7ª edició de Cinema a l’escola

Escola Valenciana enceta en aquesta tardor de 2010, entre octubre i desembre la 7a edició del programa “Cinema a l’Escola”, una iniciativa que consisteix a projectar pel·lícules per tal que l’alumnat valencià des d’infantil fins a batxillerat gaudisca de pel·lícules en la nostra llengua, d’actualitat i amb continguts vàlids per a treballar el llenguatge audiovisual a l’aula. Els responsables de la proposta elaboren una guia didàctica de totes les pel·lícules per a treballar a l’aula, donada la importància d’introduir el llenguatge audiovisual al món de l’ensenyament.

Els 26 municipis participants enguany i que per tant seran seu de projeccions són: Carcaixent, Benissa, Burjassot, Calp, Alcoi, Alcàntera, Cocentaina, Benetússer, Picanya, Montaverner, Sueca, Muro, Novelda, Godella, Torrent, Font de la Figuera, Castalla, Vinalesa, Elx, Ontinyent, Alzira, Xàtiva, Castelló, València, Alacant, Puçol.

A les escoles ja circula el programa, així que animeu-vos a participar-hi! A l’enllaç teniu més detalls del programa i si teniu qualsevol dubte sobre la programació o la reserva podeu telefonar al 963 472 783.

http://www.escolavalenciana.com/categorias/index/292

III Congrés d’educació de l’Alcúdia: emocions, valors i educació (II)

Seguim amb els resums de les ponències del III Congrés d’educació de l’Alcúdia. Avui és el torn de la conferència de Miguel Ángel Santos Guerra a qui precisament vàrem tenir l’ocasió d’escoltar-lo en el mateix marc en l’edició anterior. La intervenció de Santos Guerra va generar debat donat que el contingut de la mateixa va ser pràcticament el del curs passat. Les posicions en el debat oscil·laven entre l’enuig per la repetició de continguts en una ponència amb títol diferent respecte a la de l’any passat, a l’alegria per sentir de nou les estimulants i encorajades propostes del catedràtic de la Universitat de Màlaga. Algú va dir que calen contadors d’històries com Santos Guerra als quals, bocabadats i entusasmats, continuem escoltant les històries que conta però que per damunt de tot es va encarregar de realitzar, plena de magnífiques anècdotes i exemples il·lustratius, una arqueologia dels sentiments a l’escola:

L’escola, disortidament, és el regne de lo cognitiu. La pregunta sol ser tu què saps però no se sol preguntar i tu com et sents, com estàs? Però ja se sap fefaentment que la intel·ligència no és la capacitat intel·lectual, sinó que podríem dir que és la capacitat de ser feliç i bona persona. Un dels problemes és que solem confondre el marc de referència quan parlem de felicitat (diners,…). A l’escola s’ha d’aprendre a ser feliços així que demà a l’entrar a l’escola em puc preguntar què puc fer amb els meus companys i les meues companyes, amb l’alumnat,… per aconseguir açò.

A mesura que va passant el temps, com anem canviant? Ens tornem més què? Càustics, cínics, rígids, prepotents…? O per contra més flexibles, comprensibles, participatius,…? M’interessa molt com es fan grans els docents; què diuen normalment en una escola aquells que són a punt de jubilar-se? És el signe de la intel·ligència. Què anem fent cada dia a dia a l’escola? Som feliços? Gaudim? El soroll d’allò que som arriba a la oïda dels alumnes de manera tan forta que els impedeix escoltar allò que diguem. Una persona derrotada, cansada, no pot abogar per la bona convivència en el centre. I no hi ha forma més bella d’autoritat que l’exemple. Per tant, la felicitat com a fonament.

Quines pretensions hem de tenir:
- Descobrir: la importància del món dels afectes inclús per a aprendre. L’alumnat aprén del professorat que s’estima.
- Proposar: cal disposició per a l’aprenentatge. El verb amar no es pot conjugar en imperatiu. Cal despertar el desig d’aprendre. Que grat que algú et puga recordar: tu m’has ajudat a voler aprendre.
- Comprometer-se: amb la millora de les aules, dels centres. Per a què són els confresos com aquest si no es millora la pràctica?

