblement els dies contats front a nous formats, plataformes i narratives transmèdia nosaltres anem a generar una nova finestra semanal en la qual hi posarem un vídeoclip setmanal. Serà a partir de peces que ens agraden per la seua proposta formal, audiovisual, narrativa o senzillament per ser temes musicals que ens captiven i motiven.

KAPAS – Festival Internacional de Cinema Performance i Cinema Antisistema

kapas_13

Ja la setmana passada en l’apunt Micrometratges en lowtech: amics del pixel s’assenyalava que des d’ahir dimecres tindria lloc El Festival Internacional de Cine Performance i Cine Antisistema KAPAS. L’encontre encara es pot gaudir entre hui i demà divendres amb suggerents propostes com la projecció de les obres rebudes per la convocatòria. El festival, Organitzat per El Col·lectibo amb la col·laboració de l’Octubre CCC, neix en 2012 com una col·laboració entre alguns dels Arxius d’Art Performance i programadors i curadors d’arreu de l’Estat. Neix com a canal de difusió per a posar de manifest i traslladar al ciutadà una sèrie de films i treballs audiovisuals que mereixen una consideració per la seua especificitat i per la seua divergència amb les formes tradicionalment establertes del llenguatge cinematogràfic, i per la seua navegació en espais artístics intermèdia. A l’edició valenciana, la gent d’El Col·lectibo han tractat de generar una experiència que supose una aportació específica. Col·laboren amb el festival de curtmetratges ACURT i el col·lectiu Grup de Treball Cine-Ex (GTCE).

També proposen una taula redona on poder debatre obertament els temes que KAPAS posa en joc: el registre de l’art d’acció, l’arxiu i la cultura com a bé comú. Comptaran amb Pedro Alba (productor cultural responsable del festival KAPAS), Bartomeu Ferrando (professor de performance a la Universitat Politècnica de València) i Nelo Vilar (artista promiscu, membre d’El Col·lectibo).

Programa

Dimecres 15
–17:30 h: Documental The YES MEN de Dan Ollman, Sarah Price i Chris Smith
–19:30 h: Presentació del festival KAPAS, amb Pedro Alba
Documental/videoperformance A Ca la Paka: performance, genero y pueblo de Pedro Alba + Documental/videoart Tiranía estética de Pedro Alba
Documental Lo que puede un cuerpo del Ministerio de Cultura de la República Colombiana
Documental Kalistäck de Kalistäck i Paulo Pinto

Dijous 16
–17:30 h: Sessió de cinema d’avantguarda històric. Presentada per Jesús Peralta (GTCE)
–19:30 h: Sessió a càrrec d’Acurt, Festival de Curtmetratges i art audiovisual de València
–21:30 h: Sessió a càrrec del gtce (Grup de Treball Cine-EX)

Divendres 17
–17:30 h: Documental Oscar de Sergio Morkin
–19:00 h: Micrometratges en lowtech. Amics del píxel. Presentació dels micrometratges rebuts en la Convocatòria
–21:00 h: “Registre d’acció, arxiu i cultura lliure”. Taula redona amb Bartomeu Ferrando, Nelo Vilar, Pedro Alba, Jesús Peralta i Raúl Contrera. Moderen Raul Ortega i Rosana Ortí.

PhotON

photon_13

Es va inaugurar dilluns i durarà fins dissabte 18 encara que l’exposició romandrà més temps per ser visitada. Es tracta d’una nova edició, la tercera, de PhotON, el fstival internacional de fotoperiodisme a la ciutat de València. Organitzat pel Col·lectiu Documenta, el festival es sustenta sobre la idea que la gran crisi econòmica que ha assolat els països occidentals i va manifestar els primers símptomes a Grècia no ha fet més que agreujar-se els últims anys. Economies febles com ara la grega, l’espanyola o la portuguesa finalment han sucumbit enfront a l’avarícia dels bancs i els temuts “mercats”. El poder polític està demostrant la seua fidelitat a l’econòmic sotmetent els ciutadans a uns agressius programes de retallades —sota l’eufemisme de l’austeritat— que vulneren els seus drets més bàsics: salut, educació, serveis socials, etc. Atès el drama quotidià de l’atur, la corrupció política, els desnonaments i les retallades al ciutadà anònim, solament li queda el recurs de la lluita social i la reivindicació a peu de carrer.

