27 de març

BGXq3jeCIAEx0iv.jpg_large

La màgia del muntatge

De nou entrem en festes i va per a més dies. Tot i així la setmana vinent i amb l’efèmeride més que notable de que fem 5 anys, mirarem d’actualitzar 400 colps. Però no volíem marxar de vacances sense recuperar un document per compartir especialment amb altres tres mestres, amics i companys de batalla. I és que fa poc i al voltant d’un café ens trobàrem amb Pilar Alfonso, Paco López i Josep Arbiol. Cadascú d’ells, des del seu centre i a la seua manera per amb molt saber fer, és un referent de la pedagogia audiovisual, del cinema a l’escola. Així que de segur van apreciar La màgia del muntatge del qual parlàrem entre d’altres coses en aquella conversa. A 400 colps sempre ens moguem amb la fantasia, pot ser en excés d’idealització, de que d’un encontre com aquest pot sorgir alguna cosa que ens faça més dolça la batalla. Ah, no penseu que estem de batalla? En aquella taula, escoltant els companys de l’escola pública resultava fefaent el que després desgraciadament la realitat s’obstina a confirmar. Que les agressions als mestres, a l’escola, a la pedagogia, formen part d’aquest trist paisatge. Que hui en dia fer pensar és adoctrinar. Segurament doncs la màgia està en trobar el temps per trobar-nos amb tres amics, dedicar-nos un temps i de pas aquest apunt amb el qual obrim una nova categoria, recursos, que trobàvem a faltar i que com sempre vos convidem a compartir i a col·laborar en que prenga cos per tal d’esdevenir un recurs real.

Aquest documental ens mostra la rellevància d’un bon muntatge a l’hora d’explicar una història a la pantalla. En ell es fa un repàs a la història del muntatge, passant per les antigues i enormes màquines estil teixidora industrial, a les modernes i reduïdes illes d’edició digital. El cinema no seria el mateix sense la feina desenvolupada per un dels personatges més anònims en la indústria del cinema, l’editor.

Taller de cinema amb Manuel Gutiérrez Aragón

manuel_gutierrez

Les propostes formatives en cinema de l’EACC · Espai d’Art Contemporani de Castelló ens deixen sovint bocabadats, tant per l’interés i la qualitat del programa com per l’accesibilitat econòmica de les mateixes amb preus realment econòmics. Així, del 8 al 12 d’abril de dilluns a divendres, de 16:00 a 20:00 h tindrà lloc el taller de cinema amb Manuel Gutiérrez Aragón. Director, guionista i escriptor Gutiérrez Aragón (Torrelavega, 1942) és una peça clau a l’hora d’entendre un període fonamental de la història del cine espanyol més recent. Al llarg del taller el director abordarà a nivell teòric aquells aspectes creatius que han configurat el seu mode d’entendre tant el cinema com la literatura i que, sense renunciar a la comercialitat, li va permetre consolidar una veu pròpia en el sempre dificultós panorama cinematogràfic.

Amb un preu de 50 € i les places limitades a 15 persones, es pot formalitzar la inscripció fins el 4 d’abril o quan es cobrisquen les places mitjançant un correu electrònic a actividades@eacc.es o al telèfon 964 72 35 40.

Me’n vaig a la mascletà

Hui, a l’escola, és dia de falla. S’acosta la fi de l’hivern, tanquem trimestre, cremem ninots i ens abandonem a la xocolata i els bunyols. Si bé sempre estem atents als fenòmens virals que emergeixen de tant en tant a la xarxa, és cert que no solem donar-los ressó. En època de #pantallaglobal, quan la pantalla esdevé món i el món pantalla, podem passar en un tancar i obrir d’ulls d’allò més local a Korea o l’Horta a la globalitat més extrema d’un vídeo que esdevé fenòmen mediàtic a tot el planeta. L’exercici remix acaba per potenciar la viralitat i multiplica exponencialment els efectes de les vídeocreacions. D’allò local a lo global i viecervesa, del Gangnam style al Dolçaina style passant per internet. Temps doncs de parèntesi fester en aquestes latituds i com que no sabem ben bé com incidirà en la publicació, vos deixem una bona dosi de combustible per a falles. Alerta, que els de la penya Cristal Dior de Gilet s’acosten a les dos-centesmil mil visites a you-tube del que a ben segur es va a convertir en un dels himnes d’aquestes festes. Au, me’n vaig a la mascletà!

