Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge (II)

Seguim transcribim els apunts d’aquest curs. Insistim, els apunts tenen caràcter d’allò que són, apunts presos al vol, anotacions algunes de les quals caldria desenvolupar-les més i lligar-les amb millor traç a la resta d’idees exposades. Però no ens preocupa doncs el nostre interés és contribuir a la conversa, ajudar en la construcció hipertextual de l’experiència #edupunkbaeza. Ara és el torn de la sessió de Carlos Scolari (en la imatge) Particularment ens va entusiasmar. Tot i que com ell va aclarir era merament introductòria ens va aportar informació molt interessant en relació a les narratives, ves per on tema que entronca directament amb l’espirit d’aquest espai. L’apunt resulta un tant extens però desperta molt d’interés:

Introducció a la narrativa: de les faules de Propp a la narrativa contemporània

Ja no té sentit parlar de nous i vells mitjans. Teníem un ecosistema de mitjans i començaren a aparéixer nous espais de comunicació (blogs, twitter,…). Som doncs en un moment de reformulació dels mitjans de comunicació. L’estudi de les narratives no és res de nou; ja Aristòtil va escriure sobre açò. Simplificant molt les narratives transmediàtiques serien aquelles les quals són contades mitjançant diversos mitjans.

Morfologia del conte folklòric (1928)
- L’estructura de la faula pot ser reduïda a 31 funcions.
- Funció és un acte d’un personatge definit des d’un punt de vista del seu significat per a l’ordre de l’acció.
- Les funcions són unitats bàsiques d’acció.

Funcions agrupades en:
1. preparació: es comencen a veure senyals de que alguna cosa pot passar.
2. complicació: es posa en marxa tot el mecansime de la crisi.
3. transferència: l’heroi se’n va. En alguns relats el viatge pot ser interior. L’heroi es posat a prova; reacciona davant qui li entrega l’instrument donant i arriba al lloc on pot completar la seua tasca.
4. Conflicte: la gran batalla, la prova definitiva. Lluita entre l’heroi i el dolent. L’heroi és ferit i el dolent derrotat. Conclou l’estat de desordre.
5. Retorn: l’heroi retorna a la seua llar però no és reconegut. De vegades un heroi fals reclama la recompensa però l’heroi autèntic mostra les seues cicatrius.
6. Reconeixment: l’heroi és reconegut però ja mai més es torna al primer ordre; alguna cosa s’ha transformat.

Les funcions de Propp (versió molt light):
1. Es dona absència d’alguna cosa.
2. L’heroi ha d’enfrentar un desafiament.
3. L’heroi trobarà ajudants.
4. Lheroi ha de superar proves.
5. Finalment hi haura reconeixement.

Després a França es preguntaran què passa si aquest model es modifica un poc i s’aplica a qualsevol tipus de narrativa (publicitat, cinema,…). El responsable d’açò sigué Greimas a qui li interessava l’estructura profunda de tota narrativa; expandir tot el possible l’anàlisi narratiu. Greimas redueix les 31 funcions de Propp a 3 oposicions: ajudant – subjecte – opositor / donador – objecte – destinatari

El subjecte pot ser individual o col·lectiu i l’objecte pot ser material o no. Ajudants i oponents no són necessàriament humans; és més el sentiment de culpabilitat, per exemple, pot ser oponent. Un personatge pot ocupar diferents llocs o anar canviant (pensem en Golum). Açò agrega ‘pimenta’ al relat. En un triangle amorós S1 i S2 volen O. El documental no està exent del discurs narratiu. Recordem per exemple qualsevol documental sobre l’arribada al pol sur.

4 Fases narratives:
1. contracte: si fas açò, aconseguiràs açò.
2. competència: proves
3. actuació: superar la prova decisiva.
4. sanció: negativa o positiva.

