Torna la Polaroid

Si ens seguiu al llarg d’aquest temps recordareu que em portat en més d’una ocasió el tema de Polaroid. Al seu moment vàrem anunciar l’adéu a la mítica càmera i poc després el moviment sorgit per poder salvar-la. Si el 8 de febrer de 2008 es va anunciar la fi de la producció de les càmeres instantànies analògiques que venia fabricant des de l’any 1972, aquesta setmana s’ha confirmat que el grup The Impossible Project, el qual va comprar una de les fàbriques on es fabricaven els cartutxos, ha anunciat que reprén la producció de nova pel·lícula per a les velles màquines. De fet, ja es poden comprar via web diferents formats de pel·lícula i models de càmera. I és que els nous fabricants estan convençuts de poder donar funcionalitat a un infinit nombre de càmeres que havien quedat inservibles amb la crisi de la companyia. Ara estarem a l’expectativa de veure l’impacte que tindran els nous llançaments però al menys en aquest temps un bon nombre d’afeccionats a la polaroid de tot el món, podran tornar a gaudir de d’aquest particular format analògic que tantes belles imatges ha donat a la història de la fotografia.

http://www.the-impossible-project.com/

Taller d’Albertina Carri a l’EACC

De nou altre del interessants tallers que al voltant del cinema programa L’Espai d’Art Contemporani de Castelló. Albertina Carri (Buenos Aires, 1973) ha estat una de les figures que ha fonamentat el concepte del nou cinema argentí. Va cursar estudis de cinema durant 1991 i 1992 en la Fundació Universitat del Cine, en l’especialització de Guió. Posteriorment va fer tallers de perfeccionament en direcció d’actors amb Augusto Fernandes, fotografia i càmera amb Félix Monti i posada en escena amb Rubén Szchumacher.Caracteritzada per una versatilitat i una constant experimentació en distints gèneres, Carri ha investigat amb diversos géneres tals com el documental en el seu límit amb la ficció o el drama familiar. Ha realitzat els llargmetratges No Quiero Volver a Casa (2000); Los Rubios (2003); Géminis (2005) i La Rabia (2008), així com els curts Barbie también puede eStar triste (2001) i Aurora (2001).

Al llarg del taller i partint del seu propi treball, Albertina analitzarà diversos aspectes relacionats amb la direcció cinematogràfica.

Inscripció
Termini d’inscripcions: 16 d’abril o quan es cobrisquen les places.
Nombre màxim d’assistents: 15 places.
Preu: 30 €
Forma de pagament: A la recepció de l’EACC.
Requisits: Dades personals (nom i cognoms més un número de contacte) i una breu explicació dels objectius que el duen a participar al taller.
Per a més informació: actividades@eacc.es o per telèfon al 964 72 35 40.

19-23 d’abril | de dilluns a divendres | de 16.00 a 20.00 h.

http://www.albertinacarri.com.ar/
http://www.eacc.es/v/index.htm

L’1 d’abril finalitza el plaç per al FIC-CAT 2010

El proper 1 d’abril finalitza el plaç per formalitzar la inscripció d’obres per al FIC-CAT 2010. Trobem imprtant recordar-ho doncs el festival compta amb una secció per a centres educatius adreçada a alumnes de primària i de secundària, en qualsevol gènere i format, a títol individual o col·lectiu. Ja hem comentat amb anterioritat l’existència d’aquest festival al qual intentem donar suport a la seua tasca per promocionar l’audiovisual als centres educatius. Podeu veure l’spot promocional a la finestra lateral.

http://www.fic-cat.cat/

501

Ves per on que fa dies, conscients que estàvem a prop de publicar l’apunt 500, anàvem buscant la imatge que il·lustrara aquesta xicoteta i particular celebració. Però resulta que amb tantes anades i vingudes, alguns imprevistos, i moltes altres qüestions que atendre, ahir mateix en publicar l’apunt dedicat al cicle de nous realitzadors valencians no ens vàrem adonar que era el que feia 500.

