Procés Documental Orriols Conviu

orriols

Molta atenció a projectes els quals en un primer moment podem pensar que escapen a la dinàmica escolar del dia a dia però que per l’abordatge i tractament de certes qüestions (convivència, narratives…) ens poden donar moltes idees a assimilar en la nostra pràctica.

Procés Documental Orriols Conviu presenta la tasca que realitza l’associació Orriols Conviu com a model exemplaritzador de les noves formes de producció col·lectiva que han aparegut per tot l’Estat des de 2011, recerques democràtiques que obeeixen a la racionalitat política del comú i que s’oposen a la lògica neoliberal. Aquest projecte videogràfic aprofundeix, seguint una línia de treball processual i col·laborativa, en els problemes, lluites i processos de l’associació Orriols Conviu. A través de la barreja de procediments propis del documental amb altres de la pràctica artística contemporània, Procés Documental Orriols Conviu proposa un espai discursiu i d’interactuació amb fórmules de representació que transcendeixen les característiques pròpies d’un mitjà específic.

En barris com el d’Els Orriols (València), on s’ubica l’associació, l’impacte de la crisi no és una idea abstracta, sinó un problema viscut diàriament que posa de manifest una urgència del comú. L’associació Orriols Conviu porta a terme un model de convivència intercultural i d’integració social basat en l’organització i confluència d’una amalgama de col·lectius, organitzacions socials i institucions. Persones que, tot i ser molt diverses, treballen juntes per aconseguir objectius comuns i que demostren, que la gent més humil i desposseïda, si s’organitza, poden fer front als problemes per si mateixa.

De quina manera plataformes o col·lectius com Orriols Conviu encaminen les aspiracions de canvi de la ciutadania en noves formes de vida? Com podem mitjançant un projecte videogràfic relacionar-nos en un col·lectiu i contribuir a la seua comesa? Com podem articular estratègies participatives amb els seus integrants? Aquestes i altres preguntes bé les podem incorporar o adaptar al nostre quefer pedagògic.

La ciutat de les dones

A la darrera edició del Congrés d’Educació de l’Alcúdia, una de les ponències que més ens va impactar sigué Les dones que ens falten: anàlisi de l’exclusió de les dones als continguts educatius de l’ESO a càrrec d’Ana López Navajas, investigadora de la Universitat de València-EG i professora de Llengua i Literatura a l’IES Vicente Gandia. Ana ens ajudà a visualitzar la tendència invisibilitzadora envers el paper de les dones tant en els llibres de text de secundària com en la història de les diferents àrees del coneixment en general. Així que volem destacar un parell d’activitats ben interessants amb les dones com a protganistes en diferents plans de la producció audiovisual.

D’un costat, l’exposició fotogràfica La ciutat de les dones proposa pensar la ciutat com a espai polític des d’una perspectiva de gènere enfront de la lectura estandarditzada i la persistent exclusió femenina del públic subratllant la condició de ciutadania que han anat conquistat les dones. Hi ha una llarga tradició des de la ciutat utòpica de Christine de Pizan en el llibre La ciutat de les dames que han volgut celebrar a través dels seus objectius, tradició en la qual les dones han contribuït a la constitució de la ciutat, malgrat ser privades dels espais públics de decisió i de poder. I així han qüestionat la separació espacial que s’havia construït com a essencial a l’estructura urbana. Com en el llibre, l’exposició reuneix diferents dones i narracions a mesura que es nuen els relats d’altres que, amb els seus recorreguts, les seues accions diàries i la seua participació, han contribuït al desenvolupament de la pràctica dels drets polítics, i amb els seus sabers han modificat i repensat els espais públics, de manera que han conformat la seua territorialitat i la seua representació a l’espai urbà. L’exposició tindrà lloc a la Sala Oberta del Centre Cultural La Nau, fins el 30 d’octubre i podeu llegi-ne més a l’enllaç.