Podem comprobar que inclús en una recepta de cuina hi ha narrativa: si segueixes aquestes passes aconseguiràs aquest plat (foto). Hi haurà competència doncs hauràs de realitzar certes proves i una serà la definitiva (la cocció al forn per exemple quan és el cas). Finalment hi ha sanció negativa si es crema el plat,… positiva quan agrada. Els semiòlegs han anat més enllà portant aquesta anàlisi a la vida quotidiana. Pensem per exemple en la universitat: primer hi ha un contracte (si superes x aconseguiràs x), després hi ha competència una prova definitiva (normalment un projecte final) i finalment una sanció (títol). Hi ha semiòlegs que han analitzat el procés de comprar en un supermercat sota aquest esquema d’anàlisi narratiu.

Les 5 fases de Todorov:
1. equilibri.
2. ruptura.
3. … (incomplet)

Jerome Bruner: hi ha dues formes bàsiques en les quals organitzem el món:
1. pensament lògic-científic.
2. pensament narratiu.

Ambdues són complementàries però irreductibles. Només en una modalitat narrativa es pot construir una identitat i trobar un lloc a la cultura pròpia. Quan tenim només unes dades de la realitat ens montem històries, ordenem les coses per a que ens quadren en el nostre ordre. Per exemple, si avui x no ha vingut a classe segurament construirem un relat. Vivim en un mar de relats. La semiòtica d’Umberto Eco és una semiòtica cognitiva que dialoga entre ambdós models. Una de les característiques de la creació audiovisual actual és la multiplicació dels programes narratius.

Narratives transmediàtiques

El primer en parlar d’aquest terme sigué Henry Jenkins. George Lucas es molt celós amb el fet de que altres expandisquen les seues històries. En canvi el creador d’Star Treck no. Ara és possible que els usuaris participen de la narrativa de les històries.

“24” és una sèrie típica de l’era Bush, una apologia terrible de que el fi justifica els mitjans, però és ben intyeressant pels seu caràcter transmediàtic. Hi ha sèrie de televisió, còmic, web, videojoc, episodis per a telefons mòbils, toys, un kit de la sèrie,… La sèrie ens conta la història del protagonista en un dia de l’anys, així que ens queden 364 per expandir la pròpia història. En continguts per a telèfons mòbils primen els primers plans i s’eviten els moviments de càmera ràpids. En “24” han proliferat els blogs de la sèrie fora de l’empar de la FOX, la qual considera que d’aquesta manera augmenta el seu valor simbòlic. “LOST” és un dels exemples més recents d’experiència transmediàtica.

Estem davant d’una explossió dels continguts breus i de la fragmentació de les audiències. En una casa a una mateixa hora el pare pot estar escoltant el futbol a la ràdio mentre la mare veu un reportatge a la televisió i els fills segueixen una sèrie a internet.

“Pardillos” és una paròdia de LOST com a joc intertextual que efectivament expandeix la sèrie ‘original’. Començà com a producte d’un usuari i ja porta venuts 15.000 exemplars i es ven a l’Fnac mateix. Així doncs els usuaris xuclen da la indústria cultural i generen nous continguts. Per exemple es va arriabar a fer uan web de l’aerolínia de LOST on es donava compte del tancament de l’empresa arran l’accident de l’avió. El model de ficció ha exit de la pantalla per invadir la quotidianeïtat. Evidentment tot açò també genera marquèting. Sorgeix el terme mashup (semiprofessional). Els toys (lego, playmòbil,…), esdevenen dispositius per contar històries. Estratègies:
- contar en espais intersicials, és a dir més enllà de la pel·li, entre capítols,…
- creació d’històries paral·leles, perifèriques.
- creació per part dels usuaris.

El periodisme també està arribant a una narrativa transmediàtica (twitter, sms, pdf,…). Així es planteja una nova ecologia dels mitjans. Les generacions majors no percibeixen la convergència integrada de les disferents plataformes en un paisatge mediàtic de continuïtat permanent. Segueixen pensar en mitjans (premsa, ràdio, televisió,…) i açò ja no és així. Amb LOST s’està simulant la televisió interactiva.

