L’educació audiovisual… en una cruïlla (II)

north_by_northwest_shots

Crisi, externalització i (moltes) preguntes.

En el primer apunt d’aquesta sèrie (24 de febrer de 2016) vaig compartir amb vosaltres els cinc riscos que, al meu parer, ronden a hores d’ara l’educació audiovisual en Secundària. Bàsicament, tenen a veure amb qüestions de contingut i de metodologia. El darrer es refereix però, a l’organització i regulació escolar. En aquest nou apunt, miraré d’ampliar-lo i concretar aquella exposició inicial.

Crisi
Haurem d’atendre les indicacions dels psicòlegs més en voga i pensar que tota crisi és l’oportunitat que no hauríem de desaprofitar per aturar-nos i mirar amb una certa perspectiva. Aquest primer curs d’aplicació parcial de la LOMQE ens ha permés copsar la magnitud de la crisi sobrevinguda a l’educació audiovisual en l’ensenyament secundari. Curt i ras:

- Curs 2014-2015 (i els anteriors, des de 2008): Els alumnes de secundària podien accedir a un Taller d’Audiovisuals en 1r d’ESO; a una optativa de Comunicació Audiovisual en 3r d’ESO; a algun Taller Monogràfic d’Investigació relacionat amb l’audiovisual en 4t d’ESO; i, finalment, a una optativa de 1r de Batxillerat anomenada “LLengua i Imatge” que, a més a més, s’impartia en valencià.

- Curs 2015-2016: En els centres de la nostra Comunitat han desaparegut totes les opcions anteriors. Totes. Enguany en 1r i 3r d’ESO, i en 1r de Batxillerat. El proper curs en 4t d’ESO. En alguns casos, després de més d’una dècada de treball d’alumnes i professors. Sobre la inclusió de continguts audiovisuals en l’assignatura Educació Plàstica i Visual, vegeu per favor el risc 3 de l’apunt anterior.

A canvi,  en els centres amb Batxillerat Artístic hi ha la possibilitat de l’optativa Cultura Audiovisual,  i s’ha creat una optativa en 2n de Batxillerat, anomenada “Imatge i so” que s’ha assignat al Departament de Tecnologia. ¿Algú s’ha aturat a mirar ni que siga per damunt damunt el contingut d’aquesta assignatura? Em vénen ganes de citar aquella inoblidable filòsofa argentina de nom breu i harmoniós, Mafalda: “Tots som iguals, però… uns més iguals que els altres”. Tots podem explicar un doble enquadrament, un pla-seqüència, les regles de la postpublicitat, un fals documental o com perseguir una història amb un guió tècnic, però… uns més que uns altres. S’entén de què parlem?

Fet i fet, no puc deixar de preguntar-me: Per què s’ha desposseït els alumnes de secundària obligatòria d’un espai i un temps per a l’educació audiovisual i mediàtica? Quin sentit té desmantellar tan bruscament l’experiència i l’esforç de tants anys?

Externalització
Darrerament, s’escolten veus que em desconcerten, i que tanmateix agraïsc perquè m’obliguen a repensar qüestions fonamentals. Es pressuposa, per exemple, la manca de competència i de preparació audiovisual de mestres i professors. I s’aporta com a possible solució l’entrada a l’escola de pares, associacions, productores… per tal de suplir les mancances i el desconeixement dels docents. Ens hem de conformar amb impressions subjectives i parcials? O podem confiar que algú farà l’esforç de conèixer quin és realment l’estat de la qüestió? Fins i tot, amb les millors intencions (ai, les bones intencions!) es va alimentant el descrèdit del professorat i, de pas, de l’escola pública. I s’obri la porta a un pràctica que no és nova, que té nom: externalització. Nom i una llarga trajectòria en molts àmbits, tants que ni ens adonem. Si els mestres i professors no sabem “ensenyar-ho”, cal buscar algú de fora que (previ pagament?) ho “ensenye”. Tanmateix, si del que es tracta és d’educar la mirada, ¿el plantejament no hauria de ser un altre? Per exemple:

1. Activar un pla de formació real i unes condicions de realització adequades. Amb totes les col·laboracions “externes” que vulgueu. Enfortir el teixit escolar.

2. Disssenyar l’accés dels titulats en matèria audiovisual a l’ensenyament secundari. ¿Cal recordar que la Universitat de València fou pionera en la introducció d’estudis relacionats amb la cultura i la comunicació audiovisual? ¿Cal recordar que aquesta Comunitat fou pionera en la introducció de l’educació audiovisual en secundària?

