Entrevista a Alejandro Piscitelli

Iniciem un pont amb sentiments contrariats doncs si bé ens agrada la perspectiva d’uns dies festius en els quals poder parar i reordenar idees, d’altra banda ens acabem d’adonar que aquest matí de dissabte era la Jornada d’Ensenyament organitzada per ACPV. Se’ns ha passat. I mentres diluim la ràbia (no podem estar en tot) fem una passejada per la web per sentir el pols de l’actualitat. Ens conformem doncs amb seguir la jornada via twitter i a més descobrim acabada d’eixir del forn l’entrevista que Karma Peiró realitza a Alejandro Piscitelli a 3.24 amb motiu d’altre encontre ben interessant sobre educació, l’ITWorldEdu, del qual esperem que @francescfelipe ens puga contar alguna cosa en primera persona. És evident el revol a l’àmbit educatiu en sentir que el model d’escola necesita ser reensat. Com que ens apreciem l’Alejandro i és un referent de pes per nosaltres hem deicidt deixar-vos amb l’entrevista com a material per al pont. Gaudiu-la:

Què ha vingut a explicar a l’ITWorldEdu?
Dibuixaré un panorama molt complex, que parteix de 4 preguntes. La primera és de Gutenberg a Mc Luhan. Hi haurà vida després de la impremta? Fins ara ho ha estat tot per a nosaltres, però si l’abandonem amb la tecnologia… què passarà?

Què passarà?
Va haver-hi vida abans, tot fa pensar que continuarà havent-hi vida, però quins canvis ens portarà? Aquesta pregunta té a veure amb Steve Jobs i l’Ipad. El botxí de la impremta és la tauleta, no l’ordinador. No és la primera vegada que es pensa en un invent com l’Ipad, fa 40 anys que es vol dissenyar, però ha estat Jobs qui l’ha pogut fer. I això està lligat a conceptes derivats de la lectura, l’escriptura i el pensament. Ara no hi ha una escletxa digital, sinó una alfabet generacional.

Què vol dir?
Que l’escletxa digital té a veure amb la manera com avui entenem l’alfabetització: pels adults és la lectoescriptura, pels joves és la visualització, l’oïda i el “touch” (tocar). Potenciem la vista i el tacte, i tornem a l’oralitat primària que hi havia abans de Gutenberg.

Serem més visuals i auditius?
I més tàctils. El primer intent de ser tàctils va ser el ratolí d’ordinador, però està condemnat a morir-se. Per a què el vols si tenim dits? El mateix amb el teclat, si ara poguessis parlar-li a l’ordinador i t’entengués, per a què el voldríem? Són interfícies de transició que tracten de remeiar l’habilitat que tenies abans. Perquè tu a les persones no les cliques, els parles. Però l’ordinador encara no t’entén parlant-li, i has de fer unes pròtesis. En algun moment, això no existirà més.

Sembla estrany. Veurem això d’aquí 10 anys?

Esclar. I hi ha grans contradiccions perquè si parlem als ordinadors sense necessitar escriure… la gent continuarà escrivint? Almenys sembla que continuarem llegint. Podríem pensar que en la propera dècada ja funcionarem així, però els salts evolutius són molt difícils de veure. És millor veure’ls anant cap a enrere. Des que a Alan Kay se li va acudir la idea de la primera tauleta fins al primer portàtil van passar 20 anys.

Vannevar Bush va ser un dels primers que va imaginar internet el 1945…

Sí, i el Memex era la xarxa d’avui. Després ho va explicar Ted Nelson en el seu projecte Xanadú anys més tard. I també a Leonardo da Vinci se li van ocórrer molts invents i van trigar 300 anys a fer el submarí. Per això necessitem tipus com Steve Jobs.

Què va inventar ell?
Res, perquè les idees eren d’altres, però va saber plasmar-les d’una manera molt especial. Va combinar l’estètica amb la funcionalitat com ningú altre. Aquest és el gran detall. I ara ens trobem amb la segona pregunta: “De Facebook als Open courses”. Facebook és una plataforma tancada, però avui és el gran alfabetitzador. La meitat de la gent que és a internet té un perfil, i això és bo. Però alhora és una trampa, perquè Facebook i Twitter són dues màquines que t’obliguen a fer el que volen, et roben tota la informació, són forats negres, t’alliberen i esclavitzen alhora… Hi ha una gran contradicció.

I la tercera pregunta?

De Lev Vygotsky al teòric de l’ensenyament digital, George Siemens, perquè moltes de les coses que diu aquest últim ja les havia pensat Vygotsky, Montessori, Pablo Freire, etc. Necessitem un pont entre les innovacions tecnològiques dels nordamericans i les teories conceptuals dels europeus. I després d’aquest punt ja passem a Steve Jobs, que li devem molt.

