La seqüència de la setmana 19

L aseqüència de la setmana és la nostra secció que convida a l’alumnat que vol col·laborar-hi a escriure una ressenya d’una seqüència o pel·lícula triada prèciament, per tal de possar en pràctica la competència lingüística al temps d’ampliar el seu background fílmic. Tot just quan pensàvem baixar la persiana fins el setembre, donat que l’alumnat ja és de vacances, ens arriba la darrera aportació. De nou Pau Baquero (4t d’ESO d’Escola Gavina) ens deixa una excel·lent ressenya, més que de la seqüència en si, d’aquesta bella obra.

“El espíritu de la colmena” és una de les millors pel·lícules del cinema espanyol i és mundialment reconeguda per cinèfils d’arreu del món, malgrat tractar-se de la primera pel·lícula de Víctor Erice. Víctor Erice va néixer el 1940. Va estudiar ciències polítiques, dret i va entrar en l’Escola de Cinema de Madrid el 1961. La seua parella, l’escriptora Adelaida García, l’ha influït al llarg dels anys en els guion d’algunes pel·lícules, com “El sur” o aquesta mateix. El espíritu de la colmena va ser la seua primera pel·lícula, rodada el 1973, i va atreure immediatament l’atenció de persones del món sencer. La seua producció de cine és molt escassa però molt apreciada.

El nom de la pel·lícula li ve d’un llibre de Maurice Maeterlinck, un poeta i dramaturg, en què es fa referència a l’esperit al que totes les abelles pareixen obeir. La pel·lícula comença amb la projecció de Frankenstein en un poble de Castella. Ana, la protagonista, es decideix a investigar el mite de Frankenstein, i arriba fins i tot a invocar-lo. Un dia es troba amb un fugitiu que havia botat d’un tren. A partir d’eixe moment, tindrà diversos encontres furtius amb aquest personatge, tots completament silenciosos excepte quan Ana li ofereix una poma. Una nit maten al fugitiu a trets, i ella es decideix a buscar a l’autèntic Frankenstein. Al final, acabarà per madurar i acceptar la realitat. Al llarg de la pel·lícula es mostren actituds reals creades per la postguerra en la societat espanyola, i la diferència de mentalitat entre els pares i els fills.

Hi ha una curiositat respecte a la pel·lícula: els noms dels personatges són els noms dels actors. No perquè el guió fóra així a propòsit, sinó perquè els xiquets que actuaven no entenien perquè es canviaven els noms quan estaven actuant. La pel·lícula va ser reestrenada fa pocs anys, el 2004. És una pel·lícula molt premiada: Hugo de plata a Chicago, Millor Primera Obra en Londres, Fotografia de l’any en Londres, CICAE a la millor pel·lícula d’art i assaig, Fotogrames de plata, CEC i la Concha de Oro del festival de cine de San Sebastián.

http://www.youtube.com/watch?v=b29rg8UypWs

La seqüència de la setmana 18

Des que vàrem ocupar la finestra de la seqüència de la setmana amb l’inici d’Easy Rider, en homenatge a Dennis Hopper, mort recentment, teníem la secció a l’espera d’una nova col·laboració per part de l’alumnat. Però són capficats en la recta final del curs així que avui hem trobat el motiu perfecte per renovar la secció. I és que tal dia com avui de fa 50 anys es va estrenar en una sala novaiorquesa, Psycho, una de les obres mestres del cinema de terror i del mestre Alfred Hitchcock. La seqüència triada és obviament la de la dutxa, la qual ja pertany a l’imaginari col·lectiu i que hauria de ser objecte d’estudi en totes les escoles de cinematografia. 77 talls de muntatge amb 50 angles de pla diferents en poc més de dos minuts constitueixen una seqüència que va ocupar 5 dels 33 dies de rodatge. Amb un baix pressupost i actors no considerats de primera fila però que mostraren la seua valua com Anthony Perkins o Janet Leight, Hitchcok no pretenia tant l’èxit com experimentar amb el medi. S’ha dedicat molta bibliografia a l’estudi de l’obra d’Hitchcock o alguns com The Girl in Alfred Hitchcock’s Shower, a desgranar els secrets de la vida de les dobles de Leigh a Psicosi i en el qual es revelen detalls com que el cos nu de l’actriu a la coneguda escena correspon a Marli Renfo, una dona que va arribar a ser portada de Playboy abans de desaparèixer i saltar, anys després, la notícia errònia del seu assassinat. Però vos deixem ací un fragment d’una de les grans obres de referència per als cinèfils, Hitchcock-Truffaut, al voltant precisament de Psycho. Ah, no oblideu evocar la música de Bernard Herrmann.