3. Actualitzar els materials i recursos d’anàlisi i de producció existents, i crear-ne de nous.

Fins i tot, es podria fer un pas endavant. ¿Tan extravagant resultaria que, en la societat anomenada de la comunicació, s’introduira una assignatura obligatòria d’educació audiovisual i mediàtica en algun dels quatre cursos de l’educació secundària obligatòria?

Més preguntes
No sabria dir on ho vaig llegir, fa poc: recursos i confiança en el professorat. Recursos vol dir també plans d’estudis coherents amb la realitat social i escolar, des d’infantil fins a la universitat. I saber aprofitar la formació i l’especialització dels docents de manera racional i lògica. Confiança vol dir coneixement i reconeixement de la complexitat del món i de l’escola actual. Les aules de secundària avui han de ser una escola de prosumer, que és la manera pedant (disculpeu-me!) de dir d’espectadors/consumidors i de creadors de missatges audiovisuals en una societat audiovisual caracteritzada per fenòmens comunicatius d’una enorme complexitat. Això és: una escola de ciutadans responsables i conscients. Tan responsables, conscients i crítics com puguem. Primer, els docents. Després, els alumnes.

Acabo amb una pregunta final per seguir pensant: Si els models que dominen aclapadorament el món són la competitivitat i la desigualtat d’oportunitats, la ideologia de l’èxit i l’individualisme, l’espectacularització banal, la mercantilització de les relacions i la retòrica de les xifres (crèixer fins a morir!)… quin ha de ser el paper de l’escola pública? Quin ha de ser el paper del professorat d’audiovisuals?

Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

PS: per a la imatge que acompanya l’apunt hem seguit el joc de l’anterior.

The soul and its mirror, una nova col·laboració

creacio

S’acaba de posar en contacte amb nosaltres Irene Basilio per demanar-nos col·laboració en un nou projecte. Irene treballa des de fa alguns anys en l’àmbit de la Comunicació Cultural. En col·laboració amb el fotògraf i creador audiovisual Ander Elorza ha posat en marxa The soul and its mirror amb la convicció que, igual que els artistes en crear i el públic en observar, el comunicador també necessita d’un temps de reflexió per poder dissenyar i elaborar estratègies realment eficaços.

El tema central d’aquest projecte són els drets dels xiquets a l’art i la cultura i a través d’ell es treballarà en el disseny d’una estratègia comunicativa que els pose en valor a nivell social i polític. En la seua primera fase es pretén realitzar un mapatge dels diferents agents que a través de les diferents disciplines artístiques, treballen en defensa d’aquests Drets, sobretot en el context europeu, però també a nivell internacional. És ací que després d’una primera selecció de projectes que giren al voltant d’aquest àmbit, han conegut la feina que desenvolupem des de 400 colps i els agradaria que els acompanyéssem en aquest camí de recerca com a interlocutors especialitzats. Sembla que la nostra col·laboració passarà per donar-los algunes idees i no suposarà un volum significatiu de feina.

La investigació està recolzada pel Departament de Cultura del Govern Basc, dins el seu programa Fàbriques de Creació. Com podeu comprendre per part nostra la sorprea ha sigut més que grata. A més ens ajuda a entendre millor l’alcanç de la nostra proposta pedagògica la qual veiem que ja supera l’àmbit de parla catalana. Ací anirem donant compte de com va aquesta col·laboració de la qual escrivim les primeres línies però també podeu seguir el tumblr del projecte.

http://thesoulanditsmirror.tumblr.com/

El superheroi

Res no ens agrada tant com rebre col·laboracions de mestres o alumnat implicats en algun projecte d’audiovisual escolar. Volem saber dels processos creatius que hi ha al darrere de les obres i si és en primera persona molt millor. A Josep Anton tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo en la la Jornada: innovació educativa i recursos digitals celebrada el juny passat i ara recentment hem compartit tasca docent al curs El curtmetratge, un projecte integrador. Més enllà de la complicitat immediata i els interessos compartits, hem pogut conéixer la seua proposta de treball al voltant del cinema sustentada en la frescura, l’afecte pels alumnes, les ganes d’aprendre i passar-ho bé. Hui ens presenta El superheroi,  el curtmetratge realitzat el curs passat amb alumnat de 6é de primària.

El superheroi

El curtmetratge El Superheroi protagonitzat per alguns dels alumnes de 6é del col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot i realitzat pel seu professor-tutor Josep Antón, ha sigut premiat en la 29 edició del festival internacional de cinema de València, Cinema Jove, amb l’esment honorífic a la labor docent que atorga  Wolters-Kluwer- Quaderns de Pedagogia.