Què li devem?
Ser el que som, sobretot els seguidors dels Macintosh. Però la gent que s’ha comprat l’Ipad, l’Iphone o l’Ipod no eren Appleaddictes tots i són milions. Així com a Amazon va generar una nova manera de comprar, Jobs ens va ensenyar a relacionar-nos amb certs objectes i fer coses amb ells, el Plug and play.

Si no hagués mort, hauria dirigit el rumb de les comunicacions futures?
No ho sé perquè és genial en algun sentit i un desastre per l’altra banda. Perquè va crear sistemes tancats, i ha embogit a molta gent. Per això, tornem a les contradiccions. La gran pregunta que no té resposta i pot ser perillosíssima és: “Sense un Jobs pot haver-hi aplicacions amistoses de fàcil ús?”. La força del col·lectiu també és la força del perill i de la destrucció.

Vol dir que ara pot haver-hi un estancament en el desenvolupament tecnològic?
No, vull dir que quan critiquem els sistemes tancats, ens hem d’acabar menjant les nostres paraules perquè després els fem servir. Jo he vingut a parlar de l’educació oberta, però això tampoc vol dir anarquia.

Què vol dir?
Tractar de recuperar els millors dels sistemes oberts que hi ha al terreny de l’educació però amb una estructura. Hem d’apuntar cap a formats híbrids, entre totes les contradiccions: el tancat i l’obert, el de pagament i gratis. Una de les persones que va fer un comentari pèssim a la mort de Jobs va ser Richard Stallman.

Es va alegrar que morís?
No exactament, però les seves paraules textuals serien: “A mi no m’agrada que mori ningú però Jobs mort és un benefici pel software lliure” . Para ell era un enemic, va ser sincer. Jobs volia matar a Google, despreciava a Bill Gates. És la gran discussió entre el col·lectiu, anàrquic, alliberador però que no té ni la bellesa, ni la funcionalitat dels objectes d’Apple. Volem que hi hagi 1.000 Leonardos digitals però no existeixen.

Abans parlava de l’Educació Oberta. Està relacionada amb el terme amb el professor de la Universitat de la Columbia Britànica, Brian Lamb de l’Educació Expandida?
Està relacionada amb Lamb, amb l‘Edupunk, amb els Open MOCC (Maxim Online Courses), amb l’aprenentatge invisible…

I el nexe de tots aquests conceptes o projectes és?
És la terrible tesi de Sugata Mitra. Ell diu que no necessites professors per aprendre.

Ha vingut a inaugurar un congrés dedicat a l’educació i les TIC i l’escoltaran centenars de professors, els dirà això?
Sí. Necessitem tutors, guies, dinamitzadors però no professors com els actuals que són només injectors de coneixements. I això mai va funcionar.

Com que no? Hem après durant segles així…

No, hem après a repetir el que deien ells. Els genis no van anar a la universitat. Els intel·lectuals més destacats de l’Argentina no han fet estudis universitaris. Això de repetir estava bé quan havia poc coneixement, en les tribus més ancestrals, on s’havia de repetir oralment tot per no perdre-ho, les collites, els secrets del camp, etc. Però avui nedem en l’abundància del coneixement, però mal administrat.

[continua]

Dia mundial del patrimoni audiovisual

El 2005 la UNESCO va declarar el 27 d’octubre Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. Aquesta efemèride es celebra des de l’any 2007 amb l’objectiu de ser un punt de trobada pels arxius de tot el món per celebrar i reconèixer el valor de la documentació audiovisual per a les futures generacions. Nosaltres, com no, ens afegim a la celebració i vos deixem ací el missatge oficial de la Directora General de la Unesco per a l’edició d’enguany que porta per lema Veure, sentir i aprendre”:

De tots els patrimonis de la humanitat, l’audiovisual és un dels que permet accedir de manera més directa i intuïtiva a la riquesa de les cultures del món i a la infinita diversitat de la civilització humana.

Els documents audiovisuals ofereixen mitjans excepcionals per a aprendre, compartir i informar-se a través del so i la imatge. Per la seua forma i contingut, són Testimoniatges vius de la història de les tècniques, les representacions i les cultures. A l’oferir imatges i sons de cultures estrangeres i de moments històrics fundadors de la nostra memòria col·lectiva contribueixen a consolidar els fonaments del diàleg intercultural i a enriquir la consciència de la humanitat. Tots aqueixos documents, pel·lícules i bandes sonores són també extremadament vulnerables. Part dels arxius audiovisuals del segle XX ja ha desaparegut, víctima de l’obsolescència tecnològica, la negligència institucional i les pèrdues causades per la deterioració, la destrucció deliberada o la ignorància. L’auge de la civilització digital no ha fet més que accentuar aquests reptes.

