A home in progress film

Continuem presentant projectes de tot arreu que ens resulten ben suggerents i especialment inspiradors a l’hora de desenvolupar-ne d’altres a dins l’escola. A més, l’animació concretament, ofereix possibilitats aplicables a totes les etapes educatives, de manera molt accesible i amb resultats interessants com podreu comprovar.

A home in progress film
és un projecte pedagògic al voltant de l’animació que té com a eix principal el treball del moviment com a eina expressiva, com llenguatge emocional i de pensament. AHIPF és la proposta pedagògica de Laura Ginès, Rafa Castañer i Pepon Meneses que també cobra forma de curs d’animació a desenvolupar en forma de producció d’una peça audiovisual col·lectiva. Tots tres consideren que en un procès creatiu -i l’aprenentatge ho és sense cap mena de dubte- el principal motor és la necessitat d’expressar. El joc i la creativitat són la clau que activa tot aprenentatge. És per això que proposen una introducció a les tècniques d’animació dirigida per la necessitat expressiva de l’alumne.

Totes les seues propostes s’articulen com a taller de producció d’una peça audiovisual col·lectiva on els alumnes, animadors-autors, han de ser capaços de respondre tècnicament i alhora aportar el fet poètic, la consciència i forma del seu propi discurs i experiència vital.

El resultat del primer taller va ser A Home In Progress Film: The Film (vídeo). Com que moltes de les pel·lícules que els agrada veure i que els agrada fer, com a animadors, tenen com a motor el reflex d’una certa quotidianitat, potser és per això que a l’hora d’engegar un projecte col·lectiu de film sobre aquesta quotidianitat, es van plantejar de fer-ho dins l’espai més íntim d’un d’ells: a casa. La peça és a la vegada un documental sobre el curs (està realitzada a partir de gran part dels exercicis que es van realitzar al llarg del curs) i una resposta a la pregunta: com funciona, d’on ve, què és la creació i què significa?

http://ahomeinprogressfilm.tumblr.com

A Boy And His Atom: la pel·lícula més xicoteta del món

Ja sabeu que la secció Joies animades està coordinada per la nostra estimada col·laboradora paulapé. Fins ara ha sigut ella qui ha proposat les diferents peces que a poc a poc omplin la secció i qui les ha anat comentant. La seua col·laboració és voluntària, voluntariosa i afectuosa i per tant, és quan pot trobar un moment que ens fa aribar un nou apunt. Però en aquesta ocasió l’administrador del bloc es permet una injerència en la secció perquè la peça que portem hui tot, i que acaba de ser presentada, ja s’ha convertit en un clàssic, una nova joia animada.

Es tracta de A Boy And His Atom, la pel·lícula més xicoteta del món. Llegim a diversos mitjans que aquesta pel·lícula està més a prop d’un Nobel que d’un Oscar. Feta com l’animació a llapis, fotograma a fotograma, IBM ha creat un curt d’un xiquet que juga amb una piloteta. El seu mèrit és que el contorn de les figures, els rudimentaris punts que es veuen, són en veritat àtoms, i la pel·lícula és una ostentació de la precisió amb la qual la companyia és capaç de manipular l’estructura bàsica de la matèria. No es tracta només d’un divertiment: el maneig d’àtoms, un a un, és clau per a la futura computació quàntica.

A la columna central em embedat el making of i baix teniu l’enllaç a un apunt al facebook de l’Animac de Lleida on Nico Casavecchia el director de A Boy and His Atom conta com es va fer.

https://www.facebook.com/AnimacLleida/posts/499821036751051

Revolution

Una gota. Un viatge.
Una gota en troba una altra, i una altra, i poc a poc, moltes més. Moltes gotes que ja no ho són individus: ara són un riu. Un malestar, una injustícia, una agressió. Motius ens sobren per a la lluita. Per a lluites d’individus que són lluites col·lectives. O lluites col·lectives que són lluites d’individus. Tant se val. Conquestes que cap de nosaltres podria imaginar, que cap de nosaltres podria haver imaginat. Com apagar un foc, com causar una tormenta, com evitar que un banc ens faça fora de casa. Batalles que cal lliurar juntes. Batalles que sempre comencen així.
Una gota. Un viatge.

paulapé

Le merle (Norman Mclaren, 1959)

Aprofitant que aquests dies se celebra tota una sèrie d’homenatges a Miquel Guillem (entre els quals està Ani_mar. Festival Internacional d’Animació · Premi Miquel Guillem, del qual he tingut el plaer de fer la imatge) he decidit dedicar-li també el meu apunt als 400 colps. Ell fou un dels meus primers professors d’animació a la facultat, allà pel 2005. I ell fou qui em va descobrir aquesta Joia animada, Le merle.

Acabava jo d’aterrar al món de l’animació, quasi per casualitat, i em va fascinar comprovar que, amb tan pocs elements es podia contar una història i, fins i tot, crear un joc. Són eixes coses que en el fons una ja sap, però que sempre està bé que algú et recorde; encara diria més, que te’n faça prendre consciència. No vull parlar-vos sobre Norman McLaren ni sobre el seu paper en la història de l’animació; per això hi ha, sense cap mena de dubte, fonts molt més fiables. La meua és una reflexió sobre la rotunditat d’allò més simple, que ja sabeu que m’emociona especialment. És ara un moment on hem de recordar (i de recordar-nos les unes a les altres) el potencial que portem dins i que, per molt menudes que ens sentim, no serveixen de res les grans parafernàlies i les obres faraòniques si estan buides de contingut.