El Superheroi conta la historia de Pepe, un nou alumne  que amb la seva arribada a l’aula crearà una petita revolució entre els seus companys. Per un costat generarà admiració entre molts d’ells, sorpresos per les formidables capacitats que el xiquet, arribat de Suècia, mostra en diferents disciplines: sap tocar la flauta, fa jocs de màgia i fins i tot es un crack jugant al futbol, però també hi ha qui no acaba d’acceptar que Pepe faça tantes coses bé. Això provocarà un preocupant conflicte a la classe, on seran els mateixos alumnes els encarregats d’aconseguir solucionar-lo i cohesionar al grup-classe.

El propòsit de l’activitat va ser rodar una historia sobre l’amistat, dins el marc del treball en valors realitzat a l’àrea d’Alternativa a la Religió. El guió va sorgir d’una experiència real: Pepe era un nou alumne que havia arribat a l’escola. No obstant, els alumnes van fer servir la imaginació per tal de fabular una historia amb components ficticis. Com el problema generat a la classe.
Després de realitzar el guió, vingué el procés de realització de la pel·lícula que va ser íntegrament gravada amb un telèfon mòbil (I-phone). Aquest procés va durar un parell de mesos, i si sumem el temps emprat en l’elaboració del guió i la posterior edició i muntatge, podríem dir que la totalitat del projecte va un trimestre. Concretament el curtmetratge va ser estrenat el dia del festival de nadal de l’escola.

La valoració d’aquesta activitat des del punt de vista pedagògic per part del director d’aquest curt  i a la vegada tutor de la classe de 6é del Sant Joan de Ribera, es totalment positiva, emfatitzant la importància i necessitat que recursos com el cinema i les seves “històries”  estiguen a l’abast dels docents a l’hora de poder dotar de noves experiències significatives als alumnes. Tot allò que els alumnes paguen aprendre a l’escola, en l’àmbit de les relacions socials , els serà de gran utilitat per a la resta de la seva existència. Inclús molt més que altres “continguts” vigents carents de qualsevol tipus de significativisme. Al llarg de la vida ens relacionem amb moltes persones  d’aquestes relacions depèn, en bona mida, el nostre èxit professional i personal.

D’altra banda, cal dir que aquest guardó ha posat a l’escola pública Sant Joan de Ribera de Burjassot en els mitjans de comunicació d’una manera totalment distinta a la que lamentablement darrerament l’hem vista. La felicitat i el positivisme que aquest premi han mostrat premsa y altres canals de difusió mediàtica contrasten amb la situació actual del centre, que viu ,amb angoixa, l’espera d’una reforma integral urgent, necessària i PROMESA per Conselleria però que no arriba mai, i que, poc a poc, condemna a l’escola a un futur totalment incert.

Josep Anton
Col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot

e-portafolis de visual i plàstica a 4t d’eso

Arribat el final de curs comparteixo el bloc d’aula vipfm.visual i plàstica francesc macià. Aquest ha estat el primer curs on tot l’alumnat ha tingut un eportafoli personal de visual i plàstica per posar tots els treballs, tant analògics com digitals. Com podeu veure cada post es correspon a un treball i ha de tenir la mateixa estructura: descripció de l’activitat, procés, resultat i valoració personal. Aquest bloc consta de dues parts:

1. pàgina principal on he anat explicant els diferents treballs, els enllaços a diferents recursos, les eines, publicant alguna de les millors activitats i indicant com havia de ser l’eportafoli personal de cadascú i el post de cada treball,
2. eportafolis F1, F2, F3, 3 pàgines que corresponen als 3 grups de la matèria específica de visual i plàstica amb l’eportafoli de cada alumne enllaçat. D’aquesta manera, ells, elles i jo hem tingut ordenats i accessibles tots els eportafolis personals.

El bloc de d’aula és un wordpress i els de l’alumnat son de blogger. Ens vam trobar a meitat de curs que la plataforma on tots tenien el seu bloc, posterous, tancava i van decidir-se tots per blogger perquè la majoria ja el coneixia, però pel camí s’han perdut algunes imatges. Com podeu veure, hi ha tots els eportafolis de tot l’alumnat: els que han abandonat abans d’acabar el curs, 3 alumnes d’AA (Aula Acollida) i 1 alumna de la USEE (Unitat Suport Educatiu Especial). L’eportafoli m’ha permès una atenció més personalitzada. Tothom ha treballat al seu nivell i he pogut seguir millor tot el procés i això si, insistir molt i molt en l’aspecte visual, el disseny, la presentació, el procés, la puntualitat en la presentació,… L’alumnat ha pogut gestionar millor el seu temps i he intentat que entengui que tot és avaluable des del 1r dia. I, tothom ha après de tothom: hem aprofitat coneixements, interessos, capacitats i experiències de tots i totes.

berta nosàs | visual i plàstica | ies francesc macià
cornellà de llobregat, barcelona

vipfm.wordpress. bloc de 4t d’eso
dibuixfm.wordpress. bloc de 3r d’eso

Saps si has participat mai en una campanya publicitària?