Patologies:
- Del professorat: em preocupa eixe sentiment de malestar, de pesimisme que s’instal·la entre alguns docents. L’educació ha de ser consustancialment optimista com mullar-se per a qui neda. A més les apreciacions pesimistes de la realitat no corresponen mai a una anàlisi profunda i objectiva de la realitat sinó que té més a veure en l’estat de la persona que les fa. I aquest estat es projecta sobre tot allò que fem i les projeccions acaben retornant; l’escola és un espill de nosaltres.
- De l’alumnat: l’avorriment. Però que ens duu a pensar que allò que fem tè interés. És com aquella anècdota d’una professora que li pregunta a un alumne quantes potes té un artròpide i aqeull li contesta caram! Ja m’agradaria a mi tenir els problemes que té vosté! Quantes coses contradictòries fem a l’escola?
- De la família: em preocupa encara la notable discriminació que es dóna sovint contra les dones. I açò només es pot combatre amb educació sentimental.

Raons:
- Lligades a l’aprenentatge: s’aprén al disposició a aprendre.
- Lligades a l’autoestima: qualsevol adolescent en una crisi personal no està en disposició d’aprendre binomis.
- Convivència: ajudar a conviure, desenvolpar estratègies de solidaritat, de compassió,…

Objectius:
- Satisfer necessitats.
- Acceptar-se a un mateix.
- Saber reconéixer les pròpies emocions.
- Saber expressar les emocions.
- Aprendre ciutadania.
- Aprendre a resoldre conflictes.
- Viure la sexualitat ( al’escola semblem éssers asexuats).
- Desenvolupar habilitats socials.
- Cultivar lo positiu, l’optimisme. L’aasemblea en la fusteria: què importants descobrir les qualitats positives dels altres, de nosaltres, de la realitat,…

Estratègies
- Rebujar creences irracionals. Reenmarcar expressions com és que sempre em passen coses dolentes (sempre?)
- Saber conjugar verbs com demanar (ah! qui no sap demanar afecte), donar, dir no, saber encaixar els fracasos sense destruir-se,..
- Evitar les profecies d’autocompliment per un mateix i per a la resta. Frases com les que un professor li pot dir a un alumne del tipus: és que eres inútil, això mai ho aconseguiràs,… La profecia d’un succés es sol complir en el succés de la profecia.
- Encaixar els fracasos doncs necessàriament el anem a tenir; l’art de saber convertir dos signes – en un +. El dia que vaig deixar de creure’m Déu se’m van acabar els problemes.
- Cal generar autonomia en les persones; hem de persuadir els i les alumnes de que està en les seues mans.
- Practicar la resilència.
- Fer projectes compartits.

Exigències:
- Comunicatives: discurs, actituds i pràcticas.
- Estructurals: socialització d’una professió en la qual els millors haurien d’acabar sent els professors i no com passa que quan algú no sap a què dedicar-se o no troba eixida de lo seu acaba de professor. És molt important la formació inicial i contínua. Aprofundir tot el possible en la relació amb les famílies i saber comptar amb elles.
- Organitzatives: condicions, tamanys, participació, direcció (sensible, que ajude a créixer als membres de la comunitat educativa del centre).
- Actitudinals: acabar amb el fatalisme que és el pitjor enemic de l’educació, la rutina que és corrosiva de l’organització, l’individualisme i millorar l’autoconcepte com a professionals.

I finalment l’amor doncs si aquesta tasca es basa en alguna cosa és en l’amor.

http://blogs.laopiniondemalaga.es/eladarve/

Després del III Congrés d’educació de l’Alcúdia

Finalitzat, dissabte passat, el III Congrés d’educació de l’Alcúdia, hem estat la resta del cap de setmana de desconnexió. Però iniciem la setmana amb entusiasme com no podia ser menys després de l’encontre dedicat a les emocions, els valors i l’educació. La valoració del congrés és més que positiva. En uns temps en que sovint regna la resignació i la passivitat sigué un goig compartir amb vora quatre-cents docents un cartell de ponències realment interessant i emocionant. Demà continuarem amb les aportacions dels apunts presos, però avui vos mostrem el primer exercici videogràfic del curs que suposa un pas més enllà per a 400 colps. Comencem a cobrir alguns events càmera en ma. De factura espontània, senzilla i poc elaborada, la realització era un repte per allò de començar a exercir el rol de peridostes ciutadans. Traslladar la proposta de col·laboració a diferents persones implicava superar les pròpies inhibicions i trespassar un nova frontera en l’encontre amb l’altre. Podeu escoltar les valoracions de Robert Martínez, alcalde de l’Alcúdia, Albert Dasí, director d’Escola Gavina i Íñigo Benítez, inspector d’educació. Com si fóerm un canal de televisió que comença les seues emissions, som en proves. Provem tècnica, provem metodologies.