D’altra banda és en marx un cicle que dóna a conéixer quatre directores valencianes que tene molt a mostrar i del qual ací teniu la programació:

Claudia Pinto
Directora veneçolana, afincada en València. El seu primer llargmetratje, La distancia más larga, va lograr nombroses distincions en festivals internacionals i va ser nominada pel premi Goya com millor pel·licula Iberoamericana.
14 d’octubre, 19 hores. Alcaldia. Ctra. del Riu, 263. Pinedo.

Ana Victoria Pérez ‘Bebé’
És una cineasta cubana radicada a València des de 2005. Formada com a actriu a l’Havana on va protagonitzar sèries de tv des dels 16 anys, va formar part de la companyia de teatre El Públic, dirigida per Carlos Díaz.
4 de novembre, 19 hores. Alcaldia. C/Guadalaviar, 15. Forn d’Alcedo.

Susi Gozalvo
Ha rodat en el barri de Russafa el seu últim curtmetratge Yogurt i xocolata’ el segon lliurament de la trilogia Mirades de barri i en el qual aporta una visió poètica i nostàlgica de la vida.
11 de novembre, 19 hores. Alcaldia. C/Caudete, 15. El Palmar.

María Trénor
El seu curtmetratge Amb què la llavaré? va ser seleccionat al Festival de Berlín. La directora i la seua germana Clara van fotografiar algunes zones del barri i amb base en aquestes imatges van dibuixar les escenes exteriors. Van dedicar set mesos a pintar un requadre darrere l’altre. Després, van sotmetre aquestes imatges a un procés d’animació digital.
18 de novembre, 19 hores. Casa de la Demanà. C/Embarcadero, 28. El Saler.

Acompanya l’apunt el curtmetratge Cabanyeleres, una cartografia dels sentiments de les dones del Cabanyal.

De València a Gaza, fotografies de David Segarra

gaza

El curs passat ja ens vàrem fer resó d’una publicació força interessant per conéixer de més a prop una d’aquelles realitats que ràpidament pensem com a drama humanitari però que a la vegada necessita d’altres mirades doncs el terme de pes ens impedeix saber de la complexitat i la riquesa d’altres processos vitals que hi tenen lloc. Ara, en el marc de la Mostra Viva del Mediterrani 2016 es presenta aquest projecte fotogràfic pensat per establir ponts entre el poble valencià i el poble palestí. Per reconèixer-nos, estimar-nos i valorar les nostres arrels mediterrànies. L’objectiu de l’exposició De València a Gaza és mostrar les històries que els grans mitjans deixen habitualment de banda: les històries de la humanitat, la bellesa i la resiliència la gent. Presentem fotografies on l’altre es transforma en nosaltres. On les dones apareixen com a pilars de la societat. On xiquets i majors ens ensenyen mirades de saviesa i tendresa. On les fronteres i els murs es difuminen. On la cultura es converteix en l’art de superar l’adversitat, l’art de la resistència, l’art de viure.

L’exposició, que s’inaugurarà junt a l’exposició Mediterrani: mar de murs del Màster de Creació de la Facultat de Belles Arts de València el dijous 6 d’octubre del 2016 a les 20h a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, consta de 53 fotografies en blanc i negre que han sigut realitzades al llarg dels últims tres anys. Excepte les fotografies del conflicte de l’Horta de La Punta i Benicalap que són de l’any 2000 i van ser publicades al llibre La batalla de l’Horta. Les imatges de Palestina són del llibre Viure, morir i nàixer a Gaza, també de l’editorial Sembra Llibres. Les fotografies del País Valencià han sigut realitzades al llarg dels últims dos anys en el marc de la investigació per als documentals Terra, viatge a l’origen i Savis de l’Horta, la terra parla. La paraula de les dues riberes es fa present amb dos breus poemes de Mahmud Darwix i Vicent Andrés Estellés

David Segarra (València, 1976) és un periodista especialitzat en la direcció de documentals i reportatges. També ha produït nombrosos videoclips. En els últims anys ha realitzat nombroses conferències sobre periodisme i fotografia a Casa Árabe (Madrid), Casa de València (Barcelona), Universitat de València (La Nau, Rector Peset, Facultat de Geografia) i Universitat d’Alacant. El 2014 va publicar el llibre de fotografia i cròniques Viure, morir i nàixer a Gaza i el 2011 va guanyar primers premis pel seu documental Foc sobre el Màrmara en festivals de cinema de Marroc, Veneçuela i Argentina, quedant finalista a Finlàndia, Méxic, Qatar i Espanya. Aquell mateix any va rebre el premi de la revista Túria al Mèrit Cívic per la seua feina periodística.