Una de les característiques que defineix la professió publicitària és la de saber observar el món que l’envolta, saber entendre el públic i adaptar-s’hi per a fer passar el seu missatge (molt més, per cert, que altres camps, com per exemple l’educatiu). Quan es va començar a observar que l’atenció l’espectador, sobretot dels menors, es desviava (o es compartia) de la televisió tradicional cap a les noves pantalles, semblava que representarien una amenaça pels publicistes.

Però ben al contrari. La viralitat d’Internet s’ha acabat rebel·lant com un mecanisme de difusió potentíssim (només cal recordar el fenomen Gangnam Style, a prop de les 2.000.000.000 visites arreu del món) i per tant s’ha rebel·lat com una eina de primer ordre per als publicistes: aconseguir fer diana amb un vídeo viral els ofereix coses fins i tot millors que la publicitat tradicional. Per exemple aconsegueixen superar un escull tradicional com és la reacció de rebuig de l’espectador a veure uns anuncis intrusius i molestos que li tallen la pel·lícula, li tapen el titular que estava llegint o li omplen el correu de brossa. Amb un vídeo viral resulta que l’anunci ens el recomana un amic i segurament, com que “ve recomanat”,  li farem una ullada. I si ens ha convençut a més el reenviarem (qui no vol ser l’amic simpàtic o enginyós que et fa riure una estona?).

I d’altra banda estalvien molts diners: eviten les milionàries tarifes dels espais publicitaris a la televisió, ja que la difusió els la fem nosaltres gratis (en tot cas poden tenir costos al principi, per exemple pagant a algunes pàgines o alguns bloguers populars perquè els en facin difusió -en molts casos fent veure que és iniciativa pròpia). I a més normalment l’elaboració d’alguns d’aquests vídeos virals és molt més barata que la de les peces audiovisuals tradicionals. I és per això que moltes marques cada cop han apostat més per fer anuncis i campanyes divertides, sorprenents, curioses, etc., i penjar-les directament a Internet esperant que la gent se les passi de manera ràpida i massiva. Però com sempre, l’enginy dels publicistes intenta anar sempre un pas per davant dels espectadors. I en aquest cas això s’ha traduït en vídeos en què la intenció publicitària està camuflada i es fan passar per autèntics uns vídeos que estan preparats o es fa creure una cosa  quan n’és una altra.

Segurament l’exemple pioner aquí va ser Amo a Laura, que suposadament era un videoclip d’un grup de música d’una espècie d’associació religiosa i ultraconservadora que promovia una vida “sense màcula” i atacava les males influències com per exemple la MTV i que va resultar ser una campanya orquestrada per la mateixa cadena. Dos exemples d’èxit més recents vénen dels EUA i són els d’una marca de roba esportiva que va idear una campanya amb dos vídeos falsos (el que en anglès anomenen un fake). En el primer un jugador de l’NBA suposadament (està fet amb efectes especials) saltava per sobre d’un cotxe per provar unes bambes de la marca. En el segon [vídeo de dalt] una actriu de la sèrie Gossip Girl suposadament (estava fet amb una doble) escapava d’uns paparazzi saltant per les parets d’un edifici i un pàrquing. Abans de començar a fugir, “casualment” es veia un primer pla de les bambes que portava. Si ho mirem amb perspectiva l’estratègia sembla clara: un megacrack de la NBA i una protagonista de la sèrie femenina d’èxit, “enganxats” en una situació real, no preparada, i fent coses sorprenents i extraordinàries. Com es pot imaginar, el 99% dels adolescents (i no tan adolescents) a qui li caigui a les mans el mirarà i possiblement el redifondrà a les xarxes socials. I per a quan es descobreixi que tot era un muntatge ja l’haurà vist gran part del públic objectiu. I fins i tot sabent que és fals, encara fa la curiositat de veure’l.

L’element clau d’aquests fake virals és que en tot moment sembli que són vídeos amateurs, espontanis (dels que agraden per la seva autenticitat i un component de voyeurisme) fets per iniciativa pròpia d’algun desconegut i en tot moment es camufli la seva relació amb la marca. És el mateix cas que es donava al vídeo comentat aquí en un apunt, que és una espècie de recull d’una sèrie de situacions captades per càmeres públiques que “mostraven” la cara més amable de l’ésser humà i que simplement era una adaptació en format viral de l’estratègia de sempre d’aquesta marca de refrescos: lligar la seva beguda amb la felicitat, la germanor, etc.