III Congrés d’educació de l’Alcúdia: emocions, valors i educació (I)

Som en una nova activitat formativa. Sense que destronque massa el pla de treball doncs té lloc en horari de dijous i divendres de vesprada i dissabte de matí, gaudim d’una de les propostes, pel que fa a congresos, de més calat no només a la comarca de la Ribera sinó possiblement a tot el país. I és que l’aposta de l’ajuntament en aquesta tercera edició es de pes: mireu el programa i animeu-vos avui si podeu. I de nou donarem compte a 400 colps de les idees més rellevants. Com sempre advertir-vos del caràcter d’apunts de les apotacions, volcades tan i com les hem pogut agafar. Ahir, la conferència central va ser a càrrec d’Adela Cortina qui ens presentà una acurada exposició i un sintètic però didàctic recorregut per arribar a entendre la importància d’Educar en una ciutadania cordial:

La persona ho és per l’educació; és allò que l’educació li fa ser (Kant). La principal tasca d’un país és l’educació i el govern si bé l’educació encara és més complicada. Cal educar per un futur millor, per a una ciutadania del nostre lloc i del món, per a aconseguir ciutadans cosmopolites arrelats al seu lloc. Incidir en la dimensió cordial, la ciutadania cordial, les raons de l’emoció; educar en la raó i els sentiments, articular els dos costats: raó cordial. És clar que cal educar en tots els àmbits, però educar en què: educar en la ciutadania és la clau. Però, en quin tipus de ciutadania pensem?

D’un temps enrere s’ha produït un canvi important passant d’una societat nacioal-catòlica a una pretesament democràtica. I en una societat plural, en què s’ha d’educar? En ella és important distingir una ètica de màxims: vida bona, en plenitud, de felicitat. I com en una societat plural podem educar en allò comú? Doncs s’ha de compartir una ètica de mínims de justícia ja que les apostes per la felicitat no deixen de ser molt personals, subjectives. Tan mateix sí hi ha un costat de l’ètica que és extenible: la justícia. La justícia ès molt exigent. Una societat plural tindrà diferents ofertes de felicitat però una justícia comuna.

I els mínims exigibles són emocionals o racionals? Són fiables les emocions?
Resulta que als anys 70 es va optar per pensar que la justícia era de l’ordre racional ja que les emocions eren pròpies del pla subjectiu. Així, Kohlberg, amb els seus dilemes proposava observar, no tant en les eleccions sinó en la capacitat d’argumentar aquestes, el grau desenvolupament moral. Era el gran moment de l’universalisme argumentatiu i racional. En aquell temps es pensava que educar ciutadans era educar per al diàleg des de l’argumentació. Però als anys 90 es produeix un canvi ben significatiu. Entre d’altres va tenir una marcada influència la publicació de l’obra de Goleman “La intel·ligència emocional”. El Cocient Intel·lectual per sí mateix ja no garantia èxit en la vida. Un C.I. alt necessita ser embolcallat d’emocions apropiades per aprendre a desenvolupar-se també en lo social. Com ja plantejava Aristòtil, enfadar-se és fàcil, allò realment complicat és fer-ho en el moment oportú, en el grau oportú i amb les metes oportunes. Així la intel·ligència emocional aposta pel costat positiu desterrant la ceguera emocional. I per això els sentiments són fonamentals per a la vida de les persones però inclús també per altres aspectes de la vida social com la pròpia economia.