Des del 06.10.2016 fins al 16.10.2016

La fotografia com antidepressiu

walker-evans

En l’àmbit de la fotografia quin dubte cap que les imatges que millor van il·lustrar les seqüeles socials de la Gran Depressió van ser les realitzades pels fotògrafs americans Walker Evans (imatge), Dorothea Lange, Carl Mydans, Arthur Rothstein, Jack Delano, Marion Post, Gordon Parks, Rusell Lee, que van participar en el programa de la Farm Security Administration (FSA. 1935-1944). Afavorida pel govern de la nació per a documentar gràficament el programa de reforma agrària promogut pel New Deal, el projecte va propiciar la construcció del major relat coral sobre la desolació, la misèria i l’emancipació del llaurador americà de l’època.

A través d’una cuidada selecció de fotografies, revistes, llibres i documentals, l’exposició Cas d’estudi. Fotografia Documental als Estats Units. Anys 30 revisa el context històric de l’obra dels fotògrafs de la FSA, així com els treballs d’alguns dels màxims exponents de la fotografia social nord-americana com Lewis Hine, Paul Strand o Ralph Steiner presents en la Col·lecció de l’IVAM. I sobre aquest recorregut audiovisual Horacio Fernández filarà la conferència La fotografia com antidepressiu. Horacio Fernández és historiador de la fotografia, comissari d’exposicions i autor de nombrosos llibres. Professor d’Història de la Fotografia en la facultat de Belles arts de Conca des de 1988, entre 2004 i 2006 va ser comissari general de PHotoEspaña. Sense dubte bon material interàrees per a cursos superiors.

divendres 16 de setembre | 19.00 h. | saló d’actes de l’IVAM
exposició

Veure i escoltar a Gervasio Sánchez

gervasio_sanchez

Aquest curs que ja s’acosta al seu final, hem tingut més dificultat inclús per mantenir aquella funció nostra tan pràctica d’agenda d’esdeveniments d’interès, especialment d’aquells amb la possibilitat de ser gaudits per alumnat i professorat i els quals poden ser després ‘portats’ a l’aula. Així que en aquesta ocasió no hem volgut deixar prerdre el pols de l’actualitat i avisar de la conferència impartida pel fotògraf Gervasio Sánchez amb motiu de la mostra antològica que exposarà al Museu Valencià d’Etnologia. L’obra fotogràfica de Gervasio Sánchez —Premi Nacional de Fotografia 2009, atorgat pel Ministeri de Cultura— representa una llarga travessia per 25 anys d’obstinat treball en nombrosos escenaris bèl·lics i postbèl·lics d’Amèrica Llatina, Europa, Àsia i Àfrica; llocs que desvetlen la cruesa del nostre temps i en els quals perviuen, injustament oblidades, les víctimes de la barbàrie. Sense dubte una més que interessant, polièdirca en la seua lectura pedagògica i perquè la pugau enriquir vos deixem ací el text que la comissària ha publicat:

Gervasio és temperament i passió. Intenció i encoratjament, inconformisme i rebel·lia. Emoció i esquinçament. Al llarg de la seua trajectòria, la seua obra transcorre en la fusió d’estes pulsions per a oferir-nos, sense additius, l’extensa visió d’una geografia humana lacerada per la guerra, l’odi, la desolació i, fet i fet, oblidada en el seu sofriment. En el seu gran periple vital, Gervasio Sánchez ha sabut transcendir la marca de “reporter de guerra” cap a un triple repte professional. En primer lloc, ha reafirmat la seua nítida vocació i convicció de fotoperiodista independent. Després, ha incorporat als temes d’actualitat la construcció de projectes fotogràfics de llarg abast, més reflexius i minuciosos, que constitueixen un distintiu estratègic de la seua obra. I, finalment, ha contribuït al fet que la fotografia documental espanyola tinga un merescut reconeixement com a obra fotogràfica intrínseca, situada amb tot el dret en circuits i espais museístics.

