La Rambleta

Tal i com estan les coses, hem d’aplaudir la recent apertura d’un nou espai cultural a la ciutat de València, La Rambleta, al barri de Sant Marcelí. No entrem, perquè no és al nostre abast, en la crítica i el debat sobre la gestió cultural al nostre país, plena de carències i ombres. Caldria saber si posar en marxa un centre així va en detriment d’altres iniciatives, en base a quins interessos s’articula la programació, i tantes qüestions que de ben segur hi ha entre els nostres lectors algú que ens pot donar el toc d’atenció. Però, pot ser pequem d’ingenuïtat, encara ens alegrem en veure que un nou focus de cultura s’il·lumina en aquest panorama cada vegada més fosc. La Rambleta pretén erigir-se com un punt de trobada en el qual es donen cita la creació actual, la producció emergent i les propostes artístiques multidisciplinars. La programació ofereix experiències escèniques, cinema, exposicions i altres manifestacions de nova creació des de la vocació d’obrir nous espais per als creadors de hui en dia i de proposar noves formes per a les ments més obertes. Una exploració de territoris fronterers, independents i transdisciplinars. Nosaltres, via twitter, ja els hem donat la benvinguda i també els hem demanat que la versió en valencià tan acurada que han fet al seu web, siga la primera per defecte.

I bé, entre les primeres propostes que llancen està la que té com a motiu la imatge que acompanya l’apunt. Es tracta del treball realitzat per la fotògrafa Mariela Apollonio, autora del seguiment documental de la construcció de La Rambleta. El seu espectacular treball, en blanc i negre, es podrà vore a la sala d’exposicions del centre a partir del mes de març. Seguirem doncs amb atenció aquesta i següents propstes que ens puguen ser d’interés i desitgem bon vent a La Rambleta.

http://larambleta.com/

Basketbeat: ritme per oxigenar

Passat el sotrac dels darrers dies, colmats d’imatges i fets difícils d’oblidar, tornem a recuperar certa normalitat en la publicació sense obviar que a València, la normalitat democràtica és greument alterada per la cohabitació de forces d’ultradreta a les forces de (in)seguretat i uns responsables de govern que miren cap altre costat. I per fer-ho, oxigenem recuperant un vídeo que ha passat fugaçment per Vilaweb i d’on fem servir part de la seua presentació.

L’equip de bàsquet del Casal dels Infants de la Ribera (Barcelona) es reuneix dos cops la setmana amb el coordinador, Josep Maria Aragay, en unes sessions pensades per a aprendre música aprofitant les possibilitats musicals i rítmiques del bàsquet i, alhora, per a aprendre a jugar-hi millor. Aquesta activitat, el Bàsquet Beat, que va començar l’any 2010, ara és protagonista d’un documental de Gonzalo Escuder i Nacho Gómez, encarregat pel departament Youth Initiative de l’Open Society Foundations. En el curtmetratge-documental, que resumeix en deu minuts el projecte socioeducatiu de la Fundació Ribermúsica, s’hi recullen sessions i concerts i les reflexions dels participants i posa en relleu els valors que el projecte els aporta. Segons que expliquen els responsbles, la finalitat del projecte Bàsquet Beat és múltiple: treballar l’accés a la música des dels interessos d’un grup de joves; fomentar i millorar la cohesió i els vincles entre els membres de l’equip de bàsquet; fer-los responsables del seu propi desenvolupament; ajudar-los a connectar amb una nova realitat i una nova ciutat.

Bàsquet Beat és el paradigma de la música comunitària; música com a eina d’inclusió i transformació social. I és la capacitat per generar en deu minuts confiança en l’altre, en les persones pel fet de ser-ho independentment del seu orige, en col·lectius i la seua impagable tasca… Les nostres primaveres les trobem en paisatges com aquest.

Som el poble i no l’enemic

Per nosaltres, els joves conten

Entràvem en impaciència, no som periodistes ni redactors. Els fets es succeixen a velocitat vertiginosa, el sotrac és de por, costa digerir. Però ens sentíem amb necessitat de dir, pareu un moment les classes, parlem del que passa. Aquesta és la nostra manera de colpejar.