François Truffaut – De fet, Podria considerar-se a Psicosi com un film experimental?

Alfred Hitchcock – Potser. La meua principal satisfacció és que la pel.lícula ha actuat sobre el públic i és el que més m’interessava. En Psicosi l’argument m’importa poc, els personatges m’importen poc, allò que m’importa és que la unió dels trossos del film, la fotografia, la banda sonora i tot el que és purament tècnic podien fer cridar al públic. Crec que és per nosaltres una gran satisfacció utilitzar l’art cinematogràfic per crear una emoció de masses. I, amb Psicosi, ho hem aconseguit. No és un missatge el que ha intrigat al públic. No és una gran interpretació, crec, allò que ha commogut al públic. No era una novel.la de prestigi allò que ha captivat el públic. Allò que ha emocionat al públic era el film pur.

François Truffaut – És veritat

Alfred Hitchcock – I aquesta és la raó per la qual el meu orgull relacionat amb Psicosi és que aquest film ens pertany a nosaltres, cineastes, a vostè i a mi, més que tots els films que jo he rodat. No aconseguirà tenir amb ningú una veritable discussió sobre aquest film en els termes que fem servir des d’aquest moment. La gent diria: “És una cosa que no s’ha de fer, l’argument era horrible, els protagonistes eren petits, no hi havia personatges …” Això és cert, però la manera de construir aquesta història i de explicar-la han portat al públic a reaccionar d’una manera emocional.

François Truffaut – Emocional, si … física.

http://www.youtube.com/watch?v=8VP5jEAP3K4

La seqüència de la setmana 17

Del precinema de Eadward Muybridge a la més recent actualitat. Entre totes les produccions premiades o no al recent festival de Cannes, ens interessa especialment aquesta i allò que ens ha permet conéixer d’un projecte molt, però que molt interessant. El gallec Oliver Laxe (format a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona) va adjudicar-se el Premi Fipresci de la Crítica Internacional, amb la seua pel·lícula Todos vós sodes capitáns, projectada dins la Quinzena dels Realitzadors. La pel·lícula rodada amb un pressupost de poc més de 30.000€ és resultat d’un taller de cinema que Laxe realitza a la ciutat marroquina de Tànger. Dao Byed és una plataforma de creació cinematogràfica per a xiquets i adolecentes creada a Tànger, El Marroc. Utilitzen un format de cinema, el 16mm, que els permet treballar la imatge en moviment de manera artesanal. Gràcies a l’ús d’antigues càmeres Bolex de senzill maneig i al revelat manual del film, poden treballar la imatge des de la seua concepció fins a la seua definitiva projecció.