La protecció d’aqueixos documents és un imperatiu cultural i educatiu. Mai pot donar-se per asseguda. Per contra, és una tasca de mai acabar. Aquest és un dels aspectes centrals del programa emblemàtic de la UNESCO “Memòria del Món”, que vetla per la protecció del patrimoni documental de la humanitat, en suports de tots els tipus. Molts documents audiovisuals ja s’han pogut inscriure en el Registre “Memòria del Món”: “La història de la banda de Kelly“ (primer llargmetratge de ficció), el conjunt de la producció cinematogràfica original dels germans Lumière, o fins i tot els “Arxius vivents de la lluita per l’alliberament”, documental de valor excepcional sobre el règim d’apartheid a Sud-àfrica. Cadascun constitueix una font insubstituïble d’ensenyaments i descobriments. La seua desaparició seria un empobriment del nostre patrimoni mundial i equivaldria a una amnèsia col·lectiva.

La protecció del patrimoni audiovisual requereix l’adopció de mesures adequades de salvaguarda i entranya també la formació dels professionals d’arxius, biblioteques i institucions especialitzades, i el suport als mateixos. Convide avui a tots els associats i col·laboradors de la UNESCO a redoblar esforços per a garantir la protecció d’aquest patrimoni documental de valor excepcional i contribuir que complisca totes les seues promeses educatives i culturals.

Irina Bokova
Directora General de la Unesco

http://www.pia.gov.ph/wdavh2011/?m=1
http://www.unesco.org/…

Pantalla Global

Tot i que ja havíem publicat un dels seus vídeos promocionals, estàvem esperant a conéixer-lo amb una mica més de detall per poder publicar-ho a 400 colps. Parlem de “Pantalla Global” l’ambiciós i suggerent projecte del CCCB. I allò que més ens ha interessat dins el nostre ordre de prioritats particulars és que dóna molt de joc per treballar a les escoles durant el primer i segon trimestre del curs 2011/12.

Pantalla Global, és més que una exposició convencional ja que presenta en un continu un format virtual i altre presencial i incorpora nous estils de participació i contribució. Així, l’objectiu primordial és explorar el poder de la pantalla en la societat actual. L’exposició presencial tindrà lloc de gener a maig de 2012 al CCCB i pretén fer-nos plenament conscients dels poders de la pantalla (seducció, xoc, informació, vigilància, immediatesa, interactivitat…). Uns poders que, amb els avanços tecnològics, es renoven i creixen fins a guanyar tots els espais de la quotidianitat i de la vida de la ciutat.

La primera fase d’Incubació es va posar en marxa l’1 d’octubre i per la qual s’ha activat una plataforma virtual participativa on es poden enviar vídeos que s’incorporaran a l’exposició presencial. Els vídeos, de dos minuts com a màxim, han de basar-se en les set temàtiques proposades:

Història · Política · Esport · Publicitat · Excés · Vigilància · Joc

L’espai virtual de l’exposició serà una finestra oberta a la participació del públic i que dóna visibilitat a les etapes del treball d’incubació de l’exposició que habitualment resten ocultes. La plataforma des d’on el públic podrà participar directament a l’exposició Pantalla Global, opinant i creant part dels continguts de l’exposició. Des de l’1 d’octubre s’ha activat una plataforma virtual participativa on es poden enviar vídeos que s’incorporaran a l’exposició presencial. Els vídeos, de dos minuts com a màxim, han de basar-se en les set temàtiques esementades en què s’articula aquesta exposició que explora el poder de les pantalles en la societat actual.

Tenint en compte la temàtica de l’exposició, l’espai de participació virtual pot ser especialment interessant per als centres educatius on es treballe la cultura audiovisual, des de l’àrea de plàstica de l’educació primària fins a les assignatures de modalitat del batxillerat artístic, sense oblidar, evidentment, les escoles de cinema, les facultats de comunicació audiovisual, els estudis de postgrau o màsters d’aquesta temàtica, centres educatius postobligatoris on la creació audiovisual esdevé la columna vertebral dels seus currículums. En tots aquests casos, la participació a Pantalla global es pot complementar amb la publicació a www.cccbeducacio.org dels vídeos acompanyats d’una descripció explicativa del context, les premises i objectius educatius amb què han estat realitzats, a la manera de making of. L’organització ofereix doncs dues plataformes complementàries, Pantalla global i CCCBeducació, per donar a conèixer la producció audiovisual que des de fa anys es fa regularment en els centres educatius, en molts casos amb uns resultats prou interessants per tal que siguen coneguts en un context cultural més ampli que els dote d’un sentit suplementari. Algunes publicacions que figuren en l’arxiu de CCCBeducació certifiquen que l’audiovisual es treballa de forma creativa i resultats esplèndids en molts centres educatius. Al llarg del primer trimestre d’aquests curs, mentre es desenvolupa la incubació de Pantalla global, s’aniran destacant aquestes publicacions al web, així com els nous treballs fruits de l’oferta participativa que ara es posa en funcionament.