Altre psicòleg [H…] va realitzar una aportació reveladora a l’observar que a l’hora de formular judicis és més important, o té més pes, l’emoció que la raó. Amb el cas anomenat “el gos emocional amb cua racional” i els seus dilemes morals mostra les respostes emocionals de les persones implicades però carents d’argumentació. Les nostres respostes en aquestos casos no són les d’un jutge que indaga les causes i les raons per emetre un judici just sinó que el que normalment solem fer és emetre el judici de manera impulsiva, des de l’emoció, i després aportar les raons que ens servisquen per sostenir-nos en les nostres valoracions emocionals. Des d’aquesta òptica caldria doncs canviar la moral de la raó per la moral de l’emoció. Pot ser sóna massa emotivista, no penseu que desterrem la raó, després veurem la seua importància. Sí és cert que molt sovint el nostre acostament a la realitat sol ser més emocional que no racional. És important tenir en compte, i pensem en educació, que l’emoció és fonamental per a preferir. L’error és pensar que hi ha separació entre la raó i l’emoció. Així per educar autèntics ciutadans caldrà fer-ho en l’emoció i en els valors. Però, per què es va sospitar tant de l’emoció? Doncs perquè en les posicions purament emotivistes que intenten transmetre només des de l’emoció sense argumentació en allò que jutgem, el que es pretén és convéncer des de l’emoció que el judici d’un és l’encertat. Però açò és manipulació, adoctrinament. Per això en política funciona tant emetre el discurs des d’aquest pla ja que resulat elevada la força dels judicis morals realitzats només des de l’emoció i carents d’argumentació. Quan habitual és sentir al polític dir per exemple açò és injust! o està mal! però sense arguments.

Hem de descobrir que efectivament les emocions sí tenen una capacitat cognoscitiva i per tant ens obrin esferes de coneixement. Qui, per exemple, no té capacitat de compasió (emcionar-se amb l’altre) no pot entendre el patiment; qui no és capaç d’indignar-se no pot entendre les injustícies. Cal prestar atenció a la idea errònia de que front a les emocions només podem jugar un paper passiu en el sentit de “no puc evitar sentir el que sent”, no puc fer res davant allò que sent, que ens porten a una posició final de no sóc responsable de les meues emocions. Un pas important és fer veure que un és responsable dels seus sentiments i que aquestos són cultivables. A l’ensenyament és important treballar en aquest camí; proposar doncs educar en una ciutadania cor-dial (posem el guió per allò del cor).

I què seria un ciutadà cordial? Doncs un ciutadà íntegre. Cordial bé de cor-cordis que significa afecte però també talent. Així sense un acostament afectiu a la realitat no serem capaços d’entendre. Però com articular la raó cordial en l’educació? Doncs tenint present tres punts:

  1. educar en coneixements: en la il·lusió, en l’apreci per conéixer, en la curiositat i l’afany per saber.
  2. orientar aquestos coneixements, donar-los metes; educar a prendre decisions per a la felicitat, educar en la prudència, per a prendre decisions en situacions conflictives, educar en lo suficient.
  3. resulta que l’evolució com a espècie (estudiat per neurobiòlegs) per les característiques dels poblats primitius, ens ha deixat una imprempta emocional d’uns codis d’ajuda als pròxims, aquells de la pròpia comunitat però de rebuig a aquells diferents i llunyans. Educar doncs en la cooperació, també en la diferència ja que en el pla de la justícia moral ningú és de fora, tots els éssers humans són valuosos per si i dignes en si.

Per últim assenyalar que els educadors hem de ser exemples de raó cordial.

http://www.lalcudia.com/temp_arxius/III%20Congr%E9s.pdf

La màgia de les coses menudes

De nou la creativitat de la ma de la publicitat que ens descobreix nous horitzons. “Dot” és el nom de la protagonista d’aquesta història considerada ja com l’stop-motion més menuda del món i és amb aquest títol que ha entrat al registre del Llibre Guiness dels rècords. La peça ha estat elaborada per a la campanya del llançament del Nokia N8 sota el lema “It’s not technology, it’s what you do with it” (No és la tecnologia, és el que fem amb ella.). Els responsables creatius de “Dot” són els animadors de la factoria Ardman Animations, coneguts pels llargmetratges dels personatges Wallace & Gromit. I per poder realitzar-la han fet servir una impressora en 3D per a aconseguir 50 versions diferents de Dot, ja que és massa xicoteta per a manipular ni doblegar com ho farien amb altres personatges d’animació stop-motion. Després va ser pintada a mà per artistes mirant a través d’un microscopi. La gravació es va aconseguir gràcies a un invent anomenat Cellscope pel qual l’equip d’Aardman va fixar un microscopi a un Nokia N8. No deixeu de veure també el making-off. Mòbils, stop-motion, narrativa,… per a quan aquestes pràctiques plantejades a l’aula?