Marilyn per Magnum

marilyn

Seguim amb altra exposició fotogràfica a la ciutat de València. I és que no podíem passar per alt que la Fundació Bancaixa, fins el 6 de juliol, revisa el mite de Marilyn Monroe, icona indiscutible del cinema del segle XX, a través de 34 instantànies de l’agència Magnum preses entre els anys 1954 i 1960. La mostra recull 34 retrats a partir de la mirada de Bruce Davidson, Elliot Erwitt, Philippe Halsman, Eric Hasrtmann, Bob Henriques, Ige Morath i Eve Arnold, la fotògrafa més propera a Marilyn i amb qui va compartir una gran amistat, que fugen de l’estereotip per il·lustrar moments de malenconia i descansos en els rodatges. Les imatges, algunes de les quals romanen indelebles en la memòria col·lectiva del cinema i de l’art, van acompanyades d’una selecció de textos manuscrits de les seues cartes i els seus diaris.

A nosaltres a més ens agrada el fet que la propera pel·lícula que projectarem al cicle de cinema en versió original d’escolagavina, a demanda de l’alumnat, serà Some Like It Hot, i per tant l’exposició pot ser un genial complement per revisar el personatge. Qui no ha gaudit del cinema amb ella.

Fragments 2012

Del 5 de març a l’1 de maig de 2013 el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València acull un any més l’exposició de fotoperiodisme Fragments d’un Any, 2012, que organitza la Unió de Periodistes Valencians, després del cas de censura que desencadenà el cataclisme en el MuVIM en 2011. Els fets més destacats de l’actualitat valenciana en 106 instantànies del millor fotoperiodisme fet durant 2012. La mostra arriba a la desena edició i ofereix el treball de 17 professionals del periodisme gràfic en instantànies que formen la memòria més recent de la vida valenciana. Les protestes socials i la “precarització” del fotoperiodisme marquen enguany ‘Fragments d’un any’ 2012.

En la mostra, que pot visitar-se en la Sala Oberta de l’edifici de La Nau, poden contemplar-se imatges diverses. Un policia exerceix una violència desproporcionada amb un manifestant. Uns diputats juguen amb els seus tablets en ple debat parlamentari sobre retallades. Un conseller lliura, suposadament, un informe confidencial a un veterà diputat sospitós de desviar fons públics a una trama corrupta. Aquestes tres escenes han succeït en els últims mesos. I les tres van ser denunciades gràcies a unes imatges, les que van captar uns fotoperiodistes. La major evidència que el periodisme gràfic manté tota la seua vigència en aquesta època en la qual tot el que envolta als mitjans de comunicació sembla posar-se en dubte, és que els poders públics han intentat posar límits a la llibertat per a exercir-ho, ja siga prohibint prendre imatges de policies en actuacions polèmiques, o bé limitant que es pot fotografiar o gravar en un parlament o un ajuntament. Quan l’ofici d’informar travessa el seu pitjor moment, amb acomiadaments que buiden redaccions, arriba el moment d’insistir: sense periodistes no hi ha periodisme, i sense periodisme no hi ha democràcia.

L’art dels infants a l’escola

 

Com ens agrada quan anem més atrafegats rebre una aportació com aquesta. I més encara si de nou es conjuguen audiovisual i pràctica docent. Creu Planells, mestra de segon de primària d’escolagavina ha respost a la invitació d’escriure un apunt senzill sobre aquest vídeo. En ell (i un altre primer) es dóna compte del magnífic projecte de treball que és l’elaboració d’un calendari pels alumnes de segon, a partir del recorregut per l’art primitiu, l’art maia, l’arta africà, l’art xinés, o l’islam. Creu ens diu:

_ L’escola ha de facilitar que cada alumne siga capaç d’expressar-se. Ha de conduir, donar mitjans i eines perquè siga capaç de crear, de produir, de trobar les pròpies possibilitats d’expressió. Això, ajudarà a fer crèixer els alumnes perquè se senten capaços de fer, a partir del que veuen, del que observen, de les pròpies recreacions. Se senten artistes. Ens admirem amb els grans pintors, per com s’expressen amb formes, colors i temàtiques. Ens admirem de l’art que ha  caracteritzat les civilitzacions antigues.