Animen-nos doncs a col·laborar des dels centres educatius en aquesta iniciativa inèdita i innovadora manera de construir una exposició a partir de l’exploració de nous estils de participació i contribució pública.

http://pantallaglobal.cccb.org/
#PantallaGlobal

Francesco Tonucci a L’Alcúdia

Ahir sí va concloure el IV Congrés d’Educació de L’Alcúdia. Celebrat al setembre quedava pendent una última conferència per tancar una nova edició d’aquesta lloable i interessant iniciativa. Així, a la Casa de la Cultura de la localitat de La Ribera i en un saló d’actes a gom un dissabte de matí, tinguérem l’oportunitat d’escoltar a l’esperat mestre i pedagog Francesco Tonucci conegut també com a Frato en la seua faceta de dibuixant.

El punt de partida de la xarrada sigué valent doncs donades les gràcies als presents per ser-hi, assenyalava que ens pertoca denunciar els errors que com a mestres pugam estar cometent. Advertia que continua poc tecnològic i diposita la seua confiança plena en la paraula. L’educació aconsegueix el seu èxit quan el mestre es pot retirar.

Per què als xiquets no els agrada llegir? Els pares i mares sí ensenyen a parlar per això els xiquets parlen. Comprovem doncs que l’aprenentatge familiar funciona. Però ensenyar a llegir i escriure recau més sobre l’escola. Un/ xiquet/a parla perquè en els primers mesos de vida creix en un món de paraules. Tota la família espera expectant les primeres paraules i celebra amb entusiasme l’aparició d’aquestes, tot i que inicialment siguen inintel·ligibles. Tant se val, es valora l’intent de l’infant per comunicar-se en mig d’un ambient d’afecte. Els xiquets aprenen perquè els estimem. Però amb la lectura passen coses ben diferents. Si és ridícul corregir un xiquet quan està començant a parlar, per què s’hi val sobremanera quan aprén a llegir? Amb la parla el que passa és: no importa com però comunicat amb mi; amb la lectura no. A les hores quan li pregunten per què en general als xiquets no els agrada llegir, la primera resposta per Tonucci és i per què els hauria d’agradar?

I és que la lectura ha quedat molt associada a l’obligació. Per què costa tant proposar la lectura d’un llibre només pel gaudi que suposa? No, la lectura sembla que sempre ha d’anar lligada al deure: fes-ne un resum, un fitxa de lectura… de manera que el fet que un alumne puga simplement gaudir amb la lectura queda cada vegada més alié a l’escola. Posem per exemple que entrem a una sala d’espera i tot el món està llegint un llibre. Ens sorprendria, però ens arribaria a esgarrifar qual pel·lícula de terror si comprovàssem que tots llegeixen el mateix llibre i damunt van per la mateixa pàgina. Doncs això passa a un aula. I damunt es demana que per al dia següent tots llegeixen les pàgines 13 i 14 i encara més, eixe dia Maria ens contarà davant de tots allò que ha llegit. Però si tots ho han llegit! Calen propostes i Tonucci en planteja dues senzilles:

1. Cal trobar mestres, professorat que llegisca. Si el mestre no llig no pot ensenyar a llegir. Una persona a qui agrada llegir no té remeï, llegeix, tan se val on i quan.
2. Recuperar la lectura en veu alta. No la lectura d’un conte en un moment determinat, que està molt bé. Si no la lectura diària i al llarg d’un temps d’un llibre. Aprendre a llegir és aprendre a esperar. Hem de saber construir l’espera, l’experiència de l’escolta. També a casa; la lectura d’un llibre que acompanya el moment previ de dormir passa cada vegada menys. La lectura en veu alta en els primers anys de vida per alumnes preparats, que en gaudeixen, hauria de ser obligatòria no per llei sinó senzillament perquè ho assumim.

També cal repensar altres qüestions relatives a la lectura com el tema de la postura corporal o els espais per llegir. Les biblioteques mateix, sovint espai tancats: és que furten els llibres. Perdoneu, però és millor que es furten que no que es tanquen! Respecte a les noves tecnologies Tonucci es mostra prou distant més per deconeixement reconegut que per oposició declarada. Va ser molt prudent en contestar si la sociabilització pot veure’s mermada per les noves tecnologies i reconeixia en si mateix certa por davant un possible aument de l’aïllament dels més joves. De fet va rescatar el cas dels Ikokimori al Japó o una experiència personal a una casa de camp on va cotemplar 3 fills d’amics junts però cadascú amb la seua maquineta de joc.