La flama es va encendre la setmana passada al carrer Xàtiva quan es trobaren de front el ja n’hi ha prou dels joves de l’#IESLluísVives i la incompetència de les forces de (in)seguretat. Però el combustible ja vessa fa temps els nostres carrers, són una mentalitat i unes maneres. És Rus insultant els mestres catalanoparlants, aleshores; és Camps pensant-se santificat per les majories absolutes, te quiero un huevo; és Rita volent la demolició d’un barri al crit de, valencianos!; ara és Sánchez de León disposada a reformar els joves, ciutadania constitucional. I clar, l’altre, el que proposa l’escletxa en el dogma, és l’enemic. Per això tenim de cap de la polícia una persona vinculada a la ultradreta; una persona freda i paranoide que només entén el llenguatge de la porra per aquells que passen fred als insitituts. Mediació? els de la porra no arriben ni a Eddy Murphy. I no només això, com que la dreta a entés molt bé que el missatge és el medi, ahí  estan les tribunes i les tertúlies, ignomínia. Però ves per on que els joves també han aprés. Ells i elles no són, com diuen a diaris i micrófons, els que mosseguen policies. Són fills i filles de professors amics, són exalumnes propers i estimats. I han aprés a contar. Conten amb les seues càmeres de foto, amb les seues pancartes i els seus vídeos, i ens mostren el paisatge d’una #PrimaveraValenciana [la imatge és d'Ariadna Castillo]. Pot ser és exagerat comparar-la amb l’àrab, però a l’igual que en aquella s’hagué de construir una narrativa audiovisual amb unes imatges i uns referents icònics fins llavors inexistents. Ací passa el mateix; la xarxa bull d’imatges i vídeos, d’una narrativa d’adolescents que reaccionen. Llegiu la frase en el sentit que vulgueu; per nosaltres, els joves conten.

I Festival Live Cinema al Port de Sagunt

Del 2 al 10 de març tindrà lloc al Casal Jove del Port de Sagunt, el I Festival Live Cinema, dedicat a la creació audiovisual en temps real. PSM amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sagunt han organitzat aquesta primera convocatòria. El I Festival Live Cinema de Port de Sagunt se centrarà en artistes que es recolzen en les noves tecnologies i les arts digitals per experimentar en directe amb música i vídeo; Live Cinema és creació audiovisual a temps real. El programa és aquest

· divendres 2 de març: PSM! – “50 MINUTS DE LUCIDESA” / Port de Sagunt
· dissabte 3 de març: es confirma el 23 de Febrer a partir d’una convocatòria oberta.
· divendres 9 de març: VJ WAKY + SAIS – “BEGIN” / València
· dissabte 10 de març: THR3HOLD “PLAYTIME” / Gijón

Per tenir informació més detallada visiteu el web del certamen:

http://livecinema.saguntjove.es

Laia a l’institut de les meravelles

Fa poc més d’un any, el 19 de gener de 2011, li dedicàvem un apunt al Cineclub de l’IES Pere Arques de Cocentaina. Aquell apunt el començàvem amb la següent frase: Les possibilitats de la xarxa són insodables i quan menys t’ho esperes bota la grata sorpresa. I ves per on, un any després podríem haver començat aquest de la mateixa manera. Ho expliquem. L’altre dia Ferran Alexandre, magnífic mestre de música de l’escolagavina, ens comentava que havia pensat en gravar un lip-dub a l’escola. Nosaltres li vàrem oferir l’ajut necessari però també li comentàrem que pot ser el lip-dub és ja un format ‘cremat’. Se n’han vist molts a la xarxa. Així que li suggeriem que pot ser caldria pensar en altre format o tipus de proposta. I sigué comentar-ho i rebre d’immediat un mail de Josep Alcover, professor de música a l’IES Pare Arques de Cocentaina i un dels coordinadors del projecte Com sona l’eso.

Josep ens ha donat l’oportunitat de conéixer el magnífic treball Laia a l’institut de les meravelles una pel·lícula musical, migmetratge, que han fet des del departament de música de l’IES Pare Arques coordinats per ell. Laia és una alumna de batxillerat que descobreix que un institut pot amagar molts secrets, i que algun d’ells et pot canviar la vida per sempre… El projecte ha estat realitzat pels alumnes de l’optativa de 1r de Batxillerat “Patrimoni Musical Valencià”, però comptant amb la col·laboració tant dels alumnes i professors de l’institut, com d’alumnes del col·legi El Bosco, també de Cocentaina. Musicalment, tota la banda sonora està basada en el primer disc del grup alcoià Arthur Caravan. En començar el projecte, es posaren en contacte amb ells i els demanàrem si els podíen passar la música de tot el disc sense la veu del cantant. Després en un enginyos treball d’adaptació les canviaren de lletra per adaptar-les al guió de la pel·lícula. Totes aquestes cançons són cantades pels mateixos alumnes que actuen a la pel·lícula, en un impressionant treball de d’esforç i superació per part de tots els alumnes participants. Les coreografies del musical van ser pensades i treballades per tot el grup basant-se en escenes de pel·lícules musicals més o menys conegudes: a partir d’aquestes coreografies, entre tots varen crear els seus propis moviments de ball.