El sòl trontolla cada vegada més, últimament, i la majoria ens sentim perdudes o amb temor i no sabem què ens té preparat el futur (ni tan sols el present). Per això és important que ho afrontem juntes. Perquè només així, fent-nos costat, aconseguirem eixir del clot. L’única cosa que hem estat fent per damunt de les nostres possibilitats és confiar massa en qui no s’ho mereix. I aquesta és una pràctica a erradicar.

paulapé

Sony Bravia Play-Doh (Frank Budgen, 2007)

Sempre que algú em pregunta per l’stop-motion em ve al cap –entre la llista de perles que hi tinc arxivada– aquest anunci. Si la joia animada anterior es caracteritzava per la seua simplicitat (pocs elements –quotidians– i uns quants amics al saló de casa amb una càmera de fotos), aquesta podria ser l’antítesi. Animar a gran escala, en la vida real, deu ser una de les experiències més esgotadores i satisfactòries del món. Hores i hores i més hores de preproducció, dissenyant, construint, coordinant… preparant-ho tot per al gran moment: el rodatge al carrer!

Malauradament, la majoria de les voltes, tot aquest procés, tot l’esforç humà i econòmic necessaris, només són possibles quan hi ha una gran empresa al darrere. Sony paga els cabassos de dòlars que deguera costar aquesta campanya (no sóc capaç ni d’imaginar-ne la xifra) per convèncer-nos que els seus televisors són els millors. Res nou: el fastuós món de la publicitat, fent gala dels seus recursos amb grandiloqüència.

Mentrestant, els menuts anem fent com podem, entre feines precàries i projectes que no arriben a nàixer. Suant la gota, però ens fem costat. Perquè sabem que, malgrat no comptar amb el suport de multinacionals, bancs i altres monstres de l’era capitalista, tenim el més important: companys i companyes amb qui compartim la il·lusió i les ganes i amb qui repartim la feina quan se’ns fa massa feixuga. I potser no farem mai una proesa com la dels dos-cents conills de colors que salten pels carrers de Nova York, ni tindrem 40 animadors al nostre càrrec, ni capturarem amb les càmeres les cares atònites dels vianants que contemplen un conill gegant desfer-se en cubs de colors. El que tenim molt clar és que les gran idees (fins i tot les enormes, com aquesta) sorgeixen en els racons més insospitats i que, mentre treballem, el més important és gaudir. Si teniu curiositat pel procés, ací teniu un vídeo del making of.

paulapé

‘Joies animades’ per paulapé

No hi ha com encarar el cap de setmana amb una bona nova que és un regal. I és que l’estimada il·lustradora paulapé ha recollit el guant que li llançàrem fa un temps en forma de proposta i s’ha animat a obrir una secció que titularem Joies animades. Paula va obrir fa poc un Pinterest amb el mateix títol però ara, a 400 colps, enriquirà amb un text propi aquelles peces sobre les quals farem un toc d’atenció pel seu animat valor. La idea és presentar una peça cada mes, sense rigideses de calendari ni intencions doctes en la crítica. Ressenyes des del pla personal com aquesta amb la qual comencem i en la que paulapé ja ens avisa de certa dificultat perquè mentre escrivia havia de lluitar amb certa melàngia del temps passat amb ells.

“2 metros”, de Javier Mrad i Can Can Club

La mire una i altra volta. Hi torne de tant en tant des que me la van descobrir ara fa un parell d’anys. I no deixa de sorprendre’m com s’hi conjuguen la senzillesa dels materials i l’expressivitat dels moviments. Objectes quotidians que es transformen en dos animals –un gos i un caragol– que es barallen per una pilota. Una història simple, veritat?

Doncs cada vegada que la veig m’emociona. I no només per la seua aclaparadora plasticitat, sinó perquè, amb molt pocs mitjans, és capaç de contar-nos una història, breu, petita, quasi insignificant, plena –alhora– de transcendència. En poc més de 5 minuts assistim a una disputa, a un joc, a una persecució; som testimonis de la tenacitat, la cabuderia i la solidaritat. I tot açò narrat amb les més belles imatges i els sons més suggeridors.

Dos metres, un rellotge i uns quants coixins i mantes disposats sobre el terra de la planta superior d’un edifici ple de màgia. No cal res més. I és que ara, quan veig “2 metros”, també veig el Can Can Club, situat al Carrer de Cuba 3247, al barri de Núñez de Buenos Aires, on he tingut l’honor de passar vora tres mesos, en el que s’ha convertit en una de les experiències més valuoses de la meua vida.

Quan veig “2 metros” veig el taller a la planta baixa, ple de materials i maquinària, de gossos i termos d’aigua calenta per al mate, i el plató increïble, amb tot d’elements preparats perquè comence la funció. Veig la casa de Javier Mrad, al pis superior, la meravellosa terrassa i l’hort urbà, la sala de ioga… I veig també Becho, Mab, Anük, Seba, Tati, el Pela, Verito, Javi, Juan… i tots aquells que passaven per allà de tant en tant per tirar una maneta, a dinar deliciosos plats al solet o a jugar al “metegol” (com se’n reien, quan jo deia “futbolín”…).

Mentre espere, ansiosa, els resultats del curt en què vaig tindre la sort de col·laborar, mire i remire “2 metros” i “Teclópolis” i tinc la certesa que, hi ha encara tant de camí per fer, que no podem badar ni un segon enmig de les inseguretats i els dubtes. La clau està en les nostres mans.

paulapé