Aquesta mostra antològica, organitzada amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia 2009, atorgat pel Ministeri de Cultura, representa una llarga travessia per 25 anys d’obstinat treball en nombrosos escenaris bèl·lics i posbèl·lics d’Amèrica Llatina, Europa, Àsia i Àfrica; llocs que desvetlen la cruesa del nostre temps i en els quals langueixen, injustament oblidats, les víctimes de la barbàrie. L’obra fotogràfica de Gervasio constitueix, a dia de huí, un contundent llegat històric perquè en el futur no es puga dubtar del passat. Forjada amb infatigable coratge, se submergeix en realitats desoladores que molts preferirien ignorar. La seua fructífera producció suposa una innegable aportació a la fotografia de reportatge i constata com a través d’ella pot dignificar-se a les víctimes retratades amb una mirada particular que enalteix els millors valors del fotoperiodisme.

Sandra Balsells, comissària.

Sala Alfons el Magnánim. Museu Valencià d’Etnologia
Dimecres 8 de juny a les 19:00 h. | Entrada gratuïta

Col·lectius en el cub blanc

paupac

Quan algú, a títol individual o com a col·lectiu, ens fa partíceps dels seus projectes, nosaltres no podem més que tornar el detall i contribuir a la difusió de la proposta compartint-la en la nostra plataforma. És el cas ara de la Fundació La Posta i la seua recent exposició. Col·lectius en el cub blanc es planteja com una combinació de vídeo-creació, cinema de no-ficció i videoinstal·lació, seguint la línia de treball que han batejat com En els límits, i que pretén transitar les fronteres d’aquestes etiquetes associades als llenguatges audiovisuals per entendre la relació d’aquest mitjà d’expressió tant amb l’àmbit artístic, com amb el conjunt de la societat.

Fundació La Posta, organització sense ànim de lucre, neix com un projecte orientat a la investigació i divulgació de l’art contemporani, i en termes més amplis i més profunds, com un projecte dirigit a dinamitzar la creació, una creació arrelada en les potencialitats pròpies amb la mirada posada en el desenvolupament individual i col·lectiu. És objectiu de la Fundació La Posta acollir pràctiques artístiques que estiguin vinculades a processos socials i econòmics. En sentit contrari, no es tracta de donar satisfacció al desig de l’art per l’art (o d’acatar el principi de l’autonomia de l’art tal com es va formular durant l’imperi de la modernitat).

10 anys al zoo

Me at the zoo va ser el vídeo fundacional de You Tube. I possiblement molts dels nostres alumnes de secundària no saben que aquesta finestra al món i abocador digital és més jove que ells. Ten Years at the Zoo és una exposició col·lectiva de vídeo i instal·lació que analitza l’impacte de Youtube en l’art contemporani generat i difós ex profeso per a la xarxa des de la seua creació fins als nostres dies amb motiu del desè aniversari. En 2015 la plataforma de vídeos més usada d’internet ha complit deu anys, durant els quals ha contribuït a revolucionar el sector de la comunicació, la informació i l’expressió de l’ésser humà a través de l’audiovisual.

La mostra es compon d’un entorn en el qual abunden estranyes plantes artificials i elements metàl·lics, qüestionant els límits del biològic al mateix temps que refereix a la idea d’abocador digital, i la projecció de sis vídeos seleccionats d’artistes que identifiquen la seua localització per a crear en el propi internet, és a dir, el treball de la qual radica per i per a la xarxa sense un lloc físic més enllà del transfronterer ciberespai: Andrés Galeano, Emilio Gomariz, Claudia Vaig matar, Lorna Mills, Vince Mckelvie i Katie Torn. Per aquest projecte els comissaris Marisol Salanova i Carlos Sáez han realitzat una cuidada selecció d’artistes internacionals les obres dels quals mantenen diferents tipus de vincles amb You Tube i no existirien o serien diferents sense el fenomen que impulsa aquesta plataforma, moltes integrant reminiscències de l’imaginari digital d’aquests últims deu anys. La lliure difusió de tals obres a través d’internet succeeix en la línia d’una certa intel·ligència col·lectiva, així doncs l’exposició respon a una recerca sociològica des del punt de vista dels àmbits artístic i filosòfic.