Si va remarcar que per ell l’escola més imortant és la infantil. Tot ocurreix abans i per tant el problema no és preparar per allò que ve si no com garantir allò que precedeix. I és que l’any més important per a la vida i l’adquisició del coneixment a partir de la relació és el primer. D’altra banda considera que voler avançar etapes no és positiu. Per norma general els mestres estan preocupats pel que vindrà després i enfadats amb els d’abans entrant sovint en cercles de culpabilitat poc recomanables: al batxillerat culpen l’eso, a secundària la primària, a primària la infantil… Va recordar el mestre Freinet i el text lliure. És important suggerir els alumnes la creació de textos lliures però només per escriure si realment troben alguna cosa que consideren d’interés i important comaprtir-la amb els altres. Aleshores es quan ho han d’aportar a l’escola i treballar sobre això. Tonucci és un enemic declarat dels deures els qual considera un abús, una invasió d’un terreny que no és nostre.

Per últim convida a rebelar-se, els bons mestres sempre han sigut desobedients, no he conegut mai ningú –va dir- que anés a la càrcel o perdut el seu treball per no respectar el currículum i menys un bon mestr@. Una mala llei mai obligarà cap mestre a fer una mala escola. L’escola canviarà per tant sempre i quan estgam disposats a canviar-la.

Curs sobre Open Cinema: nous cinemes, noves formes de participació social

Donar a conéixer activitats com aquesta ens deixa cert gust amarg. I és que com en cas del taller d’Aki Onda de nou haurem de mirar des de la distància una proposta tan i tan suggerent com la que ha organitzat la Universitat Politècnica de València a la Facultat de Belles Arts. Es tracta del curs de cinema Open Cinema: nous cinemes, noves formes de participació social. El curs tindrà lloc entre els dies 3 de novembre i 3 de desembre amb horari de dimarts i dijous de 16.00 a 19.00 amb una sesió final de dissabte de 10.00 a 13.00; i estarà impartit per Miguel Angel Baixauli a qui alguna vegada hem esmentat ací per ser, entre d’altres, el realitzador de la magnífca “Temps d’aigua”.

El curs aborda la noció de participació al llarg de la història del cinema, des de les formes cinematogràfiques (clàssiques i d’avantguarda) que han anat creant-se per activar i fer participar de diverses maneres l’espectador en els films, fins a les formes contemporànies de participació ampliada i de transformació de l’univers fílmic a partir dels mitjans digitals.

Open Cinema/Cinema obert és un projecte de recerca tant teòric com pràctic i el seu objectiu prioritari consisteix a obrir la pràctica i la comprensió del cinema a noves formes de participació social, traslladant de la llengua dominant de les indústries culturals a la circulació minoritària dels dialectes múltiples del Cinematògraf i les seues invencions proliferants de noves formes participatives de construcció de la realitat. Cada sessió del curs inclourà desenvolupaments teòrics, visionat d’imatges i debats participatius. Es desenvoluparan els següents eixos temàtics:

1. La noció de participació en cinema. Elements d’activació de l’espectador i formes cinematogràfiques de participació (i d’exclusió) del visible.
2. Què és el cinema avui? Mutacions del cinema contemporani. El Cinematògraf com a instrument de coneixement i funció de pensament: la “funció crítica” del cinematogràfic en l’univers global dels new media i de l’Audiovisual
3. La naturalesa complexa del cinematògraf: alhora instrument de ficció i indagació documental de la realitat, a un temps espectacle públic i sistema d’escriptura, simultàniament “màquina de visió” i document antropològic.
4. El cinematògraf en els límits de l’invisible. Parlar i veure: la disjunció del visible i el enunciat (Foucault) i les formes de indiscernibilidad entre la ficció i el documental. El “gran format” del cinema convencional enfront de les formes menors del cinematògraf.
5. Filosofies fílmiques de Rancière (l’espectador emancipat) i Deleuze (la pedagogia de la percepció). Pedagogia fílmica de Kiarostami [en la imatge], Godard, Straub / Huillet, Pere Costa…
6. El problema de la representació i la noció d’autor. Les ruptures de maig del 68. Les experiències del cinema col·lectiu, el cinema d’urgència i les formes cinematogràfiques comunitàries al segle XXI.
7. Els límits del control. Post-cinema: el món com vídeo-joc, casino virtual i xou programat. El canvi de l’estatut ontològic del cinema a partir de la tecnologia digital. Conseqüències de producció i distribució. Cinema i Internet.
8. El cinema ix dels seus claustres. Nous dispositius, rituals i instal·lacions d’allò cinematogràfic en l’entorn públic. Noves formes de trobada cinematogràfica. La nova vigència dels pioners del cinema-amateur, el diari fílmic, el cinema experimental, cinema directe, cinéma-verité, found footage, etc.
9. Del film-producte als processos socio-cinematogràfics. Noves formes de comunitat vinculades a un procés soci-cinematogràfic de transformació de la realitat. Possibilitats de conversió d’una pel·lícula de “producte de consum” en procés social de participació.
10. Propostes contemporànies de cinema participatiu i d’autoria col·lectiva. El qüestionament del dispositiu fílmic productor del real i la producció de subjectivitats transformadores de la realitat-fílmica.