En PhotON han reunit en una exposició els fets i els protagonistes que han marcat l’actualitat els últims anys, configurant el retrat de la crisi que ha erosionat els principis i els valors més arrelats en la nostra societat. Però a més de les dues exposicions en el Centre Cultural La Nau, l’edifici històric de la Universitat també es converteix en la seu de tallers, un cicle de cinema documental i unes jornades en les quals es donarà a conéixer a fotoperiodistes que narraran les seues vivències (entrada lliure imitada a l’aforament). Per consultar la programació completa de presentacions, conferències i  exposicions:

www.photonfestival.com

PD: la lletra E de fotoperiodisme a la imatge del festival l’hem tuneada nosaltres; poca vergonaya de l’organització que fa un joc eufemístic amb el nom del festival per acabar obviant el valencià en web i altres suports. Mireu on ens porta el model plurilingüe que ens volen imposar.

Manifest 46020

Hem hagut de fer un breu parèntesi però tornem. Dijous passat es va estrenar a l’Octubre el documental Manifest 46020, projecte realitzat per 46020studio (Ana Ponce i Ivo Rovira) juntament amb Pablo Pérez i Adrián García. 42 entrevistes, 12 preguntes formulades durant el mes de gener de 2012 per parlar d’utopies, de realitats, de desitjos, i de temors. Opinions particulars que formen, totes juntes, un manifest de la vida al barri de Benimaclet de València. El que no sabem bé és si, més enllà de la coincidència del codi en referència a la localització dels treballs, hi ha cap relació entre aquest projecte i 46020, un projecte de participació ciutadana el qual ja va ser comentat ací.

L’estrena d’aquest documental coincideix amb la inauguració de l’exposició Els ulls que no hi veuen. La mostra es composa del treball fotogràfic d’Ivo Rovira i Ana Ponce, viatgers infatigables i amb més de quinze anys d’experiència en l’ofici. Ivo i Ana van arribar un calorós dia a la ciutat etíop de Mekele i van visitar la Saint Louise Eye Clinic, on un grup d’oftalmòlegs voluntaris espanyols treballen amb persones amb problemes oculars reversibles, als quals tracten i els permeten recuperar la vista, de vegades després d’anys de ceguesa. Aquella experiència gairebé fortuïta va portar a la parella de fotògrafs i a l’ONG Proyecto Visión a realitzar aquest treball, Els ulls que no hi veuen, on documenten la labor dels metges i, especialment, la situació i l’experiència dels seus pacients, amb els ulls malalts, producte d’una vida difícil, pràcticament impossible.

FIC-CAT 2013

fic_cat_13

Hi ha festivals que tenen mèrit, molt de mèrit. I el FIC-CAT n’és paradigma, de voluntat, capacitat de treball, entusiasme… de maera que han aconseguit resistir i des d’una proposta inicialment casolana, obrir-se al món i en català. Ens escriuen de nou des de l’organització per contar-nos que per bastir aquesta 6a edició, el Comitè organitzador ha recollit una àmplia gamma de fragments cinematogràfics provinents d’arreu del món que, visionats en la seva totalitat, ens permeten apropar-nos molt i molt a la VERITAT del cinema, del cinema actual, jove i innovador –amateur i professional– que es realitza en la nostra llengua.

La proposta que hem seleccionat és diversa i plural: tenim cinema que emociona, propostes que arrisquen tècnicament, múltiples visions de l’actualitat propera i més llunyana, interpretacions magistrals, efectes i bandes sonores al límit; també propostes pedagògiques poc convencionals… Aquest any 2013 fa 100 anys del naixement de Salvador Espriu, un referent universal de la literatura catalana de tots els temps. El concepte de la veritat de Salvador Espriu es basa en la idea de la fragmentarietat: cada persona posseeix un fragment de la veritat, un bocí del mirall. El FIC-CAT, en aquesta 6a edició, es converteix en un espai de comunicació que projectarà la pluralitat i la diversitat de visions existents sobre el món i el pensament.

Han arribat 220 produccions de cinema actual, jove, innovador i en català, de les quals es projectaran 43 –a més a més de totes les que arribin del JOVE 48 HORES– distribuïdes en 12 sessions de projecció de la COMPETICIÓ OFICIAL [Consulteu Selecció i Programa]. I en cada sessió es comptarà amb la presència dels equips artístics i tècnics, que presentaran llurs produccions i propiciaran col·loquis posteriors amb el públic assistent. De les 6 produccions seleccionades de la modalitat Centres educatius, una és del País Valencià. Del 5 al 9 de juny en Roda de Berà.

http://www.fic-cat.cat/

Next Page →