La pregunta que queda oberta des del punt de vista ètic és: els ciutadans i especialment els menors hauríem de tenir dret a saber que quan veiem aquests vídeos en realitat estem veient un anunci? Quan l’estan penjant als seus perfils de les xarxes socials, tenen dret els nostres alumnes a saber que en realitat estan formant part d’una campanya publicitària orquestrada?

Xavier Breil · @xavierbreil

Dóna’m la teva mirada: fonaments i secrets del llenguatge audiovisual

Ens entusiasma arribar a divendres d’aquesta manera, incorporant una nova col·laboració; un luxe. Xavier Breil, docent a l’Escola Sadako, formador de formadors en Educació en comunicació, col·laborador habitual d’AulaMèdia i autor de materials didàctics diversos, ens envia un apunt per recordar-nos que aquells que ens dediquem a l’educació en comunicació, no hem de perdre de vista un material que ja presentàrem ací, el DVD Dóna’m la teva mirada.

És necessari conèixer els recursos literaris i els secrets de la sintaxi, haver treballat els comentaris de textos literaris o ni tan sols tenir altres referències literàries per gaudir de la lectura d’un text? No. Però a l’escola ho ensenyem. Perquè és evident que saber tot això ens permet gaudir d’un text des d’una altra perspectiva, amb una riquesa nova plena de matisos, entenent els com i, sobretot, els per què. I exactament el mateix passa amb el llenguatge de les narracions audiovisuals, que com sabem ocupen més temps i espai en la vida dels nostres alumnes. I en canvi quasi no tenim material per ensenyar-lo .

D’aquesta idea parteix el dvd Dóna’m la teva mirada. Pretén ser una manera fàcil i amena de conèixer els fonaments més elementals i descobrir una sèrie de secrets que com a espectadors ens poden fer gaudir més del cinema i la televisió. Un manual en format vídeo per conèixer els trucs més bàsics de la màgia audiovisual, a partir d’explicacions pràctiques i tenint com a mestres a alguns dels directors més significatius de la història del cinema com Hitchcock, Coppola, Tarantino, Wong Kar-Wai, Allen o Truffaut. I, alhora, és un bon pretext per donar a conèixer a l’alumnat alguns personatges i obres mítiques potser desconeguts per a ells. En definitiva, un vídeo didàctic per a conèixer tot allò que un espectador inquiet hauria de conèixer quan es posa davant d’una pantalla.

El menú del dvd està estructurat de tal manera que es pugui veure de diferents formes: des de com un tot amb un fil conductor que ens va portant, fins a saltant només a un sol concepte particular que ens interessi. Trobareu informació més detallada aquí: http://donamlatevamirada.wordpress.com/que-es/

Xavier Breil · @xavierbreil

Arreplegant Memòries del Mas

Ho teníem ja preparat per publicar però hem esperat perquè ens encanta encetar nova setmana amb projectes com aquest. I de nou una nova, fresca i suggerent col·laboració. És Júlia Pastor Monllor qui ens escriu per contar-nos en un senzill i emotiu apunt que és Arreplegant Memòries del Mas. Es tracta d’un documental gravat a Alcoi l’estiu de 2012, el qual forma part del treball de Julia per al Màster de Gestió Cultural de la Universitat de València anomenat Els Maseros de la Font Roja. Un patrimoni oblidat. Per a la realització ha comptat amb la col·laboració de Jose Abellán i la música de Carles Dénia. I Júlia en primera persona ens conta:

Des de fa molt de temps he observat als maseros de la Font Roja d’Alcoi, un territori que m’és proper des que vaig nàixer (he passat tots els estius de la meua vida al mas dels meus iaios, situat als límits del parc natural). De xicoteta els maseros (o masovers) eren uns membres més de la família, només que ells treballaven fins i tot en estiu. Anaven a l’hort, a segar, a deshimalar… Els agradava molt jugar a les cartes i coneixien tots els secrets de la muntanya. Quan m’he anat fent major, m’ha anat interessant més i més el seu ofici, veient també com cada vegada quedaven menys maseros dels que n’hi havia en un primer moment.

En començar la universitat i el pensament crític, vaig plantejar-me què seria de tots els coneixements que envoltaven als maseros quans ells desapareguen, i per això vaig fer el meu treball fi de màster sobre ells, i vaig decidir acompanyar el treball amb la realització del vídeo Arreplegant memòries del mas, amb l’ajuda de José Abellán, perquè em pareixia la forma més eficaç d’arribar a més gent i de poder sensibilitzar a la població sobre la necessitat de recuperar el patrimoni en perill que envolta els maseros de la Font Roja. Penseu que ho aconseguiré?”.