En el rerefons de Todos vós sodes capitáns, rodada en blanc i negre, està el desig de “compartir els valors inherents a la pràctica cinematogràfica, compartir un procés creatiu, filmar allò que ens agrada sense cap tipus de motivació narrativa ni discursiva. És a dir, provocar un cert desafiament epistemològic sobre el que és el cinema, sobre la seua ontologia, sobre el que és una imatge”. No deixeu d’indagar en aquest suggerent projecte pedagògic, molt inspirador, i estarem atents a l’estrena per ací d’aquesta cinta. Mentres podeu veure l’inici al nostre apartat de la seqûencia de la setmana.

http://www.youtube.com/watch?v=VUbkUjy-O7A
http://daobyed.wordpress.com/

La seqüència de la setmana 16

Precenima. Eadweard Muybridge (pseudònim d’ Edward James Muggeridge) va ser un fotògraf i investigador nascut a Kingston-on-Thames (Gran Bretanya) el 9 d’abril de 1830. Muybridge és conegut pels seus estudis fotogràfics del moviment i del cos humà i especialment per l’experiment que donà lloc a la seqüència d’aquesta setmana. El 1872, una polèmica enfrontava als afeccionats als cavalls de Califòrnia. Leland Stanford, ex governador de l’Estat i poderós president de la Central Pacific Railway, i un grup d’amics seus sostenien que hi havia un instant, durant el trot llarg o el galop, que el cavall no recolzava cap casc en el sòl. Un altre grup, del que formava part James Keene, president de la Borsa de San Francisco, afirmava el contrari. En aquesta època no es coneixia una manera de demostrar qui tenia raó, fins que Leland Stanford va idear un senzill experiment: Stanford va encarregar a Eadweard Muybridge, que tractés de captar amb la seua càmera el moviment del seu cavall de carreres Occident.

Amb la seua fotografia d’acció i invents com el zoopraxiscopi Muybridge sentava les bases del precinema. No deixeu de veure més imatges seues i de llegir a Viquipèdia la informació sobre la seua vida i els seus aconseguiments en uns anys força estimulants per a l’evolució de la fotografia i la imatge en moviment. I és clar, sabreu com acabà la polèmica del Horse in motion.

http://www.youtube.com/watch?v=UrRUDS1xbNs
http://ca.wikipedia.org/wiki/Eadweard_Muybridge

La seqüència de la setmana 15

Amb l’incident de la barra lateral dreta hem retardat la publicació de l’apunt sobre la seqüència de la setmana tot i que des de dilluns podeu veure-la a la finestra lateral esquerra. En aquesta ocasió hem triat més que una seqüència cinematogràfica inserida dins una pel·lícula, un classic exercici seqüèncial de gran poder visual per mostrar els fonaments del montatge cinematogràfic i del llenguatge audiovisual. Es tracta de un dels experiments del cineasta soviètic Lev Kuleshov en el qual aconseguia infondre diferent força emocional a un únic primer plànol inexpressiu d’un actor, segons el contingut dels plànols que li juxtaposava: una cadàver, una dona, un plat de sopa, un xiquet, etc. A açò se li anomena Efecte K (Efecte Kuleshov).

Lev Vladímirovich Kuleshov (13 de gener de 1899, Tambov – 29 de març de 1970, Moscou) és un cineasta soviètic que començà a exercir com a professor de l’Institut de Cinema de Moscou en 1920, un laboratori experimental on cristal·litzarà les seues teories constructivistes, i d’on eixiran cineastes de la talla de Pudovkin. En aquest laboratori portarà a terme els seus films sense pel·lícula, amb fotos fixes, demostrant el poder creador del muntatge. Kuleshov va realitzar algunes pel·lícules, però la seua major aportació és la teòrica i les seues tesis sobre el muntatge. Esperem que el visionat de la seqüència siga un bon recurs per entendre i veure un poc més enllà al voltant de les possibilitats expressives que es poden aconseguir amb el montatge. Se’ns acudeix a més que bé podrieu provar a rodar algun efecte Kuleshov.

http://www.youtube.com/watch?v=grCPqoFwp5k

La seqüència de la setmana 14

En conéixer el concurs de curtmetratges d’un sol pla-seqüència del qual vos informàvem la setmana passada, ens vàrem enrecordar d’aquest clàssic realitzat també en només un pla-seqüència. La peça ens serveix per reactivar la secció La seqüència de la setmana a l’espera que alguns alumnes ens tornen a fer arribar les seues aportacions amb les quals i de manera ben interessant nodríem aquest apartat.