Convocatòria de curts + Humans XCèntrics

event_lab

Atenció a una nova i suggerent proposta llançada des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que ben pot ser aprofitada. El CCCB convoca grups de Primària, Secundària i Batxillerat que vulguen participar amb una petita peça audiovisual inspirada en el cinema experimental que veuran projectada al CCCB en el context de l’exposició + Humans. El futur de la nostra espècie.

Qui pot participar?
•    Hi poden participar grups d’estudiants de Primària, Secundària o Batxillerat amb un professor o docent responsable.
•    Els vídeos han d’anar signats amb el nom de l’escola, el nivell/curs escolar, els noms dels alumnes i del docent.
Quan i on?
•    El període de presentació dels vídeos és de l’1 de novembre de 2015 al 13 de febrer de 2016.
•    Els vídeos es poden enviar per Wetransfer a: seducatiu@cccb.org.

Com han de ser els vídeos?
•    Durada: han de ser peces audiovisuals d’una durada màxima de 2 minuts (si la durada és més llarga no es garanteix la seua projecció el dia de la mostra).
•    Contingut: entorn als temes que planteja l’exposició + Humans. El futur de la nostra espècie.
•    Categories de la mostra en funció de les següents tècniques utilitzades (inspirades en tècniques que podeu conèixer en una visita a l’Arxiu XCèntric del CCCB):
1.    Pixilació (Stop-motion): tècnica d’animació en què capturem fotografies consecutives de persones que converteixen en els “objectes” que s’animen. A cada captura, la persona/objecte es mou una mica de manera que visualitzant-les ràpidament sembla que la persona/objecte es moga.
2.    Cut out (Stop-motion): tècnica d’animació en què capturem fotografies consecutives de personatges i fons retallats de materials artesanals com paper, cartró, tela rígida o fotografies (collage en moviment).
3.    Found footage: creacions audiovisuals construïdes a partir d’altres pel·lícules o materials ja existents. N’hi ha de diversos tipus, des de modificar directament el fotograma fins fer un nou muntatge a partir de material ja existent.

Què passa amb els vídeos?
•    Tots els vídeos rebuts són susceptibles d’integrar-se dins el web CCCB Educació, web XCÈNTRIC, arxiu CCCB, web CCCB, Vimeo i comunicacions públiques de projectes CCCB.
•    L’organització es reserva el dret de no publicar els vídeos amb contingut ofensiu o que vulneri la legislació vigent o qualsevol dret fonamental, o que no compleixi les condicions de participació.
•    Els vídeos participants seran projectats en un acte públic durant el mes de març al CCCB

http://www.cccbeducacio.org/ca_ES/web/guest/activitats/-/institut/a_11417

Gillian Wearing i un nou IVAM

Dir que a partir d’ara tindrem un nou IVAM és no expressar-se amb propietat. Perquè l’IVAM, el museu valencià de l’art modern, és el mateix que sempre ha estat al carrer Guillem de Castro. Però ha sigut tal la degradació de l’espai i el seu ús per part del desgovern anterior, que rebem amb tant d’entusiasme el treball del nou equip de la Conselleria de Cultura com si d’inaugurar el propi museu es tractara.