Volem, quan som a punt d’arribar al segon aniversari, al menys comentar que són ja, amb aquest, 501 els apunts publicats. No sabem ben bé quina és la necessitat d’assenyalar-ho. Suposem que mig miler d’apunts és una xifra prou notable com per fer un alt i mirar enrere. En breu doncs, farem balanç d’aquest temps d’existència amb les dades i els comentaris oportuns.

I en pensar amb 501 l’associació era quasi inevitable, al menys dins el nostre “codi font” o imaginari particular. És compartit amb el vostre? Joan Ferrés, a la seua xarrada L’educació com a indústria del desig dins les jornades dedicades a les Intel·ligències de futur del II Congrés d’Educació de l’Alcúdia, plantejava que la publicitat era un model del qual podíem aprendre moltes coses per traslladar-les a l’educació.

Avui senzillament vos deixem amb l’apunt 501 i amb tres del anuncis de vaquers que bé poden ser portats a l’aula per reflexionar sobre com la publicitat es fa servir dels codis cinematogràfics de tots els temps i dels elements primaris de l’ésser humà per instal·lar-se al nostre imaginari particular. Per molts apunts més!

Cicle Nous realitzadors valencians

Demà, últim dissabte de mes, torna el cicle dedicat als nous realitzadors valencians, entre la ficció i el documental. En aquesta ocasió es podrà veure Tres peces curtes d’Alfonso Amador, amb la presència del realitzador. La projecció, a partir de les 19.00 h., de segur que resulta d’interés doncs, tal i com informen des de l’Octubre, el cinema apareix en aquests tres treballs de manera diferent. “Todo lo que necesitas para hacer una película” és l’únic dels tres que es planteja des de l’inici, conscientment, com una pel·lícula sobre el cinema. En les altres dues peces, el cine simplement sobrevé. Apareix pel camí. Separats en el temps i realitzats en circumstàncies i amb objectius molt diferents, no deixa de sorprendre que mantinguen una certa unitat temàtica. Contemplant-los junts i amb una certa distància, tots tres comparteixen un origen comú: és un instant que es repeteix cada vegada que comença una pel·lícula. S’apaguen els llums, s’escolta el so del projector que arranca, tothom s’hi acomoda, s’il·lumina la pantalla. La pel·lícula comença. Què n’és de divertit el cine. I, al capdavall, totes les pel·lícules són discursos sobre el cinema, d’una manera o d’altra.

http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1080

El llit com a motiu per a projeccions i conferències

L’espai Nous Mitjans de la Sala Paralló torna a programar des d’avui mateix una nova i interessant proposta audivisual la qual, en aquesta ocasió, està ínitmament lligada a l’espai expositiu. Tal i com ens informen al seu web, Diàlegs artístics: desfent el llit és un cicle en què es visionaran quatre obres cinematogràfiques on el llit, com a objecte/lloc, té un paper rellevant en l’argument. Al llit dormim, somiem, estimem, pensem, naixem, morim, patim o ens refugiem. De tots els objectes domèstics és, probablement, el més personal i el que està més vinculat a la nostra identitat. En realitat és molt més que un objecte, és un lloc, físic i també emocional i simbòlic, receptacle de les nostres vivències i escenari dels nostres més íntims desitjos o terrors; d’ací la seua presència constant en obres artístiques de tota índole.

El visionat de cada pel·lícula vindrà precedit per una conferència en què la comissària de l’exposició, Maite Ibáñez, i l’experta en cinematografia, Áurea Ortiz, posaran en relació l’obra cinematogràfica seleccionada amb les peces de la mostra (pintures, escultures, instal·lacions, fotografies, etc.). D’aquesta manera, es realitzarà un interessant recorregut entre disciplines artístiques.