Diari d’una coproducció

De nou la xarxa. Sentiem ahir mateix al programa La nube que allò important a twitter no és el nombre de seguidors que tens sinó quines possibilitats de treball, de creació, de compartir… es donen. I en aquesta ocasió l’encontre és amb Samuel Sebastian. Samuel és un cineasta i dramaturg valencià. Des dels 12 anys escriu articles de cinema i art. Llicenciat en Història de l’Art, obtingué el premi extraordinari de carrera. Després va encetar la seua carrera com a cineasta i ocasionalment com a professor de cinema, fundant la productora sinCasa. Membre del grup Ja en tenim prou, va rebre juntament amb tot el col·lectiu el Premi Llibertat d’Expressió atorgat per la Unió de Periodistes Valencians. Igualment ha realitzat videoclips per a Clara Andrés i el grup Òwix a més d’obtindre diferents premis pels seus curts. A l’octubre de 2008 obtingué el premi Octubre de teatre amb l’obra Les habitacions tancades, que és el seu primer text dramàtic, sent el més jove guanyador d’aquest premi i el primer nascut a la ciutat de València. En 2009 fou nominat als Premis Tirant pel seu videoclip Fer Res, interpretat per Clara Andrés i per la seua videocreació sobre les persones migrants i els mitjans de comunicació La mar que ens separa. La seua pel·lícula La pausa dels morts va ser retirada per ell mateix del Festival de Cinema de Teheran com a protesta pública pels abusos i tortures del govern iranià, escrivint una carta en la que mostrava les seues raons.

Samuel resideix actualment a Barcelona però gira per Europa en mig de la ingent i estimulant tasca de tirar endavant una coproducció cinematogràfica. Paral·lelament narra la seua experiència al seu blog i ara, molt amablement, s’ha oferit a contar-nos de primera ma, ací a 400 colps, un resum de la mateix. Gràcies i molta sort Samuel!

Diari d’una coproducció

En dies com els actuals sembla que tots volem buscar les respostes perfectes a tot: la resposta perfecta a la crisi, al nostre futur, a les relacions personals. Al cinema, és cert que sempre hi ha existit aquesta preocupació, és a dir, trobar la fórmula infal·lible que faça funcionar totes les pel·lícules, que siguen de qualitat i, sobretot, rendibles. Ningú no l’ha trobat. Grans estudis poden perdre dos-cents milions de dòlars en produccions darrere les quals es trobava, en principi, gent força competent i professional. Per tot això, aquests articles i el seu blog original, no estan pensats com una fórmula d’èxit, sinó como la descripció d’un projecte que es troba encara en fases molt primigènies de la seua preproducció i que, de fet, tot i que marxa bé, encara no està definit el seu futur.

Així, la primera paraula amb la qual vull començar és la de paciència. Fer una producció cinematogràfica, i més una coproducció internacional, és un procés llarg ja que requereix trobar una gran quantitat d’inversors i, per a fer-ho, cal primer haver preparat un bon projecte. Així, un projecte cinematogràfic precisa vora un any per a la seua escriptura i reescriptura (en els dos projectes que estem treballant un ha sigut escrit cinc vegades i l’altre tretze) i vora uns quatre mesos més per a les correccions finals i preparacions del material, que inclou una visió clara i concisa de tots els continguts. Abans d’eixir amb el projecte en la mà has de tenir clares tres coses: que el projecte que tens ha de ser el millor possible, que ho presentaràs en competència amb molts altres projectes i, sobretot, que els productors als quals et dirigisques poden no saber-ne res de la teua història.

La meua història comença amb una idea clara, la de fer una pel·lícula en França. Capritx? No. Aquest tipus de decisions han d’estar plenament raonades, en particular perquè anar-se’n fora a treballar sol ser una decisió complicada, per això els problemes s’han de convertir en avantatges. Quan vaig acabar la darrera versió del guió, el vaig traduir a l’anglès i al francès i vaig veure que aquesta era una història completament francesa, que podien entendre sens dubte els espectadors que han admirat pel·lícules com Els amants de Pont-Neuf (1991) de Léos Carax o La fidelité (2000) de Zulawski. La relació amb l’audiència és fonamental. Igualment, l’adaptació al context cultural de la producció. Moltes pel·lícules europees fallen per intentar semblar-se a les americanes, ja que produeixen una estranya reacció en el públic: els americans no se senten identificats i els europeus tampoc, així la pel·lícula roman en una terra de ningú perquè ha comés l’errada de perdre la seua personalitat en favor d’un públic que no ha respost amb entusiasme.