Per formalitzar la inscripció heu d’anar al web del Centre de Formació permanent de la UPV www.cfp.upv.es/ i si teniu més dubtes podeu fer-ho directament amb Miguel Ángel miguel[at]saltodeeje[dot]com

Revolta & Tweets

Revolta & tweets és una trobada mensual amb usuaris de Twitter en la qual es compta amb piuladors de referència a la xarxa que expliquen la manera com fan servir aquesta eina de comunicació i la relació personalíssima que hi mantenen.

Quin és l’ús i quant se’n fa de Twitter entre la comunitat educativa valenciana i en valencià? Quina és la relació que estableix entre els diferents estaments educatius: docents, famílies, alumnes…, i dins dels mateixos estaments. Els vertebra? Hi són tots els elements de la comunitat educativa igual d’actius? Entre els docents hi ha un ús equilibrat segons el nivell i la disciplina? Com atraure-hi les famílies i els alumnes a les dinàmiques educatives a Twitter? Es fa servir com a eina educativa? Totes aquestes qüestions seran les protagonistes del pròxim Revolta & Tweets, que es celebrarà a Ca Revolta demà divendres 21 d’octubre a partir de les 19 h., acompanyats per docents, institucions i associacions educatives, escoles, sindicats…I @400colps serà una de les experiències que hi seran presentades. La capacitat per redimensionar l’alcanç dels dispositius educatius en els quals participem, serà el pilar al voltant del qual girarà la nostra intervenció. I com que a més volem explicar twitter amb twitter mateix, hi hem llançat una pregunta: en què penses que ha millorat twitter la teua pràctica educativa?

Esperem que acudiu per, entre d’altres, tener la possibilitat de si no ens coneixem poder desvirtualitzar-nos Com de costuma, el debat s’allargassarà en el sopar posterior. Apunta’t-hi ací! I si no pots acudir aquesta vegada, podràs dir-hi la teua a través de l’etiqueta #revoltaitweets. Aquesta nova edició del Revolta & Tweets es tancarà amb el Taller d’iniciació a Twitter, amb Laura Santacruz (@lalectora) -inscripció ací; i un altre dedicat a aplicacions per a millorar la gestió del nostre compte, per Josep Martinez (@JosepMJ), el dissabte 22 d’octubre a les 11h -inscripcions ací.

Roig i colors

Si ahir estàvem emocionats per la col·aboració dels nostres corresponsals a Sitges, hui estem exultants. Sembla doncs que les col·laboracions no venen soles però aquesta és ben especial. Mar Gutierrez, exalumna de l’escola La Masia, ens ha fet arribar els enllaços a una sèrie de vídeos realitzats per ella mateix que són un torrent d’imaginació i deixen entreveure una futura artista visual de calat. Disposada a més a col·laborar amb un apunt sobre el procés de realització d’un d’ells. Es tracta de Roig i colors, una intel·ligent i bella peça d’stop-motion i ací teniu el seu apunt:

Roig i colors va sorgir un d’aquestos dies d’agost en què no es té res a fer. La veritat és que ja feia temps que m’abellia fer alguna cosa així amb la càmera, des que vaig veure a youtube als vídeos de ”http://www.youtube.com/watch?v=uuGaqLT-gO4’’. Vaig posar-me els auriculars a les orelles, vaig deixar sonar ‘’Drinking Horchata’’ dels Vampire Weekend i se’m va acudir la idea. Per fer un stop-motion, només cal una càmera de fotos i temps, i com ja he dit abans, les hores d’estiu semblaven tan llargues que vaig sentir la necessitat de sortir al carrer i de canviar la calor pels colors. Vaig agafar paper de colors, i amb els plats de la cuina vaig fer cercles de diferent grandària, vaig posar-me cinta adhesiva a la motxilla i, amb tot preparat, vaig començar. La gent, al carrer, s’aturava al meu costat i em mirava amb cara de desconcert.

Quan es fa una cosa d’aquestes, s’ha de tenir clar que una no viu sola al poble, i, com que haver d’explicar a tothom què és allò que estava fent, feia que tot anara molt més lent, vaig decidir de fer el vídeo en tres dies diferents. Aquestos dies, vaig matinar molt per tal d’aprofitar la tranquil·litat de les primeres hores del dia, sense gent que em demanava explicacions del treball. Quan l’agitació despertava els carrers i començaven a obrir-se les botigues, jo tornava a casa, i aleshores dormia. El primer dia va ser d’un treball intens perquè em bullia tota l’energia de la inspiració. El segon dia però, quan ja tenia el vídeo quasi muntat, vaig tenir la sensació de trobar-lo una mica monòton, i vaig decidir introduir-hi gent. D’una manera o d’una altra, ells són qui donen més color al vídeo ja que fan la part més divertida, així que els hi estic molt agraïda. El programa que vaig emprar per muntar-lo va ser el Windows Movie Maker, el bàsic.