Projeccions / Conferències

· dijous, 25 de març
En la cama. Xile, Alemanya, 2005. Color. 85’. Matías Bize. / Mateo Maté

· dimarts 30 de març
Les amargues llàgrimes de Petra Von Kant (Die bitteren Tränen Der Petra Von Kant). Rainer Werner Fassbinder. Alemanya, 1972. Color. 119’. / Louise Borgeois

· dimecres, 21 d’abril
El silenci (Tystnaden). Ingmar Bergman . Suècia, 1963. B/N. 95’. / Darío Villalba – Cristina Lucas

· dimecres 28 d’abril
No vull dormir tot sol (Hei Yanquan). Tsai Ming-liang. Taiwan, Malàisia, Xina. 2006. Color. 115’. / Alberto Garcíá-Álix – Guillermo Kuitca.

Les projeccions, que tindran lloc a partir de les 18.00 h., són una activitat complementària a l’exposició A pell de llit: mirades sobre un espai quotidià, que s’exhibeix a la Sala Parpalló del 3 de març al 30 de maig del 2010.

http://www.salaparpallo.com/ca__ficha_nnmm.html?cnt_id=2309

Ja tenim la nostra Harinezumi 2

Ja la tenim; directament portada de Tòkio. La Harinezumi 2 és una càmera digital, creació de l’estudi japonès Power Shovel, amb lent de plàstic que grava vídeo amb una textura similar al Super8 i fa fotos amb efecte Lomo. A més per a afegir aleatorietat cada 100 còpies l’empresa canvia les dominants de color. Grava amb so, té un macro de 3cm i permet triar entre dues resolucions: 2048×1536 o 1024×768 píxels.

Té l’encant de les càmeres pocket doncs cap al palmell de la ma. La pretensió dels seus creadors està lluny d’oferir una màquina de precisió amb la qual fer fotos nítides i perfectes. La Digital Harinezumi és més aviat una càmera per a divertir-se, per a jugar, per a captar moments especials amb un esperit creatiu buscant textures força evocadores. Ofereix colors més rics, més saturats i més contrast; s’acosta a la pel·lícula Ektachrome. A l’igual que passa amb la fotografia Lomo, la Harinezumi ja té milers de seguidors que han creat grups per a compartir les seues fotos o vídeos en Flickr o Vimeo. Nosaltres ens sumem i ja tenim ganes d’experimentar amb ella.

EMBED.at

Dins el marc del recent festival Zemos98, tinguérem l’oportunitat d’assistir a la presentació del projecte EMBED.at | Audiovisual Integrado. Joan Carles Martorell i Felipe G. Gil (a la imatge) varen conduir la presentació a partir d’una pregunta gens banal, en quin món vivim? Quin és el nou marc que defineix l’actual convergència cultural? Per a exemplificar-ho contaren el cas de Dino Ignacio un estudiant filipí de secundària, que amb 12 anys va crear i va pujar a Internet el 2001 una sèrie de muntatges visuals titulats ‘Blas és dolent’, on apareixia el personatge de Barri Sèsam amb Bin Laden, amb el Ku-Kux-Klan, etc. La imatge amb Bin Laden van ser usada després del 11-S per un editor oriental en un collage pro-Bin Laden. Aquest editor desconeixia el personatge de Blas. Posteriorment el collage va ser imprès i usat en manifestacions massives. Fins a la CNN i els propietaris de Barri Sèsam va arribar aquella infernal imatge, sense que pogueren ni tan sols imaginar l’innocent origen de les mateixes. Aquesta curiosa anècdota que conta Henry Jenkins en Convercence Culture, defineix la seua tesi que els vells mitjans no van a desaparèixer, tot convergeix en un flux caòtic de mitjans que es van a anar transformant. Precisament és en aquest context, recorda EMBED, que l’audiovisual està canviant.

Així, EMBED.at sorgeix fruit d’una sèrie d’idees que diferents agents estaven tenint al mateix temps en llocs diferents. Aquestos actors, impulsors del projecte, són Festivalito, Movil Film Fest, Yerblues i Zemos98. Tots quatre constataven que la situació actual de festivals els desbordava per la quantitat mateix de festivals, la d’obres presentades i els nous medis de distribució i accés a les obres.