L’ús del vídeo i la fotografia ens ajuda a captar detalls precisos en cada moment de treball, un gest, un imprevist, el conjunt de l’acció. Ens admirem de la capacitat de concentració, de l’autonomia, del que són capaços de fer quan els oferim bones pràctiques. L’art facilita la feina i possibilita l’encanteri._

L’amor i el desamor i les seues conseqüències socials

la_madre_que_los_pario

Obrim la setmana amb una nova proposta en la qual cinema i educació es troben al rerefons de la mateixa. El proper dia 14 de Març a les 18.30 h., es celebrarà a l’OCCC de València un cine-fòrum on es projectarà el documental La madre que los parió d’Inma Jiménez per després donar pas a un col·loqui sobre L’amor i el desamor i les seves conseqüències socials en el qual es pretén fer un repàs de la història sexual i afectiva des de la postguerra fins als nostres dies, veient com els seus efectes socials han anat evolucionant cap a noves formes de relació.

L’acte, gratuït i obert al públic, està especialment dirigit a estudiants o professionals que vulguen utilitzar l’àudiovisual com a eina de recerca social.
Després de la projecció del documental (28 min) s’obrirà un col·loqui amb els assistents que comptarà amb la presència de Mar Cortina, doctora en Educació, psicòloga i psicopedagoga; Daniel Carrasquer, sociòleg i professor de la Universitat de València; Ana Aguado Higón catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de València; Germán Gil Rodríguez, llicenciat en Geografia i Història i doctor en Ciències de l’Educació, professor en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València i la pròpia realitzadora del documental Inam Jiménez Neira de la qual vos hem parlat recentment doncs ens hem fet ressó de la seua nteressant oferta formativa adreçada a alumnat de secundària. Inma mateix, animant-nos a fer extensiva la invitació a l’alumnat interessat, ens assenyala que pensa pot ser una molt bona activitat perquè els i les alumnes s’iniciïn al cinema des d’un punt de vista també social i pedagògic.

http://lamadrequelosparioeldocumental.blogspot.com.es/

Orson West

Ens agrada descobrir projectes que poden resultar inspiradors i en els quals podem trobar algunes connexions amb el treball que desenvolupem a les escoles. Hem capbusat una mica per la convocatòria de la jornada L’educomunicació com a resposta als reptes de la Societat del Coneixement (apunt anterior) i hem donat amb una obra entre el documental i la ficció, que de moment no ha tingut ressó mediàtic però que des de la més pura intuició hem pensat que pot ser un bon recurs de treball a l’aula. Opera prima del director Fran Ruvira i amb un rerefons metacinematogràfic, Orson West conta com un equip de cinema arriba a un poble de la frontera d’Alacant i Múrcia per rodar un western de baix pressupost, fet que canviarà la rutina dels habitants de la zona, especialment en el cas d’un grup de xiquets i xiquetes. Però, a més, el rodatge suposa la tornada a la seua terra natal de Sònia, que després de molts anys d’absència, acudeix al seu poble per protagonitzar la pel·lícula enmig d’un paisatge que li rememora històries del passat encara sense tancar.

Orson West és la referència a l’intent del mateix Orson Welles fa cinquanta anys per rodar a les terres del Carxe un western, reivindicant així la llegenda i allò inacabat com a forma d´expressió. El Carxe és un territori considerat pels filòlegs com la darrera expansió de la llengua catalana. Es tracta d’una subcomarca murciana però vinculada econòmica, social i culturalment a les comarques alacantines del Vinalopó, i esdevé escenari ideal per les seues connotacions fronterises, per evidenciar la poesia cinematogràfica resultant de la unió del cinema i la naturalesa, la confrontació entre individu i entorn, el desarrelament. De moment vos deixem amb el tràiler però seguirem el projecte.