No diré que m’ha quedat molt bé ni molt malament, però he aconseguit plasmar el que tenia al cap amb exactitud i això m’anima a continuar amb aquesta ‘’moguda’’, tot tenint en compte que sempre es pot millorar. Obriu el vídeo, i a ser possible, gaudiu-ne. Si voleu veure més treballs, entreu ací: aquesttapluja.blogspot.com

Atentament:
Mar Gutierrez (aquesttapluja) ex-alumna de l’escola La Masia

Corresponsals a Sitges 2011

No ens cansarem de dir-ho: és per nosaltres un luxe cada vegada que rebem una col·laboració externa. I és que ens acosta a la idea primigènia de que 400 colps siga un espai de construcció col·lectiva. Pot ser algun dia serà una qüestió del dia a dia, però avui encara celebrem amb entusiasme poder obrir la setmana amb l’aportació de José Ramón, Noemí, Carmen i Vicent. I és que per segon any consecutiu ens envien la seua crònica particular des del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya · Sitges 2011. Sí, és cert que tot just acaba de finalitzar i a molts mitjans se n’han fet ressó; però a nosaltres ens interessa la visió particular, no oficial, aquella que ens fan arribar els amics. Ací la teniu:

Enguany hem pogut gaudir de set pel·lícules de la secció oficial, a més del marató d’anit i un altre que ens espera aquesta vesprada. Açò és un no parar!! L’ambient és, com sempre, molt divertit: cinèfils, freakis… congregats en una ciutat encisadora, tranquil·la (sense gaire trànsit) i alhora bulliciosa de festa i soroll humà. Tot és ple de referències al cinema de terror i fantàstic, tant als establiments “xics” com als carrers… Quant al festival, les tres sales estan sempre plenes, hi ha gran varietat d’oferta en les diverses seccions, i tot açò durant dues setmanes que congreguen a molta de gent d’arreu d’Europa. El gènere dominant és naturalment el terror (i no sols el de sang i budells, també terror psicològic) però també d’altres com fantasia, ciència-ficció, etc.

La guanyadora d’enguany és “Red State” (Kevin Smith, 2011). Es tracta d’una sàtira terrorífica a l’estil Cohen. El cinisme del poder post-Irak, enfrontat a l’absurd de les sectes ultra cristianes. Provoca a parts iguals l’angoixa i la hilaritat. Alhora tràgica i còmica, manté en tot moment la tensió de l’espectador. És un atac a les sectes fonamentalistes a l’EEUU. Però sobretot als mecanismes de poder que justifiquen qualsevol acció policial contra qualsevol acusat de terrorisme. També ha rebut el premi al millor actor Michael Parks, que broda una actuació trepidant dins un personatge encisador.

Millor disseny de producció ha sigut per a “Livide” (Alexandre Bustillo i Julian Maury, 2011): Una de vampirs. De nou la realitat quotidiana amaga el terror al seu si. Uns joves arrogants entren en la casa prohibida on s’amaga el tresor. El que els espera allà és una orgia de sang. Fantàstica imatge: moltes contorsions i ferides purulentes.

I altres, que no han rebut premi, però mereixen comentari, són:

“Juan de los Muertos” (Alejandro Brugués, 2011): Divertidíssima paròdia del cine de zombies. Situada en la Cuba actual, combina el relat subrealista amb una amarga visió del realisme socialista.

“Sleeping Beauty” (Julia Leigh, 2011): Pel·lícula existencialista que mostra la misèria humana en un drama protagonitzat per una preciosa Emily Browning, que ha de satisfer l’intent d’omplir el buit existencial de personatges molt decadents.

“Kill List” (Ben Wheatley, 2011): Terror psicològic, que s’inicia amb una aparent reflexió sobre la quotidianitat amarga d’una família amb problemes econòmics, i deriva en una mescla de film d’intriga, assassinats i fanatisme sectari. Bona realització. Sorpren.

“Tormented” (Takashi Shimizu, 2011) : terror japonés psicològic i paranoic. Tòpics psicoanalítics amb un intent de sorprendre i escandalitzar,al més pur estil Sitges (conills diabòlics i molta sang). Rodada en 3D. Cinema dins del cinema.

“Killer Joe” (William Friedkin, 2011): Un assassí a sou és contractat per una família de personatges absurds i immorals. Rebran el càstic que mereixen per tanta frivolitat. Molt atractiva i entretinguda per a començar una marató de terror.

“El páramo” (Jaime Osorio Márquez, 2012): Cinema social colombià mitjançant el gènere bèl·lic amb petites resonàncies al cinema de terror. la guerra civil colombiana, les FARC, els paramilitars, i la presència dimoniaca del subconscient indígena. Es pot demanar més?

Us animem a vindre a Sitges: una experiència intensa i esgotadora que cal viure, si més no, una vegada en la vida (o en la mort). Des de Sitges, salutacions fantàstiques i de terror: José Ramón, Noemí, Carmen i Vicent (grup de zombies).