Com podeu imaginar la satisfacció aconseguida per tots i totes els implicats en la producció és ben elevada, i per nosaltres aquesta casualitat de segur que ens ha de resultar engrescadora i inspiradora.

http://www.alesiarrels.blogspot.com/2011/10/laia-linsttut-de-les-meravelles-al.html

The Starry Night (II)

L’apunt d’avui té senzillament a veure amb una troballa casual que ens ha sorprés. Estàvem navegant i provant la nova versió de Vimeo i entre els vídeos destacats hi havia “Starry Night (interactive animation)” -dalt-. Com el nom indica es tracta d’una animació a partir del quadre homònim de Vincent Van Gogh. Però més enllà de la fascinació tecnològica ens ha sorprés veure les similituds amb el vídeo “The Starry Night” que l’alumna d’escolagavina Anna Teruel va realitzar l’any passat -a la dreta-. Anna, en un intel·ligent exercici d’apropiació i remescla va fer la seua personal lectura de l’obra a partir d’un exercici que sobre l’enquadrament vàrem plantejar en la passada edició d’hivern de l’eacn. Termes aquestos que ens interessa tornar a plantejar en l’edició que tindrà lloc de l’1 al 4 de març lligats al tema de la sostenibilitat. Ens ha semblat que el vídeo de Petros Vrellis era l’evolució natural i tecnificada del d’Anna; l’haurà remesclat?

Sant Valentí

Hi ha amors difícils d’oblidar.

Per què ens agrada “Hammond fun”

Obrim la setmana amb allò que més ens agrada, presentar la creació audiovisual d’alumnes. “Hammond fun” és una senzilla peça de poc més de 2 minuts i mig que recull diversos moments de pràctica d’skate. Gravada amb una GoPro HD, possiblement no aporta gran novetat front a la proliferació d’una bona quantitat de vídeos sobre skate que està tenint lloc a la xarxa. Però com a exercici estilístic ens agrada. Perquè és col·laboració entre alumnes de secundària que pel gust de gravar i contar amb imatges han fet un vídeo a partir d’allò que els apasiona. Perquè sap arrancar posant l’espectador en estat d’alerta. Perquè ensambla música, skate i imatge de manera sòbria. Perquè parla de la repetició necessària en l’aprenentatge. Perquè contextualitza l’exercici en un espai artístic-arquitectònic, en una recerca compositiva de vegades quasi abstracta on juguen entre si línies i llum. Perquè mostra l’apropiació de l’espai públic per l’expressió creativa front a aquella realitzada en pos d’interessos privats i especulatius. I per què conté en la lletra de Pirat’s Sound Sistema una declaració de principis: aquesta és la nostra lliçò; nosaltres anem a començar per explicar el que és progressió, que és altra part de l’armonia que ens interessa molt pel que respecta a l’expressió. Marcos, Jesus i Marc, volem vore-vos progressar.

Olive: tot un llargmetratge amb mòbil

Ja sabeu que estem en fase de preparació de la 18ª edició de l’eacn · escola d’activitats culturals a la naturalesa. Més endavant contarem alguna cosa i si més no, sempre fem el resum del que ha estat l’activitat. Ara vos avancem que en aquesta nova edició d’hivern contarem amb la col·laboració de la realitzadora galega Susana Rey. Junt a d’ella plantejarem als alumnes una proposta de treball al voltant del tema de la sostenibilitat. La idea és traslladar el concepte també a la realització audiovisual; pensar com amb els recursos justos podem obtenir bons resultats per interés i satisfacció. I l’ús dels dispositius mòbils com a eines de realització esdevé el gran recurs. Ja mirem material a la xarxa que servisca per il·lustrar aquestes idees o que ens permeta reflexionar i debatre si s’adequa a la premisa de la sostenibilitat. I és en aquest moment que donem amb Olive.

Olive és el primer llargmetratge realitzat 100% amb un telèfon mòbil. Cal aclarir que no només es va fer amb aquest dispositiu. Diferents recursos tècnics com un adaptador de lent de 35mm fabricat per encaixar al telèfon facilitaren millorar en alguns paràmetres com la profunditat de camp i la lluminositat. Però bo, en definitiva està enregistrada amb un Nokia N8. Ha estat dirigida per Hooman Khalili i finançada per Bill O’Keefe i per Chris Kelly, l’excap de Privacitat de Facebook. El cost de producció va ascendir al mig milió de dòlars contant amb el protagonisme de Gena Rowlands i Randi Zukerberg, germana de Mark Zukerberg (fundador de Facebook). El disseny de so va ser realitzat per Skywalker Sound i tracta d’una xiqueta que transforma les vides de tres persones sense parlar una sola paraula. Al vídeo podeu veure el making-of.

http://www.olivethemovie.com/

Next Page →