Interacció narrativa

L’experiència audiovisual s’expandeix. Fa temps que al teatre es va trencar la quarta paret i alguna cosa similar està passant amb l’audiovisual. Ací donàvem compte fa poc del caràcter interactiu que comencen a tenir les noves narratives audiovisuals. Recordeu l’apunt de fa tres setmanes sobre el darrer vídeo-clip d’Arcade Fire on destacàvem la interactivitat propiciada gràcies a la nova versió del llenguatge de programació html 5. Avui, descobrim un anunci publicitari que va un pas més enllà d’aquella proposta literària en la qual havies de triar la teua pròpia aventura. En A hunter a shoots a bear, no només tries entre dues respostes per donar-li continuïtat a la història, sinó que a més pots dir als protagonistes que t’agradria que feren: i ho fan!. És increïble i dóna moltes pistes de per on comencen a transcòrrer les noves narratives en aquesta era transmediàtica. Altre detall, encara estem pensant com fan per a trencar també el camp (delimitació espacial clàssica de l’acció donada pels marges de la pantalla) quan la ma del protagonista ix per agafar el borrador. Navegueu, interactueu, jugueu i finalment contribuireu segurament a l’efecte viral que persegueix la campanya.

Dia internacional de la pau

Avui, 21 de setembre, és celebra el Dia internacional de la pau. Més enllà del debat al voltant de si són necessàries aquest tipus de celebracions puntuals, nosaltres volem destacar la tasca de diferents col·lectius que treballen activament, des del compromís, per dur a terme inciatives en pos d’una transformació social. En aquest sentit la Fundació per a la Pau ha tret un senzill vídeo que recull diferents aportacions d’interés de representants del seu patronat sobre el sentit de la jornada. Tal i com estan les coses encara en molts territoris, no aniria mal un visionat a les aules acompanyada d’una reflexió i les aportacions de l’alumnat i, per què no, l’elaboració de senzilles propostes videogràfiques sobre el tema. Si la celebració vos agafa de sorpresa, penseu doncs que el 30 de gener es celebra el Dia escolar per la pau i la no violència.

http://www.fundacioperlapau.org/

Roda la mola

El proper 9 d’octubre tindrem l’ocasió de celebrar els 25 anys de les Trobades d’escoles en valencià, la gran festa per la participació a favor de l’escola, de la llengua. A vint-i-cinc anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la situació actual de l’ensenyament en valencià continua necessitant de compromís i accions creatives com la que avui presentem. “Roda la mola” és un documental de Tramuntana Produccions Audiovisuals i fet per Mireia Mas Giménez (guió i producció periodística), Maria Llinares Aparisi (càmera i muntatge), Patricia Gadea Herrera (producció), Joan Marc Pérez Girau (banda sonora original i Darío Satorres Gandia (disseny gràfic). Com expliquen a la web creada per a la difusió de l’obra, l’escolarització en la llengua pròpia del país representa només el vint-i-cinc per cent del total. Cada dia més mares i pares volen escolaritzar als seus fills en valencià, però l’oferta de places no està a l’alçada de la demanda. Dades que mostren la falta de normalització del valencià a l’escola i a la societat valenciana. Però després de tants anys i tantes traves, molts mestres, mares i pares continuen lluitant per la normalització de valencià a l’escola i per prestigiar-lo al carrer. “Roda la mola” vol mostrar aquest món d’il·lusió i lluita que envolta l’escola en valencià de la mà d’aquelles persones que el fan possible.

Estarem atents per poder informar-vos d’on seran les succesives presentacions del documental que encara estan per confirmar.

http://rodalamola.wordpress.com/

He trobat la teua càmera

Càmeres perdudes, imatges orfes, retalls de memòria congelada, aliena i misteriosa. Els instants cobren altra dimensió quan sabem que algú els va perdre, i inebitablement armem relats a partir de les troballes. Però amb aquesta genial inciativa, les fotografies perdudes i després trobades poden retornar als seus creadors. Així, si t’has trobat una càmera perduda o una tarja de memòria amb imatges dins pots enviar com a mínim quatre de les fotos, incloure qualsevol altre detall com tipus de càmera, hora, lloc, etc, compartir les històries i els teus pensaments a partir de la càmera perduda al blog i finalment tornar tots els dilluns, dimecres i dissabtes per veure-hi les actualitzacions. Si per contra busques la teua càmera perduda, aquelles imatges que pensaves no tornaries a veure, amb la senzilla aplicació de búsqueda per paraules al propi blog pots tenir sort i recuperar-les.

ifoundyourcamera.net és de nou la xarxa entesa com a punt d’encontre, de compartir, de participació, de la confiança en l’altre.

http://www.ifoundyourcamera.net/

Next Page →