Narratives transmediàtiques aplicades a l’educació

La innovació és creuar sistemes, generar noves interfaces. Guttenberg, que era orfebre abans d’inventar l’imprempta, va juntar elements que ja exisitien. L’educació formal és filla de l’estat modern, aquest cosa tan estructurada, gramatical,…

Carácterístiques narratives: contracte, proves, recorregut, sanció. Tot basat en una concepció del docent, del mestre com a poseïdor del saber (bancari) el qual Freire ja va posar en qüestió en la recerca de nous models. Aquesta educació ‘formal’ també és filla de Guttenberg, del llibre. Encara està centrada en aquest tipus de dinàmiques centrades en el llibre amb les quals no ens podem queixar si després els alumnes s’aborreixen. Els alumnes arriben amb una forma d’aprendre i relacionar-se i quan entren a l’escola passen per un túnel del temps en el qual sembla que tot va a camera lenta.

Evolució d’interfaces de lecto-escriptura. Fa 6.000 anys el suport era amb pedres, tauletes d’argila. Cap al 1.5000 abans de Crist va apréixer el papir. Fa uns 2.000 anys apareix eñ còdex llatí que donarà peu al format llibre. Aquest, com a objecte popular de consum és del s. XIX. Aprincipis dels 80 és interfaces eren alfanumèriques. Al 1984 neix macintosh i al 85 Windows. Posteriorment sorgiran les interfaces tridimensionals gràcies especialment als videjocs. En la primera època la lectura era grupal, avui és hipertextual. En 20 anys es produiran canvis espectaculars en les interfaces les quals abans tardaven segles en donar-se. Som conscients, per molt que ens agraden els llibres, que poden desaparéixer com a dispositiu.

I tornant a l’educació, per què no pensar una educació on puga introduir les lògiques narratives transmediàtiques. Anem a deixar a les editorials que marquen els continguts a transmetre? No! Passar doncs, uan vegada més, de la pedagogia de l’enunciació a la pedgagogia de la participació. És més, ho van a terminar fent els usuaris (els alumnes mateix) així que cal facilitar-los espais. És possoble arribar també, en certs nivells, als contiguts fets pels estudiants; passem la pilota als alumnes i que es convertisquen en productors textuals. Pensem en una pedagogia coral on tots construïm narratives per superar un model on el mestre controla el fluxe d’informació davant una alumnat moltes vegades passiu-receptor. No hi ha un relat, hi ha molts que es creuen. Més que repetició, reinvenció. La tecnologia no solucionarà per si mateix els problemes de l’educació.

Algunes referències:

http://portal.educ.ar/debates/educacionytic/formacion-docente/narrativas-transmediaticas-int.php
http://transmedial.wordpress.com/
http://www.slideshare.net/cscolari/02-transmedia

De nou per ací després de #edupunkbaeza

No podem dir que finalitzà l’experiència #edupunkbaeza perquè la calidesa humana dels encontres i l’excitació de tot allò aprés romandrà en nosaltres per molt de temps. Tornarem iguals a l’escola dimecres? Serà l’escola igual després d’entendre radicalment que hi ha alguna cosa intrínsecament fallida en el format escolar? Edupunk també és optimisme per la transformació així que desitgem tornar ja per participar, en la nostra mesura però activament, en el procés de reformulació de les pràctiques educatives que ens envolten. Som deutors de l’alegria d’Alejandro Piscitelli a l’haver dissenyat una comunitat real/virtual que en el futur segurament es convertirà en node d’algun col.lectiu molt més gran. També de la resta de participants. No deixeu de llegir les aportacions d’Alejandro sobre l’experiència al seu blog: http://www.filosofitis.com.ar/

A més vos deixem ací els enllaços a les notícies i entrevistes que cobriren el curs en europapress:

Alejandro Piscitelli i Carlos Scolari en edupunkbaeza
Dolors Reig en edupunkbaeza
Ruth Martínez en edupunkbaeza
Tíscar Lara en edupunkbaeza

En breu, més resums de les sessions.

Edupunk Manifest

Seguim amb força intensitat. Ahir gaudírem del torrent d’informació i la dinàmica d’aprenentatge a càrrec de Dolors Reig qui va parlar-nos d’entorns personalitzats d’aprenentatge, web 3.0, educar en la participació, connectivisme, zones de desenvolupament pròxim,… Ja érem convençuts de la tecnologia però si de cas, només ens faltava escoltar com va dir Dolors que aquesta ha permés la realització d’utopies. Avui ha sigut el torn de Ruth Martínez, coneguda també pel seu avatar Aurea Memotech, que ens ha descobert una infinitat de mons virtuals i possibilitats de creació d’entorns virtuals d’aprenentatge.

Insistim en que ens falta temps per poder transcriure les principals idees de cada sessió de treball. Avui mateix, hem sigut seleccionats per a participar d’un focus-group de reflexió al voltant de les activitats culturlas de la Unia. Així que com que Alejandro Piscitelli ens ha comentat que ja estava redactat el Manifest Edupunk, hem trobat interessant traslladar-ho ací per contribuir en la seua difusió.

* Les classes són converses.
* La relació és dinàmica i la dinàmica és relacional
* Sigues hipertextual i multilineal, heterogeni i heterodoxe
* Edupunk no és el que passa a l’aula, és el món a l’aula
* Sigues com el caminant … fes camí al caminar
* Sigues mediador i no mesurador del coneixement
* Trenca’t el cap per crear rols en la seua comissió, quan els crees, trenca’ls el cap
* Els seus rols han de ser emergents, polivalents, invisibles
* Assumeixi el canvi, és només una qüestió d’actitud
* Sentis-te part d’un treball col.lectiu
* No sigues una TV, interpel·la realment als que t’envolten
* Expandeix el teu missatge, fes esclatar les quatre parets que l’envolten
* Barreja, copia, apropia’t, xafardeja, juga, transforma, fae, derrapa…
* A pastar fang l’oposició real/virtual
* Sense col.laboració, l’educació és una ficció
* Sigues un actor en el teu entorn, investiga a través de l’acció
* Fes-t’ho tu mateix… però també i essencialment, fes-ho amb altres
* Sigues Edupunk, destrueix aquestes regles, crea les teues i després, destrueix-les.

Recordeu que podeu llegir les aportacions dels participants del curs al tumblr edupunkbaeza.

L’educació pot ocórrer en qualsevol moment…

… i en qualsevol lloc; ja ho hem comentat en diverses ocasions. Seguim a Baeza en mig d’una ona de calor i altra d’estimulant coneixement i aprenentatge. Tot just en aquest moment som treballant amb Dolors Reig que ens aporta un autèntic torrent de idees, referències, reflexions,… Ahir gaudírem de la magnífica exposició sobre narratives transmediàtiques i la seua expansió en l’educació a càrrec de Carlos Scolari. Alejandro Piscitelli, com a director del curs, enllaça i teixeix els continguts de cada sessió facilitant el sentit global de les mateixes. Eixim de ‘classe’ i continua l’intercanvi d’impressions; aprenem els un dels altres en la relació i Baeza convida amb una quietud ben agradable. Així que quan tingam el moment continuarem publicant els resums de les sessions. En l’enllaç de la dreta podeu llegir les aportacions dels participants al tumblr creat adhoc. Edupunk!

Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge (I)

Primera sessió. En una exposició amb forma de mosaic, pot ser caòtica per a alguns, Alejandro Piscitelli ha anat exposant tot un seguit d’idees i referències que cadascú articularà i associarà segons les seues necessitats i la seua capacitat creativa: eines digitals, fun theory, cultura remix, dispositius experimentals,… sempre amb l’educació com a background. Volquem algunes de les idees rebudes en mig d’un torrent de referències (vídeos, llibres,…).

L’edupunk parteix de la filosofia fes-ho tu mateix. És cert que pot semblar contradictori amb el propi concepte ‘educació’ que prové de dokeos, conduir, però bé la vida és plena de contradiccions.

Cal tenir cura amb la crítica a l’escola, a l’educació actual, doncs criticar és fàcil, allò difícil és redissenyar. El que sí és cada vegada més necessari és passar d’una pedagogia de l’enunciació a una pedagogia de la participació. D’altra banda cal saber comunicar. Ningú va a escoltar-no si no aprenem a comunicar. Així passem de l’enunciació al disseny de dispositius experimentals de persuassió.

Concepte: retroprogressiu (Salvador Paniker). Pensar el futur recuperant el passat, però no quedar-nos ancorats en el passat ni caure en el tecnofetixisme.

L’edupunk és una dieta cognitiva. Els humans anhelem:

1. Treballar en alguna cosa satisfactòria.
2. L’experiència de ser bons en alguna cosa.
3. Passar temps amb la gent que ens agrada.
4. La possibilitat de ser part d’alguna cosa més gran.

Internet és un llenguatge que fa possible la col·laboració. No se sol ensenyar intel·ligència col·laborativa, s’ensenya intel·ligència individualitzant.

Fun-theory: com generar la xispa, el somriure. No es tracta de ser pallassos per entretindre l’alumnat però si de pensar com transmetre amb interés i persuassió continguts d’interés. L’alumnat no farà esforços si el professorat tampoc s’esforça.

L’escola sempre reforma la reforma de manera que es neutralitza. Com serà el món el 2030; no tenim ni idea; doncs eixe serà el món dels alumnes que tenim ara davant nostre. Cal reinventar els dispositius.

Promoure models de prosumissió (producció+consumisició) i d’autodisseny d’audiències.

Un alumne que ja utilitza dispositius de realitat augmentada seurà a una classe a que li conten què? De vegades el problema és que ens trobem amb docents que no volen canviar d’actitud i alumnes que no volen assumir el seu protagonisme. La qüestió és recuperar la dimensió plaentera de treballar amb les eines (digitals,…).

Actualment bona part dels docents continuen educant pensant que les neurones no es reprodueixen i sense ser conscients de la brutal plasticitat del cervell.

Google és el botxí de Guttenberg; ve a tancar el parèntesi obert per Guttenberg de les 4 p: periodisme, i professors.

Els joves que en una foto podem veure amb cara d’entusiasme a la Campus Party són els mateixos que després els tenim amb cara de vaca a classe. Què tenen a la Campus Party: connectivitat amb la hipòtesi oberta de, bé, indagueu on vulgau. Hi ha doncs alguna cosa intrínsecament equivocada en el format escolar.

Un pot entendre millor el món en moltes sèries de qualitat que en molts cursos universitaris.

Les competències no exclouen els continguts. A l’escola sovint l’irrita, li confon, que els alumnes aprenguen fora del marc formal. Un projecte educatiu ha de tenir la intenció de que els alumnes continuen educant-se per si mateixos.

Algunes referències:

“Comunicación y poder”. Manuel Castells
“El estilo de presentación de Steve Jobs”
“La industria del deseo”. Joan Ferrrés
“100 mejor que uno”. James Surowiechi
“El proyecto facebook”. http://www.proyectofacebook.com.ar
“El maestro ignorante”. Jacques Renciere. (Ed. Laertes)
“Generación Einstein”
Google Search Stories Video Creator
Proyecto Cibal (1×1 a totes les aules d’Uruguai)
“Los bárbaros. Ensayo sobre la mutación”. Alessandro Barico

Bip, bip….. ON

Tres setmanes després d’inactivitat engeguem de nou la maquinària 400 colps. Assistim al curs Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge organitzat per la Universitat Internacional d’Andalusia amb seu a Baeza. Obri el curs el director del mateix, Alejandro Piscitelli articulant el seu discurs a partir de la presentació “Diseñando docentes 2.1″. A poc a poc anirem donant compte de les idees més rellevants en diversos apunts. També podeu llegir flaixos via twitter al nostre perfil @400colps sota el hagshtag #edupunkbaeza.

ON!

Vacances d’estiu

1 d’agost; ara sí, tanquem per vacances d’estiu. Però atenció perquè molt segurament tornarem a publicar abans de l’1 de setembre. I és que del 23 al 27 d’agost assistirem en Baeza (Jaén) al curs d’estiu Edupunk, educació expandida i entorns personalitzats d’aprenentatge i tenim intenció, com és habitual, de donar compte amb els resums oportuns d’allò més destacable d’una setmana de treball i aprenentatge més que interessant amb ponents de primera línia en educomunicació i cultura digital com són Tíscar Lara, Dolores Reig, Juan Freire o Alberto Piscitelli. Sense més i desitjant que gaudiu de les vacances, ens acomiadem.

Molt bon estiu!

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////