D’altra banda, s’ha de tenir molt clar el pressupost. Una producció europea normal costa entre 2.2 i 2.8 milions €. Si no tens molta experiència, millor no buscar-ne un pressupost alt i mai no intentes pujar un pressupost pensant que el productor et dirà: “Val, no puc pagar 5 milions però 2 sí”. No ho faran mai. Un pressupost alt sol espantar els productors i, igualment, el que apareix escrit en un pressupost és sagrat per a tots els que participen en la pel·lícula. A partir d’1 milió, el productor voldrà un nom important per a la seua pel·lícula, un actor o actriu que puga augmentar els beneficis de la seua inversió, per aquesta raó, sempre als papers principals se solen indicar com a mínim dos actors coneguts que puguen interpretar-los. Accedir a ells sol ser cosa del productor. Una altra forma de buscar finançament (però és més complicada) és la d’anar directament a l’actor conegut i aconseguir una carta de compromís de participació en la pel·lícula. Els agents, tot i que tenen l’obligació legal de lliurar al seu representat totes les ofertes que reben, en la pràctica són uns filtres que només deixen passar les ofertes més fermes. I les més fermes són les que tenen darrere un bon productor.

Igualment, és ben important conèixer quin tipus de productors són els que volem que participen en la pel·lícula. No és el mateix un sistema americà en el que la producció és bàsicament privada que un sistema com l’europeu en el que la inversió es reparteix entre pública i privada. I dins de cada país, el funcionament és diferent: el sistema belga està dissenyat per a acollir productores externes en règim de coproducció internacional, però normalment les productores belgues funcionen com a coproductores minoritàries. A França, en canvi, el sistema està basat en la solidesa de la seua cinematografia i d’unes ajudes anticipades que funcionen bé, però s’ha de tindre en compte que el cinema francès està molt pensat per al seu públic, que veu el cinema del seu país més que l’americà. D’aquesta manera, una vegada plantejada la història i seleccionat el país que ens interessa, és el moment de llançar-se a buscar la producció aprofitant els recursos més variats: les Film Comissions, els llistats de productores i actors, etc. Tot pot ser-ne útil i, amb una bona presentació del teu projecte, ja és un bon principi per a llançar-se a un altre país per tal de buscar finançament per a la teua pel·lícula.

Aquest article és un extracte dels primers capítols del Diari d’una coproducció, la descripció de dos coproduccions internacionals que es troben actualment en estat de preproducció i està fet amb la intenció d’orientar cap a futures coproduccions. A mesura que anem avançant amb aquestes coproduccions, anirem publicant nous capítols.

Coses que ens animen

D’entre les lectures acumulades resctàvem ahir, en temps de vaga, una entrevista publicada a El País a la psicòloga i sociòloga del M.I.T. Sherry Turkle. Portada el 1995 de la revista Wired, Turkle es va convertir en la tecnogurú del moment per la seua eufòria davant les possibilitats que s’obrien de la interacció amb els ordinadors, les pantalles i la incipient internet. Però ves per on que hui en dia Turkle alerta amb la mateixa convicció dels efectes nocius no previstos i convida a desconnectar-nos per no seguir propiciant més llacunes en la capacitat de desenvolupar relacions afectives completes, especialment entre els més joves. El debat doncs vindria a ser si internet, les pantalles, ens faciliten i enriqueixen la socialització o si per contra ens aïllen i l’empobreixen.

També l’administrador de 400 colps s’ha fet aquest qüestionament en moments de força dedicació. Però en cada intervenció per presentar 400 colps, hem posat en valor precisament que el projecte i la xarxa sempre han sigut la possibilitat d’augmentar l’alcanç dels nostres dispositius pedagògics així com de generar sinèrgies i conéixer de primera ma a persones increïbles que d’altra manera hagués sigut segurament impossible. Sense anar més lluny la setmana passada tornàrem a col·laborar amb Mara Balestrini, però açò ja ho contarem més avant. En aquest punt i quan hui comença la nostra participació a Perifèries 2012 gràcies a la inivitació (també!) via xarxa de La Fundició (hui coneixem el Francisco i la Mariló) la xarxa també ens torna a sorprendre més que gratament. I és que Jordi Teixidó al que no coneixem personalment ens ha fet arribar un vídeo que ens ha animat el dia. Quan el misatge és tan clar no cal afegir més discurs així que el vídeo parla per si mateix. Però nosaltres li hem demanat al Jordi unes paraules de presentació per l’apunt i encara ens hem animat més. Mil gràcies!