En un matí d’agost de 1978 el director de cinema Claude Lelouch va muntar una càmera subjectiva al davant d’un Ferrari 275 GTB i li va demanar a un amic, pilot professional de fòrmula 1 (diuen que era Jean Pierre Jabouille) que ho conduïra a tota velocitat pel cor de París de matinada. Després d’exhibir la pel·lícula en públic per primera vegada, Lelouch va ser arrestat. Mai va revelar la identitat del pilot i la pel·lícula va ser prohibida… Per raons tècniques la pel·lícula dura només 10 minuts. El recorregut parteix de Porte Dauphine, passa pel Louvre i la Basílica de Sacre Coeur. Els carrers estaven obertes al tràfic perquè Lelouch no va poder obtenir permisos. El pilot va completar el recorregut en uns 9 minuts, arribant en alguns moments a velocitats de 325 quilòmetres per hora. Es veu com es bota semàfors en roig, passa al costat dels vianants, condueix en direcció prohibida o esquiva camions de les escombraries.

Desafiament, velocitat i sincronia tècnica en una nova seqüència la qual podeu gaudir a la finestra lateral.

La seqüència de la setmana 13

Mentres comencem a convidar nou alumnat per a fer noves aportacions en aquesta secció ens hem permés avui escriure la ressenya de la seqüència d’aquesta setmana. Tot i ser concebuda originàriament com un telefilm destinat a ser la pel·lícula de la setmana en la cadena nordamericana ABC “Duel” (“El diablo sobre ruedas” en castellà) és considerada actualment com a una obra de culte. Produïda el 1971 el seu èxit immediat va fer que s’estrenara a nivell mundial en les sales de cinema de diversos països amb un metratge ampliat dels 74 minuts inicials als 90. Va ser dirigida per un molt jove Steven Spielberg de 24 anys. Per contra del que estem acostumats en les seues produccions més conegudes, Spielberg va rodar la seua òpera prima amb un pressupost baixíssim que no va superar el mig milió de dòlars i en un temps rècord de 16 dies. “Duel” és l’adaptació cinematogràfica d’un relat del prestigiós escriptor Richard Matheson el qual va escriure també el guió. Spielberg fuig dels elements clàssics del cinema de terror o de suspens per articular un excel·lent exercici narratiu on pràcticament tot el pes de la pel·licúla recau sobre el muntatge, obra de Frank Morriss.

L’altre punt sobre el que gravita la pel·lícula és la magnífica interpretació de Dennis Weaber encarnant al personatge de David Mann. Mann és un comú home de negocis que viatja a Califòrnia per visitar un client i en trajecte es veu sorprés per la persecució de caire parnoïc d’un camió que fa cinvertir allò més quotidià en un profun malson. Així la trama fa connectar l’espectador a les seues pors més irracionals doncs en cap moment es dóna una explicació del per què de la persecució. Tampoc es mostra al llarg de la pel·lícula el rostre del camioner perseguidor. Tan se val doncs allò que realment importa és l’angoixa d’un home corrent sotmés a una persecuicó implacable, pot ser de la seua pròpia consciència.

http://www.youtube.com/watch?v=77BxKcEvH6I

La seqüència de la setmana 12

S’entén que per aquells que treballem en educació avui tanquem el trimestre i l’any 2009. Nosaltres comencem a no creure massa en aquest tipus de parcialitzacions del nostre quefer perquè, sí, farem vacances, però l’educació pot ocòrrer en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Així doncs avui seguim amb el trimestre de la millor manera possible; una vegada més amb la contribució d’un alumne. Pau ens torna a deixar una excel·lent ressenya plena de curiositats d’una de les seqüències més mítiques de la història del cinema. S’acaba o continua el trimestre i tornem als orígens, a aquella estació on va arribar el tren d’imatges en moviment per quedar-se. El cinema, l’art, és un temps altre ple de ressonàncies inconscients que es resignifiquen amb al pas del temps. Gaudiu de nou amb la seqüència i amb part de l’excel·lent treball que fan alumnes com Pau:

Aquesta és una de les primeres pel·lícules que es van rodar de la història, produïda i dirigida pels inventors del cinema, els germans Lumière. Els germans Lumière van portar una vida quasi paral·lela, i no es van separar en cap moment de les seues vides, fins al punt de que cada un dels germans es va casar amb una germana Winckler. Son pare tenia un taller de fotografia i els germans treballaven amb ell. Louis va acabar fent estudis de física i òptica, i el pare els proposà que inventaren un projector d’imatges en moviment, basant-se en el quinetoscopi d’Edison.

Els coneixements de Louis en física el van fer inventar un tipus de placa fotogràfica que permetia fer una fotografia en 0.17 segons. Açò va fer que el petit taller es convertira en fàbrica, i els ingressos que els germans van aconseguir els permeteren realitzar el projecte. Auguste portava la part òptica del projecte, i Louis portava la part mecànica, més complicada. L’any 1895 van patentar el cinematògraf. Pràcticament totes les pel·lícules que rodaren els germans Lumière van ser curtes i realistes i normalment la càmera era estàtica; com en aquesta escena que és en si mateixa un documental de 50 segons.

Existeix un mite sobre aquesta escena que diu que la primera vegada que va ser projectat, la gent fugia atemorida cap al fons de la sala. Encara haguera provocat més sensació si els germans hagueren tingut preparada la pel·lícula en 3 dimensions, cosa que van aconseguir més tard amb una projecció estereoscòpica. Però la versió en 3 dimensions de la pel·lícula mai va tindre gens d’èxit. En pràcticament totes les pel·lícules del germans Lumière, el director i realitzador era Louis Lumière, i el seu germà eixia com a model en moltes d’elles. La única pel·lícula que va ser una mica llarga dels germans Lumière va ser un fracàs comercial, i per tant van treure la conclusió de que el cinema no arribaria mai a tenir èxit popular i que seria sempre per a ambients íntims, en famílies burgeses amb aspiracions científiques.

Van deixar de banda la producció de pel·lícules i van continuar amb el seu negoci fotogràfic. Foren ells els que van inventar la primera fotografia en color l’any 1907.

Pau Baquero
4t d’ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=2cUEANKv964

La seqüència de la setmana 11

Nobody is perfect! Aquesta és una gran frase que hauria de ser premisa de tot allò que fem. Nosaltres tampoc ho som, de perfectes, i amb el tràfec portat darrerament entre jornada, caigudes de servidor i més havíem desatés aquesta secció. Menys mal que comptem amb la inigualable col·laboració d’alumnes com Pau o Marc qui precisament ha fet possible la publicació de la darrera resenya sobre la seqüència final de “Some like it hot”:

“Ningú no és perfecte” (“Some like it hot” en anglés i “Con faldas y a lo loco” en castellà) va ser una comèdia americana del director d’origen austríac Billy Wilder estrenada al 1959, on actuaren Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. En aquesta película, Joe i Jerry, dos músics fracasats, són testigs de la matança de Sant Valentí, una massacre entre gangsters, que els veuen i obliguen a els dos músics a escapar per salvar les seues vides. Al buscar treball fora de la ciutat, l’unic que troben és en una banda musical només de xiques que es dirigeix cap a Florida. En eixe moment ells passen a ser Josephine i Geraldine (que després passaria a ser Daphne) i s’uneixen a la banda. Ells dos s’enamoren de la mateixa xica, “Sugar”, vocalista de la banda, però només Joe l’intenta conquistar fent-se passar per un milionari anomenat “Junior”. Un altre milionari, aquesta vegada de veritat, s’enamora de Jerry en el seu paper de Daphne, que al final acabarà acceptant la petició de matrimoni que aquest li fa, encara que ho intentarà evitar.