I comencem amb una mostra que ens suscita força interés perquè de contingut provocador, a servir formats en els quals pensem caldria introduir al nostre alumnat. L’exposició que s’inaugura el 24 de setembre és la primera mostra individual a l’estat espanyol de Gillian Wearing des de l’any 2001. La major part de les obres que la integren pertanyen als últims 15 anys de creació de l’artista britànica premi Turner 1997, que estarà a València per a la inauguració. Fotografies com ara Rock “n” Roll 70 o  la videoinstal·lació titulada Your Views són d’aquest mateix any i no s’havien exhibit fins ara. En total, en la galeria 1 de l’Institut Valencià d’Art Modern s’exhibiran 11 fotografies, una escultura i 8 videoinstal·lacions de Wearing. Treballs com la videoinstal·lació Secrets and Lies (2009), en què un conjunt d’homes i dones es despullen psicològicament davant la càmera, Bully (2010), que recrea una situació d’assetjament patida per un home, o la més recent Fear and Loathing (2014) estaran presents en la mostra.

Difícil d’emmarcar en una tendència artística clara, el treball de Gillian Wearing (Birmingham, 1963), té una sòlida empremta personal i social que ho dota d’un discurs potent. És una artista molt meticulosa en el seu treball, que aborda temes de gran actualitat com la violència, la incomunicació, els traumes, però des del punt de vista d’allò quotidià. L’obra de Gillian Wearing respon a la busca d’identitat de molts individus en una societat que tendix a la uniformitat i la globalització dels comportaments humans. Es tracta d’una anàlisi que genera retrats que reflectixen un fràgil equilibri entre l’autoconsciència i la imatge percebuda, entre allò públic i allò privat, entre la imatge veraç i la imatge projectada.Per aquest motiu, Wearing explora la naturalesa de la identitat i les complexitats de la personalitat humana, i ho extrapola a la idea de col·lectivitat com si es tractara d’un trencaclosques d’infinites peces. Influenciada per l’estètica documentalista dels anys setanta, el seu treball apel·la a la capacitat de l’individu d’escoltar veus i experiències alienes, per la qual cosa, des de la mirada de l’art, ens proporciona un retrat en què, mitjançant la fotografia, els vídeos i les escultures, explora la complexitat de les relacions humanes i de la vida quotidiana.

I en el marc de la inauguració (dijous 24 a les 19.00 h.) caldrà tenir ben en compte que podrem comptar amb la presència del a pròpia Wearing que conversarà sobre totes aquestes qüestions amb la galerista Maureen Paley.

IVAM | del 24 de setembre de 2015 al 24 de gener de 2016

Retalls

retalls_castillo

Obrim la setmana amb dues exposicions de fotografia. Una, Estratègies d’eixida, la teniu enllaçada en format banner a la columna de la dreta. L’altra, la que ens ocupa l’apunt, amb la informació que ens arriba de primera ma. Color, energia i ironia. Retalls és el nou projecte del fotògraf Andrés Castillo sobre el drama social provocat per les mesures d’austeritat i les polítiques neoliberals.
 
Al llarg de la sèrie, l’autor ens conta petites històries de lluita, de reivindicacions socials, de tristesa i d’humanitat, jugant amb els eufemismes que el poder constantment utilitza.
 
“Devaluació interna, mobilitat exterior, simulació en diferit”… On el poder inventa expressions  per maquillar l’opressió social, Castillo ens mostra amb imatges la trista realitat: corrupció, tràfic d’influències e injustícia social. Instants en els quals malgrat el dramatisme de la situació,  vessen color, vida, ritme i energia.

La sèrie fotogràfica Retalls utilitza un llenguatge basat en fragments capaços de contar històries. Gestos, detalls dels quals ningú se n’adona (ni els mateixos protagonistes), imatges incompletes que obliguen al espectador a imaginar el context i profunditzar en el relat.
 
Com subratlla Andrés Castillo, “són retrats de persones anònimes, sense cares, retrats sense rostre. En una societat global dominada per l’excés d’imatges, aprenem a controlar els gestos del rostre i a adequar-los als paràmetres socials imperants, i per tant, el retrat ha perdut espontaneïtat. No obstant això, els gestos del nostre cos escapen del control racional, i és sobre ells que he centrat la meva mirada. Una mirada fragmentada.

La inauguració tindrà lloc demà dimarts 15 de Setembre a les 20:00 hores al Col.legi Major Rector Peset. Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 (València).

http://andrescastillophotographer.com/

Next Page →