No ens coneixem personalment. T’explico alguna cosa… sóc de Barcelona i si bé ara treballo de guionista d’un programa infantil, sóc realitzador de vídeo des de fa anys, sempre treballant en coses culturals o personals. He fet uns quants vídeos d’animació amb lletres (que es poden veure a vimeo). Tots aquests per pur plaer de fer-los. Tenia ganes de provar una cosa tècnica (el com animar diferent cada lletra  de la última imatge). I quan vaig pensar que les lletres podien ser aquest “Sí al valencià” em va il·lusionar i em va semblar que podia ser una bona manera de convertir una idea “artística” en “útil”. O almenys intentar-ho. La idea ha estat des del començament que sigui un petit vídeo que pugui fer servir qui vulgui: persones o associacions que treballen en defensa del valencià. És un petit gra de sorra… però mica en mica s’omple la pica… (o poquet a poquet farem caminet…). El treball és totalment casolà, tinc un talleret a casa, està tot fet amb imatge real, papers, cotó, lletra escrita a llapis, objectes petits… i editat a casa. La música l’ha posat desinteressadament l’amic David Moreno, pianista i professional de la música.

A part d’enviar-ho a amics, he buscat a la xarxa i us he trobat….  Potser la part important com a tècnica és que és animació d’imatge real i editada després en ordinador frame a frame. (I això que et deia dels materials, que és treball casolà etc). Ah, és un treball conjunt de Jordi Teixidó i David Moreno. A vimeo tinc un vídeo més llarg (9 minuts) fet en català i pensat per nens i nenes. Hi apareixen veus de nens. No és parlat en valencià però potser també agrada o interessa. Aquest es va fer per una festa de promoció del llibre, per Sant Jordi del 2011. I a sota pots veure d’altres meus curtets.

Roig i colors

Si ahir estàvem emocionats per la col·aboració dels nostres corresponsals a Sitges, hui estem exultants. Sembla doncs que les col·laboracions no venen soles però aquesta és ben especial. Mar Gutierrez, exalumna de l’escola La Masia, ens ha fet arribar els enllaços a una sèrie de vídeos realitzats per ella mateix que són un torrent d’imaginació i deixen entreveure una futura artista visual de calat. Disposada a més a col·laborar amb un apunt sobre el procés de realització d’un d’ells. Es tracta de Roig i colors, una intel·ligent i bella peça d’stop-motion i ací teniu el seu apunt:

Roig i colors va sorgir un d’aquestos dies d’agost en què no es té res a fer. La veritat és que ja feia temps que m’abellia fer alguna cosa així amb la càmera, des que vaig veure a youtube als vídeos de ”http://www.youtube.com/watch?v=uuGaqLT-gO4’’. Vaig posar-me els auriculars a les orelles, vaig deixar sonar ‘’Drinking Horchata’’ dels Vampire Weekend i se’m va acudir la idea. Per fer un stop-motion, només cal una càmera de fotos i temps, i com ja he dit abans, les hores d’estiu semblaven tan llargues que vaig sentir la necessitat de sortir al carrer i de canviar la calor pels colors. Vaig agafar paper de colors, i amb els plats de la cuina vaig fer cercles de diferent grandària, vaig posar-me cinta adhesiva a la motxilla i, amb tot preparat, vaig començar. La gent, al carrer, s’aturava al meu costat i em mirava amb cara de desconcert.

Quan es fa una cosa d’aquestes, s’ha de tenir clar que una no viu sola al poble, i, com que haver d’explicar a tothom què és allò que estava fent, feia que tot anara molt més lent, vaig decidir de fer el vídeo en tres dies diferents. Aquestos dies, vaig matinar molt per tal d’aprofitar la tranquil·litat de les primeres hores del dia, sense gent que em demanava explicacions del treball. Quan l’agitació despertava els carrers i començaven a obrir-se les botigues, jo tornava a casa, i aleshores dormia. El primer dia va ser d’un treball intens perquè em bullia tota l’energia de la inspiració. El segon dia però, quan ja tenia el vídeo quasi muntat, vaig tenir la sensació de trobar-lo una mica monòton, i vaig decidir introduir-hi gent. D’una manera o d’una altra, ells són qui donen més color al vídeo ja que fan la part més divertida, així que els hi estic molt agraïda. El programa que vaig emprar per muntar-lo va ser el Windows Movie Maker, el bàsic.

No diré que m’ha quedat molt bé ni molt malament, però he aconseguit plasmar el que tenia al cap amb exactitud i això m’anima a continuar amb aquesta ‘’moguda’’, tot tenint en compte que sempre es pot millorar. Obriu el vídeo, i a ser possible, gaudiu-ne. Si voleu veure més treballs, entreu ací: aquesttapluja.blogspot.com

Atentament:
Mar Gutierrez (aquesttapluja) ex-alumna de l’escola La Masia

Next Page →