Encara que només va guanyar un Òscar, aquesta película és recordada com una de les grans comèdies, sobretot per la seqüència final (que és la seqüència d’aquesta setmana), on Daphne (Jerry) intenta posar-li tot tipus d’excuses a Osgood (el milionari que es vol casar amb ell) fins que ell per intertar finalitzar amb el problema d’una vegada li confessa que és un home. Aleshores Osgood li respon:
-Ningú no és perfecte.
En defensa d’aquesta pel·licula s’ha de dir que va competir en els Òscars el mateix any que “Ben-Hur” de William Wyler que guanya 11 premis.
Anant a la part tècnica d’aquesta pel·licula, s’ha dentendre que va ser rodada en la dècada dels 50 i que en les comèdies normalment intenten treballar més en la gràcia dels diàlegs que en els decorats. Per posar un exemple, en la seqüència d’aquesta setmana es pot distingir clarament un decorat fixe (el vaixell) i un video com a decorat de paisatge.

En conclusió, és una pel·lícula que cal veure, un gran clàssic dels que deixa fràses mítiques del cinema, però que no pot ser resumit, encara que parega que sí, a una sola seqüència.

Marc Monzó
4t d’ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=eLW5jzHsW7c

La seqüència de la setmana 10

La pel·lícula “Freaks” és una pel·lícula de culte per distintes raons. A pesar d’això, a l’hora d’eixir a la venta no va tenir gens d’èxit i causà molta polèmica, tanta que al Regne Unit va estar prohibida la seua reproducció durant molts anys.

El director i productor, Tod Browning, va nàixer als Estats Units el 1882. Als 16 anys, es va canviar el nom (abans es deia Charles Albert Browning) i es va apuntar a la vida de circ i de faràndula, que el fascinà i va ser una inspiració per a les seues pel·lícules. L’any 1913 es deixà aquesta vida i es dedicà, entre altres coses, a dirigir de tant en tant algun curtmetratge. El 1915 va xocar amb el cotxe contra un tren en marxa. En l’accident va morir un actor i ell es va destrossar la cama. Va deixar de dirigir i es va dedicar a escriure guions. Dos anys més tard, es va recuperar i va continuar dirigint. L’any 1931 va ser el director de “Dràcula”, la tercera pel·lícula sobre aquest personatge, i un any més tard, va dirigir i produir Freaks.

L’argument anava sobre un triangle amorós en el circ entre un nan, una trapezista i un forçut, però en la pel·lícula es dóna més importància a les relacions internes del grup que a l’argument; d’un grup format per fenòmens del circ, per éssers estranys i anòmals que tenen un sentiment de grup. En anglès, precisament la paraula Freak significa “anòmal, anormal”. Tod Browning intenta fer veure que en els grups ben cohesionats, al fer mal a un dels integrants s’està fent mal a tots els integrants, i per això el nan posteriorment és recolzat pels seus companys: nans, mutilats, persones amb deformitats físiques…

Cal dir que tots els nans, mutilats, i deformes eren actors que realment tenien aquests defectes i no són efectes especials ni maquillatge, fet que va fer opinar als directors de la cadena que mai no s’havia filmat res tan horrible. A més, la crueltat de la venjança del nan és tal que la pel·lícula està catalogada dins del gènere de terror. En aquesta escena de la pel·lícula, la boda del nan i la trapezista (en realitat els dos actors eren germans i formaven una companyia teatral), és quan la trapezista és finalment acceptada pels Freaks com a part del seu grup, com una altra Freak. La venjança del nan serà posteriorment convertir-la realment en una Freak.

Pau Baquero
4t ESO | Escola Gavina | Picanya

http://www.youtube.com/watch?v=_c43Sa4dztk

Next Page →