Ja està en marxa foroimatge 12

En aquestos moments en els quals per la crisi o amb l’excusa de la crisi, estan caiguent festivals de cinema per ací i per allà, dóna gust saber que un nova edició de foroimatge és en marxa. Aquest encontre escolar d’audiovisuals és sense dubte especial. Primer perquè al darrere de l’organització de la qual Bernardo Arocas de l’Institut José Mª Parra d’Alzira n’és l’autèntic motor, tot és passió pel cinema a les escoles. I en segon lloc perquè foroimatge té un caràcter no competitiu pel que esdevé en un autèntic encontre cinèfil que permet el diàleg i la posada en comú dels processos creatius a diferents nivells deixant de costat preocupacions i ansietats pels resultats del producte-festival. Enguany i per tal de facilitar l’assistència, han canviat les dates de manera que ja no serà cap a final de curs, sinó que la 12ª edició tindrà lloc els dies 14, 15 i 16 de novembre. A poc a poc aniran actualitzant el web, però de moemnt vos deixem amb les bases de cada edició per poder inscriure’s.

1. Destinataris: poden participar en este encontre els instituts on s’impartix l’assignatura de comunicació audiovisual o on s’utilitzen els mitjans audiovisuals com a ferramenta o recurs didàctic per al desenvolupament de les classes. S’admet també la participació de col·lectius que estiguen relacionats amb l’ensenyament.

2. Condicions tècniques: les peces seran presentades en DVD independentment del mitjà en què hagen sigut produïdes. La duració màxima de cada producció serà de 15 minuts. També s’admeten presentacions realitzades per a ordinador o experiències amb els multimèdia. Cada treball haurà de ser presentat en un únic producte. Els treballs hauran de ser etiquetats amb el nom de l’obra, duració i centre a què pertany.

3. Desenvolupament de l’encontre: els organitzadors de l’encontre elaboraran el programa en funció dels treballs rebuts, que podran ser projectats durant un o més d’entre els tres dies (dimarts, dimecres o dijous de juny) que es desenvolupe l’encontre. Caldrà preparar una xicoteta presentació de l’obra i seria convenient que el professor o professora explicara la seua experiència en l’aula. Els centres participants podran especificar el dia en què preferixen assistir a l’encontre.

4. Inscripció: els centres interessats hauran de fer la inscripció abans de -data per determinar- (omplir el formulari o avisar per telèfon o correu electrònic). La presentació prèvia de l’obra no és condició necessària, encara que sí les característiques (títol, alumnat, duració i gènere o format) per a la seua inclusió en el programa d’activitats del encontre.

5. Utilització de les obres: l’organització es reserva el dret de reproduir en una còpia les obres presentades a fi d’incloure-les en una edició en DVD, que podrà ser utilitzada com a promoció de l’encontre. Els centres participants rebran un certificat i de’ls informarà oportunament de les activitats de l’encontre. La participació en l’encontre implica l’acceptació d’estes bases.

http://www.foroimatge.com/

Cine-fòrum a Picanya

Anem a lo local, a lo més pròxim i immediat, i continuem amb altra iniciativa que compta amb la cinefília com a motor. Així, un dijous de cada més, al Restaurant-Pizzeria Vairoletto de Picanya un bon nombre de cinèfils es reuneixen per sopar, veure una pel·lícula i entablir un diàleg al voltant d’ella i el cinema mateix. En aquesta ocasió i per reprendre el cicle després de l’estiu, es projectarà “I Hired a Contract Killer” la qual serà presentada pel nostre amic Jaime Monfort.

De la llarga i variada filmografia del finlandès Aki Kaurismäki, potser la pel·lícula més coneguda siga “The Match Factory Girl”. Si en aquesta i en anteriors pel·lícules el món de Kaurismäki es mostra fred i fosc com la seua terra natal, en “I Hired a Contract Killer” no ha entrat encara la llum i la calor, es nomenen, però no es viuen. La història està basada en un relat literari i també, com confessa el mateix director, en el llunyà record del film “Last Holiday”, d’Henry Cass. Un francès, solter i solitari, és a Londres des de fa quinze anys. L’acaben d’acomiadar de la seua ocupació i, mancat de recursos morals, decideix suïcidar-se. Per covardia i imperícia no pot. Contracta un assassí. En la tensa espera, canvia d’idea, però no és possible fer-ho saber a l’assassí, que, alhora que li busca per matar-lo, corre un camí vital invers… De tota manera, el que realment importa és la manera d’explicar la història, tenebrista, com si es dessagnés mentre veu moure els seus personatges, tan aixafats per una impalpable i fatídica negror, que tot just parlen.

Es convenient que telefoneu a Claudio i Marcela per reservar lloc al 961292803 del Restaurante Vairoletto Av. de l´Horta 23 (Picanya).

Next Page →