Però què significa embed? Per un costat remet a l’etiqueta html que permet identificar els objectes que representen i que significa incrustar o embotir continguts audiovisuals (els fa gràcia pensar que són embotit audiovisual). D’altre, Audiovisual integrat perquè resulta de la suma de les diferents formes que l’audiovisual pren a partir d’aquesta revolució que és la societat xarxa.

EMBED.at com a projecte són vàries coses: intercanvi d’idees, lloc web per a la publicació col·lectiva on-line i event integrable: en cadascú dels quatre festivals hi haurà una secció “Codi font” on diferents professionals de l’audiovisual explicaran els seus referents innegables audivisuals.

Quina és la filosofia d’EMBED? Compartir, unir forces. D’altra banda buscar noves formes en una contínua reinvenció narrativa en contextos saturats d’imatges. Potenciar la intel·ligència col·lectiva, l’autoproducció i la independència, jugar i experimentar. També reflexionar sobre els metarrelats i la responsabilitat de l’autor dins la seua obra. Per últim considerar la remescla com la gran motivació. Diversos exemples de la remescla comn a ecosistema cultural on, com diu Roland Lamb, la pròpia cultura és un palimpsest infinit. Així el remix permet la revisió de la història i revisar els discursos dominants. La remescla com exemple de ciutadania activa i retorn al futur, reinvenció de la vida quotidiana. El fet que hi hagen milers de remescles cobra un sentit democràtic força interessant. De fet en el torn de preguntes algú va plantejar si el remix no acaba siguent una moda. Felipe G. Gil va contestar molt intel·ligentment que si bé és possible i n’haurem d’estar atents, allò interessant que permet és la possibilitat de generar altres discursos més enllà dels discursos oficials.

Per últim i donat que a EMBED.at constaten que a la web i en relació al vídeo quasi tot té a veure amb qüestions tècniques, recorden que són un col·lectiu obert a la participació per intentar generar un focus de discusió sobre continguts.

http://embed.at/

Després de Zemos98 12ª edició

Primer apunt post Sevilla. Primer escrit, per intentar recuperar el ritme, després d’haver assistit al llarg de quatre dies a la 12ª edició del Festival Internacional Zemos98. El col·lectiu Zemos98, una vegada a l’any, desplega tot un seguit d’activitats i propostes lligades a una temàtica concreta, fruit del procés de treball en la suma de cada edició, configurant un dels festivals més estimulants de la península. La seua web ja recull els resums i les crítiques d’allò esdevingut en aquesta setmana passada. Hem tingut l’oportunitat de veure espectacles escènics i audiovisuals, concerts, programes de ràdio en directe, projeccions i la presentació del projecte EMBED.at al qual li dedicarem un apunt.

Després d’aquesteos dies de vacances i aprenentatge, tornem.

http://www.flickr.com/photos/julioalbarran/sets/72157623476568027/

Estarem al festival zemos98

Ja som en vacances de falles i pensem aprofitar-les amb nous aires i noves, o no tan noves, propostes. Ja l’any passat ens quedàrem amb moltes ganes de poder assistir al simposio Educació Expandida organitzat al festival de ZEMOS98 i enguany volem fer valdre la coincidència amb la festa fallera. ZEMOS98 – Gestió Creatiu Cultural, és un equip d’investigació/divulgació que treballa per projectes i que es relaciona transversalment amb moltes paraules clau que al·ludeixen a les diferents cèl·lules en les quals s’estructura. Les cèl·lules de treball poden ser internes (d’organització, gestió, manteniment, creació, etc.) i externes (de serveis). Les cèl·lules externes, és a dir, amb les quals presten serveis, són Programació Cultural, Comunicació, Educació i Audiovisual. El seu projecte estrella és el Festival Internacional ZEMOS98, una trobada anual que se celebra a Sevilla i que és referent en educomunicació, concerts audiovisuals, experimentació cultural i noves formes narratives audiovisuals. Allí hi serem des d’avui i vos anirem informant puntualment. Ací i ara senzillament desitjar-vos uns bons dies des descans i gaudi.

http://festival.zemos98.org/
http://www.zemos